Blog de Maria Jesús Bolta

2012-02-16T22:29:00.001+01:00

Em declare culpable.

Culpable d'estimar la vida en llibertat. Culpable de voler ensenyar a volar. Culpable d’inculcar riures en els menuts, dignitat en els adolescents, fermesa de criteri en els majors.
M’autoinculpe d’haver subministrat les eines per construir un món millor; d’haver ensenyat a col•locar bombes d’alegria en els cors, disparat bales de judicis respectuosos entre cella i cella, obert escletxes en les ments d’acer.
Culpable d’incitar a la revolta dels qui escolten amb atenció, dels qui lligen, dels qui reflexionen, dels qui canvien de parer però no de jaqueta, dels qui encara se sorprenen de la vida.
Em declare culpable de clamar als quatre vents que el meu cos és meu; el meu sexe és meu i que els meus afectes tenen permís per visitar tots els temples de l’amor.
M’acuse de fomentar el combat respectuós contra les religions que violen l’esperit i les ideologies que castren la individualitat.
Responsable i única culpable del mal causat als corbs que han usurpat la meua terra verge, a les mans intencionades que l’han incendiat, als ullals sagnants que l’han esgarrada.
Culpable de ser la veu antiga i rocallosa de la humanitat que repetix l’eco de les batalles guanyades a la ignorància dels governants, a la prepotència dels qui es creuen història, a la violència dels covards.
Hui sóc culpable de la teua vergonya.
Culpable de la teua deshonra.
Culpable de la teua condemna.

Temor

2012-02-11T21:46:00.000+01:00

Cada cèl•lula del nostre cos pertany als avantpassats.
Som el resultat d’existències que ens han precedit i que han maldat per dominar els senders feréstecs de la humanitat per nosaltres.
Som una continuïtat, un tot; però també som una marca irrepetible en el camí del temps, uns grans de vida única en l’univers de la mort.
Som l’arca on dormen les llegendes i les tradicions que han reptat fins a les nostres oïdes des del silenci del passat.
Som el bagul dels mots gastats que romanen protegits en el fons de les nostres goles.
Som la botella de vidre que conté les ones mil•lenàries que l’arena ha xuclat.
Som la bossa de seda que resguarda en la foscor les llavors que ens han alimentat.
Som la capsa multicolor dels riures i de les victòries.
Som el taüt del dolor que no hem pogut soterrar.
Som l’esperança d’aquells que moriren desesperançats.

I jo, del futur, el que més m’esglaia, és oblidar d’on vinc.

Estimat Ovidi...

2012-02-04T22:32:00.000+01:00

Estimat Ovidi,
Ja sé que ens vas deixar la teua casa perquè en tinguérem cura mentre tu feies vacances, però, mira, Ovidi, les coses han anat malament per ací, molt malament, i t’he de dir que aquella terra fecunda d’horta, de cims emboirats i d’ones ha esdevingut un desert que arrecera les pitjors bèsties que mare ha parit. Aquells corcons que tant t’enutjaven, ja han posseït la casa sencera. Hi van entrar tots: cucs, sangoneres, fardatxos, paràsits que han ocupat les parets de la teua llar i, des de dins, la roseguen i l’esmicolen sense descans. Nosaltres fem el que podem, Ovidi: hem estacat els murs per mantindre’ls ferms i protegir-nos de l’obscuritat infernal que ens assetja, hem adobat l’hort i hem tornat a plantar oliveres al jardí erm que els llimacs han envaït, però tenim la mort a casa, amic, i no vol anar-se’n.
És cert que no ens falten mans per lluir, desbrossar, rastellar i acolorir la teua llar però l’enemic és poderós, Ovidi, i cada vegada ens és més difícil existir. Així i tot, les nostres veus malden per esgarrar el silenci imposat i llancen a la claror del cel la perversitat i el malefici que cobreix aquest país. Ens han malferit l’esperança, Ovidi, ens han violat el passat i han intoxicat el nostre aire però, ben bé que ho saps, som un poble gentil i pacient. Et promet que algun dia aplacarem els musells nauseabunds de les guineus que ens volen rendits, rebrotaran les arrels de la nostra terra i de la nostra llengua, i un capvespre, nosaltres, els teus amics, els teus hereus, obrirem novament la teua casa polida.
De moment, però, el camí és llarg i fatigós, i el teu cos feble. No tornes, Ovidi. Encara no. Que les algues de la nostra mar continuen bressolant-te, amic meu, poeta i lluitador, i que les ones t’arreceren de les flames de l’oblit. Nosaltres, mentrestant, continuarem fent guàrdia davant la porta del teu record, Ovidi.

2012-02-04T15:36:00.002+01:00

Ho repetiré una i mil vegades, si cal: sóc una bona professional, complidora i preocupada pel meu alumnat, estúpidament servicial, devota de les hores extraordinàries no retribuïdes ni agraïdes, especialista en el que calga per cooperar en el que calga, addicta a les reunions de grup, de nivell, d'etapa, de cicle, de família i de barri, i tot, a canvi d'un salari retallat i d'una consideració familiar, política i social majoritàriament nefasta. Tanmateix, aspire a continuar treballant en el que més m'agrada, és a dir, l'ensenyament. Això, sí, en unes condicions dignes, per a mi i per al meu alumnat. He lluitat, lluite i lluitaré per aquests drets elementals que uns energúmens il.letrats, sostinguts per uns ídems, intenten arrebassar-nos. En aquesta situació sense precedents i extraordinàriament greu, estic disposada a usar totes les armes al meu abast per defensar el que queda del nostre patrimoni educatiu abans que la situació siga irreversible. Per això lamente profundament que, damunt de la que ens està caent al damunt, s'utilitze, com a argument per paralitzar algunes de les nostres accions, que la nostra postura "perjudica" la qualitat de l'ensenyament. Perdoneu si hi insistisc: no sóc jo qui perjudica, no sóc jo qui atempta contra la cosa pública: és el Partit Popular. No dispersem les nostres forces.

2012-02-01T18:28:00.001+01:00

La rebaixada fulminant dels salaris l'obligà a recórrer a la solució més dràstica. Ja no podia mantindre la casa on havien nascut els seus fills; l'havia de vendre i buscar un pis més econòmic. Quan va entrar a la immobiliària, va sentir que les llàgrimes li enterbolien la mirada. Tanmateix, van ser les paraules insolents del comercial qui li feren esclatar el plor i la ràbia:
-I què preferix, camps o costa?

2012-01-26T16:53:00.002+01:00

Vos diria, aquesta nit, que estic immensament afligida; que, de sobte, he sentit el terror i la ira dels qui van perdre la guerra; que la meua tolerància ha fet fugina; que mastegue la humiliació com si fóra ferro rovellat.
Vos diria, aquesta nit, que vull arrancar les meues arrels d'aquesta terra de bandits; que he perdut la brúixola que em guiava en el mapa de la concòrdia...
I cride, i brame, i rebente l'aire amb colps de puny.
Sé, tanmateix, que demà m'alçaré, i exiliaré el dolor, i convocaré els meus avantpassats i els diré que torne a estar amb ells, per ells i com ells, en primera línia de combat, i obriré la porta i un dia més, m'esperarà, inalterable com fa segles, la voluntat de sobreviure del meu poble.

2012-01-23T20:22:00.001+01:00

Ho he decidit de sobte aquesta vesprada. Anhelava anar-me'n, viatjar, volar lluny d'ací. Ja sé que no era moment d'abandonar les meues obligacions familiars, laborals i socials, però necessitava carregar-me d'energia; tornar a creure que l'impossible és possible; que el món sencer m'espera amb els braços oberts; que la fantasia i la il·lusió sempre guiaran la meua vida; que els amics m'adoren; que encara puc véncer en tots els camps de batalla; que sóc immortal, especial, única...
Aquesta vesprada, he viatjat amb els ulls tancats.
Durant unes hores, he tornat a tindre 20 anys.

2012-01-22T17:30:00.000+01:00

Ja sé que en moltes ocasions, massa, hem demostrat que som un poble de vençuts, de figues molles covards, d'estirajaquetes, de panxacontents en venda, de ramat d'ovelles, disposades a buidar-nos de llet a canvi d'una carícia al llom... Però en la història de cada poble hi ha moments que esdevenen pilars del futur, instants i accions que ens rellancen al camí de la vida. Quan, a més, resulta que el pas endavant el donen no els dirigents sinó els dirigits, només ens queda preguntar-nos si l'existència no seria més digna i més feliç sense totes aquestes panxes i carteres unflades a costa dels nostres sacrificis. Hui, milers de veus han ressonat pels carrers de València. Passe el que passe a partir d'ara, per a tots nosaltres, el silenci ha deixat d'existir.

No tots els morts són iguals

2012-01-16T22:57:00.002+01:00

I un bon dia, tu, ésser viu, busques el teu cor i no el trobes, i t’adones que ja eres ésser cadàver. La mort no sap d’habilitats socials i, fanàtica com és amb el seu treball, segresta vides a l’instant, sense compassió ni mesura. Hermètica, no atén paraules i et separa d’allò que vas ser, sense preocupar-se per farcir d’esperança el buit que has creat. És realment inhumana la mort. Tanmateix, de vegades, la mort és amiga: quan un cos clama per fugir, empaitat per un dolor descomunal o quan el sofriment del cor esmicolat suplica un desenllaç imminent. No seré jo qui jutge la mort; no hi pot haver judici a allò que és un tot sense escletxes. Tanmateix, sí que m’atorgue el dret de jutjar els morts. Els morts no són essències fantasmagòriques creades del no-res; els morts són residus de vius, són el que roman d’una existència real, amb plena implicació en les altres existències que han confluït en el nostre entorn.

Ahir va morir un individu que duia moltes vides reclòs en un infern sense eixida: la dels ressentits i dels venjatius. Durant dècades es va ocupar personalment de facilitar la vida a la mort, i la va invitar ben sovint a visitar els seus compatriotes, gent humil, treballadora, indefensa però compromesa amb la llibertat i el futur del seu país.

Tant va ser el desesper del personatge per sadollar-se de la sang dels seus enemics, que la mateixa mort, espantada per aquell odi sense remissió, va decidir deixar-lo de costat i esperar que ell mateix s’ofegarà en les seues baves endimoniades. I se’n va allunyar durant molts anys, esperant, inútilment, el penediment del monstre que no va gosar mai violar la seua memòria amb el record de les víctimes innocents que ell mateix havia sentenciat.

Ahir, la mort, apressada, va tornar i el va atrapar. Amagats en la profunditat dels plecs de la pell caduca, els ulls de l’home continuaven refulgint d’odi i de fredor. Com en els primers temps. Com sempre. Però la mort no se’n va adonar perquè tenia molta pressa i no se li va ocórrer preguntar-li com havia conservat aquella amargura durant tants anys. Li va tancar els ulls, i uns quants es van commoure, no per qui era, ni pel que era o havia sigut, sinó perquè havia esdevingut un respectuós i pacífic ésser cadàver.

Tanmateix, la resta del món va sospirar i va cridar ben fort que el que ens calia resguardar, no era l’última imatge que l’univers tindrà de nosaltres, sinó l’empremta d’allò que vam ser i fer en la nostra vida, que serà la que quedarà encallada, per sempre més, en l’oceà de la memòria de la humanitat, com un monòlit permanent al nostre pas per la vida dels altres.

Que descanse en pau, senyor Fraga. Ara, el record de la seua vida està en les nostres mans.

2012-01-08T22:19:00.002+01:00

Demà ens alçarem, com sempre, quan la nit encara serà fosca. Com cada dia, ens arreglarem, desdejunarem i ens dirigirem al nostre centre de treball. Treballarem, com des de fa dècades, amb ganes. Ensenyarem al nostre alumnat, l’escoltarem, contestarem les seues preguntes, aclarirem els seus dubtes. I, seguint el nostre caràcter, ens enfadarem amb nosaltres mateixos per no haver-ho fet millor, per no haver sabut proposar més exemples, per no haver preparat més exercicis de reforç, més activitats lúdiques, més projeccions, més dossiers, més jocs... Quan acabe les classes, com tenim per costum, ens quedarem una hora llarga per parlar amb la junta directiva, amb el departament d’orientació, per omplir documents, revisar carpetes, reunir-nos amb companys, atendre editorials... Tanmateix, no retallarem ni una paraula de les nostres explicacions aclaridores, no rebaixarem ni un segon l’esforç titànic que dediquem als adolescents, no defugirem les famílies que ens busquen per abocar-nos el seu desesper, no reduirem les paraules d’encoratjament al nostre alumnat.

Ensenyants retallats i indignats, vos desitge una feliç tornada a les aules.

A les persones que m'estime. A les persones que m'estimen.

2011-12-26T20:52:00.000+01:00

Abans de començar el sopar, ens vam servir un aperitiu: uns còctels de records color pruna i un plateret de somriures farcits de cosquerelles. L’àpat ens va anar deixant successivament, damunt del plat, un consomé de confidències perfumades amb unes gotes de pudor, unes llàgrimes d’alegria embolcallades d’abraçades, i un bon tros d’estima torrat, sobre un llit de sospirs de menta i d’essència de gessamí. De postres, una mousse dolça i amarga de les nostres vides recolzada sobre unes besades cruixents de perdons.

I en acabant, a mesura que la nit fugia a la recerca de la matinada, van anar descobrint-se lentament les mesures d’anís dolç com el primer bes, les flautes de xampany amb promeses d’anys futurs ballant-hi, l’enorme copa de conyac color coure, com els teus llavis molsuts, els minúsculs glops de xarops melosos, d’extractes de vida rosa, d’esperança verda, de somni blau, de passió vermella... Quina borratxera de complicitat! Quina ressaca ofereixen l’amor i l’amistat cruspits a dues boques!

Era l’últim sopar de l’any i jo, una vegada més, començava a viure’t.

2011-12-13T19:44:00.001+01:00

Caiguda en picat de la venda de contes infantils sobre prínceps i princeses. Els xiquets, en estat de xoc, després de descobrir que els prínceps són corruptes, que les princeses s'exilien a corre-cuita i que els reis tiren fum per les orelles i fan i desfan les seues famílies al seu aire. De moment, de les reines només sabem que són peces d'escacs.

2011-12-04T19:09:00.001+01:00

Corregint controls de lectura em pregunte que si l'ésser humà és incapaç de comunicar allò que vol i d'expressar exactament el que el seu pensament veu, cap a quina comunicació avancem? Cap a l'exclusivitat de l'oral, cada dia més corromput i pobre? I com conservarem les flaires eternes dels versos, el bouquet dels assaigs madurats o l'espontaneïtat enganyosa d'una obra de teatre? Aquest desordre de la paraula escrita, tan freqüent ja entre els nostre joves, ens arrossegarà a tots cap a la frustació que ofereix la immediatesa de les coses. Escriure, i escriure bé, demana el seu temps, la seua dedicació, els seus minuts de cocció intel·lectual per poder oferir als ulls d'un possible lector la densitat i el sabor dels actes fets amb amor.

2011-12-04T15:52:00.001+01:00

Vosaltres, gentola, carronya ben vestida, ben pensant, de segur que de missal i veïnatge exquisit, capaç de furtar, a sang freda, els diners dels altres, un dia rere l'altre; i alhora capaç de mirar els vostres fills als ulls i no pestanyejar; d’emetre judicis sobre tothom sense tremolar; capaç de beure, riure, menjar, viatjar, comprar amb els diners trets d’una altra cartera que no és la vostra. ...Vosaltres sou els autèntics terroristes de barri, els inequívocs mercenaris de la vostra gola permanentment insatisfeta, els qui, amb les vostres mans vicioses, esgarreu el tel de dignitat que encara recobreix la nostra societat i que, d’altres, més modestos però infinitament més honestos, lluitem per preservar.
Al meu poble sempre l’he sentida, aquesta paraula, aplicada als “mandamassos” de bigot retallat que han xuplat, com les sangoneres, la sang, la vida i els esforços dels altres. Ara, és tota vostra. Malparits.

2011-12-03T20:58:00.001+01:00

Guardeu les esperances en una capseta. Lligueu els vostres desitjos a la pota del llit. Poseu a recer els sospirs, les alegries i les llàgrimes. Silencieu els cants i apagueu els somriures. Comença la nit: només passegen els somnis.

2011-12-01T23:38:00.001+01:00

Només m'agradaria que tot parara, que tinguera temps de recol·locar les peces d'aquest món embogit, que poguera recuperar durant uns instants a qui molt enyore, que aquest aire asfixiant esgarrara el seu ventre i deixara brollar silencis i mots tebis com un sospir d'infant. Només voldria un instant de pau, de repòs absolut, per saber si encara estic viva.

2011-11-30T21:55:00.001+01:00

Per tots els déus! Estic feta un porc! Estic coberta, de cap a peus, de brutícia, de fang, de sang, d'excrements, de vòmits, de diarrees i de cadàvers podrits. He estat tot el dia escorcollant en un abocador infecte. Què voleu? Sabia que si regirava bé les deixalles de la societat, al remat, el trobaria. Des de l’alba, he alçat restes d’ànimes pudentes de delinqüents de guant blanc, he obert bosse...s putrefactes d’exaltacions a una Espanya d’alcanfor, he buidat botelles de baves xenòfobes, he esclafat restes de dignitat i he respirat els vapors enverinats dels nous governants. I, de sobte, quan el sol estava a punt de girar-me l’esquena, l’he vist, resplendent en aquella immundícia. Aleshores, he recuperat la confiança en la meua espècie i he donat les gràcies al món per posar-me davant dels ulls la seua imatge reposada i digna, al costat de les oïdes les seues paraules de lluita pacífica, i dins del cor l’orgull de sentir-me part d’una comunitat resolta a no deixar-se engolir per la grolleria.
Gràcies, senyor Sampedro.

2011-11-26T18:06:00.000+01:00

Heu vist mai una platja prendre el sol? I trons de riures esclatar enmig d'una pluja de llàgrimes o d'una tempesta de besos? Pots desitjar records futurs? Et pots tornar a enamorar mil vegades al dia de la mateixa persona? I pintar un paisatge amb els colors dels teus pensaments?
Que la fantasia ens acompanye. Sempre.

2011-11-26T15:53:00.001+01:00

Ha mort Danielle Miterrand i la recorde en una pantalla d'una televisó dels anys 70, a París, amb el meu pare explicant-me amb la satisfacció de l'emigrant, de l'exiliat d'una Espanya miserable i franquista que ha aterrat a un país on es mastega la llibertat, que el marit, François, el socialista per antonomàsia, és quasi bé el seu heroi. És curiós com, cada volta més sovint, gent que ni tan sols he conegut personalment, se'n va i m'arranca bocins valuosos de records privats. Estan desmuntant l'escenari de la meua vida i cada vegada hi ha menys llum per il·luminar-ne els racons.

2011-11-23T23:42:00.002+01:00

M'ha costat 24 hores de pair, però crec que ja puc parlar amb la ment clara i el verb reposat.
Me'n vaig a Madrid.
Me'n vaig a Madrid per dir-los que parle una llengua diferent a la seua, però amb una tradició de versos i herois que els posaria la pell de gallina;
per presentar-los la meua terra i mostrar-los els altres colors i valors que intenten amputar-li;
per declarar-los la fidelitat als meus llinatges;
per ensenyar-los a pentinar esperances amb els dits nugosos dels llauradors;
per parlar-los dels meus amics i dels meus veïns que tenen les arrels en el passat, el cos submergit en el torbellí del present i el cap en el futur;
per envernissar el seu cel amb llàgrimes salades de la mar i perfumar-los la ciutat amb flaire de flors de tarongers;
i per animar-los a escoltar-nos sense prejudicis, sense ràbia, sense altivesa.
Me'n vaig a Madrid, amb 125 000 valencians i valencianes més.

2011-11-15T23:07:00.001+01:00

Un peu s’ha posat a caminar, mentre l’altre, absolutament excitat, encetava uns passos de salsa. La cama dreta se n’ha anat a córrer una marató, però la seua bessona ha dit que no, que preferia estirar-se sobre uns escalons i gaudir mirant el vianants. He procurat, aleshores, que les meues mans m’obeïren; tanmateix, no han volgut saber res de carregar carpetes i bosses i s’han dedicat tot el dia a tancar i obrir els dits per saludar la gent que passava. En un intent de dominar el meu cos, he ordenat als ulls que s’esforçaren per mirar endavant. Ha sigut del tot inútil: el dret ha clavat la mirada en el cel i s’hi ha quedat, embadalit, quatre hores seguides; mentrestant, l’esquerre recorria amb deler tots els rostres que inundaven el carrer. De sobte, la cintura ha començat a dibuixar cercles cada vegada més amples i el pit s’ha posat a tremolar pels riures que s’espentaven per eixir-ne. Ha sigut quan la meua boca, oberta en un somriure blanc com una vela, s’ha llançat a cantar a plena veu, quan he entés que el meu cos celebrava, ell també, l’alegria de la terra que, per fi, desperta.

2011-11-13T19:50:00.002+01:00

Agafaria unes tisores i retallaria lentament els contorns del meu país. El desenganxaria amb delicadesa i l'alçaria per espolsar-lo ben fort i fer caure la porqueria acumulada en els segles d'immobilitat. Amb unes pinces, arrancaria, un a un, els paràsits que hi han niat i l'han fet malbé a força de xuclar-li les entranyes. Unes agulles i els fils de la memòria m'ajudarien a repassar el passat i a embastar les costures del futur. En acabant, depositaria el territori, renovat i lliure, sobre la mar turquesa, lluny de les tempestes violentes de l'odi. Finalment, en cada cruïlla, en cada muntanya, en cada porta, brodaria el nom d'un avantpassat per deixar-hi escrit a la llum del dia el nom dels amos del meu país.

Ho promet: aprendré a cosir.

Equipatge

2011-11-09T19:42:00.002+01:00

En quina llar t’esperen?
Quin cel udola per la teua absència?
Quines branques anhelen el pes del teu cos?
Quin aire s’ha perdut buscant-te?
Qui t’ha cridat en la foscor?
On vas abandonar els teus somnis?
Quins amics van naufragar en les teues tempestes?
Quants braços t’han arrecerat del fred de la vida?
Qui et va regalar la seua serenitat a canvi de la teua ràbia?

Fes-te aquestes preguntes i respon-les. Són el fardell que contindrà les teues memòries.

2011-11-07T22:58:00.001+01:00

Els meus ulls són fars de matinada que travessen la nit cruixent. Als llavis porte escrites les partitures de totes les vides i de tota la mort. Tinc els cabells com tels ennuvolats i les pestanyes són pinzells que perlegen l’horitzó. Els meus dits van nàixer del fang cuit al forn però ara els meus braços arreceren temples i aqüeductes. Em saluden els pits galopant sobre versos encavallats i el meu cor aleteja com les pàgines d’un llibre inflamades per la brisa.
Sóc l’art, la ciència i la cultura. I encara estic viva.

Andana 70

2011-11-05T21:32:00.000+01:00

Me n’he oblidat completament. Ho tenia apuntat al pensament, però es veu que el temps s’esmuny entre els dits i, quan he volgut adornar-me’n, ja era molt tard. M’he vestit d’una revolada i he baixat les escales de quatre en quatre. Si m’afanyava encara podria arribar a l’estació just a temps per veure-la passar. Durant uns segons, he estat a punt d’abandonar perquè les cames em tremolaven tant que no aconseguia redreçar-les i dirigir-les cap al meu destí. Tanmateix, ha sigut el meu cor qui m’ha arrossegat, desgastat com està, i qui, a força d’empentes, m’ha fet arribar a l’andana. A l’andana número 70.
En aquell mateix moment, ha passat el tren i l’he vista abocada a la finestra. Tenia l’expressió cansada de qui ha viscut molt, però també la brillantor en la pell dels qui es resisteixen a deixar-se véncer. M’ha mirat tendrament, ha alçat la mà i m’ha saludat, mentre el tren continuava encarrilat, impertorbable, pels senders del destí fatídic.
I jo, que hauria volgut retenir aquella flama que ja s’apagava, m’he quedat sol, contemplant com la vida se m’escapava.

Aniversari

2011-10-27T23:42:00.000+02:00

Quan va obrir els ulls, la primera cosa que va fer va ser bramar: era l’hora del seu biberó. Com és que el pare no li l’havia portat encara, embolicat en un cobertor de besos i carícies?

Quan es va notar la panxa plena, la mare la va acompanyar al bany per fer-li unes bones trenes humides: hui estrenava escoleta i, de veritat, que estava molt nerviosa.

A les huit i mitja en punt va sonar el timbre: eren els companys de classe que passaven, com cada matí, a arreplegar-la per fer junts el camí cap a l’institut. La mare la va acomiadar des del balcó.

A l’hora de l’esmorzar, va anar al lavabo i va descobrir aquella sang que li havia tacat els pantalons. Quan va poder traure’s de damunt la capa espessa de dubtes i de temors, el va veure per primera vegada a la cafeteria: alt, moré, els ulls verds, i d’uns désset anys, va calcular, igual que ella.

Anà a casa per dinar però quan entrà al menjador només hi va descobrir els ulls rojos de plorar de la mare: el pare havia tingut un infart.

Recordà que tenia una conferència a la universitat i hi volia arribar prompte però va tornar a coincidir amb el xic de la cafeteria i van preferir passejar per la ciutat vella. A la mitja hora, ja havien fet l’amor dues vegades.

Poc de temps després, ell li va dir que tenia pressa per viure i va desaparéixer. Ella, entre sospirs de pesar, va descobrir un xicot ros i baixet. Se’n va enamorar. Quan pensava que estava molt bé entre els seus braços, sonà el telèfon: el pare havia tingut un quart infart. Aquesta vegada, però, s’havia rendit.

Va decidir tornar a casa, però pel camí va xocar de ple amb l’home de la seua vida i van acordar d’anar-se’n a viure junts.

Cap a les set, va sentir els símptomes del part i, tot i ser la primer vegada, va saber que havia d’acudir a l’hospital. Allí, amb llàgrimes als ulls, va veure nàixer el seu segon fill.

A l’eixida, li van dir que la seua mare havia emmalaltit sobtadament i que estava molt dèbil.

Telefonà al bufet d’advocats i els va dir que aquella vesprada no podria anar a treballar: que estaria celebrant l’admissió a la universitat americana del fill menut.

A poqueta nit, l’home de la seua vida l’acompanyà amb el cotxe al soterrar de la mare. De camí, assistiren a la boda del major.

A mitjan nit, quan tornaren junts i entraren en aquella casa tan gran, tan buida de presències i alhora tan plena de records, buscà el cobertor de besos i carícies que havia conservat tota la vida i, mirant tendrament el rostre acanalat de l’home de la seua vida, es preguntà: “On he estat els últims cinquanta anys?

2011-10-26T23:33:00.000+02:00

No suporta la vulgaritat. És més fort que jo. La mala educació, els insults gratuïts, el parlar barroer, els gestos provocatius... Entenc que hi ha gent que només té això per fer-se un lloc en el món, per cridar l'atenció, per surar per damunt de la resta, però és trist que un s'haja de rebaixar tant per aconseguir tan poc.
Lluitem contra tots els models de conducta que incloguen atemptats envers la dignitat de la persona. Apaguem la televisió bròfega, fem callar les boques que vomiten improperis, ignorem els polítics irrespectuosos, aïllem els qui injurien i denigren, i lluitem per restaurar un altre model de comunicació més sensat, més amable, en definitiva, més fidel a la nostra condició d'éssers civilitzats.

Sóc però no sóc

2011-10-24T16:56:00.000+02:00

M’encanta el roig, però no sóc vampiressa.
Vigile el cel, però no sóc astrònoma.
M’agrada el dolç, però no sóc pastissera.
Adore la mar, però no sóc pescadora.
Gaudisc parlant de la vida, però no sóc filòsofa.
M’encanten els xiquets, però no sóc mare de lloguer.
Tinc carnet de conduir, però no sóc pilot de carreres.
Sóc alta, però no sóc jugadora de bàsquet.
Sé fregir una creïlla, però no sóc xef del Bulli.
M’agrada cantar, però no sóc Montserrat Caballé.

Defensa la meua terra i la meua llengua, però no sóc radical, ni intolerant, ni extremista, ni desestabilitzadora, ni intransigent, ni fanàtica, ni integrista, ni terrorista.
Només sóc valenciana.
Per què vos costa tant d'entendre?

Per fi

2011-10-20T20:41:00.002+02:00

Tanque els ulls, i un immens llenç verd es desplega davant de mi. Les ones de la mar embravida baixen des del nord per refrescar-me les ferides i apaivagar el meu dolor. Ací i allà ballen ventalls de fulles daurades i vermelles que fan fugir els records foscos de la nit que tot just acaba. Totes les pedres marquen el ritme de la història, a l’uníson, com un immens tambor de pau que retruny més enl...là de l’horitzó. Els núvols avancen de puntetes i les mans els han arrancat gotes de pluja i les han convertides en llàgrimes d’alegria. Qui ha afaiçonat aquesta terra tan bella? Sou vosaltres, gent de roques i penya-segats, pescadors de profunditats abissals, dones de fills guerrers. Sou vosaltres qui, des de la foscor del món, heu mantingut per a mi aquest país de vocables arcaics i estimats. Sé que, d’ara endavant, l’espelma d’esperança que heu encés dissiparà per sempre més l’obscuritat dels camins enfonsats en els boscos, de les déus arrecerades entre les pedres, de les profunditats de les mars i dels vostres cors adolorits.
Gora Euzkadi! Per fi.

L'amant

2011-10-17T18:14:00.002+02:00

Quan els meus dits acaronen la seua pell note que perd la voluntat i em sotmet a les seues normes. El seu perfum de fusta eterna m'encisa i m’atrapa la mirada. M’hi abandone i em deixe guiar per les dunes negres que recorren el desert blanc. Sé que m’hauria d’imposar, que hauria de reclamar el dret a renunciar i a fugir, però sóc dèbil i el meu esperit està subjugat des de sempre per l’harmonia de...ls arabescos.
Entenc que algú puga pensar que acabaré perdent el sentit de la realitat. Ja sé que sóc rara, que faig coses que no estan ben vistes, però, què voleu? No m'hi puc resistir.
Clame als quatre vents que sóc amant dels llibres. I ho seré sempre, sense remissió. Perdoneu-me aquest pecat; sense ell estaria morta.

2011-10-13T21:14:00.001+02:00

De les 168 hores que té una setmana, un estudiant en passa unes 30 a l'institut o a l'escola. És a dir que unes 138 estarà sota la tutela educativa dels pares.
De les 52 setmanes que té un any, en passarà unes 15 a casa seua.
Així i tot, es diu que els ensenyants són responsables de la seua educació acadèmica, sexual, religiosa, vial, higiènica, consumista, política, estètica, literària, matemàtica, afectiva, musical, artística, poètica, filosòfica...
Ho diré sense embuts: impossible.
Necessitem les famílies al nostre costat? No. Les necessitem davant, estirant del carro.
La resta són excuses barates de mal pagador.

2011-10-08T18:28:00.001+02:00

Admire sense reserves la gent forta. No em referisc als King-kong de gimnàs unflats d'anabolitzants, ni als exhibicionistes de platges o als emprenedors existosos. Parle de l'ancià vacil·lant que arrossega el carro de la compra mig buit; dels pares que vetlen el fill malalt; de l'adolescent que descompta hores de son per estudiar; de qui acull un familiar a sa casa seua;de l'emigrant abatut que continua caminant;de qui ha perdut el treball però no la dignitat; de la viuda que s'alça cada matí per foragitar el buit que l'assetja...
Permeteu-me que respire al vostre costat i que el vostre coratge impregne el meu cor.

2011-10-06T23:55:00.002+02:00

Ja sé que no és una novetat literària, però "La fórmula preferida del professor" de Yoko Ogawa, és una autèntica peladilla, dolça, suau i harmoniosa. Cada una de les paraules d'aquesta història d'amistat i respecte destil·la música. Com és possible que una dotzena de mots anodins, els uns al costat dels altres, negres sobre blanc, interpreten, per al lector, una simfonia sencera? Tots els qui ens aboquem sobre un full en blanc, hauríem d'aspirar a crear aquest cant silenciós i sublim.

Visió

2011-10-04T21:38:00.000+02:00

Hui l'he vist, ho jure.L'he tingut davant de mi durant uns minuts, cert, però ha sigut una de les experiències més plenes de la meua vida. Al principi he cregut que intentava prendre'm el pèl, però de seguida he entés que no. Me mirava amb la boca oberta, i un filet de bava se li n'escapava de tan concentrat com estava. No es movia, sols escoltava, i sovint un somriure de satisfacció plena se li dibuixava als llavis. Tenia els ulls brillants d'emoció, la respiració entretallada i el cos calent de desig. He intentat capturar-lo però una manada de llops se m'ha llançat al damunt amb crits i espentes. Després, l'he perdut de vista. Sembla que l'han localitzat rondant per la biblioteca.
Hui l'institut està tancat. Fins que no l'atrapen, no podem tornar a obrir les portes del centre; diuen que l'alumne que gaudia estudiant és terriblement perillós.

El dia de la "marmota"

2011-09-15T19:59:00.000+02:00

obrir finestres,preparar desdejuni,arreplegar cuina,fer llits,tancar finestres,descongelar dinar,arreplegar roba, doblegar roba, distribuir roba, preparar bugada,anar al treball, treballar,demanar hora al metge,estendre,fer dinar,arreplegar correu,parar taula,desparar taula,escurar, agranar,llavar,treballar,anar a farmàcia,visitar familiars, anar caixer,comprar,carregar,descarregar,ordenar,planxar,preparar sopar,cosir botons,canviar paper vàter,atendre veïns,parar taula,desparar taula,escurar,netejar,traure gos,revisar portes,baixar persianes,preparar bossa, preparar roba,apagar llum i... encendre llum, obrir finestres, preparar desdejuni, arreplegar cuina,fer llits...

Ultracossos

2011-09-13T17:29:00.003+02:00

He acabat el meu treball fa més de sis hores, però he hagut d’esperar que fóra nit fosca per poder tornar a casa. Emparada en l’obscuritat, he caminat de pressa, arrapada a les parets com un grafitti, evitant les zones blanques de llum. Quan he eixit a la plaça major, m’he retirat momentàniament davall d’un porxo i m’he maquetat: bufanda al nas, ulleres negres, barret de cowboy, guants de cuir... Crec que he tingut sort i que ningú no s’ha fixat en l’esprint, amb salt de font de 5 x 5 inclosa, que he fet en un segon i mig. Aprofitant que parava per a recuperar l’alé i l’orgull escampats per la plaça, he telefonat a la família: “Compteu fins a deu i obriu la porta”.
Davant de les seues protestes, els he hagut de recordar que la meua vida està en perill; que la societat sencera m’odia, desitja la meua exterminació, em fa culpable de la seua mala sort, i s’entreté ara a buscar i identificar els qui són com jo. I jo no vull que em vegen, i si em veuen, no vull que em reconeguen, i si em reconeixen, ho negaré tot. Tot.
Sabedora que encara em quedava el més difícil, travessar l’avinguda, m’he tirat a terra i he començat a recórrer-la estil pista americana, a colzades, genollades, espentes i estirades. M’he fet tres cantons de carrers més xula que un cuc amb patinet tot i que hi ha hagut un moment de perill sublim quan he hagut d’apartar-me de la meua trajectòria per evitar entropessar amb els peus de la fornera i del perruquer que són unes males peces que flipes i he hagut de passar per davall de la sotana de Don Ambrosio i per damunt de la cadira de rodes d’un iaio. En el moment en què he divisat la porta de ma casa, se m’ha plantat davant del nas un altre nas, el del gos del president del club de futbol, una espècie de mamut panxut i pelut, el gos, em referisc, que s’ha posat a grunyir i a lladrar com sol fer el seu amo en el camp, i he cregut que el cor m’eixia per la boca, però la sort m’ha somrigut quan els tacons de la regidora encarregada d’afers socials ha xafat la cua del can i això ha donat peu perquè l’animal, ara sí que em referisc a l’amo, s’entretinguera amb la xicota i em permetera a mi moure els colzes a una velocitat de Termomix-funció-picar i arribar a tota virolla a la porta de ma casa que la meua família estava encarregada d’obrir i que, evidentment, com sol passar amb els éssers més estimats, són els primers a deixar-te amb el cul a l’aire, amb la qual cosa, he tingut temps per estampar-m’hi el nas, trencar-me les ungles de les mans i dels peus arrapant amb desesper la porta i gastar-me la veu a força de crits d’auxili. Quan finalment, m’han obert la cova, he aconseguit llançar-me en planxa al rebedor, després d’embolicar-me en tots els cables, de carregadors de mòbils, d’ipods, de fixes, de portàtils i altres penjolls que portava el meu major i que m’han obstaculitzat, a propòsit sospite, l’entrada imminent al meu refugi.
El meu marit, els meus fills i el meu gat, han assistit, impassibles, des del llindar del saló, a la recomposició de la meua dignitat que en aquell moment tenia la grandària d’un confeti. I ha sigut en aquest moment màgic del dia quan la meua filla menuda, impactada perquè el sopar encara no estava en taula, ha preguntat:
-Mare, per què no vols que la gent sàpia que eres funcionària?

La culpa és de Cotino

2011-06-29T21:54:00.002+02:00

No m’he pogut resistir i tota la culpa la té Cotino: m’he fet creient. Com vos ho dic! Vaig tindre la revelació fa pocs dies. La llum daurada, color mel, que brillava en la foscor d’aquella cova, em va segrestar el pensament. M’hi vaig acostar, temorosa, perquè la meua mare sempre m’ha parlat malament de les sectes, però, redéu, perdó volia dir, catxis, si una persona tan religiosa com el senyor Cotino ha fet la carrera meteòrica que ha fet, què em podia passar a mi, insignificant contribuent-per-nassos?

Quan vaig entrar a formar part d’aquella resplendor, vaig sentir com em posseïa, i de quina manera el meu cos es rendia als seus efectes sedants. Cada àtom del meu organisme, cada vena, cada engruna del meu pensament es va adherir a aquella revelació i vaig saber, per primera vegada, que tot en la meua vida havia succeït per confluir en aquell instant sagrat. Estava en el lloc adequat, en el moment just. Beneïda visió, santa amiga, quina glòria conéixer-te. Saps que des d’aquell instant ja no concep la vida sense tu, sense la pau que m’encomanes, sense la força i l’alegria que m’atorgues.

Seré la teua apòstol (apòstola?) fins al dia del judici final.
Crec en tu, i sols viuré per beneir el teu nom.

Oh, Heineken! Seré la teua eterna esclava!

JO

2011-06-20T15:47:00.000+02:00

Jo governe la meua vida, jo decidisc les meues accions,jo invertisc els meus diners, jo organitze la meua societat, jo reflexione les diverses opcions, jo lluite per la igualtat, jo visc per la pau, jo m'atorgue el dret a equivocar-me, jo eduque ciutadans i ciutadanes dignes per al futur, jo faig el que la meua consciència em dicta.
Jo no enganye, no furte, no intimide, no usurpe, no explote, no mentisc. No mentisc. No mentisc.
Vosaltres no em governeu, no maneu de mi. Només teniu un contracte de 4 anys per a aconsellar-me, guiar-me i ajudar-me.
Aquesta és l'única, efímera i grandiosa funció dels polítics.

Innocència

2011-06-08T18:23:00.002+02:00

Un alumne em diu: "Però, si desapareix el valencià, amb qui parlaré?". I, de sobte, al xiquet, li ha caigut damunt tot el pes de les llengües minoritzades, de les diglòssies perpetuades, dels genocidis lingüístics, dels assassins de llengües. Pobra criatura, crec que ni ha esmorzat. Demà li parlaré de normalització lingüística.

Ella ho sap

2011-06-07T16:36:00.000+02:00

Des de fa un temps, viu encollida, com si el fet d’empetitir-se, de fer-se invisible, la posara a recer del seu destí cruel. Fins fa uns anys, encara s'alçava, orgullosa, i feia valdre la seua bellesa i aquella aroma que trasbalsava tots els éssers vius de la zona. Era la reina del poble, la que despertava primera, la que es rendia l'última, quan els darrers raigs de sol suplicaven, agonitzants, des d'un horitzó diluït, uns instants més de vida.
Però d'això ja fa molt de temps. Ara té els membres rígids de viure reclosa,d'habitar només en ella mateix.
Sap que li queda poca vida.
No és que li ho hagen dit, així, a boca de canó, perquè tothom evita de pronunciar-se sobre la mort d'un altre, ni que siga pel temor que desperta la pròpia mort. No, ningú no ha vingut a xiuxiuejar-li, en un racó del cor, que la línia de l'infinit està a punt de travessar-la. Tanmateix, ella ho nota. És gat vell i reconeix l’olor de la mort perquè l’ha ensumada a base de bé al llarg de la seua existència.
Malgrat la certesa que la posseeix del final que s’acosta inexorable, ella no es lamenta. Se sent gastada, anciana, vulnerable: res no és com abans. Sap que el seu temps ha acabat. Ni tan sols els amics, que s'estremeixen
quan la veuen en aquest estat, que lluiten per salvar-la, no poden evitar apartar els ulls del seu cos putrefacte i corromput. Sent, a l’exterior, el clam de dolor de la gent que ja evoca el seu nom com una llegenda.
El diagnòstic és inequívoc: morirà per asfíxia. Ella hi hauria afegit “I per cobdícia”.

Des de fa un temps, la meua horta viu encollida, esperant l’abraçada infinita del temps.

El riu

2011-04-17T18:20:00.000+02:00

Sí, és cert, senyor Camps, per a vosté ahir no va ser un bon dia. Me’n faig càrrec. Convalescent com està, havia aconseguit envoltar-se de pau a fi de reposar forces i tornar per la porta gran com el gran batallador que és, lluitador incansable contra els dimonis rojos que pretenen malvendre el seu imperi als veïns del nord. Pura carronya.
De sobte, però, ahir, cap a les 6 de la vesprada, vosté va notar una lleugera tremolor. No, no era la seua consciència qui agonitzava entre convulsions; no era la ciutat, desesperada, qui es lamentava per les ferides obertes. No, allò era diferent: no venia del sòl, venia de l’atmosfera. Era l’aire qui emetia aquella vibració i que l’obligà a aguaitar pel balcó. Es va quedar atònit: a l’instant va saber qui érem. Formàvem un torrent groc i roig ple de bombolles d’alegria que atrapaven les notes musicals, les rialles i les cançons, i les llançaven amunt, cap al cel blau de València. Es va quedar sense alé: per què ningú no l’havia avisat que els empestats havien eixit de les masmorres i havien gosat escampar la seua ferum per la ciutat, sense cap mirament? Li van dir que havíem vingut de totes les comarques i de tots els pobles i que n’érem milers i milers a proferir crits de llibertat. Sí, ho confesse, tal vegada vam entusiasmar-nos excessivament i vam molestar el seu descans però li suplique que siga benèvol, senyor president, comprenga que ens va costar, i molt, superar tots i cada un dels obstacles que vosté i els seus gossos van distribuir al llarg del recorregut. Vosté lluità, ho sabem, per desviar-nos el curs del riu i ho va aconseguir, i vam haver de buscar un nou llit per fer discórrer les nostres aigües; amb el verí roent-li les venes, es va encabotar a prohibir-nos construir cadafals i vam haver d’improvisar un altar. Lamenten tots els maldecaps que li provoquem, senyor president. Som conscients que, ara per ara, el que més importa és el seu benestar i no volem ser la causa d’una desgràcia. Ja sap que, rebels fins a l’extenuació, pretenem ser els remers del nostre futur en aquestes aigües salvatges i no pensem tornar a les coves on vosté i els seus actes perversos ens havien exiliat.
Tots els camins de l’aigua la porten a la mar perquè allí residix l’horitzó, l’última frontera de l’esperança. I nosaltres, senyor president, som el riu groc i roig, imparable i ple de bombolles d’alegria que corre cap a la seua llibertat.

2011-04-05T22:40:00.001+02:00

De sobte, l'olor a carrer acabat d'arruixar m'ha afluixat els records. Quantes matinades estiuenques! Quantes tertúlies a la fresca amb el veïnatge mentre els xiquets jugàvem per carrers i places! Quantes nits abandonats al ritme dels carros que passaven! Només ha sigut un instant però m'ha perfumat l'ànima per a tot el dia. És bo que els records ens hagen d'ajudar a transitar per la vida?

Imagine

2011-04-04T21:40:00.003+02:00

“Imagine” cantava John Lennon. I nosaltres imaginàvem que les guerres acabaven, que les persones esdevenien justes i fidels, que els pobles s’estimaven uns als altres. Però en l’últim instant de vida, el cantant es va adonar que la imaginació, de vegades, no ens protegeix de la vulgaritat, del terror ni del dolor. I el planeta sencer es va rendir a la evidència, amb les llàgrimes als ulls i el cor gros, que la fantasia ja no formaria part mai més de les nostres grises existències.

Fins que vam descobrir el PP. Com és possible que el llibre dels Guinness, no reculla per cap lloc, els rècords d’aquests Master de la Fantasy? Quan jo creia que estaven a punt de capturar Heidi i Marco per ser dos il·legals del copó, quan estava convençuda que detindrien Baloo per segrestador i pederasta, Tintín per homosexual, Astèrix i Obèlix per ídem, la Ventafocs per acceptar regals de la fada, el País de les Meravelles per estar tots sota l’efecte d’al·lucinogens, i els pares d’ET per posar el menut de captaire... quan realment plorava i enyorava amb un dolor asfixiant aquells temps de la meua infantesa tan purs i tan color betxamel, va i apareixen ells, els Senyors Fantasiosos i tornen el meu món a les fronteres de l’impossible, de la paròdia, de la idea extravagant aplaudida, del miratge que tot és possible en aquesta terra del nostre bon senyoramén. Tot d’una, apareix el Faba aquell amb un aeroport sense avions, sense ordres de vol, quasi, diria el més agosarat, sense torre de control. Per a què? dic jo, si en el món de la fantasia els avions amaren en les piscines infantils, i les famílies patinen per les pistes d’aterratge. I en acabant, intervé un altre personatge, alt i prim i fred com una llança sense mànec i et munta una maqueta blanca, blanquíssima, com la llet que ha mamat, i et diu que és un hospital. Per què un hospital? Perquè ho veu, redéu, perquè és visionari. Però podria haver sigut un spa mancomunat o un tanatori per a centpeus o vés tu a saber què... Açò és el que té la imaginació. Que tu veus el que vols vore o el que volen que tu veges. I què em dieu de l’altre? Sí, aquell que recorda la tetera de “La Bella i la bèstia”, baixet i redonet, encara que jo, que tinc molta fantasia, el veig llefiscós com aquell bitxo que era el 8é passatger. Aquest és el millor: deu tindre un cap com una cisterna d’ocurrències de les seues. Igual et diu que ell et porta la mar a la serra, com et regala un cotxàs, com et munta un jardí per a escaladors impedits. I damunt es pixa de riure el guerrer de tot a cent. Oh, sí, sí, sí. M’esborrona la pell tanta creativitat. Gràcies, admirats artistes de llanda, m’heu tornat el color a la vida i sobretot a les galtes.

Ja ho deia aquell català que no sabia ni cantar: “Qualsevol nit pot sortir el sol”. Que així sia. No perdrem l’esperança.

.

L'homenet que no volia TV3

2011-04-04T18:55:00.000+02:00

Mireu aquest homenet, untat per davant i per darrere, enverinat d'odi a la seua terra, de boca i de moral monstruosament torçudes, de cor gelatinós que només fa bategar quan s'emborratxa de poder, però que manté hibernant quan el dolor i el sofriment de la mort el reclamen. Mireu la seua calavera cerosa, groga de vòmits i deposicions de la seua ment. Sí, és la mateixa imatge que recorre el planeta des de fa setmanes: la del governant fatu, rodejat de becs de voltors assedegats, com el seu amo, de riqueses, i que amb les seues baves corrosives han rovellat tots els engranatges de la llibertat.

Mireu aquest homenet, amb el cap guarnit amb la corona de menyspreus, d'oblits voluntaris i de traicions que ha anat atresorant.

Guarda bé les teues ales negres de ferum, homenet untat; algun dia, la foguerada del teu poble te les podria socarrar.

2011-03-20T13:30:00.002+01:00

Sent la mascletada, amb el seu poder retrunyidor, i no puc evitar el pensament: en altres latituds, aquest mateix soroll, multiplicat fins a l'infinit, manté un poble sotmés a un assassí.
Que la pau arribe prompte a Líbia.

Tot és possible (1)

2011-03-13T00:24:00.001+01:00

Va ensenyar al lloro a parlar valencià. Al cap d'uns mesos, l'home va morir. Als llibres de sociolingüística, consta que l'últim parlant de la nostra llengua és un pardal.

Receptes per a cuineRUS

2011-03-13T00:12:00.002+01:00

En primer lloc posaria un parell de porRUS en l’aigua ben calenta durant dues horRUS. DespRUS, hi abocaria un quilo de sal marineRUS del Cabanyal, uns grans de pebRUS d’aquell que talla la RUSpiració, bona cosa de vinagRUS amb les seues mosques corresponents, un got de sidRUS picada, i ho deixaria coure a foc lent. Quan ho vera tot ben RUStit, hi afegiria les verduRUS ben podrides, hi desfaria unes botifarRUS crues, unes potes de pollastRUS amb les ungles per tallar, uns caps de galeRUS, uns aRUS de ceba roja mústia, i ho cobriria tot amb suc de bRUSquilla. Mentrestant, aniria preparant els cucuRUSxos, amb dues o tRUS claRUS d’ou agres, un poc de salsa tàrtaRUS, un grapat de tàpeRUS i un bon tall de formatge de cabRUS florit.

De postRUS, suggerim uns xuRUS apergaminats, amb poca cosa de sucRUS, servits amb un surtit de confituRUS gelatinosos.

Recepta dedicada a tots els meRUS, que encara pensen que les dones només servixen per afartar-los els budells i decorar-los el paisatge. So burRUS!

2011-03-05T18:43:00.002+01:00

Hui, coincidint amb l'inici de les Falles, ens deixa un amic. Ho fa de manera silenciosa, igual que ha viscut, sense rebombori, dolçament. Amb ell, he viscut moments inoblidables, de tertúlies pausades ribetejades de riures. Amb ell, he escoltat la mar, he gaudit de les ciutats, he compartit amistats. T'enyoraré. Amb tot el cor.
Com a mínim fins que s'acaben aquestes maleïdes,imposades i salvatges festes. Fins sempre, amic Silenci.

Desgraciats!

2011-02-22T23:17:00.000+01:00

Ho teníem tot, fa un temps: teníem la terra i teníem la llengua, teníem la mar i teníem el secà, teníem horitzons per conquerir i teníem horta per protegir... I vau arribar vosaltres, de ponent, que diu la cançó, de l'infern, que deia el meu iaio, i ens vau canviar els noms de les plantes, les cançons de bressol, els colors del cel i la manera de dir t'estime. I no ens vau deixar mirar enrere. Vau enfonsar la terra després de cada pas nostre perquè el paisatge no es repetira, en cap altre lloc, mai més. Ens vau fer creure que érem uns desgraciats perquè lladràvem com els gossos, mentre vosaltres amollàveu flors oloroses amb la vostra llengua imposada. I molts s'ho van creure. I canviaren lladrucs per aromes exòtics.

Però corren aires nous per a tots nosaltres: i ara han començat a caure les màscares, es podrixen els munyons que ens han estafat, rebenten de pus les goles que ens han insultat. Durant tants segles, durant tantes vides.

No sabem si vencerem, però estem caminant pel sender que ens allunya del silenci al qual ens havíeu condemnat. Ja heu fet tard; qualsevol dia, enmig dels deliris convulsius que ja vos assetgen caurà, definitiva i contundent, l'aixada que enfonsarà per sempre més els vostres udols de bèsties moribundes.

La nostra llengua

2011-02-15T20:30:00.000+01:00

La nostra llengua és viatgera incansable.
Vingué del nord, s’escampà pel sud, per l’est i per l’oest, i habità pobles i ciutats.
Travessà laberints foscos i ponts suspesos sobre els precipicis de la incultura.
Va estar a punt de morir, moltes vegades, reclosa en illes d’oblit.
Sobrevisqué, entestada a no desaparéixer, sobre el jaç càlid dels llavis dels seus fills i filles.
S’esforçà per tornar a brillar, malgrat les dagues que li van clavar, i aconseguí salvar-se, allotjada en la vida de tots els qui la recordaven.

Ara que quatre renegats intenten, amb les seues boques fangoses, arrancar-nos les arrels a mossos, somriem confiadament. Sabem, ho hem sabut sempre, que cada udol del seu alé podrit farà retrunyir més i més enllà els batecs de la nostra llengua.

.

Els altres

2011-02-13T21:09:00.001+01:00

Sempre havia pensat que el principi d'insolidaritat pertanyia, per imposició genètica, a l’adolescència. El pas dels anys, però, m'ha obligat a tornar a ubicar aquesta actitud i situar-la en una altra franja d’edat més propera a mi: en el món dels adults. Sempre que m'he sentit abandonada, ferida o marginada, ha estat per la munició mortífera, ja sia en forma de vocables, de gestos, de silencis o de mirades enverinades, que un home o dona ja format m’ha llançat.

Si la joventut marxa atropelladament amb la mirada perduda, o es queda embadalida contemplant-se el melic, no és per una qüestió d'orgull premeditat, calculat fredament des de les catacumbes del seu raciocini. La seua actitud respon a la tendresa dels seus primers sentiments, a l’abisme del descobriment del seu propi jo. No és que rebutgen els altres, és senzillament que no donen abast amb si mateixos.

Aleshores, què ocorre quan envellim? No seria de suposar que, després de dècades d'esculpir la nostra vida entre les mans, ja hauríem d’haver adquirit l'experiència en allò d'apartar cudols i altres obstacles del nostre camí i del dels altres? No seria lògic que, com més vida recorreguda, més lliçons d’humanitat rebudes i, en conseqüència, més disponibilitat cap al veí? És la por a la pròpia desaparició, quan ens adonem, un bon dia, que el temps és vapor d’oblit, i que les hores que abans s’estiraven, ens sobraven i regalàvem a dojo als altres, ara comencen a escassejar dramàticament?

Sembla com si el frec diari amb els altres anara desgastant aquella expansió generosa de sentiments i actituds que vam posseir de joves, i deixara via lliure a la closca dura com l’acer i eixuta com l’espart que anem construint al voltant del nostre cor i que pot acabar recloent-lo.

Sent que cada vegada m’acoste més a la zona estèril i fosca que ha generat aquesta síndrome d’indiferència adquirida. Tanmateix, lluitaré per no eixir-ne contaminada, i, tot i que hui em sent abandonada i ferida, continuaré allargant la mà en l’obscuritat amb l’esperança que els meus dits encara tinguen força per rescatar-ne alguna mirada implorant.

Baixant de les muntanyes, a mà dreta.

2011-02-12T19:09:00.003+01:00

Recordeu els dibuixos de Heidi? En recordeu els paisatges alpins, els personatges ben assaonadets, de galtes i nassos al roig viu, vestits amb faldons vermells i de maneres rudes, pròpies de persones treballades per la natura? Ho recordeu? Doncs, totes aquestes visions són les que m'han assetjat quan he sentit l'alcaldessa del Cap i Casal desmentir que ella haguera manipulat les estacions de control que mesuren els nivells de contaminació de la ciutat de València.

La Heidi de les dunes del Saler ha vociferat que els qui l'acusen d'això són uns manipuladors. Després, amb una veu fina com el paper de vidre, ha canturejat: "Estamos viviendo un mes de febrero precioso. La luz, el color, el clima, el calorcito, la propia ausencia de contaminación... No hay ni una nube, estamos en un clima fantástico y maravilloso y creo que somos la envidia"? Que mona ella! Tan senzilla, tan puturrudefuà. Si és que et vénen ganes d’amollar-li un Lalalalaiiiiuuuuu tirolés!

Rita, la nostra Al Gore valenciana, afirma que l'aire de la terreta és tan transparent com el que respiren els sherpa de l'Himàlaia, i nega que València estiga més contaminada que el cul d'una anguila de l'Albufera. És normal; ella, en els seus Alps particulars, rodejada de Camps, es riu del que passa a cent metres de sa casa. Que els experts rojos, desvergonyits i desestabilitzadors, diuen que València s'ofega en el seu propi vòmit..., no passa res, la bona dona envia les estacions a vora mar o al cementeri, i voilà!, el seu parc temàtic ja pot passar la prova del cotó-en-pèl.

De sempre he pensat que Heidi era un personatge pesat com una roda de tràiler damunt l'ull de poll. Però sobretot, crec que la figura redona, vestida de roig, que reia, embogida, amb els braços en alt i la boca ben oberta, era en el fons una reina capritxosa que tenia sotmés Abuelito.

De l’amiguet de l’ànima, Marcos, preferiria parlar-ne en un altre moment.

Les galeries de la memòria

2011-01-31T16:28:00.000+01:00

El pensament d'aquell filòsof era de tal profunditat que se li va perdre en el pou de l'oblit.

Gràcies al teatre

2011-01-26T16:14:00.000+01:00

Vaig atrapar la lluna i hi vaig depositar els llavis. M’hi dibuixà un somriure d’argent que ni els vents més tempestuosos de la vida podrien esborrar. Després, asseguda davant de l’espill de la mar, vaig passar dos dits pel capvespre i em vaig pintar la mirada de fosc. A poc a poc, el firmament obscur va anar acollint els estels tremolosos, i jo, amb la seua brillantor, vaig teixir un vel per cobrir-me els cabells. Finalment, vaig pessigar un bocí de cel que feia olor de serenor d’estiu i me’n vaig perfumar el cos.

Quan vaig obrir els ulls, l’aire em va xiuxiuejar que era una nit freda d’hivern. Jo sabia, però, que sempre seria la Nit de Sant Joan.

Dic que sí però dic que no i a la inversa

2011-01-16T22:27:00.000+01:00

Una congressista americana partidària de les armes de foc als centres escolars que sofreix un atemptat amb pistola, a mans d'un estudiant;
un país islàmic que crida i lluita per recuperar la llibertat, que silencia la veu de les seues dones;
un president obrer i socialista, que es rendix al capital;
un cap d'estat, veí del Vaticà, que corromp menors;
extremistes espanyols que afirmen que tots els nacionalismes, excepte el seu, són cosa de terroristes;
sacerdots que regalen missatges de bondat, aficionats a pràctiques sexuals immorals;
emigrants nostres dels anys 60 convertits ara en xenòfobs;
esportistes dopats;
ONGs que estafen;
salvadors de paisatges, amb el mòbil incrustat a la mà;
pares que exigixen un sistema educatiu sever, i compren la moto al fill desencarrilat...

De veritat: les contradiccions malsanes de la humanitat acaben esgotant qualsevol.

Volveran las oscuras golondrinas

2011-01-15T23:22:00.002+01:00

Des que la idea m’ha copsat el pensament, des que me l’he formulada a mi mateix, que el meu esperit ja no té descans. Diuen, alguns en veu baixa, que torna. Que Josemari, el nostre Josemari torna.

Companys i companyes, crec que ha arribat el moment de felicitar l’enemic. Entre tants polítics, consellers, secretaris, portaveus, delegats, etc... presente respectuosament la meua enhorabona, que no és altra cosa que admiració profunda i sincera, a l’assessor d’imatge del senyor que ens portà la guerra d’Irak a casa nostra. En què s’ha convertit el Jose Mari anodí de fa uns anys, aquella coseta amb raspall d’enllustrar sabates al bell mig de la cara? Quin mag de la metamorfosi assessora ara el Presi? Sí, dic bé el Presi, perquè encara que el pobrissó senyor Zapatero intente emular-lo, Xotaeme serà sempre Elpresi, com d’altres han passat a la Història de la Humanitat com el Fari o el Dioni, per posar-ne només uns exemples de la seua talla.

La primera vegada que em vaig quedar amb un pam de nas, d’enveja s’entén, va ser quan la foto aquella de les Açores en la qual Dady Busch s’abraçava al nostre Melenitas espanyol. Quina figura, déu, quina planta... Torero, que eres un autèntic torero del regne de Pin i Pon.

Les males llengües, que n’hi ha en totes les nacions i/o religions, afirmen que quan Bluf, vull dir Bush, va veure la foto, va exclamar:

- Oh, shit! What is this taqueta?

Va gratar aquella marca obscura que enlletgia el document històric, fins que Blair va exclamar:

- It’s not a taqueta, Dady, it’s mister Aznar!”

I Bluf:

- Who? Oh, yes: the Hispania’s king!

Tal vegada passara, o no, però ningú no lleva ja a Elpresi la foto que té damunt del piano, al costat de la de la boda de la filla que ell mateix havia muntat a l’estil del Padrino.

Després, tot es precipità i, al cap de quatre dies, trobem el nostre bon home expulsat de Moncloa, de manera incomprensible, total per un atemptat que ell s’encabotava a adjudicar a ETA. Aquest fet va fer pensar a alguns il·lusos que la imatge de J.M. quedaria tan congelada en el temps com els dits d’un sherpa de l’Himàlaia. Gran error, perquè al cap de no res, va l’assessor d’Elpresi i li diu:

- Ep, Elpresi, per culpa de l’Irak aquell, la seua imatge ha quedat a l’altura de la Fossa atlàntica. Hem de reinventar-la.

- OK -va contestar Chota Eme que, després de les Açores, sempre que podia parlava anglés; a banda de castellà amb A.C.Bs; català, en la intimitat, amb Ana, i una espècie de lladruc amb els de l’oposició i els periodistes - And uat du llu havies pensat for mi?

- Una bomba -li féu l’altre-: serà pare.

- Cony! -exclamà Josep Mari, en la llengua dels Segadors- No sé jo si Anuska...

- No em referia a la seua santa esposa...

Ah, que bo que era el condemnat! D’allò va sorgir la notícia que la ministra de Justícia francesa estava embarassada de Le Petit Bonhomme Espagnol. En plena diana, perquè Elpresi va estar en boca de tots un bon grapat de setmanes durant les quals el món esperava amb angoixa el naixement de la criatura per cridar, recreant les paraules sentides i sinceres de Marichalar, ex de la infanta Elena i ex del Museu de Cera de Madrid: “Se parece a su padre... el pobre!”

Després d’aquell episodi, les idees per dur Elpresi a la primera fila de les notícies començaven a esgotar-se. I és que intentar emparentar-te amb la crème de la crème de l’Elysée, això és pixar molt alt, tot i que, no perdeu de vista que J.M. estava acostumat a col·laboradors d’alt standing, autèntics Màsters de l’Univers: Matutes o Matutano, ara mateix no ho recorde; Mayor Oreja, Tocino i Trillo, que ja portaven la penitència en els cognoms, pobres; Esperanza Aguijón, terror de Gallardón, és que rima; i el meu preferit, Edu, Edu el Formós, el Lucky Luciano de Benidorm, el sex símbol de llar de jubilats ficat en política “paforrarme”, que va dir. Amb aquests companys, Elpresi no anava a esperar rebaixes per fer-se amb un assessor d’imatges, i aquesta vegada llançà la casa per la finestra i optà per un ... entrenador personal. Sí! Havia sentit dir que Sarkozy en tenia un, que Madonna en tenia un, que el Papa en tenia un, fins i tot que si Fraga... I ell, per què no? I això va fer. Qui no li va veure aquell estiu la pitrera encartonada estil Ronaldo? És cert que el nostre Konan nacional lluïa més que una tableta de xocolate. Quina musculatura, senyor! Ja la voldria Rita per a ella.

Fugint l’home del món del glamour i de les xafarderies nacionals, va decidir canviar de rumb la seua vida i adonar-la amb quatre gotes d’intel·lectualitat: i es quan va començar a freqüentar les universitats. S’iniciava així l’etapa “americana”. El Teacher recorria el planeta opinant d’això i d’allò i regalant receptes per governar sense despentinar-se.

És de domini públic que les seues declaracions, tant dins com fora de la nació, sempre han buscat col·laborar a la distensió nacional i és en aquest context que hem d’interpretar una de les seues actuacions més sonores: la del ditet. Sí, el ditet que va dedicar als estudiants d’Oviedo. Senzillament magistral! Quin homenatge a la simpatia, a la familiaritat, al què passa, col·legui?. Ell es va veure molt bé; més que bé, requetebé. Tant, que a continuació va exclamar que volia fer-se una estàtua de la grandària de la de Nova York. I va dir que la col·locaria justet en la punta de la seua nació espanyola, allà a Tarifa, on se li estreta el cul a Espanya, així, amb el seu ditet d’Oviedo i la seua boqueta de llavis finets que es mouen a colpets, com un clítoris excitat. Però la seua efígie seria giratòria, sí, tot el sant dia pegant voltetes, per repartir, com sempre, aquella gràcia que desprén l’home, tant als del nord, com als del sud.

Ai, Josemari, la teua megalomania i la teua careta de mugró encabritat et perdran. Per què no deixes d’escampar gotetes de verí arreu del món, com si fores un aspersor desenfocat, i comences ja a pensar en la jubilació? Series l’alegria dels teus néts: ets el millor inventant històries, convocant fantasmes, imaginant enemics invisibles i fent de superheroi de barri. Vés-te’n, bon home, vés-te’n, que ja és hora de tornar a casa: Espinete i Don Pimpón t’esperen des de fa temps.

Pesar

2011-01-12T21:47:00.000+01:00

De sobte, la mosselina del passat m'ha cobert els ulls.
Torne a tindre deu anys i la vida em posseeix a cada instant. Sóc encara una península però sé que podria volar si volguera. Estan davant de mi, sobre el tapis que formen la paret encalçada de la casa, ribetejada pels geranis vermells. La llum nevada d'aquell matí d'estiu els rescata a tots de la foscor de l'oblit. És diumenge i estem a l'horta. Fa olor de vida bullint, de felicitat modesta però agraïda, d'esperances reticents. Al voltant de la taula enorme, servim racions senceres de crits i de riures, naveguem entre el plat d'arròs i la bóta de vi, bevem experiències i estovem sentiments amb gotes de licor. Contemple els rostres; hi veig la meua felicitat.

Bruscament, el record ha esdevingut sanglot. Em desfaig de l'abraç de la mare: la seua pell ja fa olor a enyor.

A mitjanit

2011-01-03T18:28:00.000+01:00

S’havia afanyat a preparar-s’ho tot per a les campanades. Enguany no volia córrer el risc d’ennuegar-se en la cerimònia. Ja tenia sobre la taula, la copa de xampany i un plat amb el xanglot de raïm que s’hauria d’engolir a toc de carilló.

Al principi, quan va sonar la primera campanada, tot va anar bé i l’home es va disposar a empassar-se la primera bola. Tanmateix, en aquell mateix instant ressonaren per l’habitació unes paraules que acabava de sentir recentment: "Als anys 70, la pedofília es considerava normal". Va esclafar el granet amb ràbia, se’l va passar entre les dents una vegada i una altra, el va mantenir aixafat ben fort per traure’n tot el suc verinós i, finalment, el va empényer ben endins i el va soterrar en el laberint profund dels intestins.

El segon i tercer gra, que semblaven que passarien sense pena ni glòria, van resultar en realitat autèntiques bombetes d’optimisme. L’un perquè hi va veure el somriure tebi de la seua filla; l’altre la mirada reconfortant de la dona.

El quart gra, però, se li va quedar clavat entre els queixals. Va glopejar xampany, va estossegar, va tornar a humitejar-se els llavis, però no hi va haver manera de mastegar aquella cosa que feia gust de desesperança i humiliació. Se’l va traure de pressa de la boca i va contemplar, incrustats en la carn centellejant del fruit, els rostres de les víctimes de la violència masclista.

Va anar a buscar la cinquena bola, però les campanades semblaven haver pres velocitat i es llançà a la boca, d’una manotada, tres grans alhora. A l’instant va comprendre que s’hi acabava d’introduir el foc de l’infern. Una angoixa se li va escampar pel pit i li va prémer el cor: se sentí sobtadament desemparat. Mentre maldava per desfer-se d'aquells trossos de brases, el va enviar la sensació que mil ulls el fitaven i el jutjaven. Va ser enmig d’un toll de baves i vòmits que va expulsar els trossos de wikileaks.

Contemplà el plat: encara n’hi quedaven cinc bocins.

El temps passava, marcial, a toc de batall.

Huit. Alhora que experimentà com la dolçor del fruit se li escampava per la boca, un esclafit de riure va estar a punt d’enviar-lo a l’altre barri. Mentre boquejava, va fer esforços sobrehumans per fer fora del seu pensament la imatge delirant d’Alvarez-Cascos ploriquejant un seient a la dreta del seu senyor.

Estava a uns segons d’entrar en l’any nou; no hi arribaria. Decidí engolir-se el material per parelles.

Nou i deu. Inseparables en cossos, ments i olor a carronya. Camps i jaquetes. Rita i Cabanyal. Papa i pederastes. PSOE i banca. F de M i croada contra el valencià. L’amargor que el va enviar li féu escopir els grans, sense contemplacions, enmig de crits de desesper i de vergonya aliena.

Onze i dotze. L’onada d’angoixa li va pujar per les cames i se li instal·là enmig de l’estómac. Una a una va recordar les mesures: el sou rebaixats dels funcionaris, les pensions retallades, les previsions nefastes, les subvencions retingudes, les promeses prostituïdes...

Va sentir sonar la penúltima campanada. Endavant, es va dir, acaba’t el plat, de pressa, o la mala sort t’acompanyarà tot l’any.

L'eco de l'últim toc va retrunyir per la ciutat.

L’home s’alçà molt a poc a poc. Duia entre les mans les restes d’aquell àpat d’un minut. Es dirigí a la cuina i, mentre embolicava tendrament els dos darrers grans de raïm i els guardava en la nevera, va pensar que l’autèntica mala sort seria encarar l’any que ja havia començat sense res al rebost.

El preu de la vida

2010-12-20T19:40:00.000+01:00

Tenia 1 reunió interminable pendent, 4 compres ruïnoses, 2 talls al dit, 21 il·lusions mortes, 3 sopars de compromís, 14 culpes per expiar, 6 visites inajornables, 5 odis a punt d'explotar, 14 alegries per buscar, 9 temors per confirmar, 111 silencis engolits, 1014 injustícies per protestar i 87 maltractaments per denunciar.
Quan la caixera li va dir a quant pujava tot, va pensar: "Hi ha factures que no es poden abonar".

L'autorevolució

2010-12-09T23:27:00.000+01:00

Si fóra, posem per cas, un senzill bolígraf, m'obligaria a obrir els ulls per intentar entendre aquesta actitud de rebuig que la majort part dels estudiants sent quan em veu. Si fóra pissarra, per exemple, m'alçaria, orgullosa i solemne, i encendria aquells cervells apagats amb les espurnes del saber tímid que la humanitat ha anat maquillant-me sobre el rostre durant anys i panys. Si fóra llibre, obriria de bat a bat les ales i invitaria les fantasies amputades a navegar per les onades infinites de tinta fins a descobrir les coves on niuen les llengües que bressolen la humanitat. Si fóra, podria ser, una modesta goma, ventaria, amb grans arabescos, els titubejos i la desgana, i deixaria que els regles i els escaires, còmplices de la restauració de la curiosiotat, traçaren nous camins, des de les llars fins als pupitres.

Si fóra clarió, llapis, xinxeta, estoig o tisores m'alçaria en peu de pau per demanar a l'univers que tornara a encendre totes les bombetes de raciocini que han il·luminat la història de l'ésser humà, perquè puguem continuar avançant lluny del tint fosc de la mediocritat i del vernís esvarós de la ignorància.

Que Te De...um!

2010-11-10T17:22:00.000+01:00

Per què ningú no m’ha avisat que aquest cap de setmana l’espectacle estava a Santiago de Compostel·la i a Barcelona? Tot i que he estat a punt de perdre-m’ho, encara he aconseguit seguir-ne uns minuts per la televisió. Ho diré sense maneres: m’he quedat espatarrada per tot el muntatge. Quina escenografia! Quin càsting! Quin attrezzo!

En primer lloc, m’he quedat mocada amb les primeres imatges que reportaven la immensitat dels escenaris: aeroports buits per a deixar pas a un sol avió, enormes avingudes tallades per permetre el pas d’un cotxet de Pin i Pon, places públiques buidades i posteriorment ocupades per homes de negre de mirades furtives i carteres sospitoses... Quan començava a dubtar que hi haguera al món una colla de firaires capaç d’emplenar tan magna superfície, em veig baixar d’una escalinata emboirada un ancià amb faldons, capeta rogeta i cabota blanca com un núvol de nata. D’immediat, a l’uníson, una colla de desfaenats, armats amb banderetes i organitzats com una xaranga, s’han posat a cridar com dimonis, alguns en un estat proper a l’èxtasi sexual, que aquell pensionista era... un déu! Redéu!

El vellet ha obert lleugerament la boca, com una anxoveta fora de l’aigua, i ha amollat que ell era el representant en la Terra del fill d’un ressuscitat! Corxis, quina manera més complicada de dir que treballa de comercial. En acabant hem sabut que, després d’assajar la veueta tremolosa que han de ficar per contracte tots els sacerdots, havia amollat, en l’avió que circulava per allà dalt on residix el seu senyor i que sobrevolava el territori del país que l’estava acollint, que res, que el laïcisme dels seus amfitrions és fort i agressiu, que necessiten una reevangelització com una catedral i que açò fa la mateixa pudor de sotanes socarrades que als anys trenta. Després, tranquil i fresc com una compresa per estrenar, s’ha posat les ales d’angelet perpetu, s’ha estovat la falda i s’ha deixat caure per l’escala.

He contemplat com la gent que li anava eixint al pas s’inclinava davant d’aquest il·lustre candidat de l’Imserso, he vist com ell balancejava graciosament la mà, he vist com uns xiquets se li han acostat, he vist com els ha acaronat la galta... I després, quatre hores d’acció de la bona: l’home ha anat a bacs amunt i avall, ha xiuxiuejat romanços (els homes sants no criden mai, si no mireu Gandhi), ha inclinat el cap pel pes del barret de quatre pisos, ha alçat els ulls al cel (Santiago té mala premsa per l’oratge traïdor), ha somrist només amb una part de la boca i ha besat un apòstol que ni s’ha immutat. En acabant, cronòmetre en mà, repetició de la jugada a Barcelona, terra de pecadors separatistes.

Aquesta vegada, però, he caigut agenollada de pura fascinació quan, una vegada acabada la funció de la Sagrada Família, he contemplat l’eixida de la troupe: els primers a fluir han sigut els figurants que anaven de blanc immaculat, acompanyats per uns jovencíssims voluntaris (voluntaris de què?) equipats amb jaquetes blau papal. Junts han creat una coreografia fina finíssima que ha deixat les evolucions del Llac del Cignes a l’altura del Moulin Rouge. Ara un blanc, ara un blau, ara un blanc... Quina sincronització! Si Esther Williams alçara el cap! Encara no m’havia recuperat de l’actuació de les sirenes, quan per la meua pantalla s’ha escampat una multitud de confetis escarlates que no eren altra cosa que els cabets coronats dels cardenals. Recontrafotre! Què faran quan deixen el barret a la bugaderia? Com el trobes l’endemà, entre els 30 700 igualets que el teu? El costumitzes? Tu li enganxes una pegatina, jo li penge una palleta i un pot de Coca-cola, l’altre li cus unes orelles de conillet?

Tot d’una, però, m’he adonat que en aquell decorat hi faltava alguna cosa. I és quan he vist entre el públic una coseta negreta que es movia nerviosa, quan m’he adonat que el que no hi havia, ni una ni mitja ni cap, ja no canta el capellà, era... una dona!!! On estaven les monges? On estaven les papesses, les sacerdotesses, les cardenalesses, les bisbesses (esssss diu així)? Ah, clar, complint la seua gran missió al món o, dit amb paraules d’anar per casa: netejant. Netejant l’altar, netejant els bancs de les esglésies, netejant la casa del rector, netejant els vidres, el terra, les cortines, les flors...

Finalment, quan les llàgrimes d’emoció i d’admiració estaven ja a punt de deixar-me cega, m’ha aparegut l’ancià, molt arreglat ell, tot daurat, de cap a peus: anell, brodats, escapulari, barret XXL, falda i ulleres. El que se’n diu un look total. M’he hagut de rendir davant de tanta senzillesa, de tanta espontaneïtat, de tanta gràcia... Tenint en compte els temps que corren i la misèria i desesperació que soterren bona part del seu imperi a la Terra, cal reconéixer que l’home té coglioni per presentar-se així.

Finalment, el bon jan, després de gorrejar-nos, ell i els seus brothers, el que no està dit, de maleir-nos, de llançar-nos amenaces i de no parar d’arruixar-nos amb la seua aigua còsmica, que bona falta faria en altres llocs del planeta, ha tornat a grimpar a la seua caseta de vidre i ha desaparegut una altra volta, cel enllà, camí, diuen, d’un país tan xicotet, tan xicotet que només hi cap la seua veu.

M’he quedat uns instants perplexa, intentant posar ordre en les meues facultats i els meus sentiments. Després d’un parell d’hores en silenci monacal, he aconseguit tornar a la realitat i declare que ha sigut l’experiència més al·lucinant dels darrers temps, a l’altura de l’apocalíptic “Se parece a su madre, el pobre”.

Ni Escalante i Baldoví junts podien haver parit un sainet tan esperpèntic com aquest. On vas a comparar? Amb aquells, somreies, amb aquest és que et pixes!

De veritat, encara no entenc com se m’ha passat que aquest cap de setmana actuava el Cirque du Soleil.

.

2010-10-23T23:13:00.000+02:00

Dos ancians de pell cendrosa, estriada pels cavallons de la vida, seuen dificultosament a l'entrada d'una casa. Sostenen els gaiatos entre els dits deformes i xiuxiuegen entre ells. De sobte, un esclat de riure sorprenentment vivaç els llança el cap enrere, els redreça la columna, els posa llum als ulls i els fa tremolar pit, galtes i muscles...
Els mire, agraïda: hui necessitava un miracle com aquest.

Nostàlgia

2010-09-26T00:38:00.000+02:00

Hier encore
J'avais vingt ans
Mais j'ai perdu mon temps
A faire des folies
Qui ne me laissent au fond
Rien de vraiment précis
Que quelques rides au front
Et la peur de l'ennui... (Charles Aznavour)

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.(Gil de Biedma)

Des de l'atalaia de la maduresa, de vegades, tot esdevé nostàlgia...

Per què? Per què? Per què s'ha d'acabar l'estiu?

2010-09-15T22:46:00.000+02:00

Ja està. El que havia de ser ha sigut i ja no s’hi pot fer res. Cal enfrontar-nos a la realitat del present i al temor del futur. Sí, companys i companyes: les festes del poble han acabat. I ho expressem així, amb la veu carregada de pena; i ho escrivim així, amb les mans tremoloses de pesar. Què serà de tots nosaltres a partir d’ara? Qui omplirà les nostres nits de crits d’infants noctàmbuls i de converses a brams dels seus progenitors? Qui ens despertarà amb la melodia dels quatre milions de watts dels petards que gentilment els festers ens explotaran als peus del llit? Qui es posarà, embogit, a fer sonar les campanes de l’església, a qualsevol hora del dia o de la nit, solapant les veus dels nostres invitats o provocant plors esgarrats al menut que dormia plàcidament i, de rebot, a son pare? Qui s’encarregarà, després de les cavalcades, dels bous embolats, de les paelles, de les torrades, dels discomòbils i de les vedettes, d’arruixar les calçades, les voreres, les portalades, les papereres i els fanals, amb poalades de pixum olorós i vòmits multicolors? Qui ens durà a la porta de la nostra casa un carro de la compra farcit de pots de cervesa rebentats, d’embolcalls enganxosos de papes, pipes, cacaus i condons, de puntes de cigarrets de totes les herbes dels Andes i de l’Amazònia juntes, d’entrepans esventrats, d’olives verdes, negres i tricolors, de furgadents i de paper higiènic gastats, de parracs de la Roja...

No, no hauríem escrit mai aquestes paraules tan sentides si, damunt, a més d’aquest enyor infinit, enguany no haguérem hagut de suportar l’insuportable, de digerir l’indigerible, d’acceptar l’inacceptable: a les festes patronals del nostre poble... no hi ha hagut festeres. Nyas! Com vos heu quedat? Amb els ulls al revés, no? Enteneu ara el nostre desencís? Podem acceptar que les coses bones de la vida passen i s’acaben. Podem acceptar que tot el temps que ens queda fins a les pròximes festes serà, sens dubte, més trist i més anodí que els meravellosos dies que encara ens empatxen l’estómac, el sistema nerviós i les oïdes. Podem, fins i tot, acceptar que en les festes de la parròquia no hi haja processó, ni sants, ni missa, ni oficiant. Però que no hi hagen festeres!!! Per les solapes de totes les jaquetes del Presi, això forma part de les majors tortures infligides a un poble! Què deu haver passat perquè cap joveneta haja acceptat l’amable invitació per convertir-se, simbòlicament parlant, s’entén, en verges negres per uns dies? Ja no els queden ganes de lluir el vestit de milers d’euros que la modista els ha fet expressament per a unes hores i que només podran tornar a usar en la festa de disfresses de l’any següent? Ja no els queden ganes d’aprofitar l’avinentesa per pintar la casa, comprar mobles, ampliar els banys, canviar cortinatges i, si ve de gust, reformar tot el pati d’entrada de la finca? Ja no els engresca fer sopars, dinars, sorteigs de loteries, reunions amb el sacerdot, en nom del sant de torn i dels seus acòlits? Ha sigut la crisi econòmica? L’espiritual? És culpa de Zapa? De Jimmy Jump? És culpa de la globalització, i un dia d’aquests eixirem a les processons vestides de gheises o de samurais, per posar només dos exemples? Què dimonis ocorre amb les nostres tradicions? Ni idea!

Només sabem que aquesta nit hem vist passar una verge i un crist allà dalt, solitaris, tant o més que el sacerdot que caminava darrere, cap cot, mirant de reüll la pobra representació de l’ajuntament que l’acompanyava en la seua melancòlica i solitària processó.

Permeteu-nos unes llàgrimes d’autocompassió i deixeu que païm, lentament, la idea que els bons temps han acabat. És difícil acceptar que l’endemà d’acabar les festes... comença l’hivern.

Culpable

2010-09-13T22:58:00.000+02:00

DIA 1:
L’ombra d’un sol, groc i redó com una coca d’ou, clareja l’horitzó de tinta xinesa.
Les meues parpelles es desperten d’un salt i estiren el meu cos que, entre badall i badall, s'alça i forada les altures.
M’acullen la cortina de pluja de la dutxa i uns pantalons i una camisa vanitosos que s’encaboten a posseir-me.
Els cabells, mullats, m’enfosqueixen la visió del desdejuni, però unes gotes de llet esquitxen els meus llavis i em marquen el camí d’eixida.
La casa se’m tanca darrere l’esquena; apressadament, m’esmuny pels carrers, camí de la responsabilitat.
L’espés i tedi cortinatge d'hores de treball s’entreobri un moment i gaudisc d’un àpat agradable, però veloç.
Ja de nit, acomiade l’escenari de la meua vida laboral i encete la carrera d’obstacles que passa pel caixer automàtic, el quiosc i el supermercat.
Carregat com una mula, busque desesperadament la línia de meta d’aquella jornada i la trobe, finalment, a la cuina de casa on em prepare un mos i l’esmorzar de l’endemà i el dinar també...
Les forces se’m cauen pel forat de la pica: em quede sense sopar.
Decidisc continuar vivint de prestat.
Em gite i romanc immòbil.
Només es mouen els meus pensaments. Fins que em perd.
Somie.

DIA 9:
Clareja el cel. Em desperte d’un salt. Em dutxe amb la pluja. Una camisa m’assetja. Desdejune l’aroma dels meus cabells mullats. Patine pels carrers. Intente apartar una cortina per veure’m la vida. Més hores inertes. Cride la foscor, la meua aliada. Córrec fugint d’una gernació d’encàrrecs, de comandes i de peticions. Cuine les meues forces. Les socarre. Busque l’estora dels meus somnis i m’hi perd.
Somric.

DIA 16:
Alba. Despertar. Dutxa. Desdejuni. Camí. Responsabilitat. Dinar. Inèrcia. Compra. Cuina. Sopar. Llit. Pèrdua.
Somique.

DIA 25:
Desd...Resp...Dina...Inèr...Sop...Pèr...
Plor...

DIA 27:
Res... Inè... Per...
Mor...

DIA 30:
R...I...P...

De vegades, la rutina és assassina.

Dies de cendres i de plors

2010-09-08T18:38:00.000+02:00

Anem a pams: morir no és una cosa que un fa a la babalà. De moment, qui ha mort ho ha fet per a tota l'eternitat. Pots apagar-te lentament, de sobte, xiuxiuejant, cridant, sol o acompanyat. L'elecció, però, no sol ser teua; et ve imposada per les circumstàncies de la vida.

Al meu país de misèria i de misèries, els governants s'ho han agafat al peu de la lletra. "Anem a donar unes quantes lliçons al pobre poble valencià sobre maneres d’anar-se’n a l’altre barri", han pensat els lluïdors de jaquetes presidencials. Dit i fet: des de fa uns anys -llarguíssims, al meu entendre- ens han convertit en uns moribunds eterns, en uns desahuciats perennes. No hi ha dia que no ens servisquen una sessió de genocidi lingüístic, unes classes de destrucció de patrimoni, unes imatges d’ocupació d’horta. Des de totes les seues trinxeres, ens llancen missatges per incitar-nos a la nostra pròpia aniquilació. No importa que l’objectiu siga la desaparició de la nostra llengua, el barri mariner del Cabanyal, les platges del sud, l’horta del nord, la música, el teatre, les festes i els costums, la gastronomia, la toponímia i els gentilicis, les maneres de dir i les rondalles... Tot serveix per aconseguir el seu propòsit: exterminar-nos. Fer-nos fora, ajudar-nos a palmar-la, enviar-nos a criar malves, a estirar la pota, a cascar-la...

Bé, doncs, des de fa uns dies, han tornar a obrir el seu Llibre del Genocidi. Ara es tracta de socarrar el paisatge. Molt bé. Per on comencem? Ah! La Mariola? Conforme. Allà anem: enviem un boig o dos sucadets de promeses, i territori i pobles i vides arrasades. Perfecte: cada dia els situem més a prop del cementeri.

Escric amb el diccionari d’argot al meu abast. Hi ha una infinitat de mots per reflectir la ràbia que sent ara mateix, mentre la serra de Mariola agonitza, encesa, mentre la Mediterrània la contempla sense poder fer-hi res, mentre els nostres carrers es cobreixen de cendra i d’impotència... Per què han abandonat els boscos? A qui beneficia mantindre’ls bruts i ple de brossa? Qui en nega la vigilància? Per què no s’han de reverenciar igual o més que un Palau de les Arts, una carrera de cotxes o la visita d’un senyor que es diu Benefactor Universal? Prepareu-vos, ara, per assistir a la pantomima dels nostres governants quan visiten el lloc dels fets: cares llargues, ulls plorosos, paraules tan i tan sentides. Però, a espai, no vos deixeu enganyar: les seues llàgrimes no es poden confondre amb la de les víctimes d’aquest immens abandonament. No. Les llàgrimes dels nostres governants només són fruit de la ràbia: la ràbia de descobrir que, malgrat tots els seus esforços, estem disposats a netejar el mal, replantar l’esperança i tornar a créixer. Una vegada i mil.

Fotuts i arrimats al marge

2010-08-23T23:34:00.000+02:00

Xicots i xicotes del meu país, què vos suggereix el fet que Camps haja tirat mà a les bandes de música? A mi, moltes coses. En primer lloc, que la situació està molt fotuda, més del que pensem. Per què, Camps farceix a milions una associació creada per a la visita del Papa i deixa al descobert els músics, els bombers, les residències d'ancians, les línies en valencià...? Sí, és cert, la crisi ha trucat a totes les portes però, per què de totes les urgències, Camps ha anat a liquidar un deute de fa anys a una colla de beats quan altres sectors de la població estan a la vora del penya-segat? Només hi ha una lectura: que els membres de la "susodicha" (m'encanta aquesta paraula, és "faltona" perquè sí) associació hagen pressionat el presi. "Si no ens pagues el que ens deus, han dit, encara que siga a canvi de deixar els bombers, els ancians, els músics i els funcionaris amb el cul a l'aire, nosaltres... cantarem." Ha de ser així, perquè de l'altra manera no s'entén que un president que sempre ha fet costat a la música de les bandes, les sacrifique i es jugue, de retruc, un bon grapat de vots. Molt, molt, molt malament van les coses per a Camps. I la pregunta de Compromís en el sentit de si la Generalitat està en condicions de pagar el mes que ve el salari als funcionaris, m'ho ha acabat d'aclarir. L'Honorable i la seua banda han deixat aquest país tan endeutat que Camps ha donat l'ordre de traure diners de davall de les pedres. Això sí, no s'hi val tocar les carteres dels del PP! Pelaran el sistema educatiu, pelaran les ajudes a les biblioteques (total, qui demana llegir?), pelaran la sanitat pública, pelaran el transport públic, pelaran els mitjans de comunicació, els estudis de doblatge, els alliberats sindicals, les carreteres (quants anys, per tots els déus, sense construir cap carretera!)...

Perfecte. Mentrestant, nosaltres continuarem entretenint-nos insultant els catalans, els del Real Madrid i els emigrants. Som així de senzills, de manipulables i de primaris. Mentre tinguem una falla per cremar i un bou per socarrar, aguantarem això... i més. Només em consola saber que Josemari pot tornar a l'escena política i delectar-nos amb la seua musculatura i les seues sentències de Kung Fu madrileny.

No hi ha res com l'humor per fer front a una crisi.

Adéu a Saramago

2010-06-19T00:11:00.000+02:00

Diuen que s'ha endut amb ell una mar i una illa, un fado, unes quantes paraules, un poble menudet, deu gotes de tinta, un grapat de cendra negra i centenars de pensaments... Però també diuen que ens ha deixat la seua veu reposada per recordar-nos que la dignitat de l'ésser humà és i serà sempre innegociable. Que el viatge siga prompte de tornada, mestre Saramago.

El primer perdó d'Adam

2010-06-12T22:43:00.000+02:00

Per l'amor de tots els déus vertaders que agonitzen per aquesta Terra! Diuen que el Papa ha demanat perdó per totes les violacions dels seus durant dècades i dècades al llarg de toooot el planeta? Ah! Doncs, grazie mile, senyor Palpable.
Jo, que sóc molt influenciable i que passe la vida buscant patrons de comportament on enganxar-me, resulta que he intentat copiar aquest senyor que porta falda, i me n'he anat aquest matí a visitar els meus enemics. Engrescada pel ressò de les paraules del rei del Vaticà, he visitat la veïna que vaig insultar fa un parell d'anys, un company de treball al qual li he furtat l'ascens, el del quiosc que em reclama uns mil euros i una antiga amiga a la qual he fet xantatge. He trucat a la porta, m'he esforçat per posar una veueta de rossinyol melós, i he amollat les mateixes paraules per a tots, en el mateix to, i amb la mateixa sensació d'eufòria d'estar llevant-me de damunt la pesada creu de culpa...
M'esperava per part de les meues víctimes unes llàgrimes d'emoció continguda, una abraçada efusiva, una mirada rehabilitadora. Els estava oferint la meua dignitat! Era la primera vegada que JO demanava perdó, redéu, igual que ha fet el Pare! Però sabeu quina ha sigut la resposta unànime al meu sacrifici? Un ull blau, un parell de tall a les mans, un braç trencat, un peu enguixat i tres costelles fora de lloc. La meua dignitat i el meu orgull encara els estic buscant, a quatre potes, per les clavegueres del barri. Rancorosos més que rancorosos!
Després d’aquesta experiència farcida de violència i de maldat, em pregunte: Les víctimes dels Papis de l'església, què faran? Indignar-se, traure pals i navalles i furgar en les entranyes de les bèsties que els han destrossat la vida? Què mana la seua religió que facen? Un moment, plis, que consulte el seu llibre de text.... Ah, ja veig. Ací diu que han de ser pacients, comprensius, generosos, humils, complaents... En definitiva, les mateixos raons per les quals, quan eren unes criatures de pocs anyets, els van sotmetre a una tortura sexual durant dies i nits.
Doncs en prenc nota i me’n vaig a parlar de seguida amb la meua veïna, el company de treball, l’ex-amiga i el quiosquer. A veure si els puc convéncer que, ja que han rebut la primera hòstia, que ara posen l’altra galta. De la cara o del cul, això dependrà del grau de perversió.

Jo també vull aprendre a lladrar

2010-06-08T01:05:00.000+02:00

La meua gosseta Fifí és baixeta, redoneta i blanqueta. Sembla un ouet i te la menjaries de tan mona com és. He passat mitja vida amb ella, i la seua companyia no solament m'ha salvat d'hores de solitud sinó que també m'ha ensenyat, entre altres coses, a entendre els llenguatges dels animals. Fifí, com podeu imaginar, lladra. Al principi els seus lladrucs no em deien res, però a força d'escoltar la modulació de la seua veu, la combinació d'aguts i sords, i el ritme trencat dels seus udols, estic en condicions d'assegurar que sé expressar-me en llengua animal.
Els primers temps, la idea d'entendre el que Fifí compartia amb els altres bitxos del barri em feia gràcia, perquè no podeu imaginar de què parlen les nostres mascotes. Tanmateix, al cap d'un temps, em vaig començar a avorrir i vaig perdre interés a escoltar com un lloro criticava el seu amo o com uns esquirols de la pinada veïna m’obligaven a suportar una conferència sobre el preu de les ametles.
Estava a punt d'abandonar els meus estudis lingüístics quan, un bon dia, per pura casualitat, vaig sentir aquesta dolça llengua en boca d'un... humà! Increïble! Ni en el millor dels somnis podia haver concebut que un ésser superior (com diu la meua Fifí) poguera utilitzar, així, com qui no fa la cosa, el mateix llenguatge que totes les bestioles del carrer i de les clavegueres. Qui era aquest personatge que lladrava sense parar, dia rere dia? Quin home gosava usar aquests lladrucs mortífers per dirigir-se als seus semblants, la boca plena de baves i els ulls injectats en sang? No en sabia el nom, però una rata em va informar que el coneixia de vista, que tenia un càrrec important i que estava abonat a un canal de televisió que era nou. El seguiment que li vaig fer va ser ben fàcil: l’individu apareixia dia sí i dia també en pantalla. Tanmateix, el que més m’intrigava, és que en totes les seues intervencions... lladrava. Igual que la meua Fifí! No vos repetiré ara i ací els seus grunys vehements; només vos comunicaré que anaven dirigides a uns “gilipolles” que “tanmateix” eren professors i que “aleshores” el van denunciar per parlar-los com si foren animals.
Ho vaig comentar a Fifí i a les altres bèsties, i resulta que el van convertir en el seu ídol. Des d’aleshores, si més no, tanmateix, llavors, nogensmenys, àdhuc, a les clavegueres de la ciutat només es venera un déu: el déu Aleshorus.

De bitxos i altres espècies humanes

2010-06-04T19:47:00.000+02:00

"Faré tres desitjos abans d'anar-me'n de safari nocturn. Un, que aquesta nit no em visite cap mosquit; dos, que a la matinada no trobe cap escarabat travessant la cuina; i tres, que arranquen a córrer, amb la cua entre cames, els borinots de totes les espècies, professions i partits polítics. Bona nit i bona cacera."

El lector d'alfabet

2010-06-02T23:17:00.002+02:00

El professor va mirar l’alumne de dalt a baix i de baix a dalt, amb els ulls oberts com un mussol. El que li acabava de dir aquell mocós li havia tallat, literalment, la respiració i ara un dolor obscur com la mort se li havia allotjat a la zona del cor. Va tirar mà amb urgència de la bombona d’oxigen que tenia enganxada a la paret, just al costat del desfibril•lador que els de la Conselleria d’Educació havien enviat a tots els centres, preocupats com estaven per la quantitat d’accidents cardiovasculars que s’havien donat entre el professorat des de l’aplicació de la Reforma.
Jaume Hortolà Enguix va estar uns minuts xuclant amb fruïció el mannà que eixia de la màscara, intentant controlar els batecs del seu cor revoltat.
— Es...estàs segur de...del que dius? — va quequejar finalment l’home, en un intent desesperat per obrir els pulmons a la vida.
— Completament segur — féu el xiquet, sense la més mínima empatia per l’estat del seu educador—. Vull estudiar.
Jaume va tancar els ulls i va sospirar llargament: per què totes les desgràcies li havien d’anar a ell? No era suficient resistir cada dia, de timbre a timbre, els seus alumnes i els seus crits, les seues corregudes, els riures, els comentaris, les amenaces, els projectils diversos que s’esclafaven sobre la seua calba, les discussions entre ells, les burles, els assetjaments, els conflictes verbals, els pares, els nóvios i les nóvies, els temaris que no s’acabaven mai, les mateixes preguntes repetides per desenes de veus, i tot això durant setmanes i mesos...? I ara arribava aquest tros de xirivia que li deia que volia estudiar! La mare que el va.....
— Mira, fill — Jaume feia un esforç quasi sobrehumà per no deixar-se morir-, els teus pares ja em van explicar a principi de curs que se t’havia clavat en la perola aquesta insensatesa dels estudis, i jo, immediatament, els vaig aconsellar de demanar-te una avaluació psicològica al departament d’orientació. Te la van fer, i tu ja saps què et van dir: trauma transitori, causat per la falta flagrant i contínua d’Internet, de sexe virtual i d’amics de xat. Els teus sacrificats pares es van gastar un dineral amb l’ordinador, la playstation, la Wii i els jocs, et van fer el mòbil i l’I-pod, van cremar la teua col•lecció sencera de còmics de Tirant lo Blanch, tinc entés que fins i tot et van comprar tres mascotes i una moto com la de Dani Pedrosa. Jo personalment, en un intent d’ajudar com bonament podia els teus progenitors, vaig esgarrar en mil trossos el teu abonament a l’òpera i la targeta de la Biblioteca Valenciana. Te’n recordes de la plorera?
El xicot el va fulminar amb la mirada però va romandre mut.
— I ara, després de tot l’esforç, em dius que vols estudiar, que tot el que hem estat fent aquests últims mesos no ha servit de res? Això és el que m’estàs dient, Lluís Cardós Vicent, fill de Manuel Cardós, mantenidor de piscines, i María Graciela Vicent, mestressa de sa casa i de la de sa mare viuda, i presidenta de l’associació de macramé de la comarca?
El jove es mirava la punta de les sabates.
— Mira, fill, la vida és llarga i el que hui et sembla terrible, demà pot ser la teua salvació. Tu ja tens edat per anar preparant-te el futur. Oblida els estudis, i oblida’ls ja. O vols acabar com jo? O fent de metge en un hospital concertat, d’aparellador per a l’ajuntament d’un poblet o, pitjor encara, d’advocat particular d’algun senyoret del govern? Mala vida, tot això, molt mala vida. Salaris baixos, anonimat extrem, en una paraula: mediocritat. T’ho torne a dir: lleva’t del cap aquesta barbaritat dels estudis...
Va interrompre’s un moment, no amb la pretensió d’oferir al seu interlocutor l’ocasió d’exposar les raons de la seua patinada, sinó perquè portava una estona contemplant el desfibril•lador, temptat d’aplicar-se un parell de descàrregues per veure si s’animava. Finalment, va deixar-ho córrer: aquella setmana ja n’havia abusat excessivament i tenia les costelles socarrades com xulles. Va reprendre el discurs.
— Hui en dia qui vol triomfar s’ho ha de guanyar: aprén a jugar a cartes i als daus i munta’t una paradeta al carrer. Especialitza’t en balls regionals, lloga’t en els casals fallers i les corregudes de bous i fes-te un nom. Busca’t un fotògraf, llança’t des de la Torre Eiffel en calçotets i converteix-te en primera notícia dels telenotícies de mig món. Apunta’t a l’església, casa’t amb una cara de portada de revista o fes-te traficant-policia... O més fàcil encara: presenta’t a Eurovisió!
— Però no sé cantar.
— I què? Això no importa. Mira, podries tindre fins i tot la sort que un espontani professional s’infiltrara en la teua actuació... Series portada del món sencer!
— Però a mi és que m’agraden els llibres, em tornen boig els museus, vull saber-ho tot del món de l’art, vull estudiar la vida dels escriptors, vull...
— Ei! Para el carro! Vull, vull, vull... Aquesta és la vida que et lleva la son? Això va bé quan tens cinc o sis anys, un dia lliges un conte, un altre t’ensenyes les capitals del món, el tercer aprens a mirar a comptar un, dos, tres, però tu ja ets un home i el dia de demà, que no està molt lluny, hauràs de dur endavant una família, una casa i una hipoteca, o dues... I d’on pensa, el xic, traure els diners? Dels llibres? De... l’Art? — va dir pronunciant de manera exageradament teatral l’última síl•laba.
El menut semblava difícil de convéncer.
— A vore, no és cert que ton pare és especialista en insults?
— Sí, però...
— Però, què? Que t’ensenye, redéu! Aquesta pot ser la mamelleta d’on estirar. No ho entens? Tens la fortuna en casa! Ah, si ma mare m’haguera ensenyat els seus trucs de bruixeria que amargaven mig barri, a bona hora estaria jo ací, clavat com un semàfor davant d’una pissarra, aguantant tot açò... Mira el que et dic: un pal de galliner té més dignitat que jo. I tot per la mania meua de voler estudiar... Quan tenia deu anys se’m va clavar entre cella i cella que volia llegir, escriure, descobrir els misteris de la vida, pensar pel meu compte...Igual que tu, però amb la diferència que jo no vaig tindre tanta sort i no em tocaren uns pares com els teus. No, en aquella època els pares estaven damunt dels fills com caparres en el llom d’un gos. Els pobres van creure que els havia tocat la loteria i en lloc de pegar-me quatre calbots i au, enviar-me a jugar a pilota al carrer amb els altres xiquets, em van dir que sí, que a veure si així algun dia donaven el meu nom a un carrer. Quina parella! Com pots veure, les ganes de tindre un fill sabut van poder més que la meua felicitat... I això ha marcat tota la meua vida, xicot. Hui, encara n’estic pagant les conseqüències.
L’home va callar i va posar el morro dins la màscara d’oxigen: després de tants anys, aquells records encara el turmentaven. De sobte, la veu tímida de l’alumne el va sobresaltar:
— No podria estudiar...?
Jaume estava a punt de desesperar-se quan el xicot, tot d’una, va afegir:
— ... els fraus immobiliaris amb el meu oncle, que és empresari i alcalde?
— Què? Com? Aprendre a estafar?
Jaume es va posar de peu d’un salt i, completament eufòric, llançà la màscara a passejar.
— Clar que sí! Aquest és el teu futur! I si no vols saber enganyar com un déu, esdevé actor de sèrie de televisió, fes-te soldat o terrorista, incendia els boscos, compra’t una empresa contaminant... Mira si tens opcions per triomfar en la vida! Ara, no t’acostes al món dels llibres, no et deixes enganxar per aquestes històries que no t’aportaran res a la vida real, són com una droga, t’anul•len el pensament, et convertiran en un ésser amb valors i seràs un pària per a la societat... Si et deixes guiar per les males companyies, fill, jo no podré ajudar-te. És un camí sense retorn. Sense retorn i sense futur.
L’adolescent el va contemplar i, de sobte, una ombra de compassió li va travessar la mirada. Aquell ancià... Tota una vida, amb totes les seues possibilitats, bifurcacions i eleccions, fent coses que no li havien servit ni per fer diners, ni per fer-se un nom... Tot d’una, l’adolescent va entendre el que els seus pares portaven anys dient-li.
— Crec que m’ha convençut.
— Molt bé.
La mirada del seu professor era el crit d’impotència d’algú que estava atrapat en un destí que ell mateix havia triat, feia molt de temps.
Confirmà:
— No vull estudiar res de res.
— Molt requetebé, ara sí que ens entenem.
— Adéu.
— Adéu, fill.
Jaume va acomiadar amb la mà el futur especulador i, de sobte, va notar que el cor defallia. Immediatament, girà el cap i deixà caure la mirada sobre la màquina d’oxigen. Desesperat, va allargar la mà però, quan els seus dits estaven a punt de desenganxar-ne la màscara i fer arribar el corrent d’aire humit als seus pulmons, va descobrir, com una descàrrega elèctrica, que per fi, el destí li oferia la manera de traure el seu nom de la grisor de l’anonimat. Va deixar el braç inert i, amb un somriure d’orgull a penes perceptible, esperà la mort que l’havia de conduir, l’endemà, a formar part de les notícies d’algun periòdic: “Mor un lector d’alfabet en plena classe”.
Per fi, un trosset d’eternitat!

Aparences

2010-05-28T20:18:00.000+02:00

Fa uns dies, uns alumnes de 4tESO feren de contacontes als menuts de 1r. Tot un èxit. Hui els 1r, després de molts dies de preparació, els han fet un regal: un llibre a cada un, amb fulls de colors, ple d'agraïments. No sé qui s'ha emocionat més.
Sóc funcionària, odiada per mig univers, abandonada per l'Administració, exposada a alumnes destrellatats, amb un 5%... menys de sou...però hui he eixit del centre amb un somriure beatífic.
Hi ha dies que semble fava.

Fulls solts sobre el mateix tema

2010-05-28T20:13:00.002+02:00

Camps, mon amour, el món sencer gaudeix de les teues ocurrències poètiques, dels teus versos èpics però, Oh Gran Timoner del Sol Naixent! permet que el riu d'aigües fosques on mulles els teus llavis arrossegue lentament i per sempre les accions malvades que condemnen el teu poble a la vergonya. Fuig, oh Far il·luminat!... i que l'eco del nostre clam t'acompanye en un exili sense retorn. Camps, mon amour... DIMITIIIIX!!!

Una rata de claveguera i quatre mones en zel

2010-05-14T22:09:00.002+02:00

Un home, amb un micro a la mà, ens parla, des de la pantalla de la televisió. A primera vista, pense que és un periodista i, vist com està el pati, puge la veu, no siga que ens estiga anunciant una nova operació d’estètica de Berlusconi, l’adscripció del clan Borbó a l’ambulatori del barri o un atac d’honorabilitat d’un tal Honorable sin Miedo y sin Medios…
Tanmateix, quan la seua veu m’arriba, m’adone que més que les seues paraules, el que impacta és la imatge. El pallasso del micròfon, perquè d’immediat li trac l’ofici, ens presenta un ramat de seguidors de l’Atlético de Madrid, excitats com mones en zel, que acaben de rodejar un pobre captaire, discret i silenciós, que mira, completament atònit, l’espectacle que els imbècils estan muntant als seus peus. L’excitació va in crescendo quan el que porta el micro avisa els altres necis del plató, morts de riure ja, que atents tots!, que ara anem a vore la generositat dels de l’Atleti.
A l’ordre de l’instigador, les paparres sangonoses es posen a llançar monedes, bufandes, mòbils!!! al plateret del pobre ancià, com si de sobte hagueren patit, en massa, un atac agut de generositat. Ho fan, però, partits de riure, perquè l’home del micròfon és un refotut catxondo que no para de fer comentaris sucosíssims sobre les circumstàncies deplorables de l’ancià. Que megaxupi és açò i, a més, eixim en directe per la tele. Iupi!
En aquest punt, jo estic a la vora de l’infart de la gràcia suprema que em fan les imatges del numeret de l’imbècil i la seua cort de cucs bavosos.
Una vegada conclosa la diversió a costa del vell, el patètic mestre de cerimònies i el seu harem pretenen recuperar les pertinences falsament regalades i li les tornen a xoriçar.
L’ancià està atordit; sembla que no ha entés res del que acaba de passar, no ha vist les càmeres, no coneix el borinot del micro. Ell només està pendent del que hi ha al seu plateret i del que això pot suposar-li: un plat de calent, un tall de cabells, un paquet de tabac... I és, enmig d’aquestes imatges de pobresa, on la que més destaca és la pobresa moral de l’imbècil del micro, quan el captaire fa un dels gestos més tendres que hem vist últimament en el món depravat de la televisió: s’aferra al seu tresor, a la loteria que li ha caigut del cel, no la que té forma de moneda, ni de bitllet arrugat, ni de mòbil última generació, sinó al tresor que el salvarà ni que siga una miqueta del patiment de les nits fredes al ras, de la humitat de la pluja, del malestar de la malaltia. De tot el que l’imbècil i la gossada que li llepa les gràcies han llançat al plateret, l’ancià només reté entre les mans... la bufanda de llana.
L’imbècil del micro es diu Manolo Lama.
El canal de televisió, Cuatro.
L’almoiner, qualsevol de nosaltres.

No em toqueu els sous!

2010-05-12T22:36:00.000+02:00

Xiquets i xiquetes, recuperada del disgust d'ahir i alguns més dels darrers dies, aquest matí, he caigut en un altre estat de xoc: un company s’ha posat a cridar:
- Que ens rebaixen els ous! Que ens rebaixen els ous!
M’he quedat blanca pensant en el meu home. Quin dolor, per favor. Al moment, però, entra la directora cridant que també li baixaven els ous. Fotre! La dire és transsexual?, exclame jo. Però quan veig que tots els companys i totes les companyes, sense distinció de sexe, color o hipoteca, es posen a xisclar com raboses a l’hora del part, he entés que més que d’ous, la baixada era... de pantalons.
Sí: ens rebaixen el sou! Quins ous!
La situació pinta molt, molt negra. Per això, crec que és imprescindible, ara més que mai, unir les nostres forces contra la que cau. Quin cacau!
Com? Aquesta és la qüestió. Comenceu a calfar-vos les meninges: de quina manera podem estalviar i/o guanyar xavos?
S'enceta un concurs d'idees. El premi: cap de setmana a la Mallorca de Jaume Matas, amb assessor financer i psicòleg inclòs.
Allà va la meua aportació: ja no ens podem gastar el pressupost del mes en oci. Hem de buscar-hi alternatives. Deixant de banda la paella a ca la sogra, la partida de parxís el diumenge de vesprada (amb harakiri col•lectiu inclòs) i empinar catxirul•los amb tota la penya de la comissió fallera, podem:
a- fer un recorregut a peu, com si no?, pel megasuperxuli circuit desmuntable de Fórmula 1 de la nostra megafashion ciutat, osea.
b - anar d'excursió al Cabanyal, un dia de mani, amb bona cosa de càrregues policials. Faràs exercici (els polis fan d'entrenadors personals; pel morro, tu!), faràs fotos (diuen que Alfonso Grau cabrejat és moníssim), faràs amics (la penya de Salvem el Cabanyal és la canya) i sobretot faràs mala llet (que diuen que és la llet per aprimar-se).
c- buscar parelles de clons pels carrers, estil Camps/Costa, Barberà/Rita...
d- escriure cartes d'amor a Rus i deixar-li-les a la porta del seu despatx. Sense entrar-hi. Sota cap concepte. Repetisc: no hi entreu. Resulta extremadament perillós entrar a la gàbia de les feres.
e.- anar al Club de la Comèdia. Hi participen, de forma perenne, la presidenta del Parlament valencià (és bona, la refotuda), Mister Blasco (que va canviant de jaqueta a cada número) i la Madame Beneyto (perpètua glamourosa i carismàtica Presidente du Palais de la Musique oh la la, i digna representant de les classes més populars).
f.- jugar a “Passaparaula” amb la família. Exemple: “Comença per H i fa referència al president d’una comunitat que jo em sé”. I tu:”Honestedat”. O “Honradesa”. També “Honorable”. O “Hinnocent”.
g.- jornada de portes obertes a cals Mata, dinastia de Mallorca. T’ensenyen com passar un any, sense restriccions severes, amb un bitllet de 20 euros. Si t’hi apliques, és possible que aconseguisques que te’n sobren 10.
h.- Finalment, per als més majors, una activitat absolutament pornogràfica, una experiència sexual molt forta: escoltar en la intimitat de l’habitació o en el seient posterior d’un cotxe, sol o acompanyat, Julio Tormo.... parlant valencià!!! Que cadascú deixe volar la seua imaginació.
I açò és el que hi ha. Si en teniu més, plis, apunteu-les per ací. No sé si la crisi ens fa baixar els sous, però a mi ja me’ls ha tocat. Els sous, em referisc.

M'agradaria que estiguéreu totes ací...(a les víctimes de la violència de gènere)

2010-05-07T21:11:00.000+02:00

M'agradaria que la teua boca fóra d'argila color canyella per poder-la modelar amb fruïció i dibuixar el somriure que el dolor va esborrar fa tant de temps. M'agradaria que els teus ulls foren d'aigua de mar per passar-hi lentament els dits i dibuixar-hi les il•lusions que s'ofegaren un dia.
M'agradaria que les teues pupil•les foren prunes maragdes per posar-los la dolçor que les llàgrimes s'emportaren en silenci.
M'agradaria que les teues mans foren branques d'olivera per abraçar-les amb desesper i impedir que el vent turmentat ens les arrabasse.
M'agradaria que el teu pit fóra roca de penya-segat per construir-hi una cova on arreceraria el teu cor mutilat.
M’agradaria que el teu nom fóra un clam i un murmuri, un udol i un somriure per dir al món que la teua vida perduda batega ara més que mai en la molsa, humida de llàgrimes, dels nostres cors adolorits.

Ens fa por la fantasia?

2010-05-06T13:53:00.002+02:00

Sent que una xiqueta diu a sa mare: "Mare, les cabres volen, saps?". "Vols no dir animalades?" contesta la dona. Em quede de pedra. Per què la mare no ha dit a la filla:"Mira, caragolet del meu cor, les cabres de normal no volen, però tu i la teua imaginació podeu posar-los ales, si voleu, o fer-los ballar claqué". Per què no dir a la menuda que amb la imaginació (un do que els animals no tenen!) podem inundar la nostra habitació de núvols i estrelles, podem sopar aquesta nit amb Dràcula, podem alçar-nos demà convertits en tuàregs o rei de Babilònia, podem passar el dia davall l'aigua amb uns dofins de color taronja...? Per què no iniciem una revolució de la fantasia, de la creativitat en tots els seus vessants, de la il·lusió...? No tingueu por, pares i mares del segle XXI, una ment fantasiosa pot portar una vida completament normal, això sí, enriquida per milions d'experiències que els altres ni sospiten, oberta a tots els horitzons... Jo també vaig alimentar-me de fantasies i, he arribat a creure més en elles que en la pròpia realitat. Tant és així que jo, personalment, encara no m'he cregut allò que van contar que Franco havia mort. I vist el panorama actual, cada dia m'ho crec menys.

L'arrap

2010-04-28T23:05:00.000+02:00

Al llarg del gran viatge de la Humanitat, hi ha un traç que s'inicia en la foscor dels primers temps i que recorre la Història, com un arrap llarguíssim fet per unes ungles afilades: és la marca de la violència, que ha deixat senyal en totes les civilitzacions i en totes les èpoques. Només la memòria històrica ens sanarà del dolor sofert i ens immunitzarà contra l'odi, és a dir contra la nostra pròpia destrucció.

Bany de sol i de cel

2010-04-24T16:00:00.000+02:00

Hui he eixit de casa pel balcó. Duia posat el vestit de bany i m'he llançat de cap a l'oceà de llum càlida que inundava el meu paisatge. He nadat cadenciosament cap al sol i quan hi he arribat m'hi he estirat, he agafat una miqueta de brisa i m'he exugat els cabells. Molt més tard, la lluna m'ha dut en la seua barca de veles blanques cap a casa. Hi ha dies que envege les sirenes.

Temps mullat

2010-04-17T22:18:00.001+02:00

Cada minut que passa és com una gota de pluja caiguda del cel, que es dissol, que no torna. Aquesta nit, sobre mi, plou el temps. I jo no puc posar-me a recer.

Patrimoni particular

2010-04-17T22:16:00.002+02:00

No et cal ser ric per posseir la llum de les estrelles, la melodia dels oceans i el silenci de les muntanyes. Agafa amb la punta dels dits un vers d'Estellés, xiuxiueja una cançó de Raimon o navega a les illes de Llach. I tindràs l'univers als peus.

T'ajude, xata?

2010-03-08T17:48:00.000+01:00

—T'ajude, xata? —digué Joan aguaitant per la porta de la cuina.
Acabava d'entrar a casa després d'una llarga jornada de treball. La dona, sense alçar els ulls de la cassola, contestà:
― No cal.
L'home respirà profundament. Des d'aquell dia memorable en què la Mati havia amenaçat, entre crits i plors, d’abandonar la llar familiar, Joan havia canviat. En aquella ocasió, la dona l'acusà de ser un inútil, malcriat per sa mare i sobretot, el que més el va afectar, un explotador. Ell, sindicalista de tota la vida, lluitador de la classe obrera, ell, un explotador! Això sí que no!
S'informà sobre les depressions de les mestresses de casa, en va vore un col.loqui a la televisió, escoltà un parell de tertúlies a la ràdio i, finalment, un dia d'aquells que fan història, conclogué que Mati tenia raó: ell l'explotava. Havia descobert, bocabadat, que ella feia setze hores diàries, que no tenia salari, ni vacances, ni vida social, ni possibilitats de promoció, ni mandangues que valgueren.
D'acord. Adoptaria les mesures oportunes: tindrien una assistenta!
Però l’home topà amb un imprevist: va resultar que la criada cobrava. Havia de pagar, es desesperava Joan, per una cosa que la seua Mati realitzava des de feia anys gustosament i, a més, completament debades? La criada i, de rebot, el temps lliure de la dona, isqueren volant per la finestra. Tanmateix, Joan no es donà per vençut i, a costa de la seua integritat física, decidí intervindre en el manteniment de la casa. Es revelà un excel•lent alumne en l'art de fer els llits i un autèntic chef a l’hora de fregir ous.
A ella, però, començà a remordir-li la consciència. La sogra hi cooperà amb ganes:
— Fill meu, amb tantes xiques com tenies i has anat a buscar-te una gandula!
El patiment de la Mati va poder més que la seua depressió i la dona posà fi a l'experiment. Joan, per què no confessar-ho, se sentí com un angelet que acabava d'eixir de l'infern. A pesar d'això, s'esforçà per trobar un compromís entre la cruel passivitat masculina davant l'explotació de l'esposa i l’actitud quasi suïcida de l'home que vol portar sa casa.
I un dia trobà una solució equànime i provocativament senzilla. Un simple interrogant ―"T'ajude, xata?" ―, afectuós i volenterós, resolgué el conflicte. Ja no s'aprofitava de la Mati, al contrari, li oferia el seu bé més preuat: la seua força de treball que, a més, li brindava humilment. "T'ajude, xata?" era com dir "Ací em tens, preciosa, a la teua disposició".
Ella ja no protestava. Podia comptar amb ell per obrir-li la nevera o abaixar el fem. "T'ajude, xata?", com un eslògan publicitari, havia creat un equilibri al si del matrimoni.
Ara, ella fa i ell fa com si fera. Però, cada volta que Joan pregunta, manté la respiració en suspens per por que un dia Mati li diga: "Sí, tira’m una maneta, vols?". Clar que podríeu dir:
— Pobre home, quin patiment!
No vos ho negue. Però, de nit, amb els amics, s'ompli la boca amb els "Que t'ho diga la meua dona: el mes passat vaig fer...” I això és la major compensació que pot rebre un marit "alliberat".
Quant a Mati, ho lamente, però ara no pot opinar. Són les set i ha d’ajudar els menuts a rematar els deures, els ha de dutxar, fer el sopar, planxar unes peces per demà, cosir uns botons al seu home, arreglar les motxilles ... Però, no se'n queixa: té un home que “l'ajuda”.

Epidèmia d'amor

2010-02-15T20:40:00.000+01:00

No ho he pogut evitar: malgrat les màscares que em van donar a l’hospital i les recomanacions de les autoritats sanitàries que he seguit com un gosset, he de confessar que al remat el virus de l’amor també m’ha atrapat. He sucumbit a l’epidèmia i em trobe terriblement dèbil i febrós per culpa d’un atac d’amor que no em deixa viure. Els metges m’han recomanat tancar-me a casa, aïllar-me de la resta del món i evitar que el meu mal s’escampe, però és que són tantes les ganes que tinc de demostrar que estime, que vull, que adore i que venere... que no puc estar-me dins d’una habitació més d’un minut seguit.

Per això, he escapat de la vigilància dels meus carcellers i he corregut volant cap a l’est, per seure al bell mig de l’Avinguda del Port i posar-me a cridar als quatre vents l’amor i la passió que sentia pels poblats marítims i per la mediterrània tot i que reconec que, com que la febre m’ha anul•lat la inspiració, he hagut de tirar mà d’alguns versos d’Estellés. Quan ja tenia les cordes vocals ben escaldades de l’esforç, m’ha vingut com una glopada d’amor per la terra endins i, com un coet, he corregut en direcció al secà, a les muntanyes i als ruscos daurats. Allí, amb llàgrimes als ulls, he cantat un parell d’albaes a l’estil Botifarra. Quan estava contemplant, ple d’amor, l’afecte incommensurable que els bitxos de la mel sentien per mi, he notat com una pressió al pit i m’he sentit envaït per un ofegament terrible que m’ha fet rememorar episodis de la meua infància. Estava patint la síndrome d’abstinència: havia de veure l’horta ja, tant sí com no. M’hi anava la vida. Saltant barrancs i camps, a l’estil personatge de rondalla del mestre Valor, he arribat, baldat com un llençol sobre una post, a la vora d’una sèquia i m’hi he assegut. Una branca de figuera m’ha fet una reverència i m’ha ofert els seus fruits que he consumit seguint amb el peu la música de l’aigua que s’esmunyia pels cavallons, i el vent que bufava lleuger per refrescar-me sense despentinar-me. Tenia el cor tan farcit d’amor que m’he posat a recitar de memòria els refranys que els meus iaios em van deixar en herència, junt amb un rellotge de corda i cadena i un parell de botiges, i quan anava per aquell que diu “En el món, com en el mar, ningú no s'ofega si sap nadar”, m’he posat a tremolar: l’amor m’ha encegat completament, m’ha emmudit, m’ha immobilitzat. Totes les meues neurones s’han rendit, completament esclavitzades, al record d’una paraula, d’un nom: València. A rebolcons, he aconseguit arribar al cap i casal, alhora que l’Himne “Per ofrenar noves glòries...” m’atacava per tots els fronts i els pèls del cos se m’eriçaven com a fletxes defensives. Quan creia que m’anava a desmaiar de l’emoció, m’ha acudit al cervell i al cor el meu estimat Ausiàs March i, de sobte, ho he vist clar: no podia continuar recorrent el país a aquesta velocitat, com si fóra el Ferrari de Camps.

He parat en sec i m’he sorprés xiuxiuejant uns versos, escrits feia molts segles, quan la Mediterrània blava abraçava un Cabanyal viu, l’horta respirava i els nostres paisatges de costa i muntanya es deixaven pintar per artistes vinguts de l’altra banda del món.

Són paraules que encara ressonen i jo, ara, les vull repetir, junt amb l’exèrcit de falleres majors i menors que prompte intoxicaran l’atmosfera, junt amb la Fallera Major de torn que, com cada any, es desganyitara en una Crida i es deshidratarà en una Cremà, junt amb Rita, Fran, Ricki i Rus que, tot i semblar, a primera vista, noms de cans, són en realitat els nostres brillants, sensibles i tolerants polítics, amants de la bellesa i guardians dels nostres tresors. Amb tots ells, cantaré la voluntat de tenir cura del trosset de mar i muntanya que ens ha tocat, dels nostres pobles i ciutats, dels seus carrers i dels seus barris antics, irrepetibles, dibuixats sobre el mapa de la Humanitat per veïns i veïnes que en conserven el sabor i el color, i direm a una veu i reptant el futur que ja s’acosta,

E lo desig en mi jamés morrà.

L'amor no té calendari

2010-01-18T19:37:00.000+01:00

Va dipositar la compra sobre la taula i va començar a alçar-la. A l’armari, a la part de més a mà, va deixar la bossa d’il•lusions; al poal del fem, les enemistats i els fracassos; a la calor del forn tebi, es van daurar les amistats de la vida; a l’olla va guisar un grapat de projectes; a la paella va ofegar una dotzena de frustracions minúscules; al microones, es van acabar de fer ràpidament un parell d’accions solidàries; a la cassola va coure a poc a poc una amistat recent; i al congelador va anar a parar el sou.
Quan va acabar tornà al saló en penombra.
Ella l’esperava i li va somriure.
Ell portava a les mans un plat de records dolços i un pitxer d’eternitat.

Alegria post mortem

2010-01-10T18:37:00.000+01:00

Va rellegir el que acabava d’escriure: “L’error més gran de tota la meua presidència va ser envair aquell país. Vam enviar els nostres soldats a una mort inútil i vam col•laborar al genocidi d’un poble desarmat i afamat...” . Pensatiu, es va acaronar el bigot. De sobte, esclafí en un riure explosiu.
Morí en la detonació.

Carta del dimoni

2010-01-02T17:34:00.000+01:00

Germans, germanes, votants tots,

en aquest temps de pau i felicitat que s’aproxima, volem felicitar-vos les festes i agrair-vos de bestreta els presents que, de segur, ens deixareu als peus del nostre altar.

No busquem propietats terrenals, ja ho sabeu, ni donacions, ni prebendes, ni càrrecs que ens puguen enriquir, Déu ens en salve!, perquè el nostre autèntic aliment són els pensaments íntims i els silencis reflexius. Nosaltres, dit clar i ras, passem de l’aire.

Fem el bé a tort i a dret, preferentment a dret, freqüentem els reis i governants de la nostra corda com si foren de la família, donem suport a tots els qui volen preservar la vida d’una cèl•lula per damunt de la vida de la mare de la cèl•lula, aplaudim les polítiques que defensen el retorn de les Croades, i denunciem els infidels que ens sabotegen les paradetes que ens han costat segles de muntar en el mercat universal de les supersticions.

Així i tot, enguany, Satanàs i els seus dimonis terrenals no han descansat i intenten a tothora ensorrar-nos en la misèria. La misèria econòmica, s’entén. Per això, germans i germanes, votants tots, hem volgut racionalitzar els presents que arribaran a la nostra santa casa. No volem malbaratar ni els vostres diners ni les nostres possessions i, a tal efecte, hem elaborat un catàleg on, de segur, trobareu allò que més s’adiu a la vostra forma de ser i de pensar. La tria és complicada, dolorosa en alguns casos, però no mireu pèl, és necessària per poder mantindre la nostra gran família unida, la nostra fe pura i, sobretot el nostre imperi tal i com ha perdurat des de fa tants segles.

CATÀLEG DE REGALS PER ALS SEGUIDORS DE TOTES LES RELIGIONS i IDEOLOGIES VERTADERES
(i, per tant, totes úniques, sense excepció)

De 0 a 50 euros

- Una hòstia beneïda, igualeta a la que l’església xilena va atorgar, còmplice, al dictador Augusto Pinochet.
- Un grapat d’algeps i un atovó del govern d’Israel, per a contribuir a elevar un pamet més el mur que empresona Palestina.
- Una bosseta de llepolies dels membres de l’església irlandesa que facilita la captació de menors.
- Un CD pirata de música roquera d’alta intensitat que, seguint la moda americana de Guantánamo, ajuda a torturar l’enemic. Per morir de gust.

De 51 a 100 euros

- Unes pàgines autèntiques del Concordat del 1953 segons el qual l’església s’aliava amb la dictadura franquista i s’atorgava el paper d’acompanyar els condemnats republicans en les seues últimes hores i confessar-los dels seus pecats. Beneïts siguen. Els sacerdots, em referia.
- Una bomba per acoblar als baixos dels cotxes dels teus enemics. Funciona en totes les races, classes socials i religions vertaderes.
- El best-seller d’enguany: “El misteri de l’home que no era déu però que vivia com un ídem”. Un thriller apassionant sobre el patrimoni d’una de les religions més vertaderes i més úniques del món. Dividit en quatre blocs: “inversions immobiliàries”, “consorcis”, “terres”, “accions i or”. Amb els beneficis de la venda, s’oferirà, el dia de Reis, un xocolate de garrafa als més necessitats.

De 101 euros a 500 euros

- Un lot format per 1 000 bosses i 50 pales per recuperar les restes de tots els rojos afusellats de la guerra civil i soterrar-los per fi en una fossa... marina.
- Una dotzena de cudols ben llustrosos per intentar encertar el cap de qualsevol bitxo amb comportament sexual diferent al que manen totes les religions.

De 501 euros a 1 000 euros

- Un pack format per dues bombes unipersonals i un parell de cames ortopèdiques (en sis colors diferents). Subministrat pels governs de quasi tot el món.
- Una jaima sahrauí amb família de quatre membres inclosa, amb cara de no saber quin govern, el d’ací, el d’allà o el del més enllà, els ha de salvar.

De 1 001 euros a 10 000 euros

- Un nino, que en realitat és un bisbe, de galtes rosades, mans fines i llavis sucosets que gesticula i parla de manera profunda i contrastada de les pràctiques sexuals entre joves, dels anticonceptius, de l’avortament i dels homosexuals. I això en 10 idiomes.
- Un kamikaze grillat que es vola pels aires, enmig d’un mercat farcit de dones i de xiquets, en nom d’Aquest o d’Aquell.

De 10 001 euros a infinits euros

- Un convent en ple mig d’un poble o d’una ciutat que el rector del lloc pretén requalificar per vendre, traure’n uns dinerets i anar tirant-se... la bona vida.

I si encara no heu tingut suficient, ací vos en proposem d’altres que, tot i que no defensen a ultrança la idea que tenim del món, tampoc no ens fan cap de mal.

- Una destral per col•laborar a la tala indiscriminada dels arbres de la selva amazònica.
- Un policia danés, per jugar unes hores amb ell a allò de “jo faig l’ecologista que protesta per salvar el planeta i tu el poli dolent que m’arresta, amb 899 més, i ens té sobre l’asfalt a 0 graus de temperatura durant unes quantes hores”. Diversió i congelació assegurades.
- Un parell de pics canadencs per massacrar sense esforç les cries de foques. La seua pell blanca queda divina.
- Un president de govern, defensor de la família i dels valors morals més elevats, que ve presentat disfressat de pirata, amb trio de bellines i maleteta de cures intensives incorporats.
- Unes classes de màgia impartides per uns quants alcaldes que t’ensenyen a forrar-te durant dècades davant dels nassos de tothom sense que ningú no ho detecte. Fiplant, tu!
- I per als més menuts de qualsevol part del món, uns paquets de riquíssims cereals transgènics.

PS: Germans i germanes, sabem que teniu un bon fons i que afluixareu els cordons. Necessitem els vostres béns i les vostres ments. Si deixeu de creure i de donar, què serà de nosaltres? Assegureu-nos el pa i podrem continuar vivint de l’aire. En som tantíssims i tantíssimes...

Que Aquest o Aquell vos ho torne en salut. Gràcies i bones festes.

Punt i final.

2009-12-25T23:20:00.000+01:00

Cavallers, senyores, jovenalla, perdoneu-me que reclame la vostra atenció, però el motiu s’ho val… Estem de dol i la tristesa ens desborda: se’ns mor el punt. Els seus companys de trajecte ja el ploren. La coma, els signes d’interrogació i d’exclamació, les majúscules, els guionets… tots estan reunits al voltant del seu llit, esperant l’adéu definitiu.
El punt, el puntet redó com una piga que ens ha acompanyat tota la vida, aquell que posava punt i final a les nostres oracions, les d’ací baix i les d’allà dalt, les intel·ligents i les estúpides, que ell no mirava fil, aquella mandonguilleta fosca que ens salvava de l’asfixia quan llegíem la redacció d’algun alumne diu que ja no vol viure, que fa temps que ha notat que ningú no el necessita, que ha quedat encallat en un temps remot i idílic en el qual ell posseïa l’última paraula i el poder de posar punt i final a les coses.
Jure que hem intentat dissuadir-lo repassant els escrits que ens arriben a les mans, les notes de les agendes, els missatges dels telèfons, les llistes de la compra, les cartes als Reis, les declaracions d’amor, els diaris personals… però res no l’ha fet canviar de parer. ”Un ha de saber quan està de sobra” ha manifestat, ”quin sentit té resistir-m’hi?”.
El puntet té raó. Les generacions actuals ho escampen als quatre vents: ”Escriure, d’acord, però redactar, això ja és excessiu. Redactar, diu? I després, què vindrà? Pensar? No te dic! Quina mania de fer-nos doblegar el llom sobre el full i omplir-lo de paraules. I per si no en tenies prou, damunt encara volen que totes juntes tinguen algun sentit!!!”
No, si el puntet comprén la situació: els xicots han buscat solucions per a lluitar contra aquest sotmetiment a la paraula. Si han d’escriure, d’acord, ho faran, quin remei, però això sí, es pensen estalviar unes quantes maniobres. I ací és on comença l’agonia del puntet. Ell n'ha sigut la primera víctima. Les noves generacions, vos ho dic literalment, han enviat el puntet a prendre l’aire. Sense embuts. Ala, el punt a pastar fang i passem a una altra cosa. No necessiten rematar les frases amb la taqueta fosca. Per a què? et pregunten. Tu ves llegint i si sents que se t’enterboleix la mirada i el seny, para, pega quatre bocanades, com si fores una sardina fora l’aigua, i respira. Van al gra, els xicots. I, això, el puntet ho sap.
Sap que a partir d’ara ja no caldrà puntejar el full cada dos per tres, sap que deixarem les oracions obertes, que eliminarem les barreres que ens impedeixen escriure 57 frases seguides, he dit 57?, volia dir 57.000, que podrem juntar paraules, una darrere de l’altra, o una damunt de l’altra, a qui li importa, sense comes, ni mandangues.
Perfecte, diu el puntet, sí que hem avançat, aquest és el camí, però ell va més enllà: ficats a no estressar-se, per què no eliminem directament les paraules? De veres, diu. Totes. Per què no? Total, últimament comencen a faltar-nos paraules per descriure el que veiem i sentim. Per això el puntet se’n vol anar i no tornar, per deixar enrere el que creu que s’aproxima, un món sense ell, sense paraules. Un món sense res a dir. I això, això sí que és per a plorar.
Adéu, punt. I final.

Que Santa Llúcia ens conserve la vista

2009-12-22T22:19:00.000+01:00

Són les huit del matí. Com tots els dies, baixe al carrer, vaig de cap al quiosc, agafe el diari, el deixe damunt del taulell, trac la cartera, pague, em pregunten com va la vida, jo conteste que tirant i demà pitjor, arreplegue el canvi, salude amb la mà i, quan em gire, a punt d’eixir disparat cap a l’oficina, ho veig. Òbric els ulls com a plats i em quede allí, clavat en terra com un estaquirot, incapaç de moure un múscul. Com és possible que no ho haja vist abans si ho diu amb lletres grans com castells?
“L’ordinador de Zapa provoca miopia”.
La mare que ho ha fet tot! Pegue manotada al mòbil, marque i sent la seua veu:
- Bon dia, Joanet, què passa?
- Senyor Conseller d'Educació, no quedàrem ahir que el nou eslògan havia de ser...?
- Tranquil, xicot - m’interromp -. Anit, quan te’n vas anar, els assessors i jo vam allargar una miqueta la reunió i vam optar per la miopia.
- Però si porte mesos preparant la resposta a la campanya dels ordinadors de Zapa... Com han pogut... – estic a la vora de les llàgrimes. I sense pensar-ho, penge.

Em sent profundament decebut i m’agradaria en un moment com aquest tindre algú a qui poder confessar-me. Em permeteu que vos ho conte? Gràcies.

La història és molt senzilla. Un conseller d’educació, un autèntic visionari, volia passar a la història com l’home que més havia contribuït a la consolidació d’un sistema educatiu innovador per al seu poble. I per aconseguir-ho necessitava un col•laborador que sabera interpretar les seues visions. Seria molt llarg explicar com jo, escriptor de dilatada i més que interessant trajectòria literària, he arribat a col•laborar amb l’autoritat, però només vos diré que es tractava d’un pack complet: va ser quan vaig decidir convertir-me en creador d’idees que, de sobte, la meua carrera literària va pujar com la bromera.

El conseller estava obsessionat a incorporar idiomes i més idiomes a l’ensenyament. Afirmava que eren el futur i, de fet, ell s’hi entrenava bona cosa. En tan sols uns mesos va ser capaç de dir sense enganxar-se: “Aim beri api tu spik uis llu.” Jo l’admirava, ho reconec, i per això vaig agafar amb ganes el meu càrrec i m’hi vaig deixar les neurones.

La meua primera aportació va ser sonada. “Assignatura de Ciutadania en i/o anglés i/o valencià i/o castellà”. Una espècie de trio la-la-la, amb traducció simultània, és a dir, mentre tu cantes en anglés, jo et solape en valencià i un altre, a crit pelat, ho fa en castellà. Ni Pavarotti i els tenors! I això durant 55 minuts, sense mitja part ni aplaudiments finals. El resultat havia de ser una cosa com: “Bon day, queridos boys, hoy is un day importante per a todos we. Is la first vez que three professors speak al mismo times. No is la milk?”. O, si optaves per la traducció successiva, això és, la mateixa cosa però a l’estil alemany: “Bon, buenos, good. Dia, días, day. Xiquets, niños, childrens...”.
Aquesta idea la vaig parir jo sol durant una convalescència per gastroenteritis que em mantingué al bany durant una setmana sencera. Per desgràcia, però, la gentola de l’ensenyament no va entendre nothing de nothing. No va saber apreciar la proposta del conseller i la seua reacció, extremadament exagerada, ens obligà a arreplegar veles.

Jo pressentia que la inspiració tardaria a tornar, perquè les idees genials com la dels tenors, això es dóna una vegada en la vida. Però no havia de passar un dia que ja m’havia refet. El conseller, d’entrada, va fer un bot de sorpresa. Xinés? –em va preguntar. I jo puntualitze: “Mandarí”. Ell que replica: “A vore si ens aclarim! Xinés o mandarí?” Jo que l’il•lustre: “Xinés mandarí.” Ell que comença a maleir: “Ací el que cal és parlar inglix que després vols fer-te la foto amb Obama i només li pots dir tankiú, gudbai i para de comptar”. Davant de la negativa rotunda a la meua genial idea decidisc emportar-me’l a sopar. No dubte que els asiàtics sabran convéncer-lo a través de l’estómac, de les pupil•les gustatives... i del licoret. L’endemà, em ve a buscar i m’ordena: “Joanet, clava el xinés a les escoles. I de pas, el mandarí.”

L’alegria, però, no em dura ni un dia. D’immediat arriba al nostre despatx el clam histèric dels claustres, sindicats, pares, mares i alumnes, que no assaboreixen les excel•lències de la llengua asiàtica, que acusen el conseller de destrellatat i li suggereixen amablement que es faça l’hara-kiri, de dreta a esquerra i de dalt a baix. Tornem a casa amb la cua entre cames.

És aleshores quan ens assabentem de la provocació de Madrid: pretenen inundar els nostres centres escolars d’ordinadors. Un per cada estudiant, per més informació. “Fotre, refotre i recontrafotre! -exclama el conseller- I ara què fem? Si els aparells arriben a desembre, l’alumnat pensarà que Zapa és el rei d’Orient. La que faltava! Cal atacar, abans que el poble es faça il•lusions”.

Després de moltes hores de traure fum per les orelles, al remat, se m’ocorre la famosa entrada de “L’ordinador de Zapa provoca ....”. D’immediat, un dels assessors em lleva la paraula i remata “... Diarrea!”. No està mal pensat però, encara que semble mentida, Zapa i diarrea no acaben de rimar. No m’arrugue davant el repte i als dos dies ja tinc una nova fórmula: “Caspa. L’ordinador de Zapa provoca caspa”. Ens quedem plenament satisfets fins que un dels secretaris, amb els muscles més blancs que la caputxa d’un esquimal, diu que nanai, que el confondrien amb un usuari de l’ordinador sociata. Descartada aquesta opció, algú amolla: “L’ordinador de Zapa provoca mioma”. Contundent i directe com un colp de puny. Agrada, però aquesta vegada és el conseller qui s’hi nega. Argumenta que mioma li recordava mimama o memima, tema familiar i tendre que el transporta a la prehistòria de la seua vida, i que per res del món vol associar amb la figura de qui fa tot el possible per crear dues Espanyes.
- Ronya –proposa aleshores el meu superior-, perquè no queda ni “diarrèïc”, ni caspós, ni “mimós”.”
M’assenta malament que em menystinga en una decisió tan important com és la tria del nou eslògan per a la seua política educativa i, en un últim intent de fer valdre la meua autoritat, li suggerisc: “Posem-ho tot alhora: “L’ordinador de Zapa provoca diarrea, mioma, sarna, dèria, hèrnia, mania, regla, ràbia, ronya, càries, embaràs i avortament”. Pren això! Els allí presents aplaudeixen amb ràbia. Per totes les jaquetes del presi! No es poden dir més coses amb més precisió! Que genials que som, quines ments, quin conseller més ben aconsellat, redéu... I així, amb aquesta victòria, em retire de les negociacions, amb la consciència ben neta del treball ben fet.

I ara m’he assabentat que el conseller m’ha traït, que m’havia dit que sí però que en realitat era que no. M’he trobat desautoritzat. No cal ni dir-vos que he dimitit i que he enviat aquella olla de tronats a pastar fang.

Males llengües comenten que ara el conseller ja no parla de xinés, ni de cant a tres veus, ni de miopies. Es veu que al nou assessor d’idees li tira el ballet clàssic i que estan revisant els plans d’estudis de les noves generacions. Que no s’adona el conseller que si obliga el professorat d’educació física a fer les classes en tutú, es posarà en peu de guerra i, forçut com és, ací s’armarà un sidral de mil dimonis?

Ai, Conseller, no m’estranya que et preocupes tant per la vista dels nostres estudiants. Tu ja pateixes miopia política i saps que això té mala solució. Tanmateix, si calles uns segons t’arribarà el clam que, des de totes les aules del país, com un crit de guerra perenne, udola: ““Conseller, no et volem miop, et volem mut...”.

Voleu parar una miqueta?

2009-12-12T16:56:00.000+01:00

Pareu el món que en vull baixar, déiem fa uns anys quan ens esguitaven revolucions, guerres i lluites de diferents parts de la Terra. Ens pensàvem que el món havia embogit i que es dirigia cap a la seua destrucció, com un vehicle destartalat que es precipita costera avall sense que ningú no el puga detindre. Els anys han passat, però, i, malgrat tot, continuem asseguts a la mateixa finestra del mateix autobús, veient passar les parades, una rere l’altra, sense gosar prémer el botó que ens permeta abandonar-lo. L’única i terrible diferència és que la majoria de nosaltres ja fa temps que hem perdut el paisatge de vista. Passa tot tan de pressa que només captem bocins distorsionats, flaixos, de tot el que ens envolta. Un ritme insuportable ens transporta, a la velocitat de la llum, de la taula del desdejuni al seient del metro, a la taula del despatx, al bar de l’esmorzar, al taulell de la botiga, a la bicicleta del gimnàs, a la cua de l’autobús, a la consulta del pediatra, a la reunió de pares, a la perruqueria, al sofà de casa, al llit, a la dutxa, a l’ordinador, al rentaplats, al rostre dormit d’algú que s’ha cansat d’esperar el teu bes de bona nit… Quina mena d’existència ens hem autoimposat? Qui ens ha dit que 24 hores no són suficients? Suficients per a què? Qui ha marcat aquesta nova carrera i cap on? Què busquem exactament quan ni el rellotge és capaç ja de seguir-nos? Parem. Apartem de davant dels ulls, ni que siga un segon, la cortina feixuga de la nostra existència veloç, i reflexionem. I si ens plantejàrem seriosament recuperar aquells vells costums que ens permetien macerar lentament els sentiments, les converses, els passeigs, els gustos, les companyies i, sobretot, els anhels, en el licor melós i perfumat del pas del temps. Un temps pausat que mastegàvem segon a segon. Un tornado gegant de presses i corregudes ens té atrapats en el seu torbellí i ens ha fet perdre de vista les coses més senzilles de la vida que són, justament, les que ens han fet ser més humans: els segons que una mà pren per regalar una carícia, les converses, a mitja veu, entre amics que veuran junts l’alba del dia següent, el silenci d’un paisatge a la tardor, les hores caminant sense rumb, les ganes per descobrir, un llibre reposant sobre un pit de respiració serena… En quin instant hem permés que ens furtaren l’aroma de l’olla fent-se lentament o la remor de la tertúlia infinita després del bon àpat? No podem córrer tant. No podem córrer més. Demanem tots junts a l’autobús que està a punt d’estavellar-se que reduïsca la velocitat, que adapte el seu pas al pas de les estacions, que reserve la seua energia per a riure i xiuxiuejar, que es deixe esmunyir suaument pel camí i que la seua fressa suau engronse les tiges de les flors i permeta al seu passatge gaudir plenament del paisatge de les seues vides. Ralentiu el món, diríem ara, que en volem gaudir.

Dont' worry, be happy

2009-12-12T01:17:00.000+01:00

Hola Poderosos/ses del blog Valencià al Poder, ja veig que aquest blog no acaba d’arrancar. Per què? No en tinc ni idea. No hi ha res a escriure sobre el valencià? Doncs sembla que no. I és normal. Si fórem una llengua a punt de desaparéixer, minoritzada, estigmatitzada, silenciada en els mitjans de comunicació, ignorada pels nostres polítics, en definitiva, inservible i, per tant, condemnada a mort, no m’estranyaria que en un lloc com aquest, de tant de ressó, férem cua per participar-hi i dir la nostra. Però aquest no és el cas. Tot el món sap que la nostra benvolguda llengua té una presència contundent en tots els àmbits d’ús imaginables, que és la llengua de la televisió i de les carreres de cotxe, de la premsa i dels salons de bingo, dels soldats i del carrer, de la publicitat i de la Ciutat de la Justícia. Els policies ens parlen en valencià, i els fematers i els dissenyadors i els models i els agents de trànsit i les hostessses de fira i els cambrers i les monges i el president de la comunitat… de veïns. Jo he vist cues interminables d’estrangers fer nit al carrer per arribar a temps a la matrícula del curset de valencià del seu barri. He acompanyat delinqüents de baix pelatge però també d’alt llinatge(d’aquests, n´hi ha cada vegada més per aquestes comarques) discutir amb els advocats i els jutges en valencià. He assistit a rodatges de pel·lícules de pressupostos astronòmics, equiparables a mitja visita d’un Papa, per posar-ne un exemple agafat al vol, on la plantilla d’actors i actrius feien la guerra o l’amor en valencià. He escoltat xiuxiuejar, de nit, les prostitutes i els borratxos que recordaven les il·lusions perdudes en valencià. He passejat per la platja, pel camp i per les muntanyes, i els pescadors, els ciclistes, els apicultors i fins i tot un bon grapat d’ovelles m’han saludat i desitjat el bon dia en valencià. M’han construït una casa i el constructor m’ha estafat en valencià. He buscat notícies de la vida del meu entorn i el quiosquer, els periodistes, els locutors de televisió m’ho han explicat en valencià. He suportat una operació quirúrgica a cor obert i he tingut el gust de sentir com l’equip mèdic explicava als estudiants estrangers el meu estat lamentable en valencià. He heretat un bon pessic i el notari m’ha felicitat en valencià, mentre que els d’hisenda, també en valencià, se’n quedaven la meitat. He acompanyat un restaurador a l’altar d’una església i el cor d’infants i el rector m’ha endolcit les oïdes amb uns càntics en valencià. Fins i tot, l’altre dia, les llàgrimes m’encegaren quan, uns jovenets, a la porta d’un centre privat, vestits encara amb els seus uniformets pulcres com la mà d’una verge, es van posar a insultar un almoiner en valencià. Qui diga que la nostra llengua no gaudeix d’una salut de ferro és perquè és una mala persona amb ganes de ferir. Sí, tenim una llengua sanota com un peix blau farcit de colesterol del bo. Per això, dic jo, no ens cal reivindicar més programes de valencià en Canal 9, ni reclamar professors que dominen la nostra llengua, ni exigir que volem viure en valencià SEMPRE i A TOT ARREU, ni arrancar-nos els cabells de ràbia davant els atemptats contra la nostra llengua… Per a què donar la tabarra sobre una cosa que vola sola, majestuosa com una àguila? Callem, doncs. No ens malcorem i mirem cap a un altre costat. No siga cosa que algun dia descobrim que l’àguila és, en realitat, una menudeta, dèbil i moribunda rata-penada.

El venedor i el periòdic

2009-12-12T01:14:00.000+01:00

Quan m’ha vist, s’ha acostat ràpidament a la meua taula. Jo feia com si llegira el periòdic perquè havia endevinat la seua presència des de feia una bona estona i sabia que, tard o d’hora, em buscaria. Quan els seus peus enormes han arribat al meu camp de visió, he alçat el cap bruscament, fingint una actitud de sorpresa, per refusar categòricament qualsevol dels múltiples productes que portava entrellaçats al cos. Els meus ulls han topat amb el seu rostre i, tot i que sabia que era negre i brillant com la cera sobre unes sabates de xarol, no he pogut evitar l’impacte de la franja blanca d’ivori nivi, esclatant de brillantor, que formava el seu somriure. Per què, m’he preguntat, per què la seua boca destil•la aquesta sensació d’alegria permanent? És fingida? És agraïment? És estratègia comercial? De què o per què s’haurien de sentir eufòriques unes persones que malviuen de la venda d’uns productes que tothom rebutja; que passen els dies recorrent quilòmetres a l’espera d’uns ingressos tan prims com els seus estómacs; que veuen transcórrer la vida des d’unes mantes davall d’uns ponts o des d’un alberg impersonal; que han renunciat, la majoria, a tornar al seu país per salvar els qui hi han quedat, condemnats a una misèria indigna, violats els seus drets com a persones, assassinats per creences incompatibles, desplaçats, segrestats, convertits en xiquets-soldats, en adolescents prostituïts, en joves esposes a la força…? Mentre ens miràvem en silenci, em preguntava què devia haver vist aquest home i, com ell, molts altres que malviuen per aquestes latituds, en el seu pelegrinatge cap al paradís del capitalisme i de la llibertat. Quantes maletes d’esperances deu haver arrossegat fins a nosaltres, quantes bosses d’adéus per sempre li ha costat aquest trajecte tan llarg des de la porta de la seua casa del sud, profund i quasi inexistent per a mi, fins a la meua taula de cafeteria europea, un dia festiu en el qual celebrem la democràcia, les llibertats i el respecte pels drets humans? Què he fet jo per meréixer tot açò que tinc? Qui m’ha salvat d’una terra eixuta o d’un desert infinit? Qui ha evitat que algun exèrcit assassinara la meua família? Qui ha procurat que els atemptats no malferiren els valors de llibertat del meu poble i ens soterraren sota anys i anys de dictadures ominoses i sanguinàries? Qui m’ha evitat el dolor de l’emigració, de la separació, de les arrels perdudes? Qui sóc jo per negar l’ajuda a qui m’ implora amb el somriure esplèndid de tot un continent? Tanmateix, retire la mirada del rostre de l’Àfrica i la torne a enfonsar en el periòdic, el niu acollidor on es refugien les coses terribles que passen al món. Sé que no compraré res al venedor, ni m’interessaré pels seus orígens, ni pels parents que ell enyora amb un dolor que li parteix l’ànima. Li tornaré el somriure de persona ben educada, un somriure nerviüt, de consciència malalta de remordiments i d’impotència. No, gràcies, li dic. I quede com una dona amable i agraïda. Mentrestant, sola, lluny de la seua pàtria ocupada i maltractada, esperant el clam de solidaritat dels amants de la llibertat, Aminatu Haidar agonitza.

VISCA EL REI!

2009-12-11T08:57:00.000+01:00

Fantàstica l'última actuació de Pep Guardiola. I no em referisc al resultat del partit que el Barça va disputar anit a Ucraïna contra el Dínamo de Kiev. Em referisc a les declaracions que va fer l'entrenador, Pep Guardiola, el rei del Nou Camp, als periodistes ucraïnesos quan li van preguntar la raó per la qual utilitzava el català en la roda de premsa tot i que la UEFA només disposava de traductors de l'espanyol. I Pep, el prudent, el meticulós, el perfeccionista, el noble Pep, va i els amolla: “És la nostra llengua. Som un país que tenim una llengua pròpia i, quan sortim, els que la parlem la fem servir. Res més". T’ha bufat o t’ha fet aire? I ho diu amb aquest aire mig lacònic, mig cabut que té que desarma els qui no són de la seua corda. Poques són les persones que poden parlar d’un tema tan delicat amb una actitud alhora refinada i contundent. Sí, senyor entrenador: hi ha maneres i maneres de fer i de dir les coses i vosté, noble i talentós Pep Guardiola, és un exemple per a tots els polítics de tercera que tenen els genolls repelats per la seua genuflexió permanent, perquè continuen, segle rere segle, demanant perdó a la resta del món per vindre d’una terra i d’una llengua diferents. Ah! Si el nostre bon rei Jaume alçara el cap i descobrira el que heu fet amb la seua herència. Què li diríeu, presidents, consellers i secretaris generals de pacotilla? “Mire, Majestat, l’herència cultural, lingüística, arquitectònica, paisatgística que vosté ens va deixar amb l’encàrrec de mantenir-la i de transmetre-la a les generacions següents està a un plis de desaparéixer. Oh, no, no, no. La culpa no és nostra. És la gent, el poble, ja sap, Majestat, qui ha renunciat als seus orígens”. I el rei s’ofendria d’allò més, i amb tota la raó. I indagaria: “El poble ja sabem com funciona, però, i la santa mare església, en quina llengua sermoneja els vilatans d’aquestes contrades? I els nobles? Que parlen, ara, sinó la seua llengua? I els escriptors, amb quins vocables delecten les vostres orelles? I els comerciants, com canten les excel·lències dels productes de la nostra terra?”. I els custodis del nostre passat, que també és el nostre present i sobretot el nostre futur, enrogirien de vergonya, però encara traurien forces per retrucar al monarca: “El que vosté ens va deixar, Majestat, ja no val la pena. Per ací, només quatre gats parlen la llengua que ens va llegar. El món ha canviat molt i ara són altres temps...” “No! –interrompria el rei amb l’autoritat que li dóna una corona – Sou només d’un temps i d’una llengua; del temps que vos va modelar com a poble, i de la llengua que vos donà la facultat de parlar. Fora d’això, vos podeu dir com vos done la gana, però mai, mai valencians”. I davant de la confusió dels hòmens que ens havien desposseït de tot, el rei, benèvol, acabaria proposant-los: “Per què, per una vegada, no uniu tots els uniformes, els faldons i les túniques, les capes i les jaquetes, les faldes brodades i els saragüells, els birrets i les estoles, i les banderes, els escuts, els himnes, les vares, les bandes, i no pegueu cabotada i imiteu el rei Pep, i repetiu amb ell, fins que el convenciment vos inunde els ulls de llàgrimes i el cor d’orgull: “És la nostra llengua. Som un país que tenim una llengua pròpia i, quan eixim, els que la parlem la fem servir. Res més"?. Així sia dit, majestats.