diumenge, 30 d’abril del 2017

Temps de regal

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 29 D'ABRIL DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Pareu el món que en volem baixar, cridàvem fa unes dècades quan pensàvem que el planeta es dirigia cap a la seua destrucció, com un vehicle desmanegat i sense fre precipitant-se costera avall.
Els anys han transcorregut i continuem instal·lats a la mateixa finestra del mateix autobús boig, veient desfilar les parades veloçment, sense gosar prémer el timbre de parada que ens permeta abandonar-lo. La majoria de nosaltres fa temps que ja no gaudim del paisatge. S’esmuny tan de pressa davant dels nostres ulls que només en captem bocins distorsionats, flaixos frenètics. Un ritme insuportable ens transporta, a la velocitat de la llum, de la taula del desdejuni al seient del metro, d’aquest al despatx, després al bar de l’esmorzar, al taulell de la botiga, a la bicicleta del gimnàs, a la cua de l’autobús, a la consulta del pediatra, a la reunió de pares, a la perruqueria, al sofà de casa, al llit, a la dutxa, a l’ordinador, al rentaplats, al rostre plàcid d’algú que s’ha cansat d’esperar l’abraçada de bona nit…
Quina mena d’existència ens hem autoimposat? Qui ens ha dit que 24 hores no són suficients? Suficients per a què? Què busquem exactament, quan ni el rellotge és capaç ja de seguir-nos? Ens cal apartar, ni que siga un segon, la cortina feixuga de la nostra existència veloç i reflexionar. I si ens plantejàrem seriosament recuperar aquells vells costums que ens permetien macerar lentament els passeigs, les companyies i, sobretot, els anhels, en el licor melós i perfumat del pas del temps, un temps pausat que mastegàvem segon a segon?
Un tornado gegant de presses i corregudes ens té atrapats en el seu moviment i ens fa perdre de vista les coses més senzilles de la vida que són, justament, les que ens fan més humans: els segons que una mà pren per regalar una carícia; les converses a mitja veu entre amics que veuran junts l’alba del dia següent; el silenci d’un paisatge a la tardor; les hores caminant sense rumb; un llibre reposant sobre un pit de respiració serena…
En quin instant hem ofegat l’aroma de l’olla coent-se a foc lent o la remor de la tertúlia infinita després del bon àpat?
            No podem córrer tant. No podem córrer més. Demanem a l’autobús que està a punt d’estavellar-se que reduïsca la velocitat, que adapte el seu pas al de les estacions i que permeta al passatge inserir-se plenament en el paisatge de la vida.
            Ralentiu el món, diríem ara. Necessitem temps per assaborir-lo.

2 comentaris:

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

Com la major part dels seus articles: Preciós.

Anònim ha dit...

Hola. Molt bé l'article, a més real com la vida mateixa i estic totalment d'acord en què anem molt de pressa per la vida, moltes vegades ni ens adonem del que ens envolta.