dimecres, 16 de març de 2016

Consulta del metge. Una hora llarga d'espera. Els pacients comencen a rebotar-se i a alçar la veu. Una anciana es manté immòbil, amb la mirada perduda en un record que els altres no veiem. És alta, fina, vestix elegantment de color crema, el mateix color que les grans ulleres de sol que li dissimulen mitja cara d'arrugues. Va discretament maquillada, amb les ungles pintades. Es veu una dona coqueta i de bon passar.
L'acompanya una jove; la filla, tal vegada. No han intercanviat cap paraula. La senyora de crema viu el present en el seu passat.
De sobte, megafonia crida el seu nom: el metge la reclama en la consulta. I aleshores tot canvia i l'anciana somriu. Somriu mentre recull, tremolosa i excitada, la bossa de mà. Somriu mentre la filla s'esforça per alçar-la del seient. Somriu mentre una infermera acudix en la seua ajuda. Somriu mentre intenta mantindre l'equilibri sobre unes cames primes i fràgils. I, finalment, somriu amb la boca oberta, quan s'endinsa en la consulta i descobrix aquell que té l'obligació d'escoltar els seus laments ni que siga durant un minut i quinze segons, aquell que posseïx les pòcimes màgiques que li ensordiran el maleït dolor d'esquena, el seu gurú, el bruixot, el mag, el déu, el metge de la sanitat pública.

Immersa en els crits de l'hospital, pense que sí, que l'atenció pública a la salut de les persones hauria de tindre una part de voluntat política, una d'empatia mèdica i, com en totes les coses del món, una altra de màgia. Per poder somriure.