Joves a cara descoberta

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 1 D'AGOST DE 2020

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

La joventut és tan irresponsable com ens mostren les notícies de les últimes setmanes on hem vist adolescents (i no tan adolescents) apilonats, sense protecció, durant hores i hores?  De cap de les maneres. Cal recordar d’immediat que no tot el jovent s’ha revelat així d’immadur. És de justícia fer referència ací al que suporta la pandèmia en la mateixa mesura que ho fa la resta de la població, convivint amb el disgust per la quantitat de limitacions que els acoten la vida però esforçant-se a no perdre el ritme dels estudis o del treball. Els trobem cada dia al nostre voltant: joves exemplars i incansables en els seus reptes, educats en la defensa d’uns valors que inclouen, per damunt de tot, el respecte pel proïsme. És aquesta ciutadania novella, i no l’altra, qui ha de servir de model per al futur al qual aspirem.

Perquè és molt trist, efectivament, adonar-se que convivim amb una part de la joventut que no està a l’altura d’allò que la situació requereix. Quan els veiem actuar en l’anomenat oci nocturn, descobrim un meninfotisme exacerbant i un infantilisme capritxós, i ens preguntem d’on procedeixen aquests comportaments. Per què ignoren les advertències, i corren riscos i ens en fan córrer a la resta, barata una nit de festa amb la colla? És l’edat? Estàs realment incapacitat per respondre als compromisos socials que se’t reclamen si tens entre 16 i 35 anys, per posar les edats que es repeteixen al llarg dels dies? Sucumbim tard o d’hora, de jove, a alguna bogeria col·lectiva semblant? Per què, de les múltiples formes de reaccionar, han adoptat una actitud centrada només en el seu minúscul univers i les seues necessitats més elementals? Es calfen el cap a enginyar maneres de defugir l’autoritat i les penalitzacions; per sumar pocs estius, es creuen éssers especials, dotats del privilegi de viure sense que la resta de la humanitat gose molestar-los; opinen que tot és castració de la llibertat i, com a tal, cal revoltar-s’hi, i demostren que els conceptes de responsabilitat i maduresa els venen massa grans.

Quan el drama passe i recuperem el batec de la convivència global, haurem d’estudiar com en un moment en què el planeta perilla i les crisis econòmiques i sanitàries se succeeixen, ha pogut sorgir aquest univers d’homes i dones sense cap curiositat per entendre com funciona el món. Ni a costa de qui. Ni què fer per millorar-lo.

Bagatge d'anar per casa

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 18 DE JULIOL DE 2020

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Acabem de viure una eternitat de reclusió, un temps de ritme desconegut, de pinzellades de companyies (el veïnatge del replà, els balcons de les huit, la fornera cada tres dies, el repartidor...), de contactes virtuals, d’esperances fervents i de pesars reprimits. Ara, de nou al carrer, observem amb desconcert l’infern creat i entenem que cal canviar, d’una vegada per totes, la nostra manera de viure i de conviure. A mi, la irrealitat que ens ha revoltat el cor m’ha anat confeccionant un xicotet farcell de pensaments. Per als viatges que encara hem de fer.

- Els partits polítics, de qualsevol color, haurien d’emprar un sol logotip: l’honradesa.

- Hem sobreviscut gràcies a les persones que s’han endeutat en valor i vida pels altres. No n’hi cap que no reverencie.

- La nostra generositat és la salvaguarda de qui ens acompanya. I vice-versa.

- L’agraïment hauria de ser, des de ja, la nova moneda en curs.

- L’amor és l’única força que ens atorga sempre la victòria.

- Quan eres jove t’empasses la vida a mos redó. En envellir, te l’escudellen a culleradetes. No oblidem mai que la saba n’és igual de perfumada.

- Reconeixem les amistats vertaderes perquè sempre es presenten un segon abans que les reclamem.

- Sé molt de quasi res i poc de quasi tot.

- Posseir una posició intel·lectual sòlida no confereix el dret a la crítica esbojarrada. De vegades, és millor fer un pas al costat i exercitar la cautela.

- La modèstia és un pastís que solem repartir generosament. Nosaltres, ben sovint, només ens en quedem quatre molles.

- La solitud resulta agradable si no és forçada ni eterna.

- Les idees naixen i maduren en un viver anomenat silenci.

- Veure no és mirar, ni mirar és contemplar. Per gaudir de l’entorn, conjuguem sinònims abans que se’ns acaben.

- És cert: a la vida només hi ha un parell o tres d’elements essencials. La resta ens interessa perquè algun dia ens podria frenar la caiguda. Esforcem-nos, per si de cas, a confeccionar-nos un bon matalàs.

- La felicitat depén de coses veritablement diminutes; si no afluixem el pas ens passaran desapercebudes. I les esclafarem.

- Estem adherits a una col·lectivitat. La necessitem tant com ella a nosaltres.

- Abraçar, besar, rebre la llum del sol al rostre, submergir-nos en el cel i contemplar un horitzó perdut en la llunyania encapçalen la llista de totes les meravelles del món.

- La natura no defrauda mai.

8 minuts i 46 segons

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 13 DE JUNY DE 2020

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

8 minuts i 46 segons. És el temps durant el qual Derek Chauvin, policia blanc de Minneapolis, descarrega tot el seu pes sobre el coll de George Floyd.

8’ i 46’’ letals, convertits en una agonia eterna impossible d’imaginar, per a l’afroamericà de 46 anys i pare d’una xiqueta, que jau boca avall en ple carrer, suplicant perquè el deixen respirar.

8’ i 46’’ al llarg dels quals els altres agents que participen en l’arrest, Thomas Lane, Tou Thao i J. Alexander Kueng, acaben d’enfilar la tragèdia.

Quanta desesperació i terror et deuen inundar en aquest lapsus de temps quan entens que et clava a terra el genoll d’un individu uniformat, armat i implicat anteriorment en altres casos de brutalitat policíaca? I que ell representa la llei i l’ordre.

I que tu eres negre.

I que tu eres pobre.

Mentre escric aquestes línies, se’m regira l’estómac d’haver d’associar el nom de Floyd als dels seus esbirros. Només hauríem de rescatar de l’horror de l’escena del passat 25 de maig la biografia i somnis del ciutadà assassinat, i hauríem d’arraconar en l’oblit més ferri la immundícia dels salva-pàtries que en lloc d’estar al servei de la ciutadania n’abusen, i en comptes de fer fluir la vida, la seccionen. Sí, resulta quasi indecent alinear els quatre noms, però no en tenim una altra si volem reivindicar les víctimes d’abusos i acusar a plena llum del dia els seus justiciers. 

La imatge de Chauvin, impertorbable mentre asfixia un ésser humà, ha esgarrifat el planeta sencer i ha fet esclatar un clam mundial contra la discriminació racial, les desigualtats socials i la brutalitat de la policia. Així i tot, encara que ara l’episodi monstruós ha tingut lloc als Estats Units, pertot arreu en sabem, d’aquests temes. Del nord o del sud, de l’est o de l’oest, estem fins al vòmit de presenciar actuacions de la policia que ens reporten a períodes foscos que maldem per superar; ens supuren les oïdes els discursos xenòfobs abocats per boques d’harpies sense a penes boços que els silencien, i suportem amb el cor a la boca haver de contemplar com, cada dia més, la misèria de molts oprimits és el pa d’uns pocs.

Ser pobre, pensar o actuar d’una altra manera, posseir un altre credo, nacionalitat, llengua o cultura... no pot ser delicte. Aprofitar-se del poder per exercir l’abús, violar els drets humans o pretendre esborrar les identitats de la faç de la Terra, sí que ho hauria de ser. Sempre.

Per enèsima vegada, els ciutadans i ciutadanes del món tornem a ocupar els carrers per exigir, pertot arreu i en totes les circumstàncies, justícia i decència. Sense aquestes, la vida agonitza i les democràcies, ho sabem per experiència, acaben sucumbint tard o d’hora en mans de la crueltat dels Chauvin del món.

El clam

ARTICLE PUBLICAT

DIMARTS 19 DE MAIG DE 2020

A NOSALTRES LA VEU 

Durant l’estat d’alarma, l’alumnat de tots els nivells està treballant de valent. De valent, sí.

De la nit al matí, han hagut de reconvertir-se en estudiants a distància, recordar que una pantalla serveix per a més coses que xarrar amb els col·legues; consultar professorat, companys, familiars o veïnat la muntanya de dubtes que els té sovint descol·locats, i organitzar-se com bonament han pogut per plantar cara a la faenassa que, de sobte, els ha caigut damunt. Perquè tot allò que abans els explicaven de viva veu, amb preguntes i aclariments abundants en directe, adobat per intervencions d’uns i altres sobre tot i res, ha quedat quasi en suspens.

I conten que, a hores d’ara, atabalats com mai, hi ha qui ha arribat a somiar, amb una felicitat innocent als ulls, en el pupitre on prompte tornarà a construir records amb la seua gent.

Durant l’estat d’alarma, els equips docents de tots els nivells estan treballant de valent. De valent, sí.

De la nit al matí, han hagut de reconvertir-se en educadors a distància, sortejar desenes d’inconvenients, reelaborar materials, canviar la didàctica i la pedagogia de les classes, actualitzar-se en TIC, resoldre els dubtes/temors/inseguretats de les tutories, buscar lectures accessibles, atendre la diversitat, enviar correus, respondre'ls (un per un), valorar, corregir, qualificar...

I conten que, a hores d’ara, més atabalats que mai, han arribat a enyorar, i molt, el contacte directe amb l’alumnat, les mirades que parlen, els riures compartits, les mostres de confiança, l’esperança que, al remat, tot anirà bé; fins i tot, la crispant remor de veus o les crisis i les seues resolucions a peu de pissarra.

Fa quasi dos mesos que amb l’ajuda inestimable de moltes famílies i conjugant problemes personals, familiars i acadèmics, estudiants i ensenyants sortegen com poden el repte que els ha marcat la pandèmia. Però el seu sacrifici ha tornat a posar en tela de judici el nostre model educatiu. Està a l’altura de les circumstàncies? Què hi falta i què hi sobra? Adjudicarem en els futurs currículums una major rellevància a les noves tecnologies? Respectarem les recomanacions dels claustres, autèntics coneixedors de la realitat acadèmica? Hi confiarem com confiem en el diagnòstic mèdic d’un especialista? Apostarem, per fi, per una autèntica formació en valors, basada en les ciències del pensament, que ens assegure una societat solidària, prudent, posseïdora de les eines intel·lectuals que l’allibere de demagogs, i dotada d’un sentit crític que la capacite per assumir el seu propi destí? En definitiva, quan ens trobem de nou al carrer, exigirem a l’instant a qui corresponga invertir massivament en educació, com haurem de fer també en sanitat?

Esperem que el dia que motxilles i il·lusions tornen a ocupar les aules, puguem reconéixer la tasca discreta i abnegada de qui forma els homes i dones de demà, i que ressone pertot arreu un clam que aposte per una educació pública, de qualitat i universal. La taula de salvació que el futur immediat ens reclama amb urgència.

Enllaç a Nosaltres La Veu: https://www.nosaltreslaveu.com/noticia/32061/el-clam

El món de Cloe

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 9 DE MAIG DE 2020

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Cloe no sap res del futur que l’espera. En realitat, no sap res del món. A ella, ara per ara, la seua única preocupació no va més enllà del seu minúscul i alhora vital benestar.

Cloe acaba de nàixer. Tova com un saquet de blat, la seua pell té la textura i l’aroma de les farinetes tèbies que prompte engolirà. Ha superat els nou mesos reclosa còmodament en el ventre de sa mare, i ha arribat a la vida, com qui diu, a taula parada. És natural pensar que en el moment màgic de traure el cap al nou univers, prou ha fet de practicar el plor i el parpelleig accelerat. La menudeta no estava en condicions de meravellar-se del convit que l’acollia, i per això li ha passat desapercebut. De poder-ho fer, ho hauria tastat tot però, amb uns minuts de vida, només s’ha mirat el melic. No importa. De segur que ben prompte, algú li explicarà de què va la festa de benvinguda.

Sobre un territori perfectament habitable i adobat amb unes condicions de vida agraïdes, destaquen un sistema sanitari dotat d’un personal humà excepcional, una casa acollidora i una família amorosa. Distribuïdes ací i allà, barrejades amb cims de pedra negra, platges infinites i camps cultivats amb esforç, l’espera amb els braços oberts una llengua heretada dels seus iaios que encara somriu malgrat les fuetades, una educació pública millorable, i unes oportunitats de futur més que satisfactòries. Sentirà parlar dels milions d’éssers humans que, d’una manera o altra, li han construït el món que ara és la seua llar. De les ments privilegiades que han fet avançar el tren de la civilització; de les lluites treballadores que l’han espentat a la recerca de justícies segrestades; de les generacions cosides a través dels segles per l’art i la literatura; dels cavallons del temps llaurats per existències anònimes i alhora insubstituïbles. Algú li farà notar que, per a bé o per a mal, som nosaltres, la col·lectivitat, qui sempre s’ha encarregat de mantindre’ns vius i d’establir la continuïtat. Perquè en el fons, la nostra font de vida beu d’una primera font de vida: els altres.

En aquests dies ingrats, separats per parets i temors, hem hagut d’obrir els balcons per repartir coratge. I hem (re)descobert la força que ens atorga la unió. Ens hem mirat i  hem entés que només junts, podrem sobreviure. Perquè, a pesar de les desafeccions i les traïcions, la humanitat continua confiant cegament en la humanitat.

Per això tenim criatures.

Per això, a cada instant, amollem a l’aire del món capsuletes d’amor translúcid. Perquè no ens cansem mai de creure que cada nova vida és un mosaic d’innocència, agraïment i tendresa que ens uneix i ens injecta valor per continuar.

Per això en som una multitud a celebrar-te, Cloe; perquè eres tot el que necessitem.

Versos lliures

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 14 DE MARÇ DE 2020

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Si els éssers humans fórem d’una altra pasta permetríem que la poesia descendira sobre les ciutats, s’enroscara als fanals, escalara façanes i entrara a les alcoves per cantar-nos les passions que ens empresonen o ens eleven, i perfumar-nos l’aire de vida i la vida de llibertat. I si encara tinguérem la capacitat d’eriçar-nos la pell, ens hauria d’enlluernar la majestuositat del mot pessigat en unes lletres senzilles.

Incomprensiblement, però, la majoria de nosaltres vegeta molt lluny del tocar tebi dels versos. En desconeixem la cadència que bressola, les rimes que ens fan ascendir com una onada subtil, i les veus múltiples que clamen, en el nostre nom, allò que no gosem confessar-nos.

Per què aquesta renúncia voluntària a la bellesa, disposada a parlar per nosaltres, si la tenim tan a l’abast de la mà? Perquè les paraules rimades no provenen de muses foranes, sinó d’homes i dones que viuen ben a la vora de casa interrogant-se perpètuament sobre el rerefons secret de les nostres existències. Són mags refugiats a la porta veïna, a la trinxera enfangada o a la cel·la de la presó grisa.

Sempre hem sabut de la seua voluntat per sobreviure. Els hem vist batallar contra vent i marea per apropiar-se del dolor de la vida i retornar-nos-el impregnat amb el seu alé càlid, sovint pertorbador. Ningú no ho podrà negar: la poesia purifica allà on es deixa caure.

Així i tot, al llarg de la història sempre hi ha hagut qui ha temut la paraula escrita i ha maldat per silenciar-la. En coneixem la raó; òbviament pel missatge. Quin perill majúscul pot enarborar una modesta estrofa? Veritats. Així de clar. Que el destí trontolla quan és capaç d’enfrontar-se a l’amor vertader. Que al desterrat sempre li queda la força de la lluita per salvar-se de l’enyor. Que l’ésser humà s’ha de rebel·lar sempre.

Fa poc, l’Ajuntament de Madrid va esborrar uns versos de Miguel Hernández del cementeri de l’Almudena. El poeta, perseguit i represaliat pel franquisme, morí el 1942. Passades unes huit dècades, la seua obra terroritza els mateixos individus i per les mateixes raons: la por visceral a la veritat.

Ara que altres pors ens tenallen, caldria recordar a qui advoca per convertir la societat en un desert de cendra, que el desig indomable de llibertat ens atorgarà tantes vides com anhelem. Fins i tot, igual que al poeta de memòria viva, la immortalitat.  “Porque soy como el árbol talado, que retoño: porque aún tengo vida”.

Papallones de llum

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 29 DE FEBRER DE 2020

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

De normal, hi solem arribar tard i ens n’estranyem. No ens expliquem com hem pogut desertar del compromís, posat que preteníem, amb tot el cor i la voluntat, fer costat al familiar desesperat o a la companya que aguarda, amb l’angoixa barrant-li el pas de l’aire, el resultat d’aquella prova definitiva. De fet, sí, de fet ja teníem preparada l’atenció sincera, i rastrejàvem els senders de tinta de l’agenda a la recerca d’una clariana que ens permetera acudir en ajuda de qui sucumbia de desesperació. Perquè sabem perfectament, per experiència pròpia, per la nostra carn torturada, pels temors que ens han esmicolat trossos de felicitats grans i menudes, que una paraula, un somriure o el contacte d’una mà aconsegueixen rescatar-nos del fons dels plors.

Tanmateix, ben sovint, la ferma intenció de repartir amor no desemboca enlloc i ens la quedem entre els llavis contrets per la mala consciència, balbucejant-la dia rere dia, perquè no és que no ens lleve la son l’amistat necessitada d’afecte, és només que l’abraçada conjugada només en futur no sol resistir l’etzibada d’una existència de presses, sense alé, ni contemplacions, ni espai per a més esperits, i s’acaba evaporant a la mateixa velocitat que els minuts que corren i corren per encabir-se en la nostra biografia.

De vegades, però, algú hi és a temps. Algú que no t’ha defraudat mai, que sabies a ciència certa que s’instal·laria, amb tu i per al que fora, a la vorera del drama. O algú que et sorprén armant amb relats enlluernadors la barca amb la qual hauràs de navegar entre aigües turbulentes. Fins i tot algú quasi desconegut fins aquell moment, un passant com qui diu, que enmig del teu desori, es posa a excavar una cavitat de bondat per instal·lar-vos-hi en l’instant en què la tempesta et pegue de ple i et qualle la sang.

Amb aquestes atencions, a tu, presonera estacional del regne del terror, et va acaronant a poc a poc l’alé de l’esperança. I et sents un poc més invencible, arraulida per tants cors que bateguen al teu ritme, tantes mirades sostenint-te, tants mots reivindicant per tu l’anhel de tornar al lloc seré on pertanys.

I així és com, esperonada per l’agraïment infinit a qui t’insufla estima mentre camines extraviada, et veus amb forces per començar a retallar, en la volta compacta que, de moment, encara és la teua condemna, les primeres papallones de llum.

Vols creure, i creus, que prompte tu també et llançaràs a volar.