diumenge, 25 d’octubre de 2020

Imprescindiblement inútil

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 10 D'OCTUBRE DE 2020
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Quan ens expressem oralment, ens precipitem a acumular paraules, a escampar-les, a escapçar-les, si cal. I el resultat, de vegades, és una allau de sons espentant-se els uns als altres per ser els primers a penetrar l’oïda de qui escolta, perquè la paraula dita en veu alta és sabedora de la seua existència efímera; per nàixer ella ha de morir l’anterior.

Per contra, quan redactem algun text, tot s’alenteix. Ens prenem el temps d’excavar la llengua a la recerca del mot just, li busquem les companyies que el reemplacen. Si ens avorreix, juguem amb ell a substituir-lo o l’abillem amb tots els adornaments que admet el full en blanc. Ho sabem bé: el vocable reclinat sobre el paper reclama pauses generoses.

Però quan ens llancem a escriure poesia, obrim una altra dimensió encara més íntima i bella, si cap, que ens transporta a cavitats de l’esperit on ignoràvem que podíem arribar. En embastar versos, ens atorguem el plaer de cuinar les paraules a foc lent. Les deixem a remull durant dies a fi que s’estoven pels quatre cantons i que un senzill T’estime esdevinga una declaració d’amor que traspasse les fronteres del temps. Les posem en adob i els conferim tots els sabors, olors i colors inventats i per inventar. Les enfornem una a una, vigilant la cocció de cada element per separat, perquè en acabant hauran d’aguantar l’estructura poètica en un equilibri perfecte. I quan el vers se’ns enrosque al cor i ens eleve a llocs alhora desconeguts i familiars, quan siga capaç d’arrancar-nos l’espina que ens fa sagnar la carn o regirar-nos el pit i impulsar les llàgrimes allà on des de fa dècades que ja no plou, quan ens asserene l’esperit i ens permeta contemplar la vida des d’una balconada silenciosa i tova com si flotàrem en l’espai exterior, aleshores i només aleshores sabrem de l’encert de l’obra.

Ahir, 9 d’octubre, l’escriptor Marc Granell va rebre el Premi de les Lletres de la Generalitat Valenciana. De la poesia, la seua passió i vocació, en diu:


És la mar i és la senda, és el desig
que crea com cap déu futurs més savis
i funda uns altres mons que es fan possibles
si el cant esquinça vels i fon les ombres.

 

Si el cant esquinça vels i fon les ombres”. Quin honor més gran per a nosaltres ser la pàtria del poeta, de “l’ésser més imprescindiblement inútil que hi ha sobre la terra”. Tan imprescindiblement inútil com ho és l’esperança. Gràcies, Marc Granell, per ser-ne la veu que ens la manté a flor de pell. 

dijous, 8 d’octubre de 2020

Ruth

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 26 DE SETEMBRE DE 2020
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


Mirem al nostre voltant i no podem evitar topar-nos amb la part fosca de la humanitat. Ens sembla que som una civilització negra, com el carbó que alguns reben per Nadal, quan descobrim el caminar dolorós dels éssers humans que no tenen què, ni on, ni, sobretot, qui; el crepitar de la natura incendiada; la desesperança de les famílies desnonades; el lament esgarrifós dels animals maltractats. Sovint, l’esforç per prendre’ns la vida amb paciència és insuficient per congelar la pena, l’horror o la ràbia que aguaiten per les escletxes lúgubres de l’existència i, en ocasions, fins i tot esbossar un simple moviment de llavis que ens acoste al somriure esdevé una gesta dura.

Tot i això, de vegades ens arriba alguna veu amable però contundent que ens insufla coratge per a mobilitzar-nos contra les injustícies de tota mena. Fins a la setmana passada en què es va silenciar, una d’aquestes veus fou la de Ruth Bader Ginsburg. Nascuda el 1933 a Brooklyn al si d’una modesta família jueva, aquesta advocada va dedicar la vida a defensar la igualtat de gènere i els drets de la dona. Les seues profundes conviccions liberals, el sentit de la justícia i l’elegància verbal que la caracteritzaven van conduir el president Clinton a promoure’n la candidatura al Tribunal Suprem d’Estats Units, la institució judicial més alta del país. Fou la segona dona a ser-ne membre.

Aquests dies, hem vist i sentit infinitats de manifestacions donant fe de l’enormitat del seu carisma: partits polítics de tots els signes, intel·lectuals, múltiples sectors de la societat nord-americana han plorat el traspàs d’una de les seues icones més idolatrades, potent assot de Trump.

Certament, en ple segle XXI continuem assistint al sofriment de milers de dones, víctimes de cultures que les forcen a actuar en contra dels seus propis interessos i que les subjuguen a l’autoritat d’unes lleis imposades per una visió masclista i intolerant del món, i pensem que encara ens queda un llarg camí jalonat de perills per assegurar una igualtat entre sexes. Tanmateix, ens arrecera del desànim reconéixer que gràcies a persones compromeses com R. B. Ginsburg, anem avançant cap a l’horitzó igualitari que ens pertany perquè cada pas a favor de la llibertat, per minúscul que semble, és un pas enrere de la submissió en qualsevol de les seues manifestacions.

Gràcies RBG per tant. Que la seua herència siga sempre la nostra inspiració.

diumenge, 27 de setembre de 2020

Docents de cor

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 12 DE SETEMBRE DE 2020
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

No està escrit a la pissarra que l’ensenyant que acaba d’entrar a l’aula és d’una professionalitat exemplar. A les parets, res no ens parla de les ocasions en què ha impartit matèria en condicions poc propícies, ni de les que s’ha hagut de reinventar per mirar de resoldre allò que l’administració no ha satisfet. Els pupitres no faciliten pistes que il·lustren com al llarg dels anys el docent no ha cessat de reciclar-se, invertint-hi temps lliure, diners i voluntat ferma, perquè el domini de l’assignatura i la seua didàctica, creu fermament, són essencials per arribar a l’alumnat. Als estants, cap nota sobre l’esforç descomunal per estar al dia en lectures i en tècniques de treball, per desembrollar els misteris de l’ordinador o consultar la infinitat de fonts que l’ajuden a atendre els conflictes juvenils. Als armaris, ni una paraula sobre l’agenda de tasques burocràtiques o acadèmiques que l’acompanya durant els cap de setmana, o sobre les tutories que s’endú a casa amb la imatge del desesper del pare aturat o de l’estudiant que ha confessat el seu infern.

Quan un foraster deambula per un centre educatiu, li pot semblar que hi transita un silenci anònim però en realitat ni un sol racó queda exempt de l’empremta de la persona que, hora rere hora, se situa al capdavant del grup de joves per engrescar-lo a visitar els múltiples camins del saber. Ens referim a l’espina dorsal de l’educació: el professorat. El seu llegat, fet d’experiència i entusiasme, es deposita en cada centímetre quadrat i ho impregna tot. Sobretot l’esperit de qui en vol ser deixeble.

A pesar d’això, de vegades, alguns lladrucs intenten desacreditar la competència de l’educador o educadora. L’acusaran de no saber de, de ser recalcitrant a, de gaudir de privilegis o de no moure un dit si no és per fer més vacances. Aquest reguer d’espasmes, tanmateix, es dilueix en pocs segons per falta de consistència i qui els formula s’ha de retirar a llepar-se la vergonya.

No està escrit enlloc que qui ha entrat a l’aula és d’una professionalitat exemplar. No cal. Les persones conscients del repte al qual es veu abocat el món de l’ensenyament i del sacrifici dels seus membres, només pensaran a gaudir de la mestria dels homes i dones que dia a dia lluiten per elevar-se per damunt dels d’entrebancs i agrair-los, una vegada més, el seu compromís per formar ments riques i crítiques, que és com dir deixar-nos la llibertat a l’abast de la mà.

dissabte, 19 de setembre de 2020

La lletjor

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 29 D'AGOST DE 2020
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 


“És molt lleig” afirmava la iaia, una dona de poble del segle passat, sense estudis ni món. Ho repetia sovint, sacsejant el cap i espolsant-se unes molles invisibles del davantal endolat. La dona no es referia als valors estètics d’una persona o d’un paisatge. De fet, en comptades ocasions l’he sentit comentar l’aspecte de ningú. A diferència d’altres, ella no tenia per costum pronunciar-se sobre els encants de tal o qual, o sentenciar si aquell, condemnat per la societat per culpa d’unes orelles de pàmpol o unes cames curtes, es quedaria per a vestir sants. La seua reflexió al voltant dels atributs del món es centrava, sobretot, en les actituds dels individus, en els seus comportaments.

“Açò que dius és lleig” o “Això que has fet ha estat molt lleig” significava per a ella que les paraules que acabaves d’emetre o l’acció que havies portat a terme no s’adeien a la teua bona educació, la qual tenies l’obligació moral d’exhibir a tothora i a tot arreu; significava que tota tu ofenies, en la forma, en el contingut o en ambdós.

Últimament, em pregunte què diria si haguera hagut de sofrir aquesta lletgesa que rovella els mecanismes de la nostra convivència. Estic convençuda que a la iaia, que va patir la dolorosa travessia d’una època terrible, la sobresaltaria la monstruositat del grapat de panxacontents de sempre que són més i més rics a costa dels milions de sempre que s’enfonsen, més i més pobres. Illetrada però educada en la supervivència, identificaria sense pestanyejar aquells que enganyen, emparats en la seua pretesa noblesa de cor i que, per no respondre del delicte, peguen a fugir perseguits per la deshonra; i no li passaria per alt l’aberració de l’empresonament o l’exili de qui tan sols ha volgut fer ús de la llibertat d’expressió. A ella, esposa i mare enfortida en mil batalles i una guerra, li faria oix descobrir com es permet a quatre desgraciats castigar una família mitjançant un escarni sostingut, amb el vistiplau d’uns i d’altres.

I jo li faria saber que fa temps que la decència es va extraviar en els revolts del dia a dia i que el més trist és haver de continuar escrivint textos que denuncien la lletjor dels voltors de caus infectes, els mateixos que ella va suportar en vida. Tanque els ulls i m’arriba el xiuxiueig de la seua veu quan començava a enfosquir. “Ja s’ha fet de nit, teta. No donaries una miqueta de llum?”.

I tant que sí, iaia, i tant que sí. En això estem.

diumenge, 13 de setembre de 2020

Ancoratge

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 15 D'AGOST DE 2020
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 


Diu Annie Ernaux, a la primera frase del seu magnífic llibre Els anys, que “Totes les imatges desapareixeran”. Quan ens arribe l’hora, sosté, no solament haurem deixat d’existir sinó que ben prompte no haurem existit mai.

Els records que bastim amb tant d’esforç en cada parpelleig no ens protegiran de l’oblit per més que gràcies a ells, nosaltres, organismes alhora dèbils i aterridors, éssers amb data de caducitat impossible d’alterar, ens forgem un autèntic miracle: viure per segona vegada allò que ens atrapà, i reviure-ho mentre passegem pel present. Durant uns instants, la reminiscència dels fets ens regala el poder de superposar vida sobre vida i així, des de l’ahir i l’ara a l’uníson, aconseguim la màgia de rememorar qui som i on som.

Certament, en l’últim sospir ens emportem els records que hem anat acumulant i que són únics en tant que única i intransferible és la percepció que posseïm del tacte de la vida i dels esdeveniments que hi ocorren. Es difuminen les fotografies de la nostra realitat, certes o imaginàries, de moments entranyables o insignificants, de personatges estimats o que ens van esborronar la pell. S’esfuma la memòria de l’olfacte, que ens colpeja de ple al mig del pit per transportar-nos a la ferum de la vaqueria on fumejava la llet munyida, a l’aroma que desprenien els cabells de la iaia, a l’aire humit de les nits d’estiu, a la flaire olorosa d’aquella sopa modesta... Morim i amb nosaltres mor la memòria de farina, volàtil i mal·leable.

Ernaux, però, va més enllà i ens avisa que sobre l’absència, a poc a poc, s’anirà teixint el silenci, es fondran les paraules pronunciades i s’esvairan per sempre més les imatges del nostre pas pel món. No quedaran ni les restes del nostre nom per parlar de nosaltres.

Aleshores, ens preguntem, com és que l’autora ens ofereix a continuació centenars de pàgines farcides de records privats i col·lectius? “Per salvar allò que no tornarà a ser”, respon. Per això escriu la narració del viatge de la seua vida, travessat pels recorreguts d’altres individus i habitat per múltiples paisatges de la història recent, perquè vol conservar la seua experiència ben amarrada a la terra ja que de forma quasi immediata haurà de servir d’ancoratge a les generacions següents. Perquè creu, i nosaltres amb ella, que per formar l’esquelet d’allò que un dia s’erigirà en futur, és vital reclamar una memòria heretada, respectada i compartida.

dilluns, 17 d’agost de 2020

Joves a cara descoberta

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 1 D'AGOST DE 2020
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

La joventut és tan irresponsable com ens mostren les notícies de les últimes setmanes on hem vist adolescents (i no tan adolescents) apilonats, sense protecció, durant hores i hores?  De cap de les maneres. Cal recordar d’immediat que no tot el jovent s’ha revelat així d’immadur. És de justícia fer referència ací al que suporta la pandèmia en la mateixa mesura que ho fa la resta de la població, convivint amb el disgust per la quantitat de limitacions que els acoten la vida però esforçant-se a no perdre el ritme dels estudis o del treball. Els trobem cada dia al nostre voltant: joves exemplars i incansables en els seus reptes, educats en la defensa d’uns valors que inclouen, per damunt de tot, el respecte pel proïsme. És aquesta ciutadania novella, i no l’altra, qui ha de servir de model per al futur al qual aspirem.
Perquè és molt trist, efectivament, adonar-se que convivim amb una part de la joventut que no està a l’altura d’allò que la situació requereix. Quan els veiem actuar en l’anomenat oci nocturn, descobrim un meninfotisme exacerbant i un infantilisme capritxós, i ens preguntem d’on procedeixen aquests comportaments. Per què ignoren les advertències, i corren riscos i ens en fan córrer a la resta, barata una nit de festa amb la colla? És l’edat? Estàs realment incapacitat per respondre als compromisos socials que se’t reclamen si tens entre 16 i 35 anys, per posar les edats que es repeteixen al llarg dels dies? Sucumbim tard o d’hora, de jove, a alguna bogeria col·lectiva semblant? Per què, de les múltiples formes de reaccionar, han adoptat una actitud centrada només en el seu minúscul univers i les seues necessitats més elementals? Es calfen el cap a enginyar maneres de defugir l’autoritat i les penalitzacions; per sumar pocs estius, es creuen éssers especials, dotats del privilegi de viure sense que la resta de la humanitat gose molestar-los; opinen que tot és castració de la llibertat i, com a tal, cal revoltar-s’hi, i demostren que els conceptes de responsabilitat i maduresa els venen massa grans.
Quan el drama passe i recuperem el batec de la convivència global, haurem d’estudiar com en un moment en què el planeta perilla i les crisis econòmiques i sanitàries se succeeixen, ha pogut sorgir aquest univers d’homes i dones sense cap curiositat per entendre com funciona el món. Ni a costa de qui. Ni què fer per millorar-lo.

diumenge, 9 d’agost de 2020

Bagatge d'anar per casa

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 18 DE JULIOL DE 2020
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Acabem de viure una eternitat de reclusió, un temps de ritme desconegut, de pinzellades de companyies (el veïnatge del replà, els balcons de les huit, la fornera cada tres dies, el repartidor...), de contactes virtuals, d’esperances fervents i de pesars reprimits. Ara, de nou al carrer, observem amb desconcert l’infern creat i entenem que cal canviar, d’una vegada per totes, la nostra manera de viure i de conviure. A mi, la irrealitat que ens ha revoltat el cor m’ha anat confeccionant un xicotet farcell de pensaments. Per als viatges que encara hem de fer.
- Els partits polítics, de qualsevol color, haurien d’emprar un sol logotip: l’honradesa.
- Hem sobreviscut gràcies a les persones que s’han endeutat en valor i vida pels altres. No n’hi cap que no reverencie.
- La nostra generositat és la salvaguarda de qui ens acompanya. I vice-versa.
- L’agraïment hauria de ser, des de ja, la nova moneda en curs.
- L’amor és l’única força que ens atorga sempre la victòria.
- Quan eres jove t’empasses la vida a mos redó. En envellir, te l’escudellen a culleradetes. No oblidem mai que la saba n’és igual de perfumada.
- Reconeixem les amistats vertaderes perquè sempre es presenten un segon abans que les reclamem.
- Sé molt de quasi res i poc de quasi tot.
- Posseir una posició intel·lectual sòlida no confereix el dret a la crítica esbojarrada. De vegades, és millor fer un pas al costat i exercitar la cautela.
- La modèstia és un pastís que solem repartir generosament. Nosaltres, ben sovint, només ens en quedem quatre molles.
- La solitud resulta agradable si no és forçada ni eterna.
- Les idees naixen i maduren en un viver anomenat silenci.
- Veure no és mirar, ni mirar és contemplar. Per gaudir de l’entorn, conjuguem sinònims abans que se’ns acaben.
- És cert: a la vida només hi ha un parell o tres d’elements essencials. La resta ens interessa perquè algun dia ens podria frenar la caiguda. Esforcem-nos, per si de cas, a confeccionar-nos un bon matalàs.
- La felicitat depén de coses veritablement diminutes; si no afluixem el pas ens passaran desapercebudes. I les esclafarem.
- Estem adherits a una col·lectivitat. La necessitem tant com ella a nosaltres.
- Abraçar, besar, rebre la llum del sol al rostre, submergir-nos en el cel i contemplar un horitzó perdut en la llunyania encapçalen la llista de totes les meravelles del món.
- La natura no defrauda mai.

diumenge, 21 de juny de 2020

8 minuts i 46 segons

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 13 DE JUNY DE 2020
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

8 minuts i 46 segons. És el temps durant el qual Derek Chauvin, policia blanc de Minneapolis, descarrega tot el seu pes sobre el coll de George Floyd.
8’ i 46’’ letals, convertits en una agonia eterna impossible d’imaginar, per a l’afroamericà de 46 anys i pare d’una xiqueta, que jau boca avall en ple carrer, suplicant perquè el deixen respirar.
8’ i 46’’ al llarg dels quals els altres agents que participen en l’arrest, Thomas Lane, Tou Thao i J. Alexander Kueng, acaben d’enfilar la tragèdia.
Quanta desesperació i terror et deuen inundar en aquest lapsus de temps quan entens que et clava a terra el genoll d’un individu uniformat, armat i implicat anteriorment en altres casos de brutalitat policíaca? I que ell representa la llei i l’ordre.
I que tu eres negre.
I que tu eres pobre.
Mentre escric aquestes línies, se’m regira l’estómac d’haver d’associar el nom de Floyd als dels seus esbirros. Només hauríem de rescatar de l’horror de l’escena del passat 25 de maig la biografia i somnis del ciutadà assassinat, i hauríem d’arraconar en l’oblit més ferri la immundícia dels salva-pàtries que en lloc d’estar al servei de la ciutadania n’abusen, i en comptes de fer fluir la vida, la seccionen. Sí, resulta quasi indecent alinear els quatre noms, però no en tenim una altra si volem reivindicar les víctimes d’abusos i acusar a plena llum del dia els seus justiciers. 
La imatge de Chauvin, impertorbable mentre asfixia un ésser humà, ha esgarrifat el planeta sencer i ha fet esclatar un clam mundial contra la discriminació racial, les desigualtats socials i la brutalitat de la policia. Així i tot, encara que ara l’episodi monstruós ha tingut lloc als Estats Units, pertot arreu en sabem, d’aquests temes. Del nord o del sud, de l’est o de l’oest, estem fins al vòmit de presenciar actuacions de la policia que ens reporten a períodes foscos que maldem per superar; ens supuren les oïdes els discursos xenòfobs abocats per boques d’harpies sense a penes boços que els silencien, i suportem amb el cor a la boca haver de contemplar com, cada dia més, la misèria de molts oprimits és el pa d’uns pocs.
Ser pobre, pensar o actuar d’una altra manera, posseir un altre credo, nacionalitat, llengua o cultura... no pot ser delicte. Aprofitar-se del poder per exercir l’abús, violar els drets humans o pretendre esborrar les identitats de la faç de la Terra, sí que ho hauria de ser. Sempre.
Per enèsima vegada, els ciutadans i ciutadanes del món tornem a ocupar els carrers per exigir, pertot arreu i en totes les circumstàncies, justícia i decència. Sense aquestes, la vida agonitza i les democràcies, ho sabem per experiència, acaben sucumbint tard o d’hora en mans de la crueltat dels Chauvin del món.

diumenge, 14 de juny de 2020

El clam

ARTICLE PUBLICAT
DIMARTS 19 DE MAIG DE 2020
A NOSALTRES LA VEU 


Durant l’estat d’alarma, l’alumnat de tots els nivells està treballant de valent. De valent, sí.
De la nit al matí, han hagut de reconvertir-se en estudiants a distància, recordar que una pantalla serveix per a més coses que xarrar amb els col·legues; consultar professorat, companys, familiars o veïnat la muntanya de dubtes que els té sovint descol·locats, i organitzar-se com bonament han pogut per plantar cara a la faenassa que, de sobte, els ha caigut damunt. Perquè tot allò que abans els explicaven de viva veu, amb preguntes i aclariments abundants en directe, adobat per intervencions d’uns i altres sobre tot i res, ha quedat quasi en suspens.
I conten que, a hores d’ara, atabalats com mai, hi ha qui ha arribat a somiar, amb una felicitat innocent als ulls, en el pupitre on prompte tornarà a construir records amb la seua gent.

Durant l’estat d’alarma, els equips docents de tots els nivells estan treballant de valent. De valent, sí.
De la nit al matí, han hagut de reconvertir-se en educadors a distància, sortejar desenes d’inconvenients, reelaborar materials, canviar la didàctica i la pedagogia de les classes, actualitzar-se en TIC, resoldre els dubtes/temors/inseguretats de les tutories, buscar lectures accessibles, atendre la diversitat, enviar correus, respondre'ls (un per un), valorar, corregir, qualificar...
I conten que, a hores d’ara, més atabalats que mai, han arribat a enyorar, i molt, el contacte directe amb l’alumnat, les mirades que parlen, els riures compartits, les mostres de confiança, l’esperança que, al remat, tot anirà bé; fins i tot, la crispant remor de veus o les crisis i les seues resolucions a peu de pissarra.
Fa quasi dos mesos que amb l’ajuda inestimable de moltes famílies i conjugant problemes personals, familiars i acadèmics, estudiants i ensenyants sortegen com poden el repte que els ha marcat la pandèmia. Però el seu sacrifici ha tornat a posar en tela de judici el nostre model educatiu. Està a l’altura de les circumstàncies? Què hi falta i què hi sobra? Adjudicarem en els futurs currículums una major rellevància a les noves tecnologies? Respectarem les recomanacions dels claustres, autèntics coneixedors de la realitat acadèmica? Hi confiarem com confiem en el diagnòstic mèdic d’un especialista? Apostarem, per fi, per una autèntica formació en valors, basada en les ciències del pensament, que ens assegure una societat solidària, prudent, posseïdora de les eines intel·lectuals que l’allibere de demagogs, i dotada d’un sentit crític que la capacite per assumir el seu propi destí? En definitiva, quan ens trobem de nou al carrer, exigirem a l’instant a qui corresponga invertir massivament en educació, com haurem de fer també en sanitat?
Esperem que el dia que motxilles i il·lusions tornen a ocupar les aules, puguem reconéixer la tasca discreta i abnegada de qui forma els homes i dones de demà, i que ressone pertot arreu un clam que aposte per una educació pública, de qualitat i universal. La taula de salvació que el futur immediat ens reclama amb urgència.




dimecres, 20 de maig de 2020

El món de Cloe

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 9 DE MAIG DE 2020
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 


Cloe no sap res del futur que l’espera. En realitat, no sap res del món. A ella, ara per ara, la seua única preocupació no va més enllà del seu minúscul i alhora vital benestar.
Cloe acaba de nàixer. Tova com un saquet de blat, la seua pell té la textura i l’aroma de les farinetes tèbies que prompte engolirà. Ha superat els nou mesos reclosa còmodament en el ventre de sa mare, i ha arribat a la vida, com qui diu, a taula parada. És natural pensar que en el moment màgic de traure el cap al nou univers, prou ha fet de practicar el plor i el parpelleig accelerat. La menudeta no estava en condicions de meravellar-se del convit que l’acollia, i per això li ha passat desapercebut. De poder-ho fer, ho hauria tastat tot però, amb uns minuts de vida, només s’ha mirat el melic. No importa. De segur que ben prompte, algú li explicarà de què va la festa de benvinguda.
Sobre un territori perfectament habitable i adobat amb unes condicions de vida agraïdes, destaquen un sistema sanitari dotat d’un personal humà excepcional, una casa acollidora i una família amorosa. Distribuïdes ací i allà, barrejades amb cims de pedra negra, platges infinites i camps cultivats amb esforç, l’espera amb els braços oberts una llengua heretada dels seus iaios que encara somriu malgrat les fuetades, una educació pública millorable, i unes oportunitats de futur més que satisfactòries. Sentirà parlar dels milions d’éssers humans que, d’una manera o altra, li han construït el món que ara és la seua llar. De les ments privilegiades que han fet avançar el tren de la civilització; de les lluites treballadores que l’han espentat a la recerca de justícies segrestades; de les generacions cosides a través dels segles per l’art i la literatura; dels cavallons del temps llaurats per existències anònimes i alhora insubstituïbles. Algú li farà notar que, per a bé o per a mal, som nosaltres, la col·lectivitat, qui sempre s’ha encarregat de mantindre’ns vius i d’establir la continuïtat. Perquè en el fons, la nostra font de vida beu d’una primera font de vida: els altres.
En aquests dies ingrats, separats per parets i temors, hem hagut d’obrir els balcons per repartir coratge. I hem (re)descobert la força que ens atorga la unió. Ens hem mirat i  hem entés que només junts, podrem sobreviure. Perquè, a pesar de les desafeccions i les traïcions, la humanitat continua confiant cegament en la humanitat.
Per això tenim criatures.
Per això, a cada instant, amollem a l’aire del món capsuletes d’amor translúcid. Perquè no ens cansem mai de creure que cada nova vida és un mosaic d’innocència, agraïment i tendresa que ens uneix i ens injecta valor per continuar.
Per això en som una multitud a celebrar-te, Cloe; perquè eres tot el que necessitem.

dissabte, 21 de març de 2020

Versos lliures

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 14 DE MARÇ DE 2020
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Si els éssers humans fórem d’una altra pasta permetríem que la poesia descendira sobre les ciutats, s’enroscara als fanals, escalara façanes i entrara a les alcoves per cantar-nos les passions que ens empresonen o ens eleven, i perfumar-nos l’aire de vida i la vida de llibertat. I si encara tinguérem la capacitat d’eriçar-nos la pell, ens hauria d’enlluernar la majestuositat del mot pessigat en unes lletres senzilles.
Incomprensiblement, però, la majoria de nosaltres vegeta molt lluny del tocar tebi dels versos. En desconeixem la cadència que bressola, les rimes que ens fan ascendir com una onada subtil, i les veus múltiples que clamen, en el nostre nom, allò que no gosem confessar-nos.
Per què aquesta renúncia voluntària a la bellesa, disposada a parlar per nosaltres, si la tenim tan a l’abast de la mà? Perquè les paraules rimades no provenen de muses foranes, sinó d’homes i dones que viuen ben a la vora de casa interrogant-se perpètuament sobre el rerefons secret de les nostres existències. Són mags refugiats a la porta veïna, a la trinxera enfangada o a la cel·la de la presó grisa.
Sempre hem sabut de la seua voluntat per sobreviure. Els hem vist batallar contra vent i marea per apropiar-se del dolor de la vida i retornar-nos-el impregnat amb el seu alé càlid, sovint pertorbador. Ningú no ho podrà negar: la poesia purifica allà on es deixa caure.
Així i tot, al llarg de la història sempre hi ha hagut qui ha temut la paraula escrita i ha maldat per silenciar-la. En coneixem la raó; òbviament pel missatge. Quin perill majúscul pot enarborar una modesta estrofa? Veritats. Així de clar. Que el destí trontolla quan és capaç d’enfrontar-se a l’amor vertader. Que al desterrat sempre li queda la força de la lluita per salvar-se de l’enyor. Que l’ésser humà s’ha de rebel·lar sempre.
Fa poc, l’Ajuntament de Madrid va esborrar uns versos de Miguel Hernández del cementeri de l’Almudena. El poeta, perseguit i represaliat pel franquisme, morí el 1942. Passades unes huit dècades, la seua obra terroritza els mateixos individus i per les mateixes raons: la por visceral a la veritat.

Ara que altres pors ens tenallen, caldria recordar a qui advoca per convertir la societat en un desert de cendra, que el desig indomable de llibertat ens atorgarà tantes vides com anhelem. Fins i tot, igual que al poeta de memòria viva, la immortalitat.  “Porque soy como el árbol talado, que retoño: porque aún tengo vida”.

dissabte, 7 de març de 2020

Papallones de llum

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 29 DE FEBRER DE 2020
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

De normal, hi solem arribar tard i ens n’estranyem. No ens expliquem com hem pogut desertar del compromís, posat que preteníem, amb tot el cor i la voluntat, fer costat al familiar desesperat o a la companya que aguarda, amb l’angoixa barrant-li el pas de l’aire, el resultat d’aquella prova definitiva. De fet, sí, de fet ja teníem preparada l’atenció sincera, i rastrejàvem els senders de tinta de l’agenda a la recerca d’una clariana que ens permetera acudir en ajuda de qui sucumbia de desesperació. Perquè sabem perfectament, per experiència pròpia, per la nostra carn torturada, pels temors que ens han esmicolat trossos de felicitats grans i menudes, que una paraula, un somriure o el contacte d’una mà aconsegueixen rescatar-nos del fons dels plors.
Tanmateix, ben sovint, la ferma intenció de repartir amor no desemboca enlloc i ens la quedem entre els llavis contrets per la mala consciència, balbucejant-la dia rere dia, perquè no és que no ens lleve la son l’amistat necessitada d’afecte, és només que l’abraçada conjugada només en futur no sol resistir l’etzibada d’una existència de presses, sense alé, ni contemplacions, ni espai per a més esperits, i s’acaba evaporant a la mateixa velocitat que els minuts que corren i corren per encabir-se en la nostra biografia.
De vegades, però, algú hi és a temps. Algú que no t’ha defraudat mai, que sabies a ciència certa que s’instal·laria, amb tu i per al que fora, a la vorera del drama. O algú que et sorprén armant amb relats enlluernadors la barca amb la qual hauràs de navegar entre aigües turbulentes. Fins i tot algú quasi desconegut fins aquell moment, un passant com qui diu, que enmig del teu desori, es posa a excavar una cavitat de bondat per instal·lar-vos-hi en l’instant en què la tempesta et pegue de ple i et qualle la sang.
Amb aquestes atencions, a tu, presonera estacional del regne del terror, et va acaronant a poc a poc l’alé de l’esperança. I et sents un poc més invencible, arraulida per tants cors que bateguen al teu ritme, tantes mirades sostenint-te, tants mots reivindicant per tu l’anhel de tornar al lloc seré on pertanys.
I així és com, esperonada per l’agraïment infinit a qui t’insufla estima mentre camines extraviada, et veus amb forces per començar a retallar, en la volta compacta que, de moment, encara és la teua condemna, les primeres papallones de llum.
Vols creure, i creus, que prompte tu també et llançaràs a volar.

dissabte, 11 de gener de 2020

Riure

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 4 DE GENER DE 2020
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Riure. De tot i de res. Sola o acompanyada. En la intimitat de casa o al bell mig d’una plaça. Així vull encetar i recórrer el 2020. Òbviament, no pretenc que la meua vida esdevinga un Flashdanse o un La La Land, per posar només un parell d’exemples de felicitats perennes, però sí que estic disposada a escorcollar el món per trobar les bones vibracions, aquelles que et fan cosquerelles a la glotis uns segons abans d’esclafir a carcallades tota tu, igual que un enorme globus d’heli en estat d’erupció.
Coneixent com conec la meua gràcia limitada, acceptaré qualsevol ajuda per aconseguir-ho. Això sí, posada a demanar, reclame que l’humor siga fresc, respectuós i colorista. Resumint: intel·ligent. M’incomoden les bromes bròfegues i els comentaris humiliants. De més a prop, avorrisc aquell sentit de l’humor anomenat “típicament d’ací”, que consisteix a evocar les barbaritats d’uns personatges que es repeteixen, sense renovar-ne ni el nom, des d’abans de formar-se els oceans, això és, un llauraor, una sogra manifassera o un pobrissó Paquito maltractat per una esposa que sempre, sempre, sempre se’ns presenta com una tirana amb galons de general. Tot això en un valencià farcit d’incorreccions perquè s’entén que un registre lingüístic erroni, barbarismes i tres o quatre mots malsonants asseguren un èxit majúscul. I si, damunt, hi afegim un bon accent amb les vocals ben espatarrades, premi!
Ho lamente; aquest espectacle només em remou el disgust. Deu ser perquè, com a dona, m’hi sent, una vegada més i ja en van mil milions, vulgarment representada. Deu ser perquè, com a ciutadana del segle XXI, em resulten retrògrads. Deu ser perquè, com a valencianoparlant, m’indigna que la meua llengua, maltractada en tantes altres conjuntures, servisca per a deixar mal sabor de boca.
Digueu-me estiradeta, però on hi haja un acudit ben pensat, un joc de paraules estimulant, una situació de causalitats extraordinàries, una narració suculenta, que s’aparten les figues i els xevinepacací!, i tot allò que, tard o d’hora, ens farà plorar de vergonya. Perquè riure no és cap broma. Riem per obrir-nos a l’univers feliç. Per forjar i recuperar complicitats. Riem per adherir-nos un poc més a la senda de la vida. Per estimar a glopades. Per enfortir-nos.
Enguany, hauríem de fer vibrar l’aire amb riures honestos, perquè el món, el vostre i el meu, transitara, per fi, al ritme de milers d’esclats de sincera alegria.