La terrassa

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 24 DE NOVEMBRE DE 2018

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Encomanem una taula per dinar. En som tres i hem reservat terrassa per gaudir dels últims sospirs de l’estiu. El restaurant està a gom. El cambrer ens indica el lloc on ens atendran. En uns minuts, diu. Entre un mar de comensals destriem la nostra taula. És microscòpica i literalment encaixonada, com un bou a punt d’eixir a la plaça, entre dues altres: a la dreta, una xica amb l’enamorat, a l’esquerra, una família de tres. Més enllà, jovenalla i turistes.

Ens costa accedir al punt adjudicat perquè hem d’esquivar bosses de mà i criatures gatejant. Al remat toquem terra. Sessió de contorsionisme, acoblem torsos, cames i estómacs a la fusta i ja formem part del decorat. La meua amiga, però, no pot evitar refregar-se l’esquena contra la del veí. Ens quedem immòbils, no movem ni una pestanya. No podem. Al cap d’una vida, ens pregunten pel dinar. Dos volem picar; un, la paella. Error: l’esgarrat i les gambes arribaran en un minut, avisen; la paella en 30. Però som educats: esperem en silenci mentre ens tortura la visió de l’hummus desvergonyit, plantat sobre la taula.

La cuina bull. El servei vola. Al remat, apareix la santa paella i ens llancem sobre tot el que sembla comestible. Donada la promiscuïtat del lloc, els enamorats de la dreta ens confiten el dinar amb besos sucosos. Ell li llança floretes que les nostres oïdes, a la vora de les seues boques, atrapen al vol. Ella abandona la mà al costat mateix del meu plat. Acabem amb un trosset de pastís de xocolate que perfuma l’ambient frenètic que conformen cambrers, parella embafosa, pares esgotats, turistes, joventut dels mil fragments de converses, crits, riures, i la calor que tot ho lliga, com una maionesa enganxosa.

Abonem la factura del despropòsit d’àpat i fugim de la terrassa atapeïda de gent, mal situada i mal servida. Mire la meua cartera buida amb ràbia i em pregunte si és just que, ben sovint, el món de la restauració es veja en entredit per culpa d’uns pocs que encara no han entés que la qualitat dels serveis que ofereixen, el condicionament dels locals, la lluita contra l’intrusisme, l’equilibri entre les terrasses i l’espai públic o el control dels preus abusius han de ser punta de llança d’un servei de qualitat amb destinació al futur.

Tal volta seria hora que escoltaren els desitjos de la clientela. No fóra cas que un dia, en acostar-se al pessebre, només hi troben les brases del que fou un foc esperançador.

El moc

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 10 DE NOVEMBRE DE 2018

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Porte un temps en què de vegades zigzaguege entre dos corrents: l’aclaparament immobilitzant i unes ganes de lluita immenses. La paràlisi temporal em ve de l’allau secular d’immoralitats per part d’individus que pretenen dirigir la societat sense sotmetre’s a les lleis de la decència. Sovint pense que només canvien els rostres i que cognoms i clans no es mouen ni es mouran mai d’on sempre han estat. Per contra, les ganes d’eixir al carrer i dir-hi la meua, procedeixen de la barbaritat de situacions injustes que dominen la vida diària, on queden atrapats éssers que sí que compleixen amb el compromís social però que es veuen subjectes a criteris absurds o tendenciosos de jutges, banquers, empresaris o administracions.

Ara mateix navegue una altra vegada entre tempestes. I tot per un humorista. Insistisc: un hu-mo-ris-ta. Per això m’he posat a escriure.

Resulta que l’home munta un esquetx en el qual es moca. Cap objecció. Però va i el recipient que ha de recollir la viscositat és l’anodina bandera d’un estat. A l’instant, veus vitrificades de la Història el catapulten a la categoria d’agent desestabilitzador i de dimoni sulfúric.

Parlem clar: un moc és un moc. Té poques aplicacions i menys adoradors, i no crec que n’hi haja per desempolsar les casaques antigues com està fent algú. Un drap és moltes més coses. Serveix per netejar vidres o cosir titelles que es burlen de déus i pàtries. Un drap es pot llavar, retòrcer; fins i tot, besar. Sí, besar draps pot ser una afirmació d’amor. Ja veus.

Aleshores, per què algú s’ha sentit ofés pel fet que un hu-mo-ris-ta deposite un moc en un tros de tela quan d’altres hi depositen baves i no ens estirem els cabells, ni pressionem per tancar locals o amenacem el personal amb insults? Per què aquest algú no s’obri en canal quan un polític pega mos a l’erari públic, la banca forceja amb un govern democràtic o un sacerdot aixopluga criatures davall la sotana?

L’artista que ha sublevat els ànims és un simple professional. És un hu-mo-ris-ta que treballa per traure els colors a la societat, però no el foc roig de la vergonya que portem gravat a la cara la majoria sinó l’arc iris dels drets humans que són els que ens han d’acolorir l’existència. Ser lliure no és viure en un món monocolor ni minicolor; és créixer en una torre de Babel de models de sentir. La resta, l’obsessió per matar veus, és propi d’una mentalitat viscosa. Igual d’inútil i repugnant que un moc.

Maria Jesús Bolta a Plaerdemavida. 27.10.2018. À punt

Per si demà...

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 27 D'OCTUBRE DE 2018

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

No sé si alçar les persianes o acabar d’abaixar-les. No sé si esborrar la pissarra o deixar-hi les darreres paraules. Amb la mirada acarone les parets que arreceren pupitres, carpetes i el meu cor agitat que s’esforça per no defallir. Estic sola i el silenci del passat m’atrapa.

Recorde la primera vegada que em vaig presentar davant d’un grup d’alumnes. Tenia l’estómac barrat pels nervis però somreia perquè exercir de docent era el meu somni.

Prompte vaig entendre que aquells adolescents festius i inconsistents serien un dia els futurs guerrers de l’economia, els rescatadors de tristeses o les escaladores de pentagrames que dirigirien el món. Què esperen de la vida?, em preguntava. I de mi? Em costà endevinar que més que ensenyant, demanaven que en fóra guia; més que càstigs, que implantara reptes; i més que reforços, que els procurara forces.

Des d’aquell dia de fa tants i tants anys, he pessigat tantes imatges i sensacions que ara en tinc un coixí estovat de records. Quantes anècdotes caben en dècades de complicitats, miracles diminuts i, per què no dir-ho, frustracions? Quina quantitat extraordinària de noms, malnoms i rostres duc cosits a la memòria? Quantes històries individuals? Quants esforços per fer fugir la rendició? Si lluites per una vida bella i lliure, els he animat sovint, la majoria dels somnis es compleixen.

Contemple la pissarra, el prat verd on he plantat desenes de llavors, i juraria que un plany pàl·lid de guix s’esmuny per la superfície tremolosa. Hui tot em resulta màgic i trist. Passe la mà per l’estant on reposen narracions que no m’enyoraran i em retrac que podia haver il·luminat la finestra amb plantes o haver penjat algun quadre. Ho faré demà, promet. I somric a contracor: demà el meu horitzó serà diferent. El temps d’un altre temps em reclama.

M’encamine cap a l’eixida i fantasiege: si poguera tornar enrere ni que fóra un instant, modificaria allò, seria menys, intentaria no... I mentre els pensaments es trenen amb veus i rostres dels centenars d’estudiants que m’han ajudat a créixer, em convenç que a pesar que hui tanque un cicle, que acabe d’impartir l’última classe de la meua vida i que no tornaré a llançar un bon dia ple de reptes a una gernació de criatures encara per despertar, hui no posaré la clau al pany i deixaré oberta la porta de l’aula. Oberta a les oportunitats, a la il·lusió que cal per canviar el món. Al futur.

Per si de cas.

Per si demà...

Article al Levante-EMV

Maneres de desaparéixer

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 13 D'OCTUBRE DE 2018

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Fa uns dies, el Museu Nacional de Rio de Janeiro fou engolit per un incendi terrible. Milers de tresors que rastrejaven segles de la història del Brasil s’esfumaren en uns minuts. Ara, el país, extraviat, es pregunta com sobreviurà a la memòria silenciada.

Hi ha moltes maneres de perdre’s: abandonar camins familiars i aventurar-se per geografies insegures, cultivar revenges, renunciar a l’amor, cosir-se la dignitat a la sola de la sabata... Sortosament, són majoria els qui aconsegueixen reconstruir les coordenades que ens amarren a les gestes íntimes; gestes diminutes, certament, però immenses per a cada un de nosaltres, que conformen, junt amb milions d’altres, la base de la gran Història de la humanitat.

De vegades, però, no es torna del desviament. Perquè no es pot, no se’n sap o no es vol; maneres diferents de perir. Aleshores, l’estel del nostre pas per la vida és recollit per altres éssers de la col·lectivitat que n’esdevenen guardians. És allò que anomenem memòria.

La memòria individual, brodada sobre el llenç del temps que se’ns ha atorgat i formada per veus, formes, descosits involuntaris o ferms, repunts de fragments que endureixen el teixit i el preparen per al desgast, no necessita finestres per respirar perquè l’aire de què s’alimenta som nosaltres mateixos.

En canvi, la memòria col·lectiva creix cap enfora, s’expandeix, busca el ressò de l’univers per fer sentir la seua veu i ocupar un lloc en l’assemblea del món. Aquesta memòria es nodreix de cada un dels membres del clan i és, mentre duren els bàtecs de qui l’alimente, un element de cohesió viu i infinit.

Tant l’una com l’altra són com les pedres del riu que asseguren el nostre pas i ens ajuden a travessar el corrent del temps i a continuar existint.

Per tot això, deixar en blanc les mirades, aniquilar records i provocar oblits és l’obsessió majúscula dels intolerants, dels pobres d’esperit i dels adoradors dels sepulcres culturals.

Aquest 9 d’octubre, com cada any, el poble valencià ha homenatjat la memòria amb una festa immensa, perquè les alforges del nostre passat estan farcides de noms i efemèrides que ens parlem d’on i de qui venim i ens recorden què s’espera de nosaltres.

Conservar viva la memòria és atorgar-nos el miracle de connectar amb qui ens ha precedit o amb qui ens substituirà. És garantia de continuïtat, de presència fora del temps i dels cossos. De vida eterna.

Recordem fidelment. I avancem.

Fletxes d'amor infinit que apunten a tu.

Per elles

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 29 DE SETEMBRE DE 2018

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Dimarts 25 de setembre, mentre el dia s’estira, mandrós, sobre les parpelles  que es resisteixen a obrir-se, el sentim. És el crit d’un cor ferit, la veu de la mort i de la vida foses en uns ulls oberts de pur terror, en una respiració que queda en suspens, en un ventre i una memòria esgarrats de dolor. És l’udol desesperat d’una mare davant dels cadàvers de les filles assassinades per un pare incapaç d’estimar.

A l’instant, un riu de pena infinita enfosqueix la llum d’un matí gloriós de principi de tardor. Com sempre, ens costa assimilar que un ésser humà tan abominable i alhora tan fidel a les nostres convencions, horaris i gestos, haja pogut confondre’ns d’aquesta manera i ens haja fet creure que era amic entranyable, company fidel. Pare amable.

Com hem arribat fins ací? Per què no ens hem avançat a la tragèdia? Què pensava la jutgessa quan va denegar l’ordre de protecció a la víctima? En quin moment hem decidit assumir el cost de tanta violència?

Cada un de nosaltres participa d’alguna manera del manteniment del feminicidi que continua matant, a pesar de l’esforç d’algunes polítiques i grups socials. Si no, per què suportem la hipersexualització de la dona, les bromes bròfegues sobre el perímetre del nostre cos o els espais de predomini masculí?

Ens han assassinat tantes vegades! Tenim acumulats a la glotis tants errors judicials, apaties, incompetències, insolències i desídies de qui hauria de vetlar per nosaltres, que ja se’ns ha acabat el temps i hem d’espavilar-nos per salvar vides. Sabem que el camí és llarg, enormement complex i d’un abast grandiós; així i tot, des del nostre àmbit més privat, podem ajudar a frenar els comportaments salvatges o, almenys, arraconar-los. Denunciem actituds amenaçadores, abominem de convocatòries que ens ignoren, concerts que silencia les artistes, congressos on només intervenen especialistes masculins, iniciatives esportives que ens giren l’esquena. Qualsevol actuació, per mínima i discreta que siga, pot permetre’ns recuperar el nostre lloc a la societat. I ho hem de fer. Per elles. Per cada dona i xiqueta assassinada. I n’hem de recordar els trets llastimosos de patiment en solitari, el rastre de fracassos i esperances que han mort amb elles, i el nom dels seus botxins. 

Fa uns dies, uns homes van segrestar la vida de totes les edats de la innocència. La tardor les plorarà en cada desmai de pluja. Nosaltres, en les primaveres que ja no vindran.