dijous, 27 d’octubre de 2011

Aniversari_2011

Quan va obrir els ulls, la primera cosa que va fer va ser bramar: era l’hora del seu biberó. Com és que el pare no li l’havia portat encara, embolicat en un cobertor de besos i carícies?

Quan es va notar la panxa plena, la mare la va acompanyar al bany per fer-li unes bones trenes humides: hui estrenava escoleta i, de veritat, que estava molt nerviosa.

A les huit i mitja en punt va sonar el timbre: eren els companys de classe que passaven, com cada matí, a arreplegar-la per fer junts el camí cap a l’institut. La mare la va acomiadar des del balcó.

A l’hora de l’esmorzar, va anar al lavabo i va descobrir aquella sang que li havia tacat els pantalons. Quan va poder traure’s de damunt la capa espessa de dubtes i de temors, el va veure per primera vegada a la cafeteria: alt, moré, els ulls verds, i d’uns désset anys, va calcular, igual que ella.

Anà a casa per dinar però quan entrà al menjador només hi va descobrir els ulls rojos de plorar de la mare: el pare havia tingut un infart.

Recordà que tenia una conferència a la universitat i hi volia arribar prompte però va tornar a coincidir amb el xic de la cafeteria i van preferir passejar per la ciutat vella. A la mitja hora, ja havien fet l’amor dues vegades.

Poc de temps després, ell li va dir que tenia pressa per viure i va desaparéixer. Ella, entre sospirs de pesar, va descobrir un xicot ros i baixet. Se’n va enamorar. Quan pensava que estava molt bé entre els seus braços, sonà el telèfon: el pare havia tingut un quart infart. Aquesta vegada, però, s’havia rendit.

Va decidir tornar a casa, però pel camí va xocar de ple amb l’home de la seua vida i van acordar d’anar-se’n a viure junts.

Cap a les set, va sentir els símptomes del part i, tot i ser la primer vegada, va saber que havia d’acudir a l’hospital. Allí, amb llàgrimes als ulls, va veure nàixer el seu segon fill.

A l’eixida, li van dir que la seua mare havia emmalaltit sobtadament i que estava molt dèbil.

Telefonà al bufet d’advocats i els va dir que aquella vesprada no podria anar a treballar: que estaria celebrant l’admissió a la universitat americana del fill menut.

A poqueta nit, l’home de la seua vida l’acompanyà amb el cotxe al soterrar de la mare. De camí, assistiren a la boda del major.

A mitjan nit, quan tornaren junts i entraren en aquella casa tan gran, tan buida de presències i alhora tan plena de records, buscà el cobertor de besos i carícies que havia conservat tota la vida i, mirant tendrament el rostre acanalat de l’home de la seua vida, es preguntà: “On he estat els últims cinquanta anys?

4 comentaris:

Enric Senabre ha dit...

Uf, no se si riure o plorar, però en tots dos casos, és molt bonic. Feliç aniversari.

Maria Jesús Bolta ha dit...

Riure, Enric, sempre riure.
Una abraçada.

Cinderella ha dit...

Un text preciós i sorprenent
Enhorabona!

Maria Jesús Bolta ha dit...

Gràcies, Cinderella, m'alegre que t'agrade i m'encanta que et sorprenga. Una abraçada.