dijous, 3 de juliol de 2014

Huit anys

Huit anys. 
Éssers estimats que van fer una última ullada a la vida darrere dels vidres d'un tren mortífer.
Huit anys d'un 3 de juliol que s'emportà, per sempre més, l'estiu d'aquesta terra, convertida, des d'aleshores, en un cementeri foradat de tombes per soterrar tanta ràbia, tanta vergonya, tanta impotència.
Tenien un papa repartint bondat pels carrers de València, i uns dirigents de crucifixos incrustrats en els pits negres. Però no posseïen el cor per sentir el lament esferreïdor de les famílies, ni el clam del poble reclamant justícia. I en el regne de foscor on habiten, van intentar segrestar la veritat i violar l'honradesa.
No hi ha distància més enorme que la mort; però vosaltres heu estat ací cada segon. Vos hem recordat, amb les mans tremoloses i la veu trencada, quan hem vetlat els vostres noms davant d'una catedral i d'un govern que han romàs sords a la nostra desesperació. Vos hem recordat, familiars, amics, ciutadans malalts d'ira, cada 3 de juliol, perquè no vos oblidarem mai. I per això lluitem, sense repòs, sense violència, plens de la força que ens donen les vostres memòries, per aconseguir, algun dia, frenar el vostre tren, obrir-ne les portes de bat a bat i, finalment, saber què i qui vos va impedir baixar en la parada de la vida.
Hui, l'horitzó on habiteu des de fa huit anys, trenarà els seus núvols de solitud amb les nostres llàgrimes eternes. Hui no hi haurà sol, ni riures; només una boira espessa d'atordiment sobre la gent de bona voluntat. Estigueu tranquils, però; demà tornarem a omplir l'alba amb les vostres absències. Tornarem a eixir, igual que hem fet durant huit anys, per intentar retrobar-vos, ni que siga una sola vegada més, en el camí de la veritat.