dissabte, 6 d’octubre de 2018

Per elles

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 29 DE SETEMBRE DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Dimarts 25 de setembre, mentre el dia s’estira, mandrós, sobre les parpelles  que es resisteixen a obrir-se, el sentim. És el crit d’un cor ferit, la veu de la mort i de la vida foses en uns ulls oberts de pur terror, en una respiració que queda en suspens, en un ventre i una memòria esgarrats de dolor. És l’udol desesperat d’una mare davant dels cadàvers de les filles assassinades per un pare incapaç d’estimar.
A l’instant, un riu de pena infinita enfosqueix la llum d’un matí gloriós de principi de tardor. Com sempre, ens costa assimilar que un ésser humà tan abominable i alhora tan fidel a les nostres convencions, horaris i gestos, haja pogut confondre’ns d’aquesta manera i ens haja fet creure que era amic entranyable, company fidel. Pare amable.
Com hem arribat fins ací? Per què no ens hem avançat a la tragèdia? Què pensava la jutgessa quan va denegar l’ordre de protecció a la víctima? En quin moment hem decidit assumir el cost de tanta violència?
Cada un de nosaltres participa d’alguna manera del manteniment del feminicidi que continua matant, a pesar de l’esforç d’algunes polítiques i grups socials. Si no, per què suportem la hipersexualització de la dona, les bromes bròfegues sobre el perímetre del nostre cos o els espais de predomini masculí?
Ens han assassinat tantes vegades! Tenim acumulats a la glotis tants errors judicials, apaties, incompetències, insolències i desídies de qui hauria de vetlar per nosaltres, que ja se’ns ha acabat el temps i hem d’espavilar-nos per salvar vides. Sabem que el camí és llarg, enormement complex i d’un abast grandiós; així i tot, des del nostre àmbit més privat, podem ajudar a frenar els comportaments salvatges o, almenys, arraconar-los. Denunciem actituds amenaçadores, abominem de convocatòries que ens ignoren, concerts que silencia les artistes, congressos on només intervenen especialistes masculins, iniciatives esportives que ens giren l’esquena. Qualsevol actuació, per mínima i discreta que siga, pot permetre’ns recuperar el nostre lloc a la societat. I ho hem de fer. Per elles. Per cada dona i xiqueta assassinada. I n’hem de recordar els trets llastimosos de patiment en solitari, el rastre de fracassos i esperances que han mort amb elles, i el nom dels seus botxins. 
Fa uns dies, uns homes van segrestar la vida de totes les edats de la innocència. La tardor les plorarà en cada desmai de pluja. Nosaltres, en les primaveres que ja no vindran.