dissabte, 27 d’octubre de 2012

A LES VIDES PERDUDES


No vos coneixia. No sé com éreu ni per què lluitàveu. Hui, només m'han arribat els vostres noms. I la vostra mort. I tinc el cor escaldat de tant de dolor, i els ulls em bateguen de la ràbia continguda. 

Gose dir que éreu persones honestes, pares de família, germans, fills d’altres persones honestes com vosaltres que van haver de morir i renàixer moltes vegades al llarg d
e la vida.

Vosaltres no heu venut la vida en el mercat d’aquells qui hi renuncien per força, per vergonya o per amor. No. No han estat les ombres d’un pecat allò que vos ha mort: vos anaven a arrancar la vostra llar de les mans. Era la vostra empremta, sòlida i amable, feta a colps de moltes albes gebrades. Però ni el sostre que vos ha aixoplugat del terror de la vida, ni les parets que vos han mantingut units, ni el tros de terra que conservàveu per als fills, han pogut evitar que el verí dels qui governen vos rosegara la vida. I vos han obligat a morir. Vos han exterminat com si fóreu uns corcons. Vos han espentat a pujar a la barca que davalla cap als inferns, aquella que només té lloc per a un navegant.

Desitge que el marbre de les vostres tombes aixafe el cor dels innobles que vos han dut a la vora del precipici. Que no hi haja pau per als seus turments, ni perdó per a les seues paraules.

Mentrestant, si ens ho permeteu, tindrem cura dels vostres records. D’aquells que ens parlen de vosaltres com d’uns bons homes, uns bons veïns, uns ciutadans d’anar per casa. Per la vostra casa.