Demà ens alçarem, com sempre, quan la nit encara serà fosca. Com cada dia, ens arreglarem, desdejunarem i ens dirigirem al nostre centre de treball. Treballarem, com des de fa dècades, amb ganes. Ensenyarem al nostre alumnat, l’escoltarem, contestarem les seues preguntes, aclarirem els seus dubtes. I, seguint el nostre caràcter, ens enfadarem amb nosaltres mateixos per no haver-ho fet millor, per no haver sabut proposar més exemples, per no haver preparat més exercicis de reforç, més activitats lúdiques, més projeccions, més dossiers, més jocs... Quan acabe les classes, com tenim per costum, ens quedarem una hora llarga per parlar amb la junta directiva, amb el departament d’orientació, per omplir documents, revisar carpetes, reunir-nos amb companys, atendre editorials... Tanmateix, no retallarem ni una paraula de les nostres explicacions aclaridores, no rebaixarem ni un segon l’esforç titànic que dediquem als adolescents, no defugirem les famílies que ens busquen per abocar-nos el seu desesper, no reduirem les paraules d’encoratjament al nostre alumnat.

Ensenyants retallats i indignats, vos desitge una feliç tornada a les aules.

A les persones que m'estime. A les persones que m'estimen.

Abans de començar el sopar, ens vam servir un aperitiu: uns còctels de records color pruna i un plateret de somriures farcits de cosquerelles. L’àpat ens va anar deixant successivament, damunt del plat, un consomé de confidències perfumades amb unes gotes de pudor, unes llàgrimes d’alegria embolcallades d’abraçades, i un bon tros d’estima torrat, sobre un llit de sospirs de menta i d’essència de gessamí. De postres, una mousse dolça i amarga de les nostres vides recolzada sobre unes besades cruixents de perdons.

I en acabant, a mesura que la nit fugia a la recerca de la matinada, van anar descobrint-se lentament les mesures d’anís dolç com el primer bes, les flautes de xampany amb promeses d’anys futurs ballant-hi, l’enorme copa de conyac color coure, com els teus llavis molsuts, els minúsculs glops de xarops melosos, d’extractes de vida rosa, d’esperança verda, de somni blau, de passió vermella... Quina borratxera de complicitat! Quina ressaca ofereixen l’amor i l’amistat cruspits a dues boques!

Era l’últim sopar de l’any i jo, una vegada més, començava a viure’t.

Caiguda en picat de la venda de contes infantils sobre prínceps i princeses. Els xiquets, en estat de xoc, després de descobrir que els prínceps són corruptes, que les princeses s'exilien a corre-cuita i que els reis tiren fum per les orelles i fan i desfan les seues famílies al seu aire. De moment, de les reines només sabem que són peces d'escacs.

Corregint controls de lectura em pregunte que si l'ésser humà és incapaç de comunicar allò que vol i d'expressar exactament el que el seu pensament veu, cap a quina comunicació avancem? Cap a l'exclusivitat de l'oral, cada dia més corromput i pobre? I com conservarem les flaires eternes dels versos, el bouquet dels assaigs madurats o l'espontaneïtat enganyosa d'una obra de teatre? Aquest desordre de la paraula escrita, tan freqüent ja entre els nostre joves, ens arrossegarà a tots cap a la frustació que ofereix la immediatesa de les coses. Escriure, i escriure bé, demana el seu temps, la seua dedicació, els seus minuts de cocció intel·lectual per poder oferir als ulls d'un possible lector la densitat i el sabor dels actes fets amb amor.

Vosaltres, gentola, carronya ben vestida, ben pensant, de segur que de missal i veïnatge exquisit, capaç de furtar, a sang freda, els diners dels altres, un dia rere l'altre; i alhora capaç de mirar els vostres fills als ulls i no pestanyejar; d’emetre judicis sobre tothom sense tremolar; capaç de beure, riure, menjar, viatjar, comprar amb els diners trets d’una altra cartera que no és la vostra. ...Vosaltres sou els autèntics terroristes de barri, els inequívocs mercenaris de la vostra gola permanentment insatisfeta, els qui, amb les vostres mans vicioses, esgarreu el tel de dignitat que encara recobreix la nostra societat i que, d’altres, més modestos però infinitament més honestos, lluitem per preservar.
Al meu poble sempre l’he sentida, aquesta paraula, aplicada als “mandamassos” de bigot retallat que han xuplat, com les sangoneres, la sang, la vida i els esforços dels altres. Ara, és tota vostra. Malparits.

Guardeu les esperances en una capseta. Lligueu els vostres desitjos a la pota del llit. Poseu a recer els sospirs, les alegries i les llàgrimes. Silencieu els cants i apagueu els somriures. Comença la nit: només passegen els somnis.

Només m'agradaria que tot parara, que tinguera temps de recol·locar les peces d'aquest món embogit, que poguera recuperar durant uns instants a qui molt enyore, que aquest aire asfixiant esgarrara el seu ventre i deixara brollar silencis i mots tebis com un sospir d'infant. Només voldria un instant de pau, de repòs absolut, per saber si encara estic viva.