dissabte, 26 de febrer del 2022

Menjar-se el món

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 26 DE FEBRER DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


“Dels estius recorde un pou vora el parral,/dels hiverns els porrats i la costura,/i els melons de penjar i algun poema,/i la dolçor estranya de la canyamel” (C. Sánchez-Cutillas)

Els records relacionats amb els paisatges més personals, units als aliments que ens perfumaven l’esperit. Topofília s’anomena aquest llaç afectiu entre nosaltres i allò que ens feu de llar. El teixim a base de fluxos de pensaments i de sensacions que van i venen, es desfan i es refan i ens permeten subjectar l’arquitectura del nostre passat sense el qual, desarrelats i orfes, desapareixeríem de la Història.

Tot això ho pense mentre m’estic a la Plaça Major de Meliana, un poble de l’Horta nord, gaudint de la cita anual que el municipi dedica a la gastronomia. MENJA’T MELIANA es diu el festival que reuneix professionals de la restauració, del món de la producció, confiters, crítics, representants institucionals, empresariat... amb la finalitat de recuperar receptes de la cuina tradicional (la paella de fetge de bou i les postres de cacau del collaret en són els reis) però, per damunt de tot, d’apostar pels productes de proximitat, pels cultius de l’horta viva que encara inunda la comarca a pesar dels entrebancs que pretenen arrabassar-nos-la. Són persones que s’apliquen, en definitiva, a retre homenatge a una part enorme de la cultura com és la gastronomia, és a dir, la seducció del paladar. Aquesta manifestació és la que, enmig de paelles fumejants, vi del terreny, bocins de cacau ensucrat i molta fraternitat, ens ofereix la conjunció perfecta entre passat, present i futur: un passat valuosíssim que, en altres aspectes també (lingüístic, cultural...), uns per altres hem anat desdibuixant o abandonant; un present en el qual hem de rescabalar-nos dels errors comesos; i un futur on la nostra identitat s’ha d’assegurar una presència digna.

L’escriptor francés Maupassant deia que la cuina és alquímia d’amor. El poeta V. A. Estellés ho confirma:

“Res no m’agrada tant/com enramar-me l’oli cru/el pimentó torrat, tallat en tires./Cante llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra”

A Meliana, ja esperem amb deler el pròxim esclat d’aquesta alegria íntima i alhora col·lectiva.