dilluns, 4 d’abril de 2011

Imagine

“Imagine” cantava John Lennon. I nosaltres imaginàvem que les guerres acabaven, que les persones esdevenien justes i fidels, que els pobles s’estimaven uns als altres. Però en l’últim instant de vida, el cantant es va adonar que la imaginació, de vegades, no ens protegeix de la vulgaritat, del terror ni del dolor. I el planeta sencer es va rendir a la evidència, amb les llàgrimes als ulls i el cor gros, que la fantasia ja no formaria part mai més de les nostres grises existències.

Fins que vam descobrir el PP. Com és possible que el llibre dels Guinness, no reculla per cap lloc, els rècords d’aquests Master de la Fantasy? Quan jo creia que estaven a punt de capturar Heidi i Marco per ser dos il·legals del copó, quan estava convençuda que detindrien Baloo per segrestador i pederasta, Tintín per homosexual, Astèrix i Obèlix per ídem, la Ventafocs per acceptar regals de la fada, el País de les Meravelles per estar tots sota l’efecte d’al·lucinogens, i els pares d’ET per posar el menut de captaire... quan realment plorava i enyorava amb un dolor asfixiant aquells temps de la meua infantesa tan purs i tan color betxamel, va i apareixen ells, els Senyors Fantasiosos i tornen el meu món a les fronteres de l’impossible, de la paròdia, de la idea extravagant aplaudida, del miratge que tot és possible en aquesta terra del nostre bon senyoramén. Tot d’una, apareix el Faba aquell amb un aeroport sense avions, sense ordres de vol, quasi, diria el més agosarat, sense torre de control. Per a què? dic jo, si en el món de la fantasia els avions amaren en les piscines infantils, i les famílies patinen per les pistes d’aterratge. I en acabant, intervé un altre personatge, alt i prim i fred com una llança sense mànec i et munta una maqueta blanca, blanquíssima, com la llet que ha mamat, i et diu que és un hospital. Per què un hospital? Perquè ho veu, redéu, perquè és visionari. Però podria haver sigut un spa mancomunat o un tanatori per a centpeus o vés tu a saber què... Açò és el que té la imaginació. Que tu veus el que vols vore o el que volen que tu veges. I què em dieu de l’altre? Sí, aquell que recorda la tetera de “La Bella i la bèstia”, baixet i redonet, encara que jo, que tinc molta fantasia, el veig llefiscós com aquell bitxo que era el 8é passatger. Aquest és el millor: deu tindre un cap com una cisterna d’ocurrències de les seues. Igual et diu que ell et porta la mar a la serra, com et regala un cotxàs, com et munta un jardí per a escaladors impedits. I damunt es pixa de riure el guerrer de tot a cent. Oh, sí, sí, sí. M’esborrona la pell tanta creativitat. Gràcies, admirats artistes de llanda, m’heu tornat el color a la vida i sobretot a les galtes.

Ja ho deia aquell català que no sabia ni cantar: “Qualsevol nit pot sortir el sol”. Que així sia. No perdrem l’esperança.



.

Cap comentari: