dissabte, 9 de juny del 2018

Qui ho sap?

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 9 DE JUNY DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

28 de maig. Un home entreveu un cadàver a través de la finestra de la casa veïna. És el de María Amparo Plaza. 78 anys. Ha mort. Va morir. Fa quatre anys. O cinc. Qui ho sap?
Qui sap com es va acomiadar de la vida? En quines circumstàncies terribles es va submergir en el silenci de la mort? Qui en sap res, de la seua última esperança? Va repetir algun nom estimat?
No hi va haver ningú, ni de prop ni de lluny, que s’esverara pel seu estat i es llançara a la seua ajuda. Ningú. Va morir completament sola. Abandonada. Com si s’haguera convertit en l’únic ésser de la Terra i l’acomiadara només la seua fidel companya en vida: l'absoluta indiferència.
No hi va haver cap veïnatge, associació, casal faller, banc, llar de jubilats, cens o llistat que reclamara la seua presència. Durant quatre anys. O cinc. Qui ho sap? En cap lloc, cap casa, cap cor i cap vida, María Amparo fou esperada, estranyada o enyorada. Cap ni un. Per què ho havia d’estar si pagava religiosament el lloguer i ingressava la pensió cada mes? La banca no fa preguntes, si eres obedient. Encara que ja no tingues ni un sol alé de vida.
Però una mort tan solitària com la de María Amparo, tan lluny dels paràmetres que anomenem humanitat, comença a coure’s molt abans: als despatxos de les polítiques socials que no arriben a qui naufraga, als pressupostos que no rescaten les persones en situacions precàries o en perill, als serveis socials que, desbordats, no aconsegueixen recollir tots els casos i totes les necessitats i, sobretot, en la ceguesa de l’entorn més íntim de María Amparo: a les cases del carrer, els pisos de les finques, la caseta del conserge, la policia del barri, els comerciants de la zona..., és a dir, la xarxa social que establim quan ens assentem en un trosset de territori i ens apressem a marcar-lo amb noms, cares, complicitats, salutacions breus o copes que s’allarguen.
Em pregunte què li podíem haver dit si haguérem arribat a hora per acompanyar-la en el desenllaç, i què hauríem d’haver fet perquè ens perdonara l’abandonament a què la vam sotmetre. Perquè la majoria vam mirar al cel mentre ella es cavava la tomba. Una anciana. Sola.
Sola.
El silenci de la memòria és la mort duplicada. Parlem, per tant, de María Amparo. Parlem-ne ara, encara que ja no ens senta. Ni que siga per alleugerir-li el silenci inhumà amb què l’hem soterrada. Fa quatre anys. O cinc. O fou ahir?
Qui ho sap?