Agafar un glop d'aire, donar-li forma amb la boca i llançar-lo de nou a l'univers. Així naixen els mots. Així es creen les llengües. 

No podreu mai emmudir l'alé del vent.

Contes de la vida

Pàgines arrugades, empremtes de dits de xocolate, lletres diluïdes enmig de gotes capritxoses... Els contes de la infància van esdevenir, un dia, els mapes dels nostres primers anys de vida. Vam travessar amb ells aquell pont gegantesc que separa la a de la b; vam aconseguir completar l’infinit trencaclosques de les síl·labes; vam desenroscar les primeres frases i, vencedors, les vam llançar a l’oceà blanc del nostre quadern. Quanta puresa en aquelles narracions, quanta brillantor en els nostres ulls! Ho admetíem tot: la màgia, la sorpresa, el misteri. Ho donàvem tot: la franquesa, el riure, el crit. Res no era impossible en aquell univers de mots que giravoltaven, s’unien, respiraven, apareixien i desapareixien. Va ser allí on molts de nosaltres vam trobar allò que ens perfumà l’ànima per sempre més: l’alegria de saber-nos acompanyats d’altres éssers humans que també caminaven a la recerca de la felicitat.
 
Alguns haurien de tornar a llegir els contes de quan eren menuts. Haurien d’escorcollar en l’armari de la seua memòria i recuperar aquells instants en què esdevenien aventurers o monstres enamorats, i lluitaven per salvar el món de les misèries de la vida. És possible que allí, entre les seues pàgines consumides àvidament, acaben retrobant allò que les persones de bé han sabut conservar: la innocència dels primers passos, la innocència de la mirada àvida de realitat. La innocència.

2 d'abril. Dia internacional del llibre infantil

Hi ha dies que voldria descosir costures, enderrocar paraules i apagar promeses enceses. Hi ha dies en què el cor s'hauria de poder desconnectar. I reiniciar.

Ovidi

http://opinions.laveupv.com/3538

Just davant de la meua porta, hi havia una muntanya majestuosa que el pas del temps anà convertint a poc a poc en un turó amable, arrapat a la terra, fins que un dia un vent de gener se l'ha acabat emportant. 
Al seu costat, però, han nascut cims nous que esclaten de vida i apunten amunt amb ganes de foradar el cel i conquerir l'univers. A l'alba, s'emmirallen en l'oceà malva i escolten el crepitar dels milers de records minúsculs, brillants com estrelles fugaces, que acabaran apagant-se en el fons de l'oblit. 
El desert que envolta la meua casa, més i més proper, està habitat per ombres d'absències que em protegixen i on jo, enyoradissa, m'hi perd sovint. 
Des del meu balcó, contemple com brollen ací i allà arrels que esdevenen flors, com s'envolen veus amigues i arriben cançons forànies, com passen de llarg barques adorables i romanen ancorats vaixells arrugats. 
Sovint l'horitzó inabastable m'incendia el cor i les tempestes alienes, procedents de terres inhòspites, m'agredixen sense miraments. 
Tanmateix, tots són benvinguts a la meua llar. Tots són el color dels meus dies.

El paisatge de la meua vida va canviant a poc a poc. Imperceptiblement.
I jo amb ell.

Senyor Gallardon, superlatiu de gallard, homenot intrèpid i collonut, hui, estimat, és el Dia de la Dona. De totes les dones. Sí, també de la seua.

La seua dona, guerrer de l’antifaç, viu a la seua vora o davant o darrere des de fa anys, li aguanta les abraçades i les bravates, treballa a l’ombra o a ple sol, reivindica el seu lloc en el món, se sent aterrida pels frecs de violència que la podrien fer caure, tem amb desesper l’absència dels fills, plora de nit per la fuetada d’una paraula, defensa el seu territori.

Així i tot, senyor, la seua dona no és més dona ni més amor entre cards que les altres dones del món. Tampoc ho és menys. És senzillament i extraordinàriament única. Com ho és cada una de les dones que fan avançar i brillar aquesta societat, i com ho són els seus anhels i somnis; únics i privats.

Hui, ministre, és 8 de març. Recordarem amb tristesa, com cada any, les companyes caigudes en el llarg camí cap a la igualtat, però també tindrem ben present l’atac furibund del seu ministeri a la nostra llibertat. Deixe de posar les mans sobre els nostres ventres, senyor Gallardon, i deixe d’emmascarar els seus atemptats amb capes de fals amor i de respecte cínic.

Vosté no sap què és la llibertat.
No en té ni idea.
Per més que ho jure tres vegades. Com un Judes qualsevol.

Entrar a casa després d'un dia dur i sentir que les parets, els mobles, els objectes es premem al teu voltant i esdevenen un deliciós i càlid refugi. Teixir-te una manta de besos tebis. Beure, a glops tímids, una copa de perles de vent. I descobrir que el món sencer està pendent de tu.
Això és la felicitat. Enorme. Simple. Meua.