dilluns, 9 de juliol de 2012


Són les 11 de la nit i ja vos dic que hui no dormiré: estic terriblement preocupada. Ahir vaig sentir en diverses ocasions un malestar a l'alçada de l'estómac que anà pujant, a mesura que passaven les hores, al pit, a la gola i, finalment als ulls. Al principi vaig pensar que es tractava d'un empatx de clòtxines i caragols amb salsa que acompanyaven la paellota que els amics i jo ens havíem engoli...t. Tanmateix, quan la migdiada i la digestió van passar, aquesta mena de dolor fosc va continuar prement-me les costelles sense mirament. Vaig fer els meus exercicis de rexalament, vaig respirar profundament l'olor dels pins no cremats i em vaig forçar a badallar unes vint vegades. Res de res. Com més s'acostava la nit més dolor sentia repartint-se pel pit. Malgrat el pànic que ja marcava cada un dels meus moviments, em vaig esforçar per repassar, un a un, els conflictes que m'ocupen habitualment la vida, però no en vaig detectar cap que explicara aquesta sensació terrible que m'oprimia el cor. I va ser quan ja tenia un peu dins del cotxe per eixir volant en direcció a l'hospital, quan, tot d'una, el vaig veure: el meu quadern de professora, on recollia tota mena d'anotacions sobre les meues classes. Vaig entendre a l'instant que allò que m'impedia respirar, allò que enfosquia sense remissió les meues vacances tan immerescudes era la certesa de saber que encara faltaven molts dies, moltes setmanes, fins i tot, mesos, per tornar a veure els meus estimats, adorats i venerats alumnes. Vaig saber que, senzillament, m'estava morint d'enyor.

Són les 11 de la nit. Agonitze de tristesa, i el record dels meus estudiants tan i tan evocats em perseguix.

El psiquiatra està de camí.