dimecres, 29 de juny de 2011

La culpa és de Cotino

No m’he pogut resistir i tota la culpa la té Cotino: m’he fet creient. Com vos ho dic! Vaig tindre la revelació fa pocs dies. La llum daurada, color mel, que brillava en la foscor d’aquella cova, em va segrestar el pensament. M’hi vaig acostar, temorosa, perquè la meua mare sempre m’ha parlat malament de les sectes, però, redéu, perdó volia dir, catxis, si una persona tan religiosa com el senyor Cotino ha fet la carrera meteòrica que ha fet, què em podia passar a mi, insignificant contribuent-per-nassos?

Quan vaig entrar a formar part d’aquella resplendor, vaig sentir com em posseïa, i de quina manera el meu cos es rendia als seus efectes sedants. Cada àtom del meu organisme, cada vena, cada engruna del meu pensament es va adherir a aquella revelació i vaig saber, per primera vegada, que tot en la meua vida havia succeït per confluir en aquell instant sagrat. Estava en el lloc adequat, en el moment just. Beneïda visió, santa amiga, quina glòria conéixer-te. Saps que des d’aquell instant ja no concep la vida sense tu, sense la pau que m’encomanes, sense la força i l’alegria que m’atorgues.

Seré la teua apòstol (apòstola?) fins al dia del judici final.
Crec en tu, i sols viuré per beneir el teu nom.

Oh, Heineken! Seré la teua eterna esclava!