diumenge, 17 d’abril de 2011

El riu

Sí, és cert, senyor Camps, per a vosté ahir no va ser un bon dia. Me’n faig càrrec. Convalescent com està, havia aconseguit envoltar-se de pau a fi de reposar forces i tornar per la porta gran com el gran batallador que és, lluitador incansable contra els dimonis rojos que pretenen malvendre el seu imperi als veïns del nord. Pura carronya.
De sobte, però, ahir, cap a les 6 de la vesprada, vosté va notar una lleugera tremolor. No, no era la seua consciència qui agonitzava entre convulsions; no era la ciutat, desesperada, qui es lamentava per les ferides obertes. No, allò era diferent: no venia del sòl, venia de l’atmosfera. Era l’aire qui emetia aquella vibració i que l’obligà a aguaitar pel balcó. Es va quedar atònit: a l’instant va saber qui érem. Formàvem un torrent groc i roig ple de bombolles d’alegria que atrapaven les notes musicals, les rialles i les cançons, i les llançaven amunt, cap al cel blau de València. Es va quedar sense alé: per què ningú no l’havia avisat que els empestats havien eixit de les masmorres i havien gosat escampar la seua ferum per la ciutat, sense cap mirament? Li van dir que havíem vingut de totes les comarques i de tots els pobles i que n’érem milers i milers a proferir crits de llibertat. Sí, ho confesse, tal vegada vam entusiasmar-nos excessivament i vam molestar el seu descans però li suplique que siga benèvol, senyor president, comprenga que ens va costar, i molt, superar tots i cada un dels obstacles que vosté i els seus gossos van distribuir al llarg del recorregut. Vosté lluità, ho sabem, per desviar-nos el curs del riu i ho va aconseguir, i vam haver de buscar un nou llit per fer discórrer les nostres aigües; amb el verí roent-li les venes, es va encabotar a prohibir-nos construir cadafals i vam haver d’improvisar un altar. Lamenten tots els maldecaps que li provoquem, senyor president. Som conscients que, ara per ara, el que més importa és el seu benestar i no volem ser la causa d’una desgràcia. Ja sap que, rebels fins a l’extenuació, pretenem ser els remers del nostre futur en aquestes aigües salvatges i no pensem tornar a les coves on vosté i els seus actes perversos ens havien exiliat.
Tots els camins de l’aigua la porten a la mar perquè allí residix l’horitzó, l’última frontera de l’esperança. I nosaltres, senyor president, som el riu groc i roig, imparable i ple de bombolles d’alegria que corre cap a la seua llibertat.