dimecres, 4 d’abril de 2012

Dret com només ho sap fer un digne capità de navili, les cames robustes fortament plantades sobre la fusta humida, el viril tors de marbre, la mirada perforant l'horitzó, i les mans, apèndixs musculosos d'uns braços tallats en la mateixa escuma de la mar, així navega Ell, l’home que ens va regnar, el nostre ninot indultat d’enguany. Per l'Albufera. En una barqueta de pescador. Vestit com una verge a punt de pecar.

Però, a ell, el Gran Timoner occidental, últim guerrer d'una estirp de combatents orgullosos que van acceptar tots els sacrificis pel seu poble, a ell no li importa que els oceans braus on ha hagut de lluitar no fa ni quatre dies ara hagen esdevingut un llac mans, ni que les armes verinoses i rebuscades que va usar per desfer-se dels enemics s’hagen reduït a una simple perxa. No, no l’espanta la caiguda. Ell ha sigut un tauró de les mars braves, una balena assassina criada entre tempestes, un autèntic monstre aquàtic que ha sabut nadar entre totes les aigües. I ho enyora, és clar que sí, ho enyora tant que el cor se li encén de desig i el cap se li inflama de propòsits.

Tanmateix, el nostre Simbad voga amb la perxa pessigadeta entre els dits, camisa blanca com una vela, rostre bru de mariner treballat pel vent i el sol, somriure confiat als llavis. Està convençut que tard o d’hora tornarà a ocupar el tron de Neptú en terra. Només cal clavar ben fonda la perxa, arrossegar i avançar. I repetir el gest tantes vegades com calga. Clavar-la on pugues, sense miraments, i moure’s, clavar-la profundament i moure’s. Tornarà a construir el seu imperi, ho creu fermament, encara que la majoria dels seus antics aliats ja han escampat el poll i han buscat altres protectors; encara que tothom fa com si no recordara ni el seu nom, ni el seu rostre de dàtil, dur com la panxa de la nau que evita que s’enfonse en les fangoses aigües valencianes.

Xapotejant entre joncs i canyes, les llises, els ànecs i les garses, contemplen bocabadats aquella estranya criatura desballestada que solca el seu llac i pensen, ben endins seu, que encara que vestisca de blanc com un cigne o s’esforce per esmolar-se el bec i semblar dolç com un capvespre, aquella anguila que viatja a la deriva no deixarà mai de ser l’animaló viscós i esmunyedís que, tanmateix, tard o d’hora, acabarà entre les xarxes dels humils pescadors de veritats.

.