dissabte, 30 de gener de 2016

El tren para i hi puja una dona que s'asseu davant de mi. No la conec de res però sé que té càncer; la seua cabellera a clapes la delata. També la pal.lidesa extrema del rostre. I els dits de les mans, prims com uns branquillons.
Em commouen el seu gest orgullós i la resolució que brilla en l'esguard fugisser que em llança.
De sobte, obri la bossa de mà, hi regira una miqueta i en trau un tub. És quan el gira entre els dits, que ho entenc: la dona s'està pintant els llavis.
La mire i l'admire.

On s'aprén a dibuixar-li somriures a l'adversitat?