I ara, què?

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 3 DESEMBRE DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Ja veus. Segons les estimacions de l’ONU, el 15 de novembre vam arribar als 8000 milions de persones a la Terra. Aquesta afirmació és simbòlica, evidentment, però sembla que fins i tot tenim nom i nacionalitat del ciutadà celebrat que acaba de nàixer: es diu Damián i és de la República Dominicana.

Molt bé. I ara, què? A què ens condemna la xifra exorbitant d’individus atrapats en aquest racó limitat de l’univers? Esdevindrà un reactiu que suposarà un canvi imminent per al planeta?

La majoria d’experts, que ja estaven sobre avís, han aprofitat per repetir per enèsima vegada que els desafiaments a què s’enfronta la humanitat no deixen de créixer, que són més i més extrems i que requereixen solucions fulminants. Parlen de la degradació mediambiental i de com afectarà les generacions futures; dels reptes socials que deriven dels desplaçaments humans causats per tot tipus de crisis; de l’envelliment de la població que amenaça l’estat de benestar i obliga a modificar el perfil de les ciutats i dels serveis que ofereixen; del tema de l’aigua que, si encara ens queda corda per augmentar la població mundial durant les pròximes dècades, ens situarà entre l’espasa i la paret, i hauria de generar a corre-cuita severes polítiques hídriques.

Tanmateix, és curiós comprovar com en el dia a dia, enmig dels crits de desesper i dels avisos de cataclismes, la majoria dels qui convivim en aquest bocí de terra continuem pensant que som el centre del planeta i, posats a demanar, de l’univers. Contemplem el veïnatge amb ulls crítics i dues gotes ajustades de tolerància perquè estem convençuts que nosaltres som millors i insubstituïbles, i que allò que desconeixem (llengües, tradicions, creences...) són pura immundícia digna del nostre menyspreu i de les nostres burles. I d’aquesta manera, en el planeta que mira el Sol, ens dediquem a defensar amb urpes els nostres territoris privats on qualsevol diferència es considera l’enemic, qualsevol element distorsionant una provocació i qualsevol debat d’idees una declaració de guerra.

Esperem que la humanitat recupere prompte l’empatia i la generositat que l’ha de mantenir en vida. Podem ser 8000 milions de cors bategant pel futur.

Com un cresol

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 19 NOVEMBRE DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

No sé per què m’hi vaig fixar. Em trobava de viatge per Andalusia, dinant en un restaurant esvalotat pel rebombori de les converses i el vaivé frenètic del personal quan, tot d’una, una anciana va aparéixer a l’entrada del menjador. La primera cosa que em va atraure d’ella va ser el somriure delicat que reblava la sensació de bondat i dolçor que desprenia. Tenia cabells de neu i els llavis anaven lleugerament maquillats o, tal volta, era el reflex del rubor de les galtes. Caminava aferrant-se a tot allò que l’ajudara a impulsar-se, i tan a poc a poc com es desplaça la vida que ja s’inclina cap a la terra que l’ha de rebre. Quan encara no havia recorregut mig metre, parà i feu menció de girar el cos cap enrere. Al segon, com esperant el senyal, hi va entrar un ancià del braç d’un cambrer servicial. Aparentava una miqueta més jove que la dona, si és que a una edat tan avançada es pot apreciar la diferència d’un parell d’anys, però s’arrossegava amb més dificultat.

Xino-xano, la parella s’instal·là en una taula i escoltà el servent que els explicava el menú. Assentien amb el cap tot mirant-lo tendrament amb un interés desmesurat com només ho fa qui necessita concentrar-se al màxim en allò que sap que no ha d’entendre. De seguida que es van quedar sols, la dona deposità la mà sobre l’avantbraç de l’home i van acostar els caps alhora. Imagine que li va repetir a cau d’orella les propostes culinàries del dia perquè, mentre ell l’escoltava somrient, la interrompia cada dos per tres amb alguna consulta. El pillet semblava divertir-se, i ella li seguia el joc i li concedia tota classe de comentaris il·lustratius sense amollar-li el braç. Passat un bon temps, la clienta reclamà que l’atengueren i va encomanar l’àpat davant el semblant resplendent del seu company.

Va ser el mateix cambrer amable qui em va contar que eren germans, que tenien uns 90 anys, que ella era la major i que cuidava del “menut” perquè s’havia quedat cec i quasi sord.

L’amor vertader està exempt de temps i distàncies, de serralades infranquejables, oceans abissals i incendis torbadors. L’amor vertader és tot calidesa. Niu. Flama arrecerada en un cresol indestructible. 

L'escriptora

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 5 NOVEMBRE DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Fa unes setmanes, es commemorà el Dia de la Dona escriptora amb la intenció de reivindicar les artistes que al llarg de la història s’han hagut d’ocultar darrere de pseudònims masculins per aconseguir veure impreses les seues obres. Aquesta situació humiliant ha provocat que plomes literàries portentoses quedaren emmascarades per una referència masculina, única manera de penetrar en l’espai cultural.

 

A més, l’efemèride també pretén divulgar el treball d’aquelles que en l’actualitat continuen fent de la paraula l’eina per a canviar la realitat.

 

És necessari, s’estranyarà algú, que en ple segle XXI les escriptores s’hagen d’apropiar d’una data perquè ressone la seua veu? Doncs, sí. Com en altres trams de la societat, en el món de la literatura la dona segueix anant un pas enrere. No és el mateix ser autor que autora. No ho ha sigut mai i encara no ho és. Els menyspreus als textos escrits per dones, lamentablement, continuen sent excessius i impedeixen que escriptores de primer ordre ocupen el lloc que els pertoca en la història de la paraula escrita.

 

Segons la britànica M.A. Sieghart, editora i presentadora de la BBC, el públic masculí llig només autors masculins. I ho il·lustra afegint que tan sols un 19% ha acudit a alguna de les deu autores més venudes al Regne Unit. Un 19%!. Mentrestant, les lectores es confessen obertes a totes les propostes. A banda del cost personal que això suposa per a les escriptores, el desinterés de molts homes per una obra del sexe oposat fa que es mantinguen atrapats en la seua visió patriarcal de la realitat i, de rebot, que desconeguen l’extraordinari univers creatiu femení. No els seria enriquidora una perspectiva diferent per descobrir la incommensurable potència de la fantasia de l’ésser humà?

 

Enguany, el premi Nobel de literatura ha recaigut en Annie Ernaux, artífex d’una exquisida arquitectura feta de mots i d’elements de la pròpia biografia que, una vegada a les nostres mans, esdevé relat de la nostra. I jo em pregunte: quants lectors s’han deixat abraçar per la sensibilitat farcida de detalls subtils de l’autora d’Els anys? Quants es permeten reconciliar-se amb la tendresa que ens acull a l’entrada de la vida?

 

Vels al cel

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 8 OCTUBRE DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

El 1987, el cantant Sting presentava “They dance alone”, una cançó convertida en homenatge a les dones xilenes que ploraven els familiars assassinats pel dictador Pinochet. Per què estan ací, ballant soles? / Per què hi ha tristesa en les seues mirades? Quasi quatre dècades després, aquells versos de llàgrimes i punys en alt continuen vigents. Pertot arreu, dones dotades d’un coratge infinit, abraçades al dolor que els conflictes armats o els radicalismes religiosos descarreguen sobre elles, reclamen veritat i justícia.

Ara mateix, l’udol prové de l’Iran. En l’univers dels aiatol·làs, abanderats de la revolució islàmica del 1979, es creu que els cabells o els braços femenins són pell de dimoni. Aquesta és la raó per la qual les dones i les xiquetes s’han de cobrir el cos: per evitar despertar desitjos libidinosos en els mascles. Si s’hi neguen, bufetades i bastonades en ple carrer, multes, fuetades, empresonament. O tot alhora. Perquè per als ultraconservadors d’Iran, les dones són organismes lascius, instigadors, rebels i busca-raons, però no són humans. Per això els homes s’encaboten a mantenir aquests monstres sota control i no atorgar-los ni un sol dret.

Masha Amini tenia 22 anys. El 16 de setembre, la policia de la moralitat la va arrestar a Teheran per considerar que duia mal posat el hijab, el vel islàmic. A les poques hores, entrava en coma. Tres dies més tard, moria.

Les iranianes, víctimes de submissió des de fa més de 40 anys i horroritzades per l’assassinat de la jove compatriota, han dit que prou, de tanta humiliació. S’han arrancat els vels i els han llançat a l’aire, lluny dels seus cossos ultratjats. Veus i vels han sobrevolat el planeta i han incendiat els nostres cors i les nostres goles. Ara, milers de veus les acompanyem en la seua dansa de reivindicacions on elles, les valentes d’Iran, no deixen de lluitar per totes les Masha presents i futures.

Un dia ballarem sobre les seues tombes, lliures.

Fa temps, Sting animà les mares xilenes a no perdre l’esperança i, amb voluntat i unió, aquell exèrcit blanc i ple d’amor va aconseguir justícia. A l’Iran també. Un dia ballarem. Sobre les seues tombes. Lliures.

No serà de cap altra manera.

La meua Queen

 

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 24 SETEMBRE DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Jo també tenia una Queen. Com era d’esperar en una monarquia, no la vaig triar. De fet, mentre jo tafanejava pel seu úter, desconeixia qui, una vegada fora del cos, es convertiria en la meua mare i m’acompanyaria pels senders del futur. Se’m va imposar un dia de tardor de fa ja molts anys, i l’univers no em va preguntar si em vaig sentir feliç d’haver aterrat al seu regne. Però he de confessar que ho era. I ho vaig ser. Sempre.

Per parir-me entre llençols i comares del veïnat, la meua reina va posar totes les seues forces. No es tractava de forces armades, òbviament, sinó forces molt més potents, a rebentar d’estima i de desitjos incontrolables d’abraçar-me i protegir-me. Des del mateix moment en què vaig nàixer, vaig esdevenir el seu tresor, la joia de la corona, el guardó que se li havia atorgat.

La meua Queen, tot s’ha de dir, no exercia com a tal. Era treballadora, vivia pendent de les necessitats més urgents del seu clan i, des del tron de matrona, vigilava les cruïlles de la vida que pretenien perjudicar-me. Era l’autèntica emperadriu de la prudència i de l’anticipació, i no aspirava a sotmetre cap voluntat ni apropiar-se de cap territori que no fora el de l’honradesa.

Jo tenia una Queen. La seua riquesa no li plantà mai carrosses a la porta de casa o gaiters anunciant-li l’alba d’un nou jorn. Ni falta que li feien. Perquè el patrimoni desmesurat de què gaudia estava fet de bons sentiments i temps generós que dedicava a cosir les ferides que el caminar de la vida m’anava obrint. La meua reina va ser una dona aclamada i una mare poderosa en l’immens domini de les seues abraçades.

Tots tenim o hem tingut una reina. O diverses. Perquè des que el món és món, hi ha hagut una infinitat de dones monarques, humils, capaces d’alçar i de mantenir elles soles castells i catedrals de fang sense explotar ningú. Emperadrius de terra plana, de senders de pols, de barriades obreres, de casetes de pescadors o de tallers nocturns, han lluitat i continuen lluitant amb les mans pelades per rescatar les muralles del seu imperi esquifit i alhora universal. Per elles valen la pena aplaudiments i trompetes a l’aire. Per elles, les nostres reverències més profundes.

Res a fer

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 10 SETEMBRE DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Tal vegada era una vesprada d’estiu i la migdiada obligada regava l’atmosfera d’un silenci grapejat només pel cant de les xitxarres. O era un diumenge de paella i els adults assistien al partit de futbol televisiu, o una parada d’autobús d’aquells que passen un colp a la vida i t’atrofien els nervis, o la sala d’espera-i-desespera del metge o l’eterna hora del dinar que no arriba mai... La qüestió és que, en una època no molt llunyana, hi havia tantes ocasions perquè els més joves clamaren als quatre vents que morien d’avorriment que ningú no donava cap valor a aquells moments en què no trobàvem res a fer, i el temps, el preuat temps de la vida, s’esmunyia entre els dits amb una lentitud espessa sense aportar-nos, aparentment, ni ofici ni benefici. En aquells anys, els infants no disposaven d’agenda d’activitats ni, molt menys, algú que els portara amunt i avall de la geografia i els esperara durant hores assegut al cotxe.

Remugàvem que ens avorríem i, davant de la mirada inexpressiva dels pares, les nostres ments generaven milers d’imperis fantasiosos per satisfer-nos. Amb quatre trossos de tela, recreàvem pobles sencers i hi féiem viure i conviure personatges. Un parell de bastonets, i ja teníem l’helicòpter per recórrer la pell del món. Unes pàgines de llibre i, de sobte, s’obria l’univers als peus del llit. Viatjàvem, lluitàvem, descobríem, negociàvem, i tot a mitja veu per por que els ecos de la nostra fructífera imaginació foradaren la closca del cervell dels adults. Ens avorríem, juràvem, però no recorde més creativitat individual o compartida que aquells instants en què ens abandonaven a la nostra sort i nosaltres, éssers tendres i il·lusos, vivíem la vida cap endins. Beneït avorriment que ens feu créixer i allunyar-nos de la rutina esquifida que ens envoltava. Beneït avorriment que ens va atorgar la força d’eixir vius dels pous de la misèria.

Ara, sembla que els menuts no s’avorreixen mai perquè van a tot tren i, entre activitat i activitat, disposen d’un mòbil que els ompli les bombolles de temps lliures amb imatges que anestesien la fantasia. És possible que prompte les criatures nasquen amb poc de temps a perdre. Ni per viure. O per somiar.

Que no ho sabies

 

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 27 D'AGOST DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

En el conjunt de la humanitat organitzada, a banda de les classes socials històriques; dels personatges típics de qualsevol comunitat (el mentider, la falsa, l’egoista...) dels quals han derivat centenars de pàgines de literatura; de les formacions familiars (reconegudes o no per les legislacions vigents); de les organitzacions polítiques, sindicals, veïnals, comercials, etc..., hi ha una figura que plana per damunt del planeta, que s’allunya dels humans humils i se situa ben a prop del cau de les deïtats. Em referisc als individus de tot gènere que, tocats de la mà d’un poder desconegut investigat amb frenesí pel món de la ciència, semblen de tornada de tot. Per la seua manera de conversar es diria que venen de lluny, que ho han experimentat tot i que ho saben tot. A més, per si no en teníem prou, senten la necessitat de demostrar-ho a tothora ficant el nas en les converses i exposant la seua opinió (en blanc o negre ja que la seua escala de valors i valoracions és pobra en matisos) en el fatídic moment en què et despistes un segon.  

Aquest tipus de personal resulta tan comú com la rata grisa, i ho serà més com més s’incremente l’omnipresència de les xarxes socials tan a l’abast de tot el món i tan poc dosificades. Ha provocat, entre altres efectes durs de pair, que qualsevol veí o veïna opine de qualsevol temàtica sense ser-ne mínimament especialista, i aconselle sobre tal o qual, sense haver encara, per genètica o per falta profunda de lectures, madurat en pensament. Així és com ara trobem a cada cantó un minúscul ésser doctor-en-tot que té empresonat un altaveu a la punta dels dits des de l’alba fins a la nit més fosca, per ofrenar-nos monòlegs i adoctrinar-nos sobre erupcions volcàniques, conflictes bèl·lics, pandèmies, urbanisme local o terres socarrades. I si algú intenta objectar quatre paraules a tan magna aportació intel·lectual, ha de ser conscient que quedarà cruelment exposat al crit condescendent de l’erudit de torn que et llançarà a la cara: “Que això no ho sabies?”, alhora que esculpirà un mig somriure paternalista.

Qui gosarà explicar-los, als oracles de la buidor, que per saber parlar amb mesura, abans cal aprendre a callar i escoltar?