dissabte, 12 de maig de 2018

Segona vida

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 12 DE MAIG DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Voldríem rescatar cada minut compartit amb vosaltres, absències estimades, cada gest, cada paraula, cada silenci. Voldríem gaudir novament d’aquelles mirades còmplices cuinades amb un bull de riures de primavera o de l’instant en què l’abraçada paralitzava els sotracs que pretenien destruir-nos. Pagaríem el que fóra per acumular amb golafreria, els fragments diminuts del patchwork que va conformar la nostra història amb vosaltres, ara que només sou habiteu en el nostre pensament.
Però no podem.
El temps, el maleït temps, poleix els records fins a aprimar-los i convertir-los en fràgils vitralls d’allò que un dia va resplendir de fermesa i felicitat. I descobrim, amb un dolor primari, que la distància s’estira sense remei, i que cada vegada ens costa més convocar-vos. Retenim tan poc, ben pensat, d’allò que ens semblava etern. El gran focus de llum blanca que és la nostra memòria va perdent força amb el desgast de les estacions, i acaba il·luminant només uns primers plans, unes imatges arrapades dolorosament al cor, un somriure, alguns racons íntims...
A pesar d’això, o justament a causa d’això, continuem viatjant enrere per reunir-nos de nou amb els qui ja no ens acompanyen en la claredat de la realitat.
I ens esforcem per salvar-ne el que la marea de l’oblit involuntari comença a esborrar. Ens desesperem intentant localitzar les imatges que un dia ens van trasbalsar i que ara, absents ja els protagonistes, som incapaços de visionar amb nitidesa. I ens distraiem puntejant retalls de converses que ens marcaren la direcció del camí a seguir, o ens enervem retocant els mots que vam amollar quan no tocava, l’amargura que vam destil·lar quan era l’hora de segregar amor.
Quants bocins d’un món, ara desaparegut, que són perquè viuen en nosaltres! Hem esdevingut depòsits de pensaments de boira que traiem a passejar cada colp més sovint, i són aquestes trenes etèries les que retenen a la vora del present la memòria dels qui van marxar.
Recordar és tornar a passar la brotxa untuosa sobre la paret ja pintada de la vida; és el rent que afegim a la massa dels records servits des de la llunyania dels anys. És atorgar una nova oportunitat. I nosaltres la volem sencera per a oferir-vos-la, amors del nostre pensament.
Perquè recordar-vos és tornar a creure que allò que fou i que tant vam estimar, continua compartint amb nosaltres el temps, l’aire, la vida. Una segona i anhelada vida.