dimarts, 29 d’abril de 2014

Aquest matí, una mare que m'estime molt, parlant de la visita que acaba de fer a la seua filla que està acabant la carrera lluny de casa, i després de contar-me anècdotes de com s'ha adaptat al país, com és el pis, la felicitat que respira, com d'independent l'ha trobada, etc... ha exclamat, amb tota una simfonia de sentiments en la veu:
"Ella està bé i és feliç, però ja no és meua, M.Jesús. Ja no és meua".
Res. Les mares som així de formidables: som capaces de renunciar al nostre major tresor perquè justament és el nostre major tresor.