dilluns, 26 de desembre de 2011

A les persones que m'estime. A les persones que m'estimen.

Abans de començar el sopar, ens vam servir un aperitiu: uns còctels de records color pruna i un plateret de somriures farcits de cosquerelles. L’àpat ens va anar deixant successivament, damunt del plat, un consomé de confidències perfumades amb unes gotes de pudor, unes llàgrimes d’alegria embolcallades d’abraçades, i un bon tros d’estima torrat, sobre un llit de sospirs de menta i d’essència de gessamí. De postres, una mousse dolça i amarga de les nostres vides recolzada sobre unes besades cruixents de perdons.

I en acabant, a mesura que la nit fugia a la recerca de la matinada, van anar descobrint-se lentament les mesures d’anís dolç com el primer bes, les flautes de xampany amb promeses d’anys futurs ballant-hi, l’enorme copa de conyac color coure, com els teus llavis molsuts, els minúsculs glops de xarops melosos, d’extractes de vida rosa, d’esperança verda, de somni blau, de passió vermella... Quina borratxera de complicitat! Quina ressaca ofereixen l’amor i l’amistat cruspits a dues boques!

Era l’últim sopar de l’any i jo, una vegada més, començava a viure’t.

dimarts, 13 de desembre de 2011

Caiguda en picat de la venda de contes infantils sobre prínceps i princeses. Els xiquets, en estat de xoc, després de descobrir que els prínceps són corruptes, que les princeses s'exilien a corre-cuita i que els reis tiren fum per les orelles i fan i desfan les seues famílies al seu aire. De moment, de les reines només sabem que són peces d'escacs.

diumenge, 4 de desembre de 2011

Corregint controls de lectura em pregunte que si l'ésser humà és incapaç de comunicar allò que vol i d'expressar exactament el que el seu pensament veu, cap a quina comunicació avancem? Cap a l'exclusivitat de l'oral, cada dia més corromput i pobre? I com conservarem les flaires eternes dels versos, el bouquet dels assaigs madurats o l'espontaneïtat enganyosa d'una obra de teatre? Aquest desordre de la paraula escrita, tan freqüent ja entre els nostre joves, ens arrossegarà a tots cap a la frustació que ofereix la immediatesa de les coses. Escriure, i escriure bé, demana el seu temps, la seua dedicació, els seus minuts de cocció intel·lectual per poder oferir als ulls d'un possible lector la densitat i el sabor dels actes fets amb amor.
Vosaltres, gentola, carronya ben vestida, ben pensant, de segur que de missal i veïnatge exquisit, capaç de furtar, a sang freda, els diners dels altres, un dia rere l'altre; i alhora capaç de mirar els vostres fills als ulls i no pestanyejar; d’emetre judicis sobre tothom sense tremolar; capaç de beure, riure, menjar, viatjar, comprar amb els diners trets d’una altra cartera que no és la vostra. ...Vosaltres sou els autèntics terroristes de barri, els inequívocs mercenaris de la vostra gola permanentment insatisfeta, els qui, amb les vostres mans vicioses, esgarreu el tel de dignitat que encara recobreix la nostra societat i que, d’altres, més modestos però infinitament més honestos, lluitem per preservar.
Al meu poble sempre l’he sentida, aquesta paraula, aplicada als “mandamassos” de bigot retallat que han xuplat, com les sangoneres, la sang, la vida i els esforços dels altres. Ara, és tota vostra. Malparits.

dissabte, 3 de desembre de 2011

Guardeu les esperances en una capseta. Lligueu els vostres desitjos a la pota del llit. Poseu a recer els sospirs, les alegries i les llàgrimes. Silencieu els cants i apagueu els somriures. Comença la nit: només passegen els somnis.

dijous, 1 de desembre de 2011

Només m'agradaria que tot parara, que tinguera temps de recol·locar les peces d'aquest món embogit, que poguera recuperar durant uns instants a qui molt enyore, que aquest aire asfixiant esgarrara el seu ventre i deixara brollar silencis i mots tebis com un sospir d'infant. Només voldria un instant de pau, de repòs absolut, per saber si encara estic viva.

dimecres, 30 de novembre de 2011

Per tots els déus! Estic feta un porc! Estic coberta, de cap a peus, de brutícia, de fang, de sang, d'excrements, de vòmits, de diarrees i de cadàvers podrits. He estat tot el dia escorcollant en un abocador infecte. Què voleu? Sabia que si regirava bé les deixalles de la societat, al remat, el trobaria. Des de l’alba, he alçat restes d’ànimes pudentes de delinqüents de guant blanc, he obert bosse...s putrefactes d’exaltacions a una Espanya d’alcanfor, he buidat botelles de baves xenòfobes, he esclafat restes de dignitat i he respirat els vapors enverinats dels nous governants. I, de sobte, quan el sol estava a punt de girar-me l’esquena, l’he vist, resplendent en aquella immundícia. Aleshores, he recuperat la confiança en la meua espècie i he donat les gràcies al món per posar-me davant dels ulls la seua imatge reposada i digna, al costat de les oïdes les seues paraules de lluita pacífica, i dins del cor l’orgull de sentir-me part d’una comunitat resolta a no deixar-se engolir per la grolleria.
Gràcies, senyor Sampedro.

dissabte, 26 de novembre de 2011

Heu vist mai una platja prendre el sol? I trons de riures esclatar enmig d'una pluja de llàgrimes o d'una tempesta de besos? Pots desitjar records futurs? Et pots tornar a enamorar mil vegades al dia de la mateixa persona? I pintar un paisatge amb els colors dels teus pensaments?
Que la fantasia ens acompanye. Sempre.
Ha mort Danielle Miterrand i la recorde en una pantalla d'una televisó dels anys 70, a París, amb el meu pare explicant-me amb la satisfacció de l'emigrant, de l'exiliat d'una Espanya miserable i franquista que ha aterrat a un país on es mastega la llibertat, que el marit, François, el socialista per antonomàsia, és quasi bé el seu heroi. És curiós com, cada volta més sovint, gent que ni tan sols he conegut personalment, se'n va i m'arranca bocins valuosos de records privats. Estan desmuntant l'escenari de la meua vida i cada vegada hi ha menys llum per il·luminar-ne els racons.

dimecres, 23 de novembre de 2011

M'ha costat 24 hores de pair, però crec que ja puc parlar amb la ment clara i el verb reposat.
Me'n vaig a Madrid.
Me'n vaig a Madrid per dir-los que parle una llengua diferent a la seua, però amb una tradició de versos i herois que els posaria la pell de gallina;
per presentar-los la meua terra i mostrar-los els altres colors i valors que intenten amputar-li;
per declarar-los la fidelitat als meus llinatges;
per ensenyar-los a pentinar esperances amb els dits nugosos dels llauradors;
per parlar-los dels meus amics i dels meus veïns que tenen les arrels en el passat, el cos submergit en el torbellí del present i el cap en el futur;
per envernissar el seu cel amb llàgrimes salades de la mar i perfumar-los la ciutat amb flaire de flors de tarongers;
i per animar-los a escoltar-nos sense prejudicis, sense ràbia, sense altivesa.
Me'n vaig a Madrid, amb 125 000 valencians i valencianes més.

dimarts, 15 de novembre de 2011

Un peu s’ha posat a caminar, mentre l’altre, absolutament excitat, encetava uns passos de salsa. La cama dreta se n’ha anat a córrer una marató, però la seua bessona ha dit que no, que preferia estirar-se sobre uns escalons i gaudir mirant el vianants. He procurat, aleshores, que les meues mans m’obeïren; tanmateix, no han volgut saber res de carregar carpetes i bosses i s’han dedicat tot el dia a tancar i obrir els dits per saludar la gent que passava. En un intent de dominar el meu cos, he ordenat als ulls que s’esforçaren per mirar endavant. Ha sigut del tot inútil: el dret ha clavat la mirada en el cel i s’hi ha quedat, embadalit, quatre hores seguides; mentrestant, l’esquerre recorria amb deler tots els rostres que inundaven el carrer. De sobte, la cintura ha començat a dibuixar cercles cada vegada més amples i el pit s’ha posat a tremolar pels riures que s’espentaven per eixir-ne. Ha sigut quan la meua boca, oberta en un somriure blanc com una vela, s’ha llançat a cantar a plena veu, quan he entés que el meu cos celebrava, ell també, l’alegria de la terra que, per fi, desperta.

diumenge, 13 de novembre de 2011

Agafaria unes tisores i retallaria lentament els contorns del meu país. El desenganxaria amb delicadesa i l'alçaria per espolsar-lo ben fort i fer caure la porqueria acumulada en els segles d'immobilitat. Amb unes pinces, arrancaria, un a un, els paràsits que hi han niat i l'han fet malbé a força de xuclar-li les entranyes. Unes agulles i els fils de la memòria m'ajudarien a repassar el passat i a embastar les costures del futur. En acabant, depositaria el territori, renovat i lliure, sobre la mar turquesa, lluny de les tempestes violentes de l'odi. Finalment, en cada cruïlla, en cada muntanya, en cada porta, brodaria el nom d'un avantpassat per deixar-hi escrit a la llum del dia el nom dels amos del meu país.

Ho promet: aprendré a cosir.

dimecres, 9 de novembre de 2011

Equipatge

En quina llar t’esperen?
Quin cel udola per la teua absència?
Quines branques anhelen el pes del teu cos?
Quin aire s’ha perdut buscant-te?
Qui t’ha cridat en la foscor?
On vas abandonar els teus somnis?
Quins amics van naufragar en les teues tempestes?
Quants braços t’han arrecerat del fred de la vida?
Qui et va regalar la seua serenitat a canvi de la teua ràbia?

Fes-te aquestes preguntes i respon-les. Són el fardell que contindrà les teues memòries.

dilluns, 7 de novembre de 2011

Els meus ulls són fars de matinada que travessen la nit cruixent. Als llavis porte escrites les partitures de totes les vides i de tota la mort. Tinc els cabells com tels ennuvolats i les pestanyes són pinzells que perlegen l’horitzó. Els meus dits van nàixer del fang cuit al forn però ara els meus braços arreceren temples i aqüeductes. Em saluden els pits galopant sobre versos encavallats i el meu cor aleteja com les pàgines d’un llibre inflamades per la brisa.
Sóc l’art, la ciència i la cultura. I encara estic viva.

dissabte, 5 de novembre de 2011

Andana 70

Me n’he oblidat completament. Ho tenia apuntat al pensament, però es veu que el temps s’esmuny entre els dits i, quan he volgut adornar-me’n, ja era molt tard. M’he vestit d’una revolada i he baixat les escales de quatre en quatre. Si m’afanyava encara podria arribar a l’estació just a temps per veure-la passar. Durant uns segons, he estat a punt d’abandonar perquè les cames em tremolaven tant que no aconseguia redreçar-les i dirigir-les cap al meu destí. Tanmateix, ha sigut el meu cor qui m’ha arrossegat, desgastat com està, i qui, a força d’empentes, m’ha fet arribar a l’andana. A l’andana número 70.
En aquell mateix moment, ha passat el tren i l’he vista abocada a la finestra. Tenia l’expressió cansada de qui ha viscut molt, però també la brillantor en la pell dels qui es resisteixen a deixar-se véncer. M’ha mirat tendrament, ha alçat la mà i m’ha saludat, mentre el tren continuava encarrilat, impertorbable, pels senders del destí fatídic.
I jo, que hauria volgut retenir aquella flama que ja s’apagava, m’he quedat sol, contemplant com la vida se m’escapava.

dijous, 27 d’octubre de 2011

Aniversari_2011

Quan va obrir els ulls, la primera cosa que va fer va ser bramar: era l’hora del seu biberó. Com és que el pare no li l’havia portat encara, embolicat en un cobertor de besos i carícies?

Quan es va notar la panxa plena, la mare la va acompanyar al bany per fer-li unes bones trenes humides: hui estrenava escoleta i, de veritat, que estava molt nerviosa.

A les huit i mitja en punt va sonar el timbre: eren els companys de classe que passaven, com cada matí, a arreplegar-la per fer junts el camí cap a l’institut. La mare la va acomiadar des del balcó.

A l’hora de l’esmorzar, va anar al lavabo i va descobrir aquella sang que li havia tacat els pantalons. Quan va poder traure’s de damunt la capa espessa de dubtes i de temors, el va veure per primera vegada a la cafeteria: alt, moré, els ulls verds, i d’uns désset anys, va calcular, igual que ella.

Anà a casa per dinar però quan entrà al menjador només hi va descobrir els ulls rojos de plorar de la mare: el pare havia tingut un infart.

Recordà que tenia una conferència a la universitat i hi volia arribar prompte però va tornar a coincidir amb el xic de la cafeteria i van preferir passejar per la ciutat vella. A la mitja hora, ja havien fet l’amor dues vegades.

Poc de temps després, ell li va dir que tenia pressa per viure i va desaparéixer. Ella, entre sospirs de pesar, va descobrir un xicot ros i baixet. Se’n va enamorar. Quan pensava que estava molt bé entre els seus braços, sonà el telèfon: el pare havia tingut un quart infart. Aquesta vegada, però, s’havia rendit.

Va decidir tornar a casa, però pel camí va xocar de ple amb l’home de la seua vida i van acordar d’anar-se’n a viure junts.

Cap a les set, va sentir els símptomes del part i, tot i ser la primer vegada, va saber que havia d’acudir a l’hospital. Allí, amb llàgrimes als ulls, va veure nàixer el seu segon fill.

A l’eixida, li van dir que la seua mare havia emmalaltit sobtadament i que estava molt dèbil.

Telefonà al bufet d’advocats i els va dir que aquella vesprada no podria anar a treballar: que estaria celebrant l’admissió a la universitat americana del fill menut.

A poqueta nit, l’home de la seua vida l’acompanyà amb el cotxe al soterrar de la mare. De camí, assistiren a la boda del major.

A mitjan nit, quan tornaren junts i entraren en aquella casa tan gran, tan buida de presències i alhora tan plena de records, buscà el cobertor de besos i carícies que havia conservat tota la vida i, mirant tendrament el rostre acanalat de l’home de la seua vida, es preguntà: “On he estat els últims cinquanta anys?

dimecres, 26 d’octubre de 2011

No suporta la vulgaritat. És més fort que jo. La mala educació, els insults gratuïts, el parlar barroer, els gestos provocatius... Entenc que hi ha gent que només té això per fer-se un lloc en el món, per cridar l'atenció, per surar per damunt de la resta, però és trist que un s'haja de rebaixar tant per aconseguir tan poc.
Lluitem contra tots els models de conducta que incloguen atemptats envers la dignitat de la persona. Apaguem la televisió bròfega, fem callar les boques que vomiten improperis, ignorem els polítics irrespectuosos, aïllem els qui injurien i denigren, i lluitem per restaurar un altre model de comunicació més sensat, més amable, en definitiva, més fidel a la nostra condició d'éssers civilitzats.

dilluns, 24 d’octubre de 2011

Sóc però no sóc

M’encanta el roig, però no sóc vampiressa.
Vigile el cel, però no sóc astrònoma.
M’agrada el dolç, però no sóc pastissera.
Adore la mar, però no sóc pescadora.
Gaudisc parlant de la vida, però no sóc filòsofa.
M’encanten els xiquets, però no sóc mare de lloguer.
Tinc carnet de conduir, però no sóc pilot de carreres.
Sóc alta, però no sóc jugadora de bàsquet.
Sé fregir una creïlla, però no sóc xef del Bulli.
M’agrada cantar, però no sóc Montserrat Caballé.

Defensa la meua terra i la meua llengua, però no sóc radical, ni intolerant, ni extremista, ni desestabilitzadora, ni intransigent, ni fanàtica, ni integrista, ni terrorista.
Només sóc valenciana.
Per què vos costa tant d'entendre?

dijous, 20 d’octubre de 2011

Per fi

Tanque els ulls, i un immens llenç verd es desplega davant de mi. Les ones de la mar embravida baixen des del nord per refrescar-me les ferides i apaivagar el meu dolor. Ací i allà ballen ventalls de fulles daurades i vermelles que fan fugir els records foscos de la nit que tot just acaba. Totes les pedres marquen el ritme de la història, a l’uníson, com un immens tambor de pau que retruny més enl...là de l’horitzó. Els núvols avancen de puntetes i les mans els han arrancat gotes de pluja i les han convertides en llàgrimes d’alegria. Qui ha afaiçonat aquesta terra tan bella? Sou vosaltres, gent de roques i penya-segats, pescadors de profunditats abissals, dones de fills guerrers. Sou vosaltres qui, des de la foscor del món, heu mantingut per a mi aquest país de vocables arcaics i estimats. Sé que, d’ara endavant, l’espelma d’esperança que heu encés dissiparà per sempre més l’obscuritat dels camins enfonsats en els boscos, de les déus arrecerades entre les pedres, de les profunditats de les mars i dels vostres cors adolorits.
Gora Euzkadi! Per fi.

dilluns, 17 d’octubre de 2011

L'amant

Quan els meus dits acaronen la seua pell note que perd la voluntat i em sotmet a les seues normes. El seu perfum de fusta eterna m'encisa i m’atrapa la mirada. M’hi abandone i em deixe guiar per les dunes negres que recorren el desert blanc. Sé que m’hauria d’imposar, que hauria de reclamar el dret a renunciar i a fugir, però sóc dèbil i el meu esperit està subjugat des de sempre per l’harmonia de...ls arabescos.
Entenc que algú puga pensar que acabaré perdent el sentit de la realitat. Ja sé que sóc rara, que faig coses que no estan ben vistes, però, què voleu? No m'hi puc resistir.
Clame als quatre vents que sóc amant dels llibres. I ho seré sempre, sense remissió. Perdoneu-me aquest pecat; sense ell estaria morta.

dijous, 13 d’octubre de 2011

De les 168 hores que té una setmana, un estudiant en passa unes 30 a l'institut o a l'escola. És a dir que unes 138 estarà sota la tutela educativa dels pares.
De les 52 setmanes que té un any, en passarà unes 15 a casa seua.
Així i tot, es diu que els ensenyants són responsables de la seua educació acadèmica, sexual, religiosa, vial, higiènica, consumista, política, estètica, literària, matemàtica, afectiva, musical, artística, poètica, filosòfica...
Ho diré sense embuts: impossible.
Necessitem les famílies al nostre costat? No. Les necessitem davant, estirant del carro.
La resta són excuses barates de mal pagador.

dissabte, 8 d’octubre de 2011

Admire sense reserves la gent forta. No em referisc als King-kong de gimnàs unflats d'anabolitzants, ni als exhibicionistes de platges o als emprenedors existosos. Parle de l'ancià vacil·lant que arrossega el carro de la compra mig buit; dels pares que vetlen el fill malalt; de l'adolescent que descompta hores de son per estudiar; de qui acull un familiar a sa casa seua;de l'emigrant abatut que continua caminant;de qui ha perdut el treball però no la dignitat; de la viuda que s'alça cada matí per foragitar el buit que l'assetja...
Permeteu-me que respire al vostre costat i que el vostre coratge impregne el meu cor.

dijous, 6 d’octubre de 2011

Ja sé que no és una novetat literària, però "La fórmula preferida del professor" de Yoko Ogawa, és una autèntica peladilla, dolça, suau i harmoniosa. Cada una de les paraules d'aquesta història d'amistat i respecte destil·la música. Com és possible que una dotzena de mots anodins, els uns al costat dels altres, negres sobre blanc, interpreten, per al lector, una simfonia sencera? Tots els qui ens aboquem sobre un full en blanc, hauríem d'aspirar a crear aquest cant silenciós i sublim.

dimarts, 4 d’octubre de 2011

Visió

Hui l'he vist, ho jure.L'he tingut davant de mi durant uns minuts, cert, però ha sigut una de les experiències més plenes de la meua vida. Al principi he cregut que intentava prendre'm el pèl, però de seguida he entés que no. Me mirava amb la boca oberta, i un filet de bava se li n'escapava de tan concentrat com estava. No es movia, sols escoltava, i sovint un somriure de satisfacció plena se li dibuixava als llavis. Tenia els ulls brillants d'emoció, la respiració entretallada i el cos calent de desig. He intentat capturar-lo però una manada de llops se m'ha llançat al damunt amb crits i espentes. Després, l'he perdut de vista. Sembla que l'han localitzat rondant per la biblioteca.
Hui l'institut està tancat. Fins que no l'atrapen, no podem tornar a obrir les portes del centre; diuen que l'alumne que gaudia estudiant és terriblement perillós.

dijous, 15 de setembre de 2011

El dia de la "marmota"

obrir finestres,preparar desdejuni,arreplegar cuina,fer llits,tancar finestres,descongelar dinar,arreplegar roba, doblegar roba, distribuir roba, preparar bugada,anar al treball, treballar,demanar hora al metge,estendre,fer dinar,arreplegar correu,parar taula,desparar taula,escurar, agranar,llavar,treballar,anar a farmàcia,visitar familiars, anar caixer,comprar,carregar,descarregar,ordenar,planxar,preparar sopar,cosir botons,canviar paper vàter,atendre veïns,parar taula,desparar taula,escurar,netejar,traure gos,revisar portes,baixar persianes,preparar bossa, preparar roba,apagar llum i... encendre llum, obrir finestres, preparar desdejuni, arreplegar cuina,fer llits...

dimarts, 13 de setembre de 2011

Ultracossos

He acabat el meu treball fa més de sis hores, però he hagut d’esperar que fóra nit fosca per poder tornar a casa. Emparada en l’obscuritat, he caminat de pressa, arrapada a les parets com un grafitti, evitant les zones blanques de llum. Quan he eixit a la plaça major, m’he retirat momentàniament davall d’un porxo i m’he maquetat: bufanda al nas, ulleres negres, barret de cowboy, guants de cuir... Crec que he tingut sort i que ningú no s’ha fixat en l’esprint, amb salt de font de 5 x 5 inclosa, que he fet en un segon i mig. Aprofitant que parava per a recuperar l’alé i l’orgull escampats per la plaça, he telefonat a la família: “Compteu fins a deu i obriu la porta”.
Davant de les seues protestes, els he hagut de recordar que la meua vida està en perill; que la societat sencera m’odia, desitja la meua exterminació, em fa culpable de la seua mala sort, i s’entreté ara a buscar i identificar els qui són com jo. I jo no vull que em vegen, i si em veuen, no vull que em reconeguen, i si em reconeixen, ho negaré tot. Tot.
Sabedora que encara em quedava el més difícil, travessar l’avinguda, m’he tirat a terra i he començat a recórrer-la estil pista americana, a colzades, genollades, espentes i estirades. M’he fet tres cantons de carrers més xula que un cuc amb patinet tot i que hi ha hagut un moment de perill sublim quan he hagut d’apartar-me de la meua trajectòria per evitar entropessar amb els peus de la fornera i del perruquer que són unes males peces que flipes i he hagut de passar per davall de la sotana de Don Ambrosio i per damunt de la cadira de rodes d’un iaio. En el moment en què he divisat la porta de ma casa, se m’ha plantat davant del nas un altre nas, el del gos del president del club de futbol, una espècie de mamut panxut i pelut, el gos, em referisc, que s’ha posat a grunyir i a lladrar com sol fer el seu amo en el camp, i he cregut que el cor m’eixia per la boca, però la sort m’ha somrigut quan els tacons de la regidora encarregada d’afers socials ha xafat la cua del can i això ha donat peu perquè l’animal, ara sí que em referisc a l’amo, s’entretinguera amb la xicota i em permetera a mi moure els colzes a una velocitat de Termomix-funció-picar i arribar a tota virolla a la porta de ma casa que la meua família estava encarregada d’obrir i que, evidentment, com sol passar amb els éssers més estimats, són els primers a deixar-te amb el cul a l’aire, amb la qual cosa, he tingut temps per estampar-m’hi el nas, trencar-me les ungles de les mans i dels peus arrapant amb desesper la porta i gastar-me la veu a força de crits d’auxili. Quan finalment, m’han obert la cova, he aconseguit llançar-me en planxa al rebedor, després d’embolicar-me en tots els cables, de carregadors de mòbils, d’ipods, de fixes, de portàtils i altres penjolls que portava el meu major i que m’han obstaculitzat, a propòsit sospite, l’entrada imminent al meu refugi.
El meu marit, els meus fills i el meu gat, han assistit, impassibles, des del llindar del saló, a la recomposició de la meua dignitat que en aquell moment tenia la grandària d’un confeti. I ha sigut en aquest moment màgic del dia quan la meua filla menuda, impactada perquè el sopar encara no estava en taula, ha preguntat:
-Mare, per què no vols que la gent sàpia que eres funcionària?

dimecres, 29 de juny de 2011

La culpa és de Cotino

No m’he pogut resistir i tota la culpa la té Cotino: m’he fet creient. Com vos ho dic! Vaig tindre la revelació fa pocs dies. La llum daurada, color mel, que brillava en la foscor d’aquella cova, em va segrestar el pensament. M’hi vaig acostar, temorosa, perquè la meua mare sempre m’ha parlat malament de les sectes, però, redéu, perdó volia dir, catxis, si una persona tan religiosa com el senyor Cotino ha fet la carrera meteòrica que ha fet, què em podia passar a mi, insignificant contribuent-per-nassos?

Quan vaig entrar a formar part d’aquella resplendor, vaig sentir com em posseïa, i de quina manera el meu cos es rendia als seus efectes sedants. Cada àtom del meu organisme, cada vena, cada engruna del meu pensament es va adherir a aquella revelació i vaig saber, per primera vegada, que tot en la meua vida havia succeït per confluir en aquell instant sagrat. Estava en el lloc adequat, en el moment just. Beneïda visió, santa amiga, quina glòria conéixer-te. Saps que des d’aquell instant ja no concep la vida sense tu, sense la pau que m’encomanes, sense la força i l’alegria que m’atorgues.

Seré la teua apòstol (apòstola?) fins al dia del judici final.
Crec en tu, i sols viuré per beneir el teu nom.

Oh, Heineken! Seré la teua eterna esclava!

dilluns, 20 de juny de 2011

JO

Jo governe la meua vida, jo decidisc les meues accions,jo invertisc els meus diners, jo organitze la meua societat, jo reflexione les diverses opcions, jo lluite per la igualtat, jo visc per la pau, jo m'atorgue el dret a equivocar-me, jo eduque ciutadans i ciutadanes dignes per al futur, jo faig el que la meua consciència em dicta.
Jo no enganye, no furte, no intimide, no usurpe, no explote, no mentisc. No mentisc. No mentisc.
Vosaltres no em governeu, no maneu de mi. Només teniu un contracte de 4 anys per a aconsellar-me, guiar-me i ajudar-me.
Aquesta és l'única, efímera i grandiosa funció dels polítics.

dimecres, 8 de juny de 2011

Innocència

Un alumne em diu: "Però, si desapareix el valencià, amb qui parlaré?". I, de sobte, al xiquet, li ha caigut damunt tot el pes de les llengües minoritzades, de les diglòssies perpetuades, dels genocidis lingüístics, dels assassins de llengües. Pobra criatura, crec que ni ha esmorzat. Demà li parlaré de normalització lingüística.

dimarts, 7 de juny de 2011

Ella ho sap

Des de fa un temps, viu encollida, com si el fet d’empetitir-se, de fer-se invisible, la posara a recer del seu destí cruel. Fins fa uns anys, encara s'alçava, orgullosa, i feia valdre la seua bellesa i aquella aroma que trasbalsava tots els éssers vius de la zona. Era la reina del poble, la que despertava primera, la que es rendia l'última, quan els darrers raigs de sol suplicaven, agonitzants, des d'un horitzó diluït, uns instants més de vida.
Però d'això ja fa molt de temps. Ara té els membres rígids de viure reclosa,d'habitar només en ella mateix.
Sap que li queda poca vida.
No és que li ho hagen dit, així, a boca de canó, perquè tothom evita de pronunciar-se sobre la mort d'un altre, ni que siga pel temor que desperta la pròpia mort. No, ningú no ha vingut a xiuxiuejar-li, en un racó del cor, que la línia de l'infinit està a punt de travessar-la. Tanmateix, ella ho nota. És gat vell i reconeix l’olor de la mort perquè l’ha ensumada a base de bé al llarg de la seua existència.
Malgrat la certesa que la posseeix del final que s’acosta inexorable, ella no es lamenta. Se sent gastada, anciana, vulnerable: res no és com abans. Sap que el seu temps ha acabat. Ni tan sols els amics, que s'estremeixen
quan la veuen en aquest estat, que lluiten per salvar-la, no poden evitar apartar els ulls del seu cos putrefacte i corromput. Sent, a l’exterior, el clam de dolor de la gent que ja evoca el seu nom com una llegenda.
El diagnòstic és inequívoc: morirà per asfíxia. Ella hi hauria afegit “I per cobdícia”.

Des de fa un temps, la meua horta viu encollida, esperant l’abraçada infinita del temps.

diumenge, 17 d’abril de 2011

El riu

Sí, és cert, senyor Camps, per a vosté ahir no va ser un bon dia. Me’n faig càrrec. Convalescent com està, havia aconseguit envoltar-se de pau a fi de reposar forces i tornar per la porta gran com el gran batallador que és, lluitador incansable contra els dimonis rojos que pretenen malvendre el seu imperi als veïns del nord. Pura carronya.
De sobte, però, ahir, cap a les 6 de la vesprada, vosté va notar una lleugera tremolor. No, no era la seua consciència qui agonitzava entre convulsions; no era la ciutat, desesperada, qui es lamentava per les ferides obertes. No, allò era diferent: no venia del sòl, venia de l’atmosfera. Era l’aire qui emetia aquella vibració i que l’obligà a aguaitar pel balcó. Es va quedar atònit: a l’instant va saber qui érem. Formàvem un torrent groc i roig ple de bombolles d’alegria que atrapaven les notes musicals, les rialles i les cançons, i les llançaven amunt, cap al cel blau de València. Es va quedar sense alé: per què ningú no l’havia avisat que els empestats havien eixit de les masmorres i havien gosat escampar la seua ferum per la ciutat, sense cap mirament? Li van dir que havíem vingut de totes les comarques i de tots els pobles i que n’érem milers i milers a proferir crits de llibertat. Sí, ho confesse, tal vegada vam entusiasmar-nos excessivament i vam molestar el seu descans però li suplique que siga benèvol, senyor president, comprenga que ens va costar, i molt, superar tots i cada un dels obstacles que vosté i els seus gossos van distribuir al llarg del recorregut. Vosté lluità, ho sabem, per desviar-nos el curs del riu i ho va aconseguir, i vam haver de buscar un nou llit per fer discórrer les nostres aigües; amb el verí roent-li les venes, es va encabotar a prohibir-nos construir cadafals i vam haver d’improvisar un altar. Lamenten tots els maldecaps que li provoquem, senyor president. Som conscients que, ara per ara, el que més importa és el seu benestar i no volem ser la causa d’una desgràcia. Ja sap que, rebels fins a l’extenuació, pretenem ser els remers del nostre futur en aquestes aigües salvatges i no pensem tornar a les coves on vosté i els seus actes perversos ens havien exiliat.
Tots els camins de l’aigua la porten a la mar perquè allí residix l’horitzó, l’última frontera de l’esperança. I nosaltres, senyor president, som el riu groc i roig, imparable i ple de bombolles d’alegria que corre cap a la seua llibertat.

dimarts, 5 d’abril de 2011

De sobte, l'olor a carrer acabat d'arruixar m'ha afluixat els records. Quantes matinades estiuenques! Quantes tertúlies a la fresca amb el veïnatge mentre els xiquets jugàvem per carrers i places! Quantes nits abandonats al ritme dels carros que passaven! Només ha sigut un instant però m'ha perfumat l'ànima per a tot el dia. És bo que els records ens hagen d'ajudar a transitar per la vida?

dilluns, 4 d’abril de 2011

Imagine

“Imagine” cantava John Lennon. I nosaltres imaginàvem que les guerres acabaven, que les persones esdevenien justes i fidels, que els pobles s’estimaven uns als altres. Però en l’últim instant de vida, el cantant es va adonar que la imaginació, de vegades, no ens protegeix de la vulgaritat, del terror ni del dolor. I el planeta sencer es va rendir a la evidència, amb les llàgrimes als ulls i el cor gros, que la fantasia ja no formaria part mai més de les nostres grises existències.

Fins que vam descobrir el PP. Com és possible que el llibre dels Guinness, no reculla per cap lloc, els rècords d’aquests Master de la Fantasy? Quan jo creia que estaven a punt de capturar Heidi i Marco per ser dos il·legals del copó, quan estava convençuda que detindrien Baloo per segrestador i pederasta, Tintín per homosexual, Astèrix i Obèlix per ídem, la Ventafocs per acceptar regals de la fada, el País de les Meravelles per estar tots sota l’efecte d’al·lucinogens, i els pares d’ET per posar el menut de captaire... quan realment plorava i enyorava amb un dolor asfixiant aquells temps de la meua infantesa tan purs i tan color betxamel, va i apareixen ells, els Senyors Fantasiosos i tornen el meu món a les fronteres de l’impossible, de la paròdia, de la idea extravagant aplaudida, del miratge que tot és possible en aquesta terra del nostre bon senyoramén. Tot d’una, apareix el Faba aquell amb un aeroport sense avions, sense ordres de vol, quasi, diria el més agosarat, sense torre de control. Per a què? dic jo, si en el món de la fantasia els avions amaren en les piscines infantils, i les famílies patinen per les pistes d’aterratge. I en acabant, intervé un altre personatge, alt i prim i fred com una llança sense mànec i et munta una maqueta blanca, blanquíssima, com la llet que ha mamat, i et diu que és un hospital. Per què un hospital? Perquè ho veu, redéu, perquè és visionari. Però podria haver sigut un spa mancomunat o un tanatori per a centpeus o vés tu a saber què... Açò és el que té la imaginació. Que tu veus el que vols vore o el que volen que tu veges. I què em dieu de l’altre? Sí, aquell que recorda la tetera de “La Bella i la bèstia”, baixet i redonet, encara que jo, que tinc molta fantasia, el veig llefiscós com aquell bitxo que era el 8é passatger. Aquest és el millor: deu tindre un cap com una cisterna d’ocurrències de les seues. Igual et diu que ell et porta la mar a la serra, com et regala un cotxàs, com et munta un jardí per a escaladors impedits. I damunt es pixa de riure el guerrer de tot a cent. Oh, sí, sí, sí. M’esborrona la pell tanta creativitat. Gràcies, admirats artistes de llanda, m’heu tornat el color a la vida i sobretot a les galtes.

Ja ho deia aquell català que no sabia ni cantar: “Qualsevol nit pot sortir el sol”. Que així sia. No perdrem l’esperança.



.

L'homenet que no volia TV3

Mireu aquest homenet, untat per davant i per darrere, enverinat d'odi a la seua terra, de boca i de moral monstruosament torçudes, de cor gelatinós que només fa bategar quan s'emborratxa de poder, però que manté hibernant quan el dolor i el sofriment de la mort el reclamen. Mireu la seua calavera cerosa, groga de vòmits i deposicions de la seua ment. Sí, és la mateixa imatge que recorre el planeta des de fa setmanes: la del governant fatu, rodejat de becs de voltors assedegats, com el seu amo, de riqueses, i que amb les seues baves corrosives han rovellat tots els engranatges de la llibertat.

Mireu aquest homenet, amb el cap guarnit amb la corona de menyspreus, d'oblits voluntaris i de traicions que ha anat atresorant.

Guarda bé les teues ales negres de ferum, homenet untat; algun dia, la foguerada del teu poble te les podria socarrar.

diumenge, 20 de març de 2011

Sent la mascletada, amb el seu poder retrunyidor, i no puc evitar el pensament: en altres latituds, aquest mateix soroll, multiplicat fins a l'infinit, manté un poble sotmés a un assassí.
Que la pau arribe prompte a Líbia.

diumenge, 13 de març de 2011

Tot és possible (1)

Va ensenyar al lloro a parlar valencià. Al cap d'uns mesos, l'home va morir. Als llibres de sociolingüística, consta que l'últim parlant de la nostra llengua és un pardal.

dissabte, 5 de març de 2011

Hui, coincidint amb l'inici de les Falles, ens deixa un amic. Ho fa de manera silenciosa, igual que ha viscut, sense rebombori, dolçament. Amb ell, he viscut moments inoblidables, de tertúlies pausades ribetejades de riures. Amb ell, he escoltat la mar, he gaudit de les ciutats, he compartit amistats. T'enyoraré. Amb tot el cor.
Com a mínim fins que s'acaben aquestes maleïdes,imposades i salvatges festes. Fins sempre, amic Silenci.

dimarts, 22 de febrer de 2011

Desgraciats!

Ho teníem tot, fa un temps: teníem la terra i teníem la llengua, teníem la mar i teníem el secà, teníem horitzons per conquerir i teníem horta per protegir... I vau arribar vosaltres, de ponent, que diu la cançó, de l'infern, que deia el meu iaio, i ens vau canviar els noms de les plantes, les cançons de bressol, els colors del cel i la manera de dir t'estime. I no ens vau deixar mirar enrere. Vau enfonsar la terra després de cada pas nostre perquè el paisatge no es repetira, en cap altre lloc, mai més. Ens vau fer creure que érem uns desgraciats perquè lladràvem com els gossos, mentre vosaltres amollàveu flors oloroses amb la vostra llengua imposada. I molts s'ho van creure. I canviaren lladrucs per aromes exòtics.

Però corren aires nous per a tots nosaltres: i ara han començat a caure les màscares, es podrixen els munyons que ens han estafat, rebenten de pus les goles que ens han insultat. Durant tants segles, durant tantes vides.

No sabem si vencerem, però estem caminant pel sender que ens allunya del silenci al qual ens havíeu condemnat. Ja heu fet tard; qualsevol dia, enmig dels deliris convulsius que ja vos assetgen caurà, definitiva i contundent, l'aixada que enfonsarà per sempre més els vostres udols de bèsties moribundes.

dimarts, 15 de febrer de 2011

La nostra llengua

La nostra llengua és viatgera incansable.
Vingué del nord, s’escampà pel sud, per l’est i per l’oest, i habità pobles i ciutats.
Travessà laberints foscos i ponts suspesos sobre els precipicis de la incultura.
Va estar a punt de morir, moltes vegades, reclosa en illes d’oblit.
Sobrevisqué, entestada a no desaparéixer, sobre el jaç càlid dels llavis dels seus fills i filles.
S’esforçà per tornar a brillar, malgrat les dagues que li van clavar, i aconseguí salvar-se, allotjada en la vida de tots els qui la recordaven.

Ara que quatre renegats intenten, amb les seues boques fangoses, arrancar-nos les arrels a mossos, somriem confiadament. Sabem, ho hem sabut sempre, que cada udol del seu alé podrit farà retrunyir més i més enllà els batecs de la nostra llengua.



.

diumenge, 13 de febrer de 2011

Els altres

Sempre havia pensat que el principi d'insolidaritat pertanyia, per imposició genètica, a l’adolescència. El pas dels anys, però, m'ha obligat a tornar a ubicar aquesta actitud i situar-la en una altra franja d’edat més propera a mi: en el món dels adults. Sempre que m'he sentit abandonada, ferida o marginada, ha estat per la munició mortífera, ja sia en forma de vocables, de gestos, de silencis o de mirades enverinades, que un home o dona ja format m’ha llançat.

Si la joventut marxa atropelladament amb la mirada perduda, o es queda embadalida contemplant-se el melic, no és per una qüestió d'orgull premeditat, calculat fredament des de les catacumbes del seu raciocini. La seua actitud respon a la tendresa dels seus primers sentiments, a l’abisme del descobriment del seu propi jo. No és que rebutgen els altres, és senzillament que no donen abast amb si mateixos.

Aleshores, què ocorre quan envellim? No seria de suposar que, després de dècades d'esculpir la nostra vida entre les mans, ja hauríem d’haver adquirit l'experiència en allò d'apartar cudols i altres obstacles del nostre camí i del dels altres? No seria lògic que, com més vida recorreguda, més lliçons d’humanitat rebudes i, en conseqüència, més disponibilitat cap al veí? És la por a la pròpia desaparició, quan ens adonem, un bon dia, que el temps és vapor d’oblit, i que les hores que abans s’estiraven, ens sobraven i regalàvem a dojo als altres, ara comencen a escassejar dramàticament?

Sembla com si el frec diari amb els altres anara desgastant aquella expansió generosa de sentiments i actituds que vam posseir de joves, i deixara via lliure a la closca dura com l’acer i eixuta com l’espart que anem construint al voltant del nostre cor i que pot acabar recloent-lo.

Sent que cada vegada m’acoste més a la zona estèril i fosca que ha generat aquesta síndrome d’indiferència adquirida. Tanmateix, lluitaré per no eixir-ne contaminada, i, tot i que hui em sent abandonada i ferida, continuaré allargant la mà en l’obscuritat amb l’esperança que els meus dits encara tinguen força per rescatar-ne alguna mirada implorant.

dilluns, 31 de gener de 2011

Les galeries de la memòria

El pensament d'aquell filòsof era de tal profunditat que se li va perdre en el pou de l'oblit.

diumenge, 16 de gener de 2011

Dic que sí però dic que no i a la inversa

Una congressista americana partidària de les armes de foc als centres escolars que sofreix un atemptat amb pistola, a mans d'un estudiant;
un país islàmic que crida i lluita per recuperar la llibertat, que silencia la veu de les seues dones;
un president obrer i socialista, que es rendix al capital;
un cap d'estat, veí del Vaticà, que corromp menors;
extremistes espanyols que afirmen que tots els nacionalismes, excepte el seu, són cosa de terroristes;
sacerdots que regalen missatges de bondat, aficionats a pràctiques sexuals immorals;
emigrants nostres dels anys 60 convertits ara en xenòfobs;
esportistes dopats;
ONGs que estafen;
salvadors de paisatges, amb el mòbil incrustat a la mà;
pares que exigixen un sistema educatiu sever, i compren la moto al fill desencarrilat...

De veritat: les contradiccions malsanes de la humanitat acaben esgotant qualsevol.

dissabte, 15 de gener de 2011

Volveran las oscuras golondrinas

Des que la idea m’ha copsat el pensament, des que me l’he formulada a mi mateix, que el meu esperit ja no té descans. Diuen, alguns en veu baixa, que torna. Que Josemari, el nostre Josemari torna.

Companys i companyes, crec que ha arribat el moment de felicitar l’enemic. Entre tants polítics, consellers, secretaris, portaveus, delegats, etc... presente respectuosament la meua enhorabona, que no és altra cosa que admiració profunda i sincera, a l’assessor d’imatge del senyor que ens portà la guerra d’Irak a casa nostra. En què s’ha convertit el Jose Mari anodí de fa uns anys, aquella coseta amb raspall d’enllustrar sabates al bell mig de la cara? Quin mag de la metamorfosi assessora ara el Presi? Sí, dic bé el Presi, perquè encara que el pobrissó senyor Zapatero intente emular-lo, Xotaeme serà sempre Elpresi, com d’altres han passat a la Història de la Humanitat com el Fari o el Dioni, per posar-ne només uns exemples de la seua talla.

La primera vegada que em vaig quedar amb un pam de nas, d’enveja s’entén, va ser quan la foto aquella de les Açores en la qual Dady Busch s’abraçava al nostre Melenitas espanyol. Quina figura, déu, quina planta... Torero, que eres un autèntic torero del regne de Pin i Pon.

Les males llengües, que n’hi ha en totes les nacions i/o religions, afirmen que quan Bluf, vull dir Bush, va veure la foto, va exclamar:

- Oh, shit! What is this taqueta?

Va gratar aquella marca obscura que enlletgia el document històric, fins que Blair va exclamar:

- It’s not a taqueta, Dady, it’s mister Aznar!”

I Bluf:

- Who? Oh, yes: the Hispania’s king!

Tal vegada passara, o no, però ningú no lleva ja a Elpresi la foto que té damunt del piano, al costat de la de la boda de la filla que ell mateix havia muntat a l’estil del Padrino.

Després, tot es precipità i, al cap de quatre dies, trobem el nostre bon home expulsat de Moncloa, de manera incomprensible, total per un atemptat que ell s’encabotava a adjudicar a ETA. Aquest fet va fer pensar a alguns il·lusos que la imatge de J.M. quedaria tan congelada en el temps com els dits d’un sherpa de l’Himàlaia. Gran error, perquè al cap de no res, va l’assessor d’Elpresi i li diu:

- Ep, Elpresi, per culpa de l’Irak aquell, la seua imatge ha quedat a l’altura de la Fossa atlàntica. Hem de reinventar-la.

- OK -va contestar Chota Eme que, després de les Açores, sempre que podia parlava anglés; a banda de castellà amb A.C.Bs; català, en la intimitat, amb Ana, i una espècie de lladruc amb els de l’oposició i els periodistes - And uat du llu havies pensat for mi?

- Una bomba -li féu l’altre-: serà pare.

- Cony! -exclamà Josep Mari, en la llengua dels Segadors- No sé jo si Anuska...

- No em referia a la seua santa esposa...

Ah, que bo que era el condemnat! D’allò va sorgir la notícia que la ministra de Justícia francesa estava embarassada de Le Petit Bonhomme Espagnol. En plena diana, perquè Elpresi va estar en boca de tots un bon grapat de setmanes durant les quals el món esperava amb angoixa el naixement de la criatura per cridar, recreant les paraules sentides i sinceres de Marichalar, ex de la infanta Elena i ex del Museu de Cera de Madrid: “Se parece a su padre... el pobre!”

Després d’aquell episodi, les idees per dur Elpresi a la primera fila de les notícies començaven a esgotar-se. I és que intentar emparentar-te amb la crème de la crème de l’Elysée, això és pixar molt alt, tot i que, no perdeu de vista que J.M. estava acostumat a col·laboradors d’alt standing, autèntics Màsters de l’Univers: Matutes o Matutano, ara mateix no ho recorde; Mayor Oreja, Tocino i Trillo, que ja portaven la penitència en els cognoms, pobres; Esperanza Aguijón, terror de Gallardón, és que rima; i el meu preferit, Edu, Edu el Formós, el Lucky Luciano de Benidorm, el sex símbol de llar de jubilats ficat en política “paforrarme”, que va dir. Amb aquests companys, Elpresi no anava a esperar rebaixes per fer-se amb un assessor d’imatges, i aquesta vegada llançà la casa per la finestra i optà per un ... entrenador personal. Sí! Havia sentit dir que Sarkozy en tenia un, que Madonna en tenia un, que el Papa en tenia un, fins i tot que si Fraga... I ell, per què no? I això va fer. Qui no li va veure aquell estiu la pitrera encartonada estil Ronaldo? És cert que el nostre Konan nacional lluïa més que una tableta de xocolate. Quina musculatura, senyor! Ja la voldria Rita per a ella.

Fugint l’home del món del glamour i de les xafarderies nacionals, va decidir canviar de rumb la seua vida i adonar-la amb quatre gotes d’intel·lectualitat: i es quan va començar a freqüentar les universitats. S’iniciava així l’etapa “americana”. El Teacher recorria el planeta opinant d’això i d’allò i regalant receptes per governar sense despentinar-se.

És de domini públic que les seues declaracions, tant dins com fora de la nació, sempre han buscat col·laborar a la distensió nacional i és en aquest context que hem d’interpretar una de les seues actuacions més sonores: la del ditet. Sí, el ditet que va dedicar als estudiants d’Oviedo. Senzillament magistral! Quin homenatge a la simpatia, a la familiaritat, al què passa, col·legui?. Ell es va veure molt bé; més que bé, requetebé. Tant, que a continuació va exclamar que volia fer-se una estàtua de la grandària de la de Nova York. I va dir que la col·locaria justet en la punta de la seua nació espanyola, allà a Tarifa, on se li estreta el cul a Espanya, així, amb el seu ditet d’Oviedo i la seua boqueta de llavis finets que es mouen a colpets, com un clítoris excitat. Però la seua efígie seria giratòria, sí, tot el sant dia pegant voltetes, per repartir, com sempre, aquella gràcia que desprén l’home, tant als del nord, com als del sud.

Ai, Josemari, la teua megalomania i la teua careta de mugró encabritat et perdran. Per què no deixes d’escampar gotetes de verí arreu del món, com si fores un aspersor desenfocat, i comences ja a pensar en la jubilació? Series l’alegria dels teus néts: ets el millor inventant històries, convocant fantasmes, imaginant enemics invisibles i fent de superheroi de barri. Vés-te’n, bon home, vés-te’n, que ja és hora de tornar a casa: Espinete i Don Pimpón t’esperen des de fa temps.

dimecres, 12 de gener de 2011

Pesar

De sobte, la mosselina del passat m'ha cobert els ulls.
Torne a tindre deu anys i la vida em posseeix a cada instant. Sóc encara una península però sé que podria volar si volguera. Estan davant de mi, sobre el tapis que formen la paret encalçada de la casa, ribetejada pels geranis vermells. La llum nevada d'aquell matí d'estiu els rescata a tots de la foscor de l'oblit. És diumenge i estem a l'horta. Fa olor de vida bullint, de felicitat modesta però agraïda, d'esperances reticents. Al voltant de la taula enorme, servim racions senceres de crits i de riures, naveguem entre el plat d'arròs i la bóta de vi, bevem experiències i estovem sentiments amb gotes de licor. Contemple els rostres; hi veig la meua felicitat.


Bruscament, el record ha esdevingut sanglot. Em desfaig de l'abraç de la mare: la seua pell ja fa olor a enyor.

dilluns, 3 de gener de 2011

A mitjanit

S’havia afanyat a preparar-s’ho tot per a les campanades. Enguany no volia córrer el risc d’ennuegar-se en la cerimònia. Ja tenia sobre la taula, la copa de xampany i un plat amb el xanglot de raïm que s’hauria d’engolir a toc de carilló.

Al principi, quan va sonar la primera campanada, tot va anar bé i l’home es va disposar a empassar-se la primera bola. Tanmateix, en aquell mateix instant ressonaren per l’habitació unes paraules que acabava de sentir recentment: "Als anys 70, la pedofília es considerava normal". Va esclafar el granet amb ràbia, se’l va passar entre les dents una vegada i una altra, el va mantenir aixafat ben fort per traure’n tot el suc verinós i, finalment, el va empényer ben endins i el va soterrar en el laberint profund dels intestins.

El segon i tercer gra, que semblaven que passarien sense pena ni glòria, van resultar en realitat autèntiques bombetes d’optimisme. L’un perquè hi va veure el somriure tebi de la seua filla; l’altre la mirada reconfortant de la dona.

El quart gra, però, se li va quedar clavat entre els queixals. Va glopejar xampany, va estossegar, va tornar a humitejar-se els llavis, però no hi va haver manera de mastegar aquella cosa que feia gust de desesperança i humiliació. Se’l va traure de pressa de la boca i va contemplar, incrustats en la carn centellejant del fruit, els rostres de les víctimes de la violència masclista.

Va anar a buscar la cinquena bola, però les campanades semblaven haver pres velocitat i es llançà a la boca, d’una manotada, tres grans alhora. A l’instant va comprendre que s’hi acabava d’introduir el foc de l’infern. Una angoixa se li va escampar pel pit i li va prémer el cor: se sentí sobtadament desemparat. Mentre maldava per desfer-se d'aquells trossos de brases, el va enviar la sensació que mil ulls el fitaven i el jutjaven. Va ser enmig d’un toll de baves i vòmits que va expulsar els trossos de wikileaks.

Contemplà el plat: encara n’hi quedaven cinc bocins.

El temps passava, marcial, a toc de batall.

Huit. Alhora que experimentà com la dolçor del fruit se li escampava per la boca, un esclafit de riure va estar a punt d’enviar-lo a l’altre barri. Mentre boquejava, va fer esforços sobrehumans per fer fora del seu pensament la imatge delirant d’Alvarez-Cascos ploriquejant un seient a la dreta del seu senyor.

Estava a uns segons d’entrar en l’any nou; no hi arribaria. Decidí engolir-se el material per parelles.

Nou i deu. Inseparables en cossos, ments i olor a carronya. Camps i jaquetes. Rita i Cabanyal. Papa i pederastes. PSOE i banca. F de M i croada contra el valencià. L’amargor que el va enviar li féu escopir els grans, sense contemplacions, enmig de crits de desesper i de vergonya aliena.

Onze i dotze. L’onada d’angoixa li va pujar per les cames i se li instal·là enmig de l’estómac. Una a una va recordar les mesures: el sou rebaixats dels funcionaris, les pensions retallades, les previsions nefastes, les subvencions retingudes, les promeses prostituïdes...

Va sentir sonar la penúltima campanada. Endavant, es va dir, acaba’t el plat, de pressa, o la mala sort t’acompanyarà tot l’any.

L'eco de l'últim toc va retrunyir per la ciutat.

L’home s’alçà molt a poc a poc. Duia entre les mans les restes d’aquell àpat d’un minut. Es dirigí a la cuina i, mentre embolicava tendrament els dos darrers grans de raïm i els guardava en la nevera, va pensar que l’autèntica mala sort seria encarar l’any que ja havia començat sense res al rebost.