dissabte, 5 de març de 2016

A la vora del temps

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 5 DE MARÇ DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV
En un banc de l’avinguda, una dona arrugada com el mocador que prem a les mans, alça lentament el cap i mira amunt. La seua vista ha encongint tant en els últims anys que més que contemplar la massa de núvols negres, el que fa és ensumar-la. Endevina que prompte refrescarà i una tremolor la recorre de cap a peus. No li ha agradat mai l’hivern; ella sempre ha sigut femella d’estius de braços despullats i pitrera a l’aire. Ha gaudit amb fruïció del braser del sol, del cel i dels riures. Sí, la dona de pergamí també ho recorda això: abans reia. Molt. Abans. Nota com les llàgrimes li humitegen la mirada i el cor. 
Fora, comença a ploure sobre la vida.
Un ancià de mirada líquida avança encorbat, sense ganes, alié al riu de cossos que li passa a la vora i en el qual ell és una illa deshabitada per l’amor. Sembla un joguet fràgil, com un tren de llanda depositat sobre uns raïls rovellats que algú fera avançar amb una lleugera espenta a l’esquena. Qui guia aquest home exhaust? La voluntat? La rutina? El vent? Tot d’una, amb un moviment del gaiato, aixafa un tros de periòdic que continua movent-se, rabiós per l’empresonament inesperat; el vell li parla. Li pregunta on va i li suplica que reporte a la filla que viu al nord la seua solitud espessa i mortífera. En acabant, amolla el paper i, vençut, reprén el seu viatge cap a l’oblit infinit.
Un individu ben mudat es mira a la vitrina d’una botiga de roba de l’avinguda. Es repassa de dalt a baix i de baix a dalt, amb parsimònia i delit. Es felicita per l’aspecte contundent de les cames i per la pressió del pit sobre la caçadora de pell. Mesura el pes de l’anell que li atrapa el dit i la lluentor de les botes de cuir que clamen pertot arreu que ha arribat al cim de l’escala social i que hi ha plantat el seu estendard. Quanta satisfacció li regolfa pels ulls! De sobte, abandona la contemplació i es llança a recórrer la vorera dreta de l’avinguda, per enèsima vegada aquell matí. No es deté ni un segon en el seu trajecte metòdic, ni tan sols per esperar l’anciana que intenta seguir-lo, amb passos tan diminuts que semblen punts suspensius sobre el terra ara mullat. Ella sap que no ho aconseguirà, però s’esforçarà, un dia més, per retallar la distància que la separa del fill.
Parada en un cantó de l’avinguda, m’aparte per deixar que passe el temps. Fer-se major deu ser això, pense: caminar sense repòs a la recerca d’allò que vivia a la teua vora.

Cap comentari: