diumenge, 17 d’abril de 2011

El riu

Sí, és cert, senyor Camps, per a vosté ahir no va ser un bon dia. Me’n faig càrrec. Convalescent com està, havia aconseguit envoltar-se de pau a fi de reposar forces i tornar per la porta gran com el gran batallador que és, lluitador incansable contra els dimonis rojos que pretenen malvendre el seu imperi als veïns del nord. Pura carronya.
De sobte, però, ahir, cap a les 6 de la vesprada, vosté va notar una lleugera tremolor. No, no era la seua consciència qui agonitzava entre convulsions; no era la ciutat, desesperada, qui es lamentava per les ferides obertes. No, allò era diferent: no venia del sòl, venia de l’atmosfera. Era l’aire qui emetia aquella vibració i que l’obligà a aguaitar pel balcó. Es va quedar atònit: a l’instant va saber qui érem. Formàvem un torrent groc i roig ple de bombolles d’alegria que atrapaven les notes musicals, les rialles i les cançons, i les llançaven amunt, cap al cel blau de València. Es va quedar sense alé: per què ningú no l’havia avisat que els empestats havien eixit de les masmorres i havien gosat escampar la seua ferum per la ciutat, sense cap mirament? Li van dir que havíem vingut de totes les comarques i de tots els pobles i que n’érem milers i milers a proferir crits de llibertat. Sí, ho confesse, tal vegada vam entusiasmar-nos excessivament i vam molestar el seu descans però li suplique que siga benèvol, senyor president, comprenga que ens va costar, i molt, superar tots i cada un dels obstacles que vosté i els seus gossos van distribuir al llarg del recorregut. Vosté lluità, ho sabem, per desviar-nos el curs del riu i ho va aconseguir, i vam haver de buscar un nou llit per fer discórrer les nostres aigües; amb el verí roent-li les venes, es va encabotar a prohibir-nos construir cadafals i vam haver d’improvisar un altar. Lamenten tots els maldecaps que li provoquem, senyor president. Som conscients que, ara per ara, el que més importa és el seu benestar i no volem ser la causa d’una desgràcia. Ja sap que, rebels fins a l’extenuació, pretenem ser els remers del nostre futur en aquestes aigües salvatges i no pensem tornar a les coves on vosté i els seus actes perversos ens havien exiliat.
Tots els camins de l’aigua la porten a la mar perquè allí residix l’horitzó, l’última frontera de l’esperança. I nosaltres, senyor president, som el riu groc i roig, imparable i ple de bombolles d’alegria que corre cap a la seua llibertat.

dimarts, 5 d’abril de 2011

De sobte, l'olor a carrer acabat d'arruixar m'ha afluixat els records. Quantes matinades estiuenques! Quantes tertúlies a la fresca amb el veïnatge mentre els xiquets jugàvem per carrers i places! Quantes nits abandonats al ritme dels carros que passaven! Només ha sigut un instant però m'ha perfumat l'ànima per a tot el dia. És bo que els records ens hagen d'ajudar a transitar per la vida?

dilluns, 4 d’abril de 2011

Imagine

“Imagine” cantava John Lennon. I nosaltres imaginàvem que les guerres acabaven, que les persones esdevenien justes i fidels, que els pobles s’estimaven uns als altres. Però en l’últim instant de vida, el cantant es va adonar que la imaginació, de vegades, no ens protegeix de la vulgaritat, del terror ni del dolor. I el planeta sencer es va rendir a la evidència, amb les llàgrimes als ulls i el cor gros, que la fantasia ja no formaria part mai més de les nostres grises existències.

Fins que vam descobrir el PP. Com és possible que el llibre dels Guinness, no reculla per cap lloc, els rècords d’aquests Master de la Fantasy? Quan jo creia que estaven a punt de capturar Heidi i Marco per ser dos il·legals del copó, quan estava convençuda que detindrien Baloo per segrestador i pederasta, Tintín per homosexual, Astèrix i Obèlix per ídem, la Ventafocs per acceptar regals de la fada, el País de les Meravelles per estar tots sota l’efecte d’al·lucinogens, i els pares d’ET per posar el menut de captaire... quan realment plorava i enyorava amb un dolor asfixiant aquells temps de la meua infantesa tan purs i tan color betxamel, va i apareixen ells, els Senyors Fantasiosos i tornen el meu món a les fronteres de l’impossible, de la paròdia, de la idea extravagant aplaudida, del miratge que tot és possible en aquesta terra del nostre bon senyoramén. Tot d’una, apareix el Faba aquell amb un aeroport sense avions, sense ordres de vol, quasi, diria el més agosarat, sense torre de control. Per a què? dic jo, si en el món de la fantasia els avions amaren en les piscines infantils, i les famílies patinen per les pistes d’aterratge. I en acabant, intervé un altre personatge, alt i prim i fred com una llança sense mànec i et munta una maqueta blanca, blanquíssima, com la llet que ha mamat, i et diu que és un hospital. Per què un hospital? Perquè ho veu, redéu, perquè és visionari. Però podria haver sigut un spa mancomunat o un tanatori per a centpeus o vés tu a saber què... Açò és el que té la imaginació. Que tu veus el que vols vore o el que volen que tu veges. I què em dieu de l’altre? Sí, aquell que recorda la tetera de “La Bella i la bèstia”, baixet i redonet, encara que jo, que tinc molta fantasia, el veig llefiscós com aquell bitxo que era el 8é passatger. Aquest és el millor: deu tindre un cap com una cisterna d’ocurrències de les seues. Igual et diu que ell et porta la mar a la serra, com et regala un cotxàs, com et munta un jardí per a escaladors impedits. I damunt es pixa de riure el guerrer de tot a cent. Oh, sí, sí, sí. M’esborrona la pell tanta creativitat. Gràcies, admirats artistes de llanda, m’heu tornat el color a la vida i sobretot a les galtes.

Ja ho deia aquell català que no sabia ni cantar: “Qualsevol nit pot sortir el sol”. Que així sia. No perdrem l’esperança.



.

L'homenet que no volia TV3

Mireu aquest homenet, untat per davant i per darrere, enverinat d'odi a la seua terra, de boca i de moral monstruosament torçudes, de cor gelatinós que només fa bategar quan s'emborratxa de poder, però que manté hibernant quan el dolor i el sofriment de la mort el reclamen. Mireu la seua calavera cerosa, groga de vòmits i deposicions de la seua ment. Sí, és la mateixa imatge que recorre el planeta des de fa setmanes: la del governant fatu, rodejat de becs de voltors assedegats, com el seu amo, de riqueses, i que amb les seues baves corrosives han rovellat tots els engranatges de la llibertat.

Mireu aquest homenet, amb el cap guarnit amb la corona de menyspreus, d'oblits voluntaris i de traicions que ha anat atresorant.

Guarda bé les teues ales negres de ferum, homenet untat; algun dia, la foguerada del teu poble te les podria socarrar.