dimecres, 23 de març del 2016



De vegades, pensem que la foscor ens devora la vida. 
Fals. 
És només que mirem en la direcció equivocada.

dimarts, 22 de març del 2016


No morirem per la por; viurem per la pau.

dissabte, 19 de març del 2016

Perquè vull

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 19 DE MARÇ DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


S’apaguen els llums. S’encén el silenci. Retinc la respiració i mire fixament l’escenari immens d’un auditori o l’entaulat d’una plaça; no importa. De sobte, el so d’una dolçaina o la intensitat d’una veu esgarren l’aire i naix la màgia. Una màgia que ha perforat la foscor dels anys passats, que ha resistit els embats de la mediocritat i del menyspreu, enemics ben instal·lats a casa nostra, i que continua alerta però més viva que mai. Em referisc a la música que parla la meua llengua, la música en valencià.
Fa 21 anys que Ovidi Montllor esdevingué record. Al llarg d’aquestes dècades nefastes, el seu art i compromís lingüístic han servit d’inspiració a una infinitat de creadors. Què experimentaria l’homenot d’Alcoi si poguera escoltar, per l’escletxa d’un núvol, les melodies que ascendixen des d’aquest tros de món recolzat sobre la Mediterrània? Ho sé: se sentiria orgullós dels homes i de les dones que dediquen esforços, temps i economies a tindre cura de la nostra cultura. Han creat versos que es fonen en la boca com terrossos de sucre melós. Han inventat himnes de combat i declaracions de fidelitat a aquest país de l’olivera. Han homenatjat el tio Canya i ofrenat veus al poeta. Recorrent pobles sense descans, han udolat a la lluna amb els llops i han collit roses de paper, malgrat la pluja o l’amor fora de mapa.
Qui són aquests artistes procedents de totes les experiències de la vida que reciten en el valencià mamat dels avantpassats, i que ho fan, majoritàriament, sense ajudes institucionals ni reconeixement dels mitjans de comunicació? De quina matèria estan compostes les seues conviccions que els llança a una lluita desigual contra la indiferència d’una part de la societat que, en molts casos, els nega el suport? No hauríem de trenar ja esforços per recuperar la tradició musical i lingüística, el navili que ens ha d’ajudar a vorejar les profunditats de l’oblit? De segur que Ovidi ens hi animaria.
Per això, ha arribat el moment d’esborrar records funestos i restituir dignitats. És hora que els trobadors que ara canten en la llengua d’Ausiàs March siguen celebrats com es mereixen. Que siguen coneguts i reconeguts. Que les seues cançons il·luminen les festes i els capvespres de les generacions futures, i que ens ajuden a entendre’ns, a enamorar-nos, a riure i a plorar com sempre ha fet l’art, en qualsevol llengua. També en la nostra; sobretot en la nostra. Per orgull.
Perquè vull.

(L'article al Levante-EMV)

dimecres, 16 de març del 2016

Consulta del metge. Una hora llarga d'espera. Els pacients comencen a rebotar-se i a alçar la veu. Una anciana es manté immòbil, amb la mirada perduda en un record que els altres no veiem. És alta, fina, vestix elegantment de color crema, el mateix color que les grans ulleres de sol que li dissimulen mitja cara d'arrugues. Va discretament maquillada, amb les ungles pintades. Es veu una dona coqueta i de bon passar.
L'acompanya una jove; la filla, tal vegada. No han intercanviat cap paraula. La senyora de crema viu el present en el seu passat.
De sobte, megafonia crida el seu nom: el metge la reclama en la consulta. I aleshores tot canvia i l'anciana somriu. Somriu mentre recull, tremolosa i excitada, la bossa de mà. Somriu mentre la filla s'esforça per alçar-la del seient. Somriu mentre una infermera acudix en la seua ajuda. Somriu mentre intenta mantindre l'equilibri sobre unes cames primes i fràgils. I, finalment, somriu amb la boca oberta, quan s'endinsa en la consulta i descobrix aquell que té l'obligació d'escoltar els seus laments ni que siga durant un minut i quinze segons, aquell que posseïx les pòcimes màgiques que li ensordiran el maleït dolor d'esquena, el seu gurú, el bruixot, el mag, el déu, el metge de la sanitat pública.

Immersa en els crits de l'hospital, pense que sí, que l'atenció pública a la salut de les persones hauria de tindre una part de voluntat política, una d'empatia mèdica i, com en totes les coses del món, una altra de màgia. Per poder somriure.

dilluns, 7 de març del 2016

És dur ser dona. Duresa d'acer o duresa de marbre. Duresa de fusta negra. Duresa d'aigua. Duresa d'aire.
No importa.
Les dones viuen totes en alguna planta de l'enorme edifici de la desigualtat.
Enderroquem-ne els murs i tornem a respirar lliurement.

dissabte, 5 de març del 2016

A la vora del temps

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 5 DE MARÇ DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV
En un banc de l’avinguda, una dona arrugada com el mocador que prem a les mans, alça lentament el cap i mira amunt. La seua vista ha encongint tant en els últims anys que més que contemplar la massa de núvols negres, el que fa és ensumar-la. Endevina que prompte refrescarà i una tremolor la recorre de cap a peus. No li ha agradat mai l’hivern; ella sempre ha sigut femella d’estius de braços despullats i pitrera a l’aire. Ha gaudit amb fruïció del braser del sol, del cel i dels riures. Sí, la dona de pergamí també ho recorda això: abans reia. Molt. Abans. Nota com les llàgrimes li humitegen la mirada i el cor. 
Fora, comença a ploure sobre la vida.
Un ancià de mirada líquida avança encorbat, sense ganes, alié al riu de cossos que li passa a la vora i en el qual ell és una illa deshabitada per l’amor. Sembla un joguet fràgil, com un tren de llanda depositat sobre uns raïls rovellats que algú fera avançar amb una lleugera espenta a l’esquena. Qui guia aquest home exhaust? La voluntat? La rutina? El vent? Tot d’una, amb un moviment del gaiato, aixafa un tros de periòdic que continua movent-se, rabiós per l’empresonament inesperat; el vell li parla. Li pregunta on va i li suplica que reporte a la filla que viu al nord la seua solitud espessa i mortífera. En acabant, amolla el paper i, vençut, reprén el seu viatge cap a l’oblit infinit.
Un individu ben mudat es mira a la vitrina d’una botiga de roba de l’avinguda. Es repassa de dalt a baix i de baix a dalt, amb parsimònia i delit. Es felicita per l’aspecte contundent de les cames i per la pressió del pit sobre la caçadora de pell. Mesura el pes de l’anell que li atrapa el dit i la lluentor de les botes de cuir que clamen pertot arreu que ha arribat al cim de l’escala social i que hi ha plantat el seu estendard. Quanta satisfacció li regolfa pels ulls! De sobte, abandona la contemplació i es llança a recórrer la vorera dreta de l’avinguda, per enèsima vegada aquell matí. No es deté ni un segon en el seu trajecte metòdic, ni tan sols per esperar l’anciana que intenta seguir-lo, amb passos tan diminuts que semblen punts suspensius sobre el terra ara mullat. Ella sap que no ho aconseguirà, però s’esforçarà, un dia més, per retallar la distància que la separa del fill.
Parada en un cantó de l’avinguda, m’aparte per deixar que passe el temps. Fer-se major deu ser això, pense: caminar sense repòs a la recerca d’allò que vivia a la teua vora.