dissabte, 28 de desembre del 2019

El rebost de la memòria

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 21 DE DESEMBRE DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

No sap ben bé per què però, durant aquestes darreres hores de l’any, l’envaeix una nostàlgia que l’espenta a recórrer els horts de terra generosa que ha sigut el seu temps viscut. De normal, quan es recorda en pretèrit, en la llum o en la fosca, sola o envoltada d’altres solituds, s’hi reconeix i experimenta novament els mateixos delers i les mateixes pors. Algunes vegades, però, ja no. Ja no.
Perquè l’acidesa dels episodis que li van corcar l’esperit es quede penjant en aquest últim revolt de l’any, s’esforça a garbellar rastres de la millor memòria, la més bella, aquella que, encara hui, després de dies i nits, li il·luminen l’alé i li sanen el cos.  Així i tot, és incapaç de renunciar a la foscor del seu passat i, de cada fragment tenebrós, un a un, procura suavitzar-ne les estelles que li van foradar la pell, rascar-ne les crostes de les ferides i rentar-ne les llàgrimes de fang, per fer-ne sobreeixir l’essència, l’únic que es permet de rescatar.
Reviu cada record en el punt just on va brollar, en el mateix solc de desesper o en la mateixa branca elevada, i contempla els contorns borbollejants d’allò viscut; ara, però, amb un vel de distanciament cosit a les pupil·les que l’enforteix i l’ajunden a elevar-se.
Després, desvesteix totes les batalles d’excuses cuirassades i de perdons mai atorgats i les guarda ben juntes en la copa de la vida que, cada soterrar d’any, sembla buidar-se quan tot mor per tornar a omplir-se quan diuen que tot renaix. Cuites a foc lent, les borumballes del passat deixen anar la dolçor i l’amargura que les impregna. I a ella se li embafa la mirada amb milers de relíquies que la sacsegen de dalt a baix: aquell tren de matinada, l’esclat de riure de qui ja no riu, un tro violent fet de paraules, una tardor que fou primavera, un plat que es trenca, un nom perdut, unes mans trobades...
L’hivern li xiuxiueja que entrem en els últims instants d’aquest mos de temps encavalcat entre dos braços, i que molts d’aquells esguards han quedat immobilitzats per sempre més en un sol esclat. No. No hi ha via ni vida que permeta recórrer el mateix calendari. I ella, tendrament, dolorosament, es posa a fer conserves. Conserves de sospirs minúsculs, immensos, íntims, universals, entranyables, turmentadors. De tantes belleses impossibles de rememorar. De tantes penes ancorades, punyents com urpes en la carn, que no oblidarà.
Conserves de records per al rebost de la memòria.

dissabte, 14 de desembre del 2019

Els descosits de la decència

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 7 DE DESEMBRE DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

La mare era modista. En el panorama desolador de la seua joventut, fet de franquisme, catolicisme omnipresent i atmosfera asfixiant de poble, va assistir amb gust a les classes de doña Isabel, una mestra del fil i l’agulla, que li ensenyà a fer patronatge i cosir botons. Eren mitjans del XX i les dones podien optar a poca cosa més. Ni tan sols es va plantejar estudiar. Impensable; era de família modesta. Seria costurera. Decidit. Quin remei.
Poc després emigrà, i aquella forastera que cosia com els àngels barata uns francs, aconseguí enlluernar una clientela exigent. La recorde inclinada, els ulls encesos d’esgotament, sublimant canesús a un vestit o un abric de pel·lícula trets del Burda. Quina precarietat! Quants anys confinada als peus de la seua Singer! Encara hui, en rememorar-ho, una tristesa infinita m’encongeix el cor. Aquell fou el seu cosmos durant dècades: el menjador minúscul d’un habitatge en una barriada modesta de la banlieue de París. Sí, ella va ser l’ama de la casa i del corral. Fins ací els límits dels seus horitzons.
Les dones com ma mare quedaren atrapades entre quatre parets per falta d’oportunitats, mentre a l’exterior el present esdevenia passat a un ritme trepidant, sense reclamar-les ni enyorar-les. Ombres encadenades a una llar, a la cura de criatures o d’ancians o al servei abnegat a un marit. O tot alhora.
Ara, alba del segon mil·lenni, una (insistisc: una!) representant política, suposem que madura, suposem que sabedora de les reivindicacions femenines, ens amolla que com a assignatura obligatòria prefereix costura a feminisme, perquè cosir un botó empodera molt.
Ma mare m’ensenyà a fer traus, a embastar, a fer punt de cadeneta i a repuntar vores. Però, per damunt de tot, a la dona que es va sacrificar cosint botons sense sentir-se empoderada, li dec haver-me facilitat les eines per enderrocar sostres i volar alt, i haver-me depositat en el camí de l’educació, l’únic passatge cap a la llibertat.
Senyora diputada mal formada i mal informada, no imposarà mai un règim de clausura a la meitat de la societat. El nostre clam, el passat 25 de novembre, ho deixà clar: les dones conjuguem en present i futur. I no hi pensem renunciar.
Per això, quan dispose d’un segon de lucidesa, repasse els seus arguments. Hi trobarà tanta arna que, de no fer-hi retocs a l’acte, se li acabaran de descosir les juntes de la dignitat i d’esfilagarsar-se les vores de la seua malmesa decència.