dijous, 6 de setembre de 2018

Com si fórem vent

TEXT PUBLICAT
DIJOUS 2 D'AGOST DE 2018
AL LLIBRE DE FESTES MELIANA 2018


Admirem la natura. La reverenciem. De vegades, la temem. I, ben sovint, la imitem. Edifiquem fonts que recorden els salts d’aigua entre muntanyes. Escampem llavors i ens meravella la nostra selva domèstica. Encenem un llum perquè un sol brille a l’habitació. Construïm un far pensant que hem col·locat una estrella vigilant a la punta de la roca. Però, i el vent? Qui és capaç d’emular-lo?
Diuen que el vent és el millor ballador del món. És ell qui dibuixa els paisatges de la Terra arrossegant-se de duna en duna, de mar a oceà, de bosc a desert. Amb els seus dits desllavassats de brisa tòrrida o amb les urpes salvatges dels huracans, destrueix, amassa, aplana o encimbella. Ha desgastat penya-segats majestuosos que ara, al cap de milers d’anys, han esdevingut cales que s’estiren com estores d’or als peus de les ones. Amb la seua llengua rasposa, ha llepat cims esvelts i n’ha rebaixat l’orgull. Ha format barreres d’arena. Ha vinclat troncs mil·lenaris.
El vent es mou. Sempre.
El vent balla.
Per això nosaltres també ballem. Perquè volem ser aire.
Dansadors
Els desplaçaments de les colles de dansadors i dansadores són sospirs tènues i delicats a ras de terra. De plaça i de carrer. A ras d’horta.
Des de les primeres notes de dolçaina, els cossos s’enlairen al ritme de les postisses, lleugers, quasi ingràvids, per assolir la forma perfecta, amunt i avall, ara girar, ara recollir cames i braços. Mentrestant, al seu voltant, la roba s’esponja i s’expandeix, com una bugada humida estesa en ple vendaval. Tot levita alhora en una autèntica comunió de cors, sedes i instruments.
El peu punteja el recorregut, una vegada i l’altra, i esdevé rellotge que marca l’evolució de la coreografia. Punta, tacó, punta, tacó. Un, dos, dos ,tres. Dreta, esquerra, esquerra, dreta. Sobre el terra o la murta es tornen a repassar els trets dels geoglifs que han saltat de generació en generació i que fan d’eco a l’esforç de la humanitat. És l’U i el Dos. Són jotes, malaguenyes, seguidilles, fandangos, boleros o valencianes que ens narren les penúries dels nostres avantpassats. Balls antiquíssims que ens refresquen la memòria adormida sobre els flancs de la quotidianitat. 
La colla de ballarins és el mosaic humà que entreteixeix les històries més tristes del nostre poble; també les més nobles. És la narració en moviment que ens parla de l’esperit de qui ens van precedir, de qui va pretendre alçar aquest tros de terra que habitem i acostar-lo al cel. Els homes i les dones que dansen al vent, en parelles, rogles, fileres o quadres,  fent cadenes o encreuaments, tant es val, són els pinzells que dibuixen l’ésser humà convertit en veu del temps, pacífic i alegre.
Pilotaris
D’altres, però, han volgut reproduir l’ímpetu de l’aire. Exhibició feta de força bruta que esgarra l’atmosfera i s’abraona sobre els reptes, que arrossega el que troba al seu pas per arribar allà on vol. Alhora, bellesa desproveïda d’artificis: verge i primitiva. Ser pilotari és oferir una llengua de mans que s’obrin per caçar la presa i fer-la seua.
Arrecerats en un trinquet o recorrent amunt i avall el llarg carrer a cel obert, els passos de l’espectacle es diuen Escala i Corda, Raspall, Galotxa o Llargues.
Davant d’un altar de pedra blanca, es mouen els oficiants llançant i retenint l’ofrena a colps de crits. En un altre lloc, la corda o unes ratlles a terra esdevenen l’horitzó que cal traspassar per entreveure la victòria. Passos donats per acostar-se o allunyar-se, per buscar, quasi rastrejar la pista. Ballet fet a l’uníson, vaivé acordat entre companys.  Els batedors de l’aire saben que cada gest pertany a una coreografia que ve de lluny, confiada i reproduïda de generació en generació per mestres i deixebles. El guió ha variat poc; l’exigència, gens. La cavallerositat, la humilitat i el respecte han de tenyir el joc de blanc.
La pilota. Primera figura de l’espectacle. De vaqueta, badana o tec, dura o flonja, s’enlaira, redola, rebota i torna a enlairar-se, solcant l’espai, camí d’una mà. La mà. Ritual de calçar els dits i arrecerar-los de les agressions. Preparada per atrapar el repte al vol. Pilotaris amb carisma. Carisma de campions i campiones. Gràcies al seu esforç, la dansa que arrapa l’aire ha ressorgit de les cendres i se’n senten els batecs que recorren el nostre territori.
Homes i dones dansen amb el vent i, com ell, tenen el poder de rescatar veus antigues i escampar llavors de futur. Celebrem cada dia i cada setembre que amb l’ajuda de l’art i emparada en el corrent del temps que corre com un riu, Meliana continue sent poble i festa. Perquè envegem la natura. Perquè somiem ser com ella: cau de vida majestuosa.
I, ben cert, que hi ha qui ho aconsegueix.