dissabte, 25 de juny de 2016

Costa de dir

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 25 DE JUNY DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

No l’ha vista arribar, i el cor li fa un salt i se li encongeix de pura tristesa. S’adona que estan a punt de trobar-se de cara en aquella vorera buida de gent d’una vesprada de juny i, de pressa, busca unes paraules per fer-li saber que ja li ha arribat el rumor de la seua malaltia i que està amb ella. Tanmateix, com més ho intenta més se li resisteixen els mots, perquè en realitat no sap què es pot dir a una persona que acaba de rebre un diagnòstic fulminant que la portarà, lentament, a la immobilitat més cruel.

Se li acudeixen tots els llocs comuns que ha anat aprenent al llarg de la vida per suavitzar situacions d’alt risc com aquesta, però ara, ara que ho necessita com mai, no gosa actuar. I si amb la seua actitud benintencionada, però probablement inoportuna, l’alarma encara més? Quina classe de paraules, es pregunta, poden arribar allà dins on el terror excava les entranyes?

Mentre camina cap a la silueta fràgil, somrient obertament perquè ara aquella també l’ha vista, pensa en allò que realment li agradaria confessar-li. De vegades, la vida és una merda, li xiuxiuejaria abraçant-la ben fort, allí enmig de tot i de tots, i estic tan dolguda amb el destí que t’ha tallat l’alé que m’has de permetre que plore amb tu, perquè les llàgrimes compartides són barques etèries que esquiven el paisatge accidentat de la vida i dels penya-segats profunds. M’agradaria que em permeteres acompanyar-te tan lluny com vulgues, amb les meues mans que esdevindran les teues crosses, i amb el so de la meua veu que farà volar el teu cos inert.

Sí, això és exactament el que li diria si no fóra per aquest nuc a la gola, pel pudor que la fa emmudir, per la por a sentir-se fora de lloc, pel convenciment que el seu entorn ja es farà càrrec de consolar-la, i perquè en el fons qui és ella per...?

I quan paren, l’una davant de l’altra, li pregunta que com va tot. Regular, contesta l‘amiga. A veure quan quedem per parlar. Sí, bé. Et trucaré, bonica. És clar que sí. Adéu. Adéu.

L’amiga reprén el seu camí descendent amb els ulls banyats de solitud. Ella recupera el pas amb un forat immens entre el seu jo més íntim i el món que li ha modelat la misèria que va repartint. I es queda maleint-se per no haver sabut, per no haver gosat, i no entén per què es reserva sempre, davall de tones de vergonyes, de respectes enganyosos i d’egoismes dispars, allò que ara li bull per dins amb tots els focs del penediment.

Era tan fàcil dir-li que l’estimava.