Siguem invencibles

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 19 DE JUNY DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Hui, en aquesta columna, hauria volgut delectar-me amb l’aroma de l’estiu que ja ens saluda. O amb la notícia del retorn dels festivals que, per fi, aguaiten pertot arreu. O amb els territoris que ens esperen amb les fronteres obertes. Però no he volgut. No he volgut deslligar-me del lament desesperat que aquests dies ressona per damunt de la vida, del plany profund que contrau les entranyes de la Terra. El sentiu? És el crit d’una mare que reclama la carn de la seua carn.

Diem Ana i Olivia i tot queda exposat: l’horror desbocat, inhumà, atroç, engendrat per un ésser incapaç d’estimar que ha sentenciat a mort la innocència més translúcida, que és la forma que té una criatura d’enlluernar-nos i oferir-nos el seu amor barata res.

Juraríem que la devoció infinita que sentim pels nostres infants és la nostra raó de viure i que no hi ha fossa abissal ni foscor volcànica més profundes que aquest amor filial. De vegades, però, la terrible realitat ens ensenya que això no és sempre així i que la cultura del patriarcat, unida a les actituds frívoles d’alguns mitjans de comunicació i partits polítics davant de l’estampa diària de la violència de gènere, dona ales als energúmens possessius que, tard o d’hora, es desfan de les seues pells de bonhomia i escampen el verí de l’odi sobre les vides de qui consideren causa del seu infortuni.

Diem Ana i Olivia, i ens arriba l’alé tallat de Beatriz, enfonsada en un univers paral·lel de foscor eterna, arrapada als records de la vida que fins fa poc compartia amb els seus amors, una vida amarada de felicitats grans i menudes que l’home en qui confiaven els ha sostret. No en diré el nom. La bèstia ha perdut el dret a ser invocat. El diluirem en el dissolvent del silenci i l’oblit. D’ésser humà, només conserva el deure de pagar pel seu crim.

Mentrestant, la mare, des d’un lloc impossible d’imaginar, sap que no tornarà mai més a abraçar la vida. Mai més.

Fem-nos un favor: siguem invencibles. Ajuntem les nostres inseguretats, força, ràbia, sentit de la justícia i valentia, i cridem-ho ben fort: les nostres vides i les dels nostres fills i filles no es toquen. Punt.

I després, al carrer, unides en un sol cos, a parar els peus al monstre. 

Des de fora de la pantalla

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 5 DE JUNY DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Últimament m’aclapara l’omnipresència d’una paraula-tòtem que trobe repartida pertot arreu, que forma llistes d’èxits, que fa rica la gent, que enemista uns i altres... Em referisc a la totpoderosa AMISTAT. Qui ha desvirtuat un mot tan bell i l’ha convertit en moneda de canvi d’un sentiment que poc o res té a veure amb l’estima?

Gràcies, o per culpa de, les xarxes socials estem capacitats per tenir amics i amigues a cabassos, de manera que hi ha qui creu que posseeix l’amor de milers de confidents que, en cas de necessitat, el consolaran barata res. Això sí, des de darrere de les pantalles. Això sí, des de la comoditat de les seues habitacions i sense cap compromís. I resulta que un pot fer-se amb 5000 amistats. O 50.000! De veritat que els anomenem “amistats”? Com és possible si en la vida real la majoria les comptem amb els dits d’una mà i encara ens en sobren la meitat?

Presentar una persona com a amiga, és confirmar davant dels ulls del món que és a ella a qui recorreries en cas de mal pas. Que no tens cap dubte que t’acompanyarà sempre, des de prop o des d’una distància sideral. Que interromprà, si cal, el seu ritme vital per acoblar-se al teu. Que et mirarà als ulls per confessar-te les veritats que fan mal. Que serà la teua crossa, la barca que et bressolarà, el fuet que t’esperonarà els desitjos. Que t’esperarà en cada revolt per recuperar l’alé amb tu. Que t’escoltarà els laments amb una paciència elàstica. Que t’encimbellarà quan caigues al pou.

En algun moment de les nostres existències, hem perdut alguna amistat per culpa d’una traïció, un malentés o per simple desídia i a l’instant, enmig d’un malestar terrible, ens han assetjat les preguntes: a què em comprometia l’amistat? Què li he preguntat tots aquests anys: Què pots fer per mi? o Què puc fer per tu? Com l’hauria d’haver tractada per no perjudicar-la, perquè no s’apergaminara? He complit les expectatives?

Hi ha pocs tresors comparables a l’amistat profunda. Aquesta rara avis de la nostra època no vindrà del planeta dels 5000 o 50000 visitants empresonats en tecnologies fredes. Perquè l’estima, ara i sempre, necessita l’alé del teu nom al bescoll i la calidesa perfumada d’una abraçada.

Custòdia universal

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 22 DE MAIG DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

L’actualitat em posa davant dels ulls un ventall de desespers per a traslladar ràpidament al full en blanc: l’homicidi de dones; la insolidaritat dels negacionistes de la COVID-19 i les festes multitudinàries; la corrupció consentida i, fins i tot, institucionalitzada; el canvi climàtic que no para ningú; la manipulació dels mitjans de comunicació; les friccions entre grans potències que ens lleven la son i la pau; l’absència de cultura i de reflexió, causa contundent de tot l’anterior...

Aquesta setmana, però, em resulta impossible parlar de res que no siga l’assassinat de xiquets i xiquetes. Enmig dels inferns que ens bastim els uns als altres en nom d’ideals insidiosos, encara trobem qui és capaç d’obrir les comportes d’un altre horror. Pot ser un govern, com el d’Israel massacrant la població palestina. Persones vulnerables, sobretot: gent major, convalescents, invàlids. I criatures. Rebentades per les bombes. Soterrades davall de finques arrasades. Nadons de mirada buida rescatats d’entre els cadàvers desmembrats de la resta de la família. Germans abraçats per sempre en la morgue. Pares desesperats atrapant l’últim alé del cosset perdut entre els seus braços. O pot ser un miserable, assassinant la companya embarassada i el fill de set anys. En tots els casos es tracta de plançons de vida que no hem deixat arrelar, i això que en teníem la custòdia universal. Plançons minúsculs de vides que hem enviat al viatge solitari cap a l’eternitat.

Els xiquets i les xiquetes han de poder créixer en la inconsciència que atorga la felicitat immediata per tal que aquesta manera golosa d’atrapar l’aire i amollar-lo en un esclat de riure contagiós es configure com l’essència mateixa del que, a poc a poc, esdevindrà la bondat de l’ésser humà adult.

Per això, cal que els mals esperits recuperen urgentment la memòria de la infantesa per reviure la satisfacció amb la qual vam sucumbir al caleidoscopi quan ens regalà els primers focs d’artifici i n’acceptàrem la màgia. Perquè així se’ns va revelar la miríade de formes i colors que s’arreceren enmig dels plecs de l’univers. I així va nàixer la nostra voluntat d’estimar-ho tot.