dissabte, 15 de gener del 2011

Volveran las oscuras golondrinas

Des que la idea m’ha copsat el pensament, des que me l’he formulada a mi mateix, que el meu esperit ja no té descans. Diuen, alguns en veu baixa, que torna. Que Josemari, el nostre Josemari torna.

Companys i companyes, crec que ha arribat el moment de felicitar l’enemic. Entre tants polítics, consellers, secretaris, portaveus, delegats, etc... presente respectuosament la meua enhorabona, que no és altra cosa que admiració profunda i sincera, a l’assessor d’imatge del senyor que ens portà la guerra d’Irak a casa nostra. En què s’ha convertit el Jose Mari anodí de fa uns anys, aquella coseta amb raspall d’enllustrar sabates al bell mig de la cara? Quin mag de la metamorfosi assessora ara el Presi? Sí, dic bé el Presi, perquè encara que el pobrissó senyor Zapatero intente emular-lo, Xotaeme serà sempre Elpresi, com d’altres han passat a la Història de la Humanitat com el Fari o el Dioni, per posar-ne només uns exemples de la seua talla.

La primera vegada que em vaig quedar amb un pam de nas, d’enveja s’entén, va ser quan la foto aquella de les Açores en la qual Dady Busch s’abraçava al nostre Melenitas espanyol. Quina figura, déu, quina planta... Torero, que eres un autèntic torero del regne de Pin i Pon.

Les males llengües, que n’hi ha en totes les nacions i/o religions, afirmen que quan Bluf, vull dir Bush, va veure la foto, va exclamar:

- Oh, shit! What is this taqueta?

Va gratar aquella marca obscura que enlletgia el document històric, fins que Blair va exclamar:

- It’s not a taqueta, Dady, it’s mister Aznar!”

I Bluf:

- Who? Oh, yes: the Hispania’s king!

Tal vegada passara, o no, però ningú no lleva ja a Elpresi la foto que té damunt del piano, al costat de la de la boda de la filla que ell mateix havia muntat a l’estil del Padrino.

Després, tot es precipità i, al cap de quatre dies, trobem el nostre bon home expulsat de Moncloa, de manera incomprensible, total per un atemptat que ell s’encabotava a adjudicar a ETA. Aquest fet va fer pensar a alguns il·lusos que la imatge de J.M. quedaria tan congelada en el temps com els dits d’un sherpa de l’Himàlaia. Gran error, perquè al cap de no res, va l’assessor d’Elpresi i li diu:

- Ep, Elpresi, per culpa de l’Irak aquell, la seua imatge ha quedat a l’altura de la Fossa atlàntica. Hem de reinventar-la.

- OK -va contestar Chota Eme que, després de les Açores, sempre que podia parlava anglés; a banda de castellà amb A.C.Bs; català, en la intimitat, amb Ana, i una espècie de lladruc amb els de l’oposició i els periodistes - And uat du llu havies pensat for mi?

- Una bomba -li féu l’altre-: serà pare.

- Cony! -exclamà Josep Mari, en la llengua dels Segadors- No sé jo si Anuska...

- No em referia a la seua santa esposa...

Ah, que bo que era el condemnat! D’allò va sorgir la notícia que la ministra de Justícia francesa estava embarassada de Le Petit Bonhomme Espagnol. En plena diana, perquè Elpresi va estar en boca de tots un bon grapat de setmanes durant les quals el món esperava amb angoixa el naixement de la criatura per cridar, recreant les paraules sentides i sinceres de Marichalar, ex de la infanta Elena i ex del Museu de Cera de Madrid: “Se parece a su padre... el pobre!”

Després d’aquell episodi, les idees per dur Elpresi a la primera fila de les notícies començaven a esgotar-se. I és que intentar emparentar-te amb la crème de la crème de l’Elysée, això és pixar molt alt, tot i que, no perdeu de vista que J.M. estava acostumat a col·laboradors d’alt standing, autèntics Màsters de l’Univers: Matutes o Matutano, ara mateix no ho recorde; Mayor Oreja, Tocino i Trillo, que ja portaven la penitència en els cognoms, pobres; Esperanza Aguijón, terror de Gallardón, és que rima; i el meu preferit, Edu, Edu el Formós, el Lucky Luciano de Benidorm, el sex símbol de llar de jubilats ficat en política “paforrarme”, que va dir. Amb aquests companys, Elpresi no anava a esperar rebaixes per fer-se amb un assessor d’imatges, i aquesta vegada llançà la casa per la finestra i optà per un ... entrenador personal. Sí! Havia sentit dir que Sarkozy en tenia un, que Madonna en tenia un, que el Papa en tenia un, fins i tot que si Fraga... I ell, per què no? I això va fer. Qui no li va veure aquell estiu la pitrera encartonada estil Ronaldo? És cert que el nostre Konan nacional lluïa més que una tableta de xocolate. Quina musculatura, senyor! Ja la voldria Rita per a ella.

Fugint l’home del món del glamour i de les xafarderies nacionals, va decidir canviar de rumb la seua vida i adonar-la amb quatre gotes d’intel·lectualitat: i es quan va començar a freqüentar les universitats. S’iniciava així l’etapa “americana”. El Teacher recorria el planeta opinant d’això i d’allò i regalant receptes per governar sense despentinar-se.

És de domini públic que les seues declaracions, tant dins com fora de la nació, sempre han buscat col·laborar a la distensió nacional i és en aquest context que hem d’interpretar una de les seues actuacions més sonores: la del ditet. Sí, el ditet que va dedicar als estudiants d’Oviedo. Senzillament magistral! Quin homenatge a la simpatia, a la familiaritat, al què passa, col·legui?. Ell es va veure molt bé; més que bé, requetebé. Tant, que a continuació va exclamar que volia fer-se una estàtua de la grandària de la de Nova York. I va dir que la col·locaria justet en la punta de la seua nació espanyola, allà a Tarifa, on se li estreta el cul a Espanya, així, amb el seu ditet d’Oviedo i la seua boqueta de llavis finets que es mouen a colpets, com un clítoris excitat. Però la seua efígie seria giratòria, sí, tot el sant dia pegant voltetes, per repartir, com sempre, aquella gràcia que desprén l’home, tant als del nord, com als del sud.

Ai, Josemari, la teua megalomania i la teua careta de mugró encabritat et perdran. Per què no deixes d’escampar gotetes de verí arreu del món, com si fores un aspersor desenfocat, i comences ja a pensar en la jubilació? Series l’alegria dels teus néts: ets el millor inventant històries, convocant fantasmes, imaginant enemics invisibles i fent de superheroi de barri. Vés-te’n, bon home, vés-te’n, que ja és hora de tornar a casa: Espinete i Don Pimpón t’esperen des de fa temps.

1 comentari:

Andrea i Laura ha dit...

l'hem llegit ma mare (Laura Herraiz) i jo (Andrea) al llit calentetes, a gustet, el teu article i ens ha agradat molt, ara anem a dormir. bona nit i besets :)