dissabte, 15 de maig del 2021

Ombres i silencis

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 8 DE MAIG DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


Podríem dir que si ens vingueren ganes de parlar de Juana Sagrera, nascuda a València el 1820, la lògica ens confirmaria que ben poques persones sabrien identificar-la. Si hi afegírem que va estar casada amb Miquel Nolla, l’empresari català que va construir una fàbrica de mosaics policromats a Meliana des de la qual va exportar a tots els punts cardinals, de segur que ja començaríem a dibuixar un context per a la dama. Si, a més, recordàrem que el lloc fou visitat per figures de primeríssima línia de l’època (la família reial russa o Amadeu de Savoia), és a dir, si atorgàrem al marit de Juana el lloc de privilegi que, no ho discutirem, va aconseguir amb tota classe de mèrits, la visió que ens faríem de la valenciana es perfilaria substancialment. I si, per rematar-ho, fullejàrem l’àmplia documentació que ens presenta el visionari Nolla i la comparàrem amb les escasses referències sobre l’esposa, mare dels seus fills, víctima d’una confabulació de l’espós per tal de recloure-la en un psiquiàtric i, per damunt de tot, indiscutible base econòmica del negociat de l’empresari, ens acabaríem fent una pregunta que es repeteix com una lletania quan ens trobem davant la fulgència d’un homenot del segle que siga: tan irrellevants són les dones que conviuen amb ells en l’ascensió a l’Olimp?

De vegades és complicat conéixer les companyes d’alguns individus; tant, que és quasi impossible dibuixar-ne un retrat. De resultes d’aquest difuminat orquestrat per la societat, ens costa treball dotar el mascle de trets íntims i ens l’imaginem fet a ell mateix, travessant la història en solitari, rodejat de descendents creats per generació espontània, sense lligams afectius que el rebaixen a simple mortal.

Es dirà que sí, que fins fa poc les dones eren invisibles però que hem avançat tant i tant; jo retrucaria que sovint, en ple segle XXI, continuem preguntant-nos on són. Aquesta setmana, un programa de televisió dedicat a la figura d’un artista ha demostrat de quina manera un intent d’acostar-se de forma exhaustiva a un personatge rellevant pot servir-se exempt de referències femenines; ni mare, ni esposes, ni companyes. Ombres i silencis. Una vegada més.

Descoratjador.