dissabte, 21 de març de 2020

Versos lliures

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 14 DE MARÇ DE 2020
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Si els éssers humans fórem d’una altra pasta permetríem que la poesia descendira sobre les ciutats, s’enroscara als fanals, escalara façanes i entrara a les alcoves per cantar-nos les passions que ens empresonen o ens eleven, i perfumar-nos l’aire de vida i la vida de llibertat. I si encara tinguérem la capacitat d’eriçar-nos la pell, ens hauria d’enlluernar la majestuositat del mot pessigat en unes lletres senzilles.
Incomprensiblement, però, la majoria de nosaltres vegeta molt lluny del tocar tebi dels versos. En desconeixem la cadència que bressola, les rimes que ens fan ascendir com una onada subtil, i les veus múltiples que clamen, en el nostre nom, allò que no gosem confessar-nos.
Per què aquesta renúncia voluntària a la bellesa, disposada a parlar per nosaltres, si la tenim tan a l’abast de la mà? Perquè les paraules rimades no provenen de muses foranes, sinó d’homes i dones que viuen ben a la vora de casa interrogant-se perpètuament sobre el rerefons secret de les nostres existències. Són mags refugiats a la porta veïna, a la trinxera enfangada o a la cel·la de la presó grisa.
Sempre hem sabut de la seua voluntat per sobreviure. Els hem vist batallar contra vent i marea per apropiar-se del dolor de la vida i retornar-nos-el impregnat amb el seu alé càlid, sovint pertorbador. Ningú no ho podrà negar: la poesia purifica allà on es deixa caure.
Així i tot, al llarg de la història sempre hi ha hagut qui ha temut la paraula escrita i ha maldat per silenciar-la. En coneixem la raó; òbviament pel missatge. Quin perill majúscul pot enarborar una modesta estrofa? Veritats. Així de clar. Que el destí trontolla quan és capaç d’enfrontar-se a l’amor vertader. Que al desterrat sempre li queda la força de la lluita per salvar-se de l’enyor. Que l’ésser humà s’ha de rebel·lar sempre.
Fa poc, l’Ajuntament de Madrid va esborrar uns versos de Miguel Hernández del cementeri de l’Almudena. El poeta, perseguit i represaliat pel franquisme, morí el 1942. Passades unes huit dècades, la seua obra terroritza els mateixos individus i per les mateixes raons: la por visceral a la veritat.

Ara que altres pors ens tenallen, caldria recordar a qui advoca per convertir la societat en un desert de cendra, que el desig indomable de llibertat ens atorgarà tantes vides com anhelem. Fins i tot, igual que al poeta de memòria viva, la immortalitat.  “Porque soy como el árbol talado, que retoño: porque aún tengo vida”.

dissabte, 7 de març de 2020

Papallones de llum

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 29 DE FEBRER DE 2020
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

De normal, hi solem arribar tard i ens n’estranyem. No ens expliquem com hem pogut desertar del compromís, posat que preteníem, amb tot el cor i la voluntat, fer costat al familiar desesperat o a la companya que aguarda, amb l’angoixa barrant-li el pas de l’aire, el resultat d’aquella prova definitiva. De fet, sí, de fet ja teníem preparada l’atenció sincera, i rastrejàvem els senders de tinta de l’agenda a la recerca d’una clariana que ens permetera acudir en ajuda de qui sucumbia de desesperació. Perquè sabem perfectament, per experiència pròpia, per la nostra carn torturada, pels temors que ens han esmicolat trossos de felicitats grans i menudes, que una paraula, un somriure o el contacte d’una mà aconsegueixen rescatar-nos del fons dels plors.
Tanmateix, ben sovint, la ferma intenció de repartir amor no desemboca enlloc i ens la quedem entre els llavis contrets per la mala consciència, balbucejant-la dia rere dia, perquè no és que no ens lleve la son l’amistat necessitada d’afecte, és només que l’abraçada conjugada només en futur no sol resistir l’etzibada d’una existència de presses, sense alé, ni contemplacions, ni espai per a més esperits, i s’acaba evaporant a la mateixa velocitat que els minuts que corren i corren per encabir-se en la nostra biografia.
De vegades, però, algú hi és a temps. Algú que no t’ha defraudat mai, que sabies a ciència certa que s’instal·laria, amb tu i per al que fora, a la vorera del drama. O algú que et sorprén armant amb relats enlluernadors la barca amb la qual hauràs de navegar entre aigües turbulentes. Fins i tot algú quasi desconegut fins aquell moment, un passant com qui diu, que enmig del teu desori, es posa a excavar una cavitat de bondat per instal·lar-vos-hi en l’instant en què la tempesta et pegue de ple i et qualle la sang.
Amb aquestes atencions, a tu, presonera estacional del regne del terror, et va acaronant a poc a poc l’alé de l’esperança. I et sents un poc més invencible, arraulida per tants cors que bateguen al teu ritme, tantes mirades sostenint-te, tants mots reivindicant per tu l’anhel de tornar al lloc seré on pertanys.
I així és com, esperonada per l’agraïment infinit a qui t’insufla estima mentre camines extraviada, et veus amb forces per començar a retallar, en la volta compacta que, de moment, encara és la teua condemna, les primeres papallones de llum.
Vols creure, i creus, que prompte tu també et llançaràs a volar.

dissabte, 11 de gener de 2020

Riure

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 4 DE GENER DE 2020
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Riure. De tot i de res. Sola o acompanyada. En la intimitat de casa o al bell mig d’una plaça. Així vull encetar i recórrer el 2020. Òbviament, no pretenc que la meua vida esdevinga un Flashdanse o un La La Land, per posar només un parell d’exemples de felicitats perennes, però sí que estic disposada a escorcollar el món per trobar les bones vibracions, aquelles que et fan cosquerelles a la glotis uns segons abans d’esclafir a carcallades tota tu, igual que un enorme globus d’heli en estat d’erupció.
Coneixent com conec la meua gràcia limitada, acceptaré qualsevol ajuda per aconseguir-ho. Això sí, posada a demanar, reclame que l’humor siga fresc, respectuós i colorista. Resumint: intel·ligent. M’incomoden les bromes bròfegues i els comentaris humiliants. De més a prop, avorrisc aquell sentit de l’humor anomenat “típicament d’ací”, que consisteix a evocar les barbaritats d’uns personatges que es repeteixen, sense renovar-ne ni el nom, des d’abans de formar-se els oceans, això és, un llauraor, una sogra manifassera o un pobrissó Paquito maltractat per una esposa que sempre, sempre, sempre se’ns presenta com una tirana amb galons de general. Tot això en un valencià farcit d’incorreccions perquè s’entén que un registre lingüístic erroni, barbarismes i tres o quatre mots malsonants asseguren un èxit majúscul. I si, damunt, hi afegim un bon accent amb les vocals ben espatarrades, premi!
Ho lamente; aquest espectacle només em remou el disgust. Deu ser perquè, com a dona, m’hi sent, una vegada més i ja en van mil milions, vulgarment representada. Deu ser perquè, com a ciutadana del segle XXI, em resulten retrògrads. Deu ser perquè, com a valencianoparlant, m’indigna que la meua llengua, maltractada en tantes altres conjuntures, servisca per a deixar mal sabor de boca.
Digueu-me estiradeta, però on hi haja un acudit ben pensat, un joc de paraules estimulant, una situació de causalitats extraordinàries, una narració suculenta, que s’aparten les figues i els xevinepacací!, i tot allò que, tard o d’hora, ens farà plorar de vergonya. Perquè riure no és cap broma. Riem per obrir-nos a l’univers feliç. Per forjar i recuperar complicitats. Riem per adherir-nos un poc més a la senda de la vida. Per estimar a glopades. Per enfortir-nos.
Enguany, hauríem de fer vibrar l’aire amb riures honestos, perquè el món, el vostre i el meu, transitara, per fi, al ritme de milers d’esclats de sincera alegria.