dimecres, 15 de setembre de 2010

Per què? Per què? Per què s'ha d'acabar l'estiu?

Ja està. El que havia de ser ha sigut i ja no s’hi pot fer res. Cal enfrontar-nos a la realitat del present i al temor del futur. Sí, companys i companyes: les festes del poble han acabat. I ho expressem així, amb la veu carregada de pena; i ho escrivim així, amb les mans tremoloses de pesar. Què serà de tots nosaltres a partir d’ara? Qui omplirà les nostres nits de crits d’infants noctàmbuls i de converses a brams dels seus progenitors? Qui ens despertarà amb la melodia dels quatre milions de watts dels petards que gentilment els festers ens explotaran als peus del llit? Qui es posarà, embogit, a fer sonar les campanes de l’església, a qualsevol hora del dia o de la nit, solapant les veus dels nostres invitats o provocant plors esgarrats al menut que dormia plàcidament i, de rebot, a son pare? Qui s’encarregarà, després de les cavalcades, dels bous embolats, de les paelles, de les torrades, dels discomòbils i de les vedettes, d’arruixar les calçades, les voreres, les portalades, les papereres i els fanals, amb poalades de pixum olorós i vòmits multicolors? Qui ens durà a la porta de la nostra casa un carro de la compra farcit de pots de cervesa rebentats, d’embolcalls enganxosos de papes, pipes, cacaus i condons, de puntes de cigarrets de totes les herbes dels Andes i de l’Amazònia juntes, d’entrepans esventrats, d’olives verdes, negres i tricolors, de furgadents i de paper higiènic gastats, de parracs de la Roja...



No, no hauríem escrit mai aquestes paraules tan sentides si, damunt, a més d’aquest enyor infinit, enguany no haguérem hagut de suportar l’insuportable, de digerir l’indigerible, d’acceptar l’inacceptable: a les festes patronals del nostre poble... no hi ha hagut festeres. Nyas! Com vos heu quedat? Amb els ulls al revés, no? Enteneu ara el nostre desencís? Podem acceptar que les coses bones de la vida passen i s’acaben. Podem acceptar que tot el temps que ens queda fins a les pròximes festes serà, sens dubte, més trist i més anodí que els meravellosos dies que encara ens empatxen l’estómac, el sistema nerviós i les oïdes. Podem, fins i tot, acceptar que en les festes de la parròquia no hi haja processó, ni sants, ni missa, ni oficiant. Però que no hi hagen festeres!!! Per les solapes de totes les jaquetes del Presi, això forma part de les majors tortures infligides a un poble! Què deu haver passat perquè cap joveneta haja acceptat l’amable invitació per convertir-se, simbòlicament parlant, s’entén, en verges negres per uns dies? Ja no els queden ganes de lluir el vestit de milers d’euros que la modista els ha fet expressament per a unes hores i que només podran tornar a usar en la festa de disfresses de l’any següent? Ja no els queden ganes d’aprofitar l’avinentesa per pintar la casa, comprar mobles, ampliar els banys, canviar cortinatges i, si ve de gust, reformar tot el pati d’entrada de la finca? Ja no els engresca fer sopars, dinars, sorteigs de loteries, reunions amb el sacerdot, en nom del sant de torn i dels seus acòlits? Ha sigut la crisi econòmica? L’espiritual? És culpa de Zapa? De Jimmy Jump? És culpa de la globalització, i un dia d’aquests eixirem a les processons vestides de gheises o de samurais, per posar només dos exemples? Què dimonis ocorre amb les nostres tradicions? Ni idea!



Només sabem que aquesta nit hem vist passar una verge i un crist allà dalt, solitaris, tant o més que el sacerdot que caminava darrere, cap cot, mirant de reüll la pobra representació de l’ajuntament que l’acompanyava en la seua melancòlica i solitària processó.



Permeteu-nos unes llàgrimes d’autocompassió i deixeu que païm, lentament, la idea que els bons temps han acabat. És difícil acceptar que l’endemà d’acabar les festes... comença l’hivern.