dimarts, 14 d’agost de 2012

Aquesta nit necessite dir-vos que, malgrat tot i alguns, em sent un ésser humà privilegiat que camina sobre una terra generosa; que allarga la mà i cull pomells d'amistats; que pot contemplar, un dia rere l'altre, el sol funambulista sobre la ratlla de l'horitzó; que riu tant com volen els llavis; que conserva en els baguls de la memòria sospirs de besos i records de vellut, i que navega sovint en la barca, menuda però segura, de fidelitats eternes.


No em tornaré a perdre pels senders fangosos de les rancúnies. No em trobareu més abocada als penya-segats del passat.

Només el goig per l'instant que ara és; només l'anhel de saber que demà tots continuareu amb mi.