divendres, 17 de setembre del 2021

El que queda de l'estiu

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 11 DE SETEMBRE DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV



Per poc que ens hi esforcem, la majoria de nosaltres està en condicions de recordar quasi tots els estius de la seua vida. Qui oblida la puresa dels estius de la infància, l’excitació dels de l’adolescència i l’eufòria dels anys més madurs quan anhelem amb urgència abandonar-nos al plaer de les obligacions lleugeres? Algú dirà que passa igual amb el Nadal però, tot i que no és la meua intenció desméreixer-lo, opine que es tracta d’un temps més delicat que ens aboca a recargolar-nos a l’escalfor de la llar i dels éssers estimats i on, per damunt de l’alegria dels retrobaments, sura una melancolia que ens assetja a la menor distracció.

L’estiu, per contra, ens succiona l’esperit cap a horitzons oberts i vols en desbandada, de la mateixa manera que si quedàrem atrapats en un enorme ball de papallones monarca. L’estació és un castell de focs i ens enceguen la brillantor de les mirades, les espurnes dels somriures, i els esclats dels crits excitats que acompanyen l’encontre amb les ones, l’amor i els cossos bruns. Intentem estirar aquesta felicitat com qui mira d’allargar la sensació plaentera de l’últim mos o l’últim glop d’una menja saborosa, endarrerint més i més el moment en què se’n dissiparà la màgia. Al llarg de l’any, ens enfonsem agradosament en els records que ens ha proporcionat el període i en pouem anècdotes que travessen totes els edats: el poalet carregat de tresors marins, el meló que el iaio talla en una cerimònia digna d’un altar, el càmping a vora mar, el baret de la platja convertit en quarter general, les motocicletes veloces davall les estrelles, la sempiterna motxilla de pell arrugada de tantes vides... Però, sobretot, tenim arxivades al cor milers d’instantànies irreemplaçables de qui ens ha hi acompanyat: els pares, quasi adolescents, emmirallats en el nadó que els somriu i que dècades després seràs tu; la família, retrobant-se i transformant-se; les amistats dels concerts que canten al firmament; aquell rostre que vam estimar...

I el dia en què ens adonem que el paisatge ha començat a tenyir-se de canyella, rebem serenament les hores fosques perquè sabem que, vinga el temps que vinga, sempre trobarem un refugi càlid en els estius de la nostra vida.