Full en blanc

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 26 DE MARÇ DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

En la filmació, un jove rus, que sembla passejar plàcidament per una plaça plena de gent, exhibeix un full en blanc entre les mans. De sobte, un grapat de policies l’identifiquen i li pregunten què fa. “Ensenyar el paper”, respon el xicot, sense alterar-se. Els agents li exigeixen que pare de manifestar-se. “Ho continuaré fent”, contesta, uns segons abans que se l’emporten a trompades. Hui, a Rússia, una pancarta nívia com la neu et pot dur dret a la presó: no escriure res per dir-ho tot, a risc de la pròpia seguretat.

Aquells que manen sempre temen qui pinta eslògans reivindicatius, enganxa cartells o inunda territoris amb pamflets. Ara bé, activar una resistència en una situació de guerra declarada, partint d’un llenç immaculat, té un mèrit colossal, i seria per a gratificar-se’n si el context i les conseqüències de tal acte no foren, en la majoria dels casos, tan tràgiques. La història està farcida d’exemples en què l’obsessió per emmudir la llibertat d’expressió ha portat el poder a fregar el ridícul. S’han perseguit o es persegueixen tota classe d’elements humils que, en algun moment i adobats per mirades inquisitorials, es converteixen en pertorbadors de l’ordre públic. Podríem parlar d’objectes, gestos, banderes, símbols i, fins i tot, colors. El 2021, la UEFA va prohibir que els colors de la bandera LGTBI il·luminaren camps de l’Eurocopa. Durant els mesos del “procés”, l’exhibició de llaços grocs va arribar a provocar disputes i altercats importants. En realitat, però, els mots, els colors, les formes, les olors, els sons... són innocents. Som nosaltres qui les envernissem amb cabassos de sentits i de dobles sentits. Som nosaltres qui les impregnem, de vegades, de perversió mental.

És evident que per a les autoritats russes les paraules que NO estan escrites i que, per tant, ningú NO pot llegir, són tan perilloses com els crits de No a la guerra! que ressonen pels seus carrers i que procuren ofegar. És la tinta de la seua pròpia perversió, diluïda entre al·lucinacions, qui ens va revelant el seu temor a la veritat. Mentrestant, des d’uns papers blancs, orfes de ball de lletres, sona sense parar la melodia de la rebel·lió.