La meua Queen

 

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 24 SETEMBRE DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Jo també tenia una Queen. Com era d’esperar en una monarquia, no la vaig triar. De fet, mentre jo tafanejava pel seu úter, desconeixia qui, una vegada fora del cos, es convertiria en la meua mare i m’acompanyaria pels senders del futur. Se’m va imposar un dia de tardor de fa ja molts anys, i l’univers no em va preguntar si em vaig sentir feliç d’haver aterrat al seu regne. Però he de confessar que ho era. I ho vaig ser. Sempre.

Per parir-me entre llençols i comares del veïnat, la meua reina va posar totes les seues forces. No es tractava de forces armades, òbviament, sinó forces molt més potents, a rebentar d’estima i de desitjos incontrolables d’abraçar-me i protegir-me. Des del mateix moment en què vaig nàixer, vaig esdevenir el seu tresor, la joia de la corona, el guardó que se li havia atorgat.

La meua Queen, tot s’ha de dir, no exercia com a tal. Era treballadora, vivia pendent de les necessitats més urgents del seu clan i, des del tron de matrona, vigilava les cruïlles de la vida que pretenien perjudicar-me. Era l’autèntica emperadriu de la prudència i de l’anticipació, i no aspirava a sotmetre cap voluntat ni apropiar-se de cap territori que no fora el de l’honradesa.

Jo tenia una Queen. La seua riquesa no li plantà mai carrosses a la porta de casa o gaiters anunciant-li l’alba d’un nou jorn. Ni falta que li feien. Perquè el patrimoni desmesurat de què gaudia estava fet de bons sentiments i temps generós que dedicava a cosir les ferides que el caminar de la vida m’anava obrint. La meua reina va ser una dona aclamada i una mare poderosa en l’immens domini de les seues abraçades.

Tots tenim o hem tingut una reina. O diverses. Perquè des que el món és món, hi ha hagut una infinitat de dones monarques, humils, capaces d’alçar i de mantenir elles soles castells i catedrals de fang sense explotar ningú. Emperadrius de terra plana, de senders de pols, de barriades obreres, de casetes de pescadors o de tallers nocturns, han lluitat i continuen lluitant amb les mans pelades per rescatar les muralles del seu imperi esquifit i alhora universal. Per elles valen la pena aplaudiments i trompetes a l’aire. Per elles, les nostres reverències més profundes.

Res a fer

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 10 SETEMBRE DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Tal vegada era una vesprada d’estiu i la migdiada obligada regava l’atmosfera d’un silenci grapejat només pel cant de les xitxarres. O era un diumenge de paella i els adults assistien al partit de futbol televisiu, o una parada d’autobús d’aquells que passen un colp a la vida i t’atrofien els nervis, o la sala d’espera-i-desespera del metge o l’eterna hora del dinar que no arriba mai... La qüestió és que, en una època no molt llunyana, hi havia tantes ocasions perquè els més joves clamaren als quatre vents que morien d’avorriment que ningú no donava cap valor a aquells moments en què no trobàvem res a fer, i el temps, el preuat temps de la vida, s’esmunyia entre els dits amb una lentitud espessa sense aportar-nos, aparentment, ni ofici ni benefici. En aquells anys, els infants no disposaven d’agenda d’activitats ni, molt menys, algú que els portara amunt i avall de la geografia i els esperara durant hores assegut al cotxe.

Remugàvem que ens avorríem i, davant de la mirada inexpressiva dels pares, les nostres ments generaven milers d’imperis fantasiosos per satisfer-nos. Amb quatre trossos de tela, recreàvem pobles sencers i hi féiem viure i conviure personatges. Un parell de bastonets, i ja teníem l’helicòpter per recórrer la pell del món. Unes pàgines de llibre i, de sobte, s’obria l’univers als peus del llit. Viatjàvem, lluitàvem, descobríem, negociàvem, i tot a mitja veu per por que els ecos de la nostra fructífera imaginació foradaren la closca del cervell dels adults. Ens avorríem, juràvem, però no recorde més creativitat individual o compartida que aquells instants en què ens abandonaven a la nostra sort i nosaltres, éssers tendres i il·lusos, vivíem la vida cap endins. Beneït avorriment que ens feu créixer i allunyar-nos de la rutina esquifida que ens envoltava. Beneït avorriment que ens va atorgar la força d’eixir vius dels pous de la misèria.

Ara, sembla que els menuts no s’avorreixen mai perquè van a tot tren i, entre activitat i activitat, disposen d’un mòbil que els ompli les bombolles de temps lliures amb imatges que anestesien la fantasia. És possible que prompte les criatures nasquen amb poc de temps a perdre. Ni per viure. O per somiar.