dissabte, 13 de febrer de 2016

Continuem el viatge!

DISCURS PRONUNCIAT EN LA I NIT D'ESCOLA VALENCIANA A MELIANA
12 DE FEBRER 2016

Bona nit a tots i a totes.

Aquesta nit, m’heu omplit de paraules ensucrades i només vos en puc donar les gràcies. Gràcies de tot cor per considerar que la meua modesta obra literària i la meua adhesió permanent a la recuperació del valencià mereixen aquest reconeixement tan meravellós. Gràcies, però, no ho puc acceptar. No, almenys que em permeteu torne-vos-ho d’alguna manera. Perquè aquesta nit, sóc jo qui ha vingut ací per agrair-vos a vosaltres, ensenyants, pares i mares, formadors de ciutadans del futur, artistes, la faena que feu, la tasca que fa Escola valenciana. No hi podria haver un emparellament més adient que aquest: escola i valenciana. Saviesa i llengua pròpia. Tot un programa, enorme, titànic a portar endavant.
Fa molts anys que vam haver de conciliar esforços i conformar una organització que, des dels centres educatius, lluitara per recuperar la llengua i adaptar-la als usos contemporanis. Crec que podem estar satisfets dels resultats. Al llarg de dècades, han passat per les activitats d’aquesta escola singular milers de xiquets i xiquetes, les seues famílies, el professorat que els acompanya, i músics, mags, cantants, actors i actrius, escriptors, fins i tot alguns periodistes i canals de televisió.

Cada any, quan s’acosten les Trobades, quan assistisc a l’activitat frenètica de tots els voluntaris i voluntàries que, generosament, sacrifiquen temps i esforç per enaltir la nostra llengua, cada any dic, me’n quede meravellada. Em pregunte, amb la boca oberta: Com és possible? Com és possible haver resistit tants anys, tantes adversitats, atacs, menyspreus, campanyes difamatòries, burles...? Com és possible haver sobreviscut a tants petits déus miserables, ara destronats, i a tantes i tantes boques afamades de diners, tractes preferencials, corrupció...?

Com és possible? De quina pasta estem fets els valencians i valencianes que cada hora, de cada dia, de cada setmana, de cada mes, de cada any, de cada estació, de cada poble i de cada escola, hem resistit aquest infern? Som de pedra de penya-segat, resistents a les marees i tempestes que ens roseguen els peus? Som gent de pasta de mil fulls que anem despullant-nos a poc a poc de la pell dels nostres avant-passats fins a arribar, qui sap, algun dia, a fer-nos transparents?

No ho crec. Ni som marbre, ni som coca en llanda. Som, senzillament persones, éssers humans, insegurs i volàtils a estones, certament, capriciosos i derrotistes, ben sovint, però amb una força que ens ve d’una creença sòlida i inalterable, una creença que ens fa invencibles. I és la convicció, la certesa portada com a estàndard, que una llengua és l’alé del poble que la parla i que qui es queda sense alé, mor.

I és per això, justament per això, que necessitem al nostre voltant l’oxigen que ens atorga poder viure l’horta amb els nostres mots, celebrar la vida al ritme de les cançons que ens pertanyen, riure a vora mar, contar-nos secrets o senzillament anar a comprar el pa duent al portamonedes de la vida, quatre euros i un bon grapat de paraules ben nostres. Aquest és l’aire que ha de cobrir a diari el nostre país i el que marcarà l’horitzó dels nostres descendents.

Des de les escoles, des de la literatura, el cinema i el teatre o la música, des de tots els àmbits de la vida d’un poble, volem sentir la respiració de la nostra llengua al bescoll murmurant-nos:

Endavant.
Endavant sempre.
Eres la llengua que parla del seu poble.
Eres el poble que parla la seua llengua.

I aquest, continua sent el repte més gran: mantindre la unió amb les paraules que el temps i la memòria ens van depositar a les mans.
No permetem mai que es desfacen entre els dits i continuem celebrant efemèrides tan agradables i engrescadores com aquesta.
Gràcies a tots i a totes per l’honor que m’heu atorgat. 

Continuem el viatge!

Amb Dani Balaguer, un dels homenatjats de la Nit.



1 comentari:

Maikel Urrutia ha dit...

Fa quatre anys jo era un valencià castellà parlant, hui sóc capaç de llegir, escriure i parlar en valencià. Parlar a un em falta poc, per què ací a València cabdal és difícil, per què mes que gens la gent usa el castellà. Però hui sent vertadera passió pel nostre idioma, llig molt i compre tots els llibres que puc en valencià i algun dels seus.
Salutacions