dissabte, 19 de juny de 2021

Des de fora de la pantalla

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 5 DE JUNY DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


Últimament m’aclapara l’omnipresència d’una paraula-tòtem que trobe repartida pertot arreu, que forma llistes d’èxits, que fa rica la gent, que enemista uns i altres... Em referisc a la totpoderosa AMISTAT. Qui ha desvirtuat un mot tan bell i l’ha convertit en moneda de canvi d’un sentiment que poc o res té a veure amb l’estima?

Gràcies, o per culpa de, les xarxes socials estem capacitats per tenir amics i amigues a cabassos, de manera que hi ha qui creu que posseeix l’amor de milers de confidents que, en cas de necessitat, el consolaran barata res. Això sí, des de darrere de les pantalles. Això sí, des de la comoditat de les seues habitacions i sense cap compromís. I resulta que un pot fer-se amb 5000 amistats. O 50.000! De veritat que els anomenem “amistats”? Com és possible si en la vida real la majoria les comptem amb els dits d’una mà i encara ens en sobren la meitat?

Presentar una persona com a amiga, és confirmar davant dels ulls del món que és a ella a qui recorreries en cas de mal pas. Que no tens cap dubte que t’acompanyarà sempre, des de prop o des d’una distància sideral. Que interromprà, si cal, el seu ritme vital per acoblar-se al teu. Que et mirarà als ulls per confessar-te les veritats que fan mal. Que serà la teua crossa, la barca que et bressolarà, el fuet que t’esperonarà els desitjos. Que t’esperarà en cada revolt per recuperar l’alé amb tu. Que t’escoltarà els laments amb una paciència elàstica. Que t’encimbellarà quan caigues al pou.

En algun moment de les nostres existències, hem perdut alguna amistat per culpa d’una traïció, un malentés o per simple desídia i a l’instant, enmig d’un malestar terrible, ens han assetjat les preguntes: a què em comprometia l’amistat? Què li he preguntat tots aquests anys: Què pots fer per mi? o Què puc fer per tu? Com l’hauria d’haver tractada per no perjudicar-la, perquè no s’apergaminara? He complit les expectatives?

Hi ha pocs tresors comparables a l’amistat profunda. Aquesta rara avis de la nostra època no vindrà del planeta dels 5000 o 50000 visitants empresonats en tecnologies fredes. Perquè l’estima, ara i sempre, necessita l’alé del teu nom al bescoll i la calidesa perfumada d’una abraçada.


dijous, 17 de juny de 2021

Custòdia universal

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 22 DE MAIG DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


L’actualitat em posa davant dels ulls un ventall de desespers per a traslladar ràpidament al full en blanc: l’homicidi de dones; la insolidaritat dels negacionistes de la COVID-19 i les festes multitudinàries; la corrupció consentida i, fins i tot, institucionalitzada; el canvi climàtic que no para ningú; la manipulació dels mitjans de comunicació; les friccions entre grans potències que ens lleven la son i la pau; l’absència de cultura i de reflexió, causa contundent de tot l’anterior...

Aquesta setmana, però, em resulta impossible parlar de res que no siga l’assassinat de xiquets i xiquetes. Enmig dels inferns que ens bastim els uns als altres en nom d’ideals insidiosos, encara trobem qui és capaç d’obrir les comportes d’un altre horror. Pot ser un govern, com el d’Israel massacrant la població palestina. Persones vulnerables, sobretot: gent major, convalescents, invàlids. I criatures. Rebentades per les bombes. Soterrades davall de finques arrasades. Nadons de mirada buida rescatats d’entre els cadàvers desmembrats de la resta de la família. Germans abraçats per sempre en la morgue. Pares desesperats atrapant l’últim alé del cosset perdut entre els seus braços. O pot ser un miserable, assassinant la companya embarassada i el fill de set anys. En tots els casos es tracta de plançons de vida que no hem deixat arrelar, i això que en teníem la custòdia universal. Plançons minúsculs de vides que hem enviat al viatge solitari cap a l’eternitat.

Els xiquets i les xiquetes han de poder créixer en la inconsciència que atorga la felicitat immediata per tal que aquesta manera golosa d’atrapar l’aire i amollar-lo en un esclat de riure contagiós es configure com l’essència mateixa del que, a poc a poc, esdevindrà la bondat de l’ésser humà adult.

Per això, cal que els mals esperits recuperen urgentment la memòria de la infantesa per reviure la satisfacció amb la qual vam sucumbir al caleidoscopi quan ens regalà els primers focs d’artifici i n’acceptàrem la màgia. Perquè així se’ns va revelar la miríade de formes i colors que s’arreceren enmig dels plecs de l’univers. I així va nàixer la nostra voluntat d’estimar-ho tot.

dissabte, 15 de maig de 2021

Ombres i silencis

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 8 DE MAIG DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


Podríem dir que si ens vingueren ganes de parlar de Juana Sagrera, nascuda a València el 1820, la lògica ens confirmaria que ben poques persones sabrien identificar-la. Si hi afegírem que va estar casada amb Miquel Nolla, l’empresari català que va construir una fàbrica de mosaics policromats a Meliana des de la qual va exportar a tots els punts cardinals, de segur que ja començaríem a dibuixar un context per a la dama. Si, a més, recordàrem que el lloc fou visitat per figures de primeríssima línia de l’època (la família reial russa o Amadeu de Savoia), és a dir, si atorgàrem al marit de Juana el lloc de privilegi que, no ho discutirem, va aconseguir amb tota classe de mèrits, la visió que ens faríem de la valenciana es perfilaria substancialment. I si, per rematar-ho, fullejàrem l’àmplia documentació que ens presenta el visionari Nolla i la comparàrem amb les escasses referències sobre l’esposa, mare dels seus fills, víctima d’una confabulació de l’espós per tal de recloure-la en un psiquiàtric i, per damunt de tot, indiscutible base econòmica del negociat de l’empresari, ens acabaríem fent una pregunta que es repeteix com una lletania quan ens trobem davant la fulgència d’un homenot del segle que siga: tan irrellevants són les dones que conviuen amb ells en l’ascensió a l’Olimp?

De vegades és complicat conéixer les companyes d’alguns individus; tant, que és quasi impossible dibuixar-ne un retrat. De resultes d’aquest difuminat orquestrat per la societat, ens costa treball dotar el mascle de trets íntims i ens l’imaginem fet a ell mateix, travessant la història en solitari, rodejat de descendents creats per generació espontània, sense lligams afectius que el rebaixen a simple mortal.

Es dirà que sí, que fins fa poc les dones eren invisibles però que hem avançat tant i tant; jo retrucaria que sovint, en ple segle XXI, continuem preguntant-nos on són. Aquesta setmana, un programa de televisió dedicat a la figura d’un artista ha demostrat de quina manera un intent d’acostar-se de forma exhaustiva a un personatge rellevant pot servir-se exempt de referències femenines; ni mare, ni esposes, ni companyes. Ombres i silencis. Una vegada més.

Descoratjador.







divendres, 30 d’abril de 2021

Memòria en flames

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 24 D'ABRIL DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


Aquesta setmana, Sud-àfrica ha perdut un tros de memòria. Durant uns dies, a Ciutat del Cap, diversos edificis de la seua Universitat, fundada el 1829, han sucumbit a mans d’un incendi esfereïdor. Entre les runes, la tragèdia de les tragèdies: les restes d’una part de la seua històrica Biblioteca Nacional que conserva manuscrits de valor incalculable.

Tot i que la desaparició del patrimoni escrit d’un poble sempre és corprenedor, aquesta no és ni serà l’última “Casa dels papers” que expira devorada per les flames. La Humanitat té gravat altres drames que ens tatuà ferides de les quals no ens hem aconseguit rescabalar mai. Encara comentem, com si fora ahir, la destrucció, el 48 aC, durant l’assetjament de Juli Cèsar a la ciutat, de la Gran Biblioteca d’Alexandria. I des de l’agost del 1992 guardem impreses a la retina les imatges del cadàver calcinat de la Biblioteca Nacional de Iugoslàvia, ubicada a Sarajevo i cruelment aniquilada per l’artilleria sèrbia.

Les petjades que anem escampant sobre els camins del món van i vénen, fossilitzades o evaporades pels capricis de la Mare Natura. La necessitat de deixar en herència al futur les nostres empremtes vitals, però, ens portaren a inventar l’escriptura. A partir d’aquell instant, un dels més màgics de la nostra evolució com a espècie, vam anar depositant els nostres pensaments i elucubracions, records i anhels sobre tauletes d’argila o papirs, teles o parets, pergamins o fulls. Per als grups socials, les biblioteques són al mateix temps els depòsits i els vivers de tot el que han sigut i del que podrien haver sigut, i són les claus per discernir els senders correctes que duen al benestar i la felicitat. Si se n’esfuma una part, és com si demà ens despertarem amb mitja memòria esborrada; intuiríem que conservàvem records d’aquell rostre estimat però ja no seríem capaços, mai més, d’experimentar l’amor que sentíem per ell.

La defunció d’una biblioteca no es pot reparar de cap de les maneres. Accidental o intencionada, no deixarem mai de preguntar-nos de quina manera es pot continuar existint sense l’alé dels avantpassats, sense la seua veu arrecerada en tresors tan valuosos i alhora vulnerables com són els llibres.


dijous, 29 d’abril de 2021

No soc de guerres

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 10 D'ABRIL DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


No soc de guerres. No he somiat mai a ser amazona, samurai o generala de cap tropa perquè em desagraden les tensions extremes i els conflictes que se’n deriven. Per la mateixa raó, no aplaudisc qui busca honors a través de la força (verbal o física, en un ring o en un hemicicle), encara que els mitjans de comunicació i moltes arts s’encaboten dia rere dia a reportar-nos-en exemples a fi que no se’ns oblide que ens agrada abusar de crits i castanyes quan ens hem de posicionar al món.

Per tot això, em resulta molest que es recórrega a formes i girs lingüístics propis d’un exèrcit per expressar situacions que poc o res tenen a veure amb un camp de batalla a l’ús. Em referisc a la manera que es té de descriure els éssers humans que han sobreviscut a tal o qual malaltia. Que valents!, exclamen, han agafat la mort per les banyes, han lluitat com a feres, no s’han rendit... I els felicitem per la seua recuperació adjudicant-los un protagonisme absolut, com si la ferma voluntat de curar-se fora la clau, més que suficient, per superar un diagnòstic terrible.

Aquesta manera d’evocar l’actitud de qui s’ha salvat de la Parca és perillosa o, com a mínim, poc sensible, perquè s’infereix ràpidament que les persones que, per desgràcia, no han arribat a reposar-se de la dolència i han sucumbit a la malaltia, no han disposat del (dit amb les seues paraules) coratge suficient per encarar-se al destí, per arremangar-se i retrucar a l’enemic en el seu camp de batalla i amb les mateixes armes.

Opine que, per inèrcia, qui sent amenaçada la seua supervivència esdevé fort i lluitador perquè no té més anhel que eixir a la llum del sol per abraçar la vida. Burlar la mort és l’eterna aspiració de la humanitat però no es pot presentar com una confrontació on l’ésser debilitat està obligat a convertir-se en un Hèrcules o una Atena per evitar que, si el cos s’apaga, l’acusen de no haver sabut lluitar per la seua existència. Ja seria hora, amb l’ajuda de la classe mèdica i dels mitjans de comunicació, de construir una nova oratòria, una nova manera d’explicar les coses terribles que ens passen sense haver de recórrer a tanta testosterona i reptes bel·ligerants.

dimecres, 28 d’abril de 2021

Amigues

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 27 DE MARÇ DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


Són les 9 del matí. La plaça del poble, que acull l’edifici de l’Ajuntament, la farmàcia i un grapat de botigues, es troba pràcticament buida. Estem en pandèmia i l’autoritat ha decretat que per doblegar la corba de contagis, el comerç no essencial ha de tancar. Això inclou les cafeteries; es veu que la nostra societat, abocada al carrer i al “Va, una cervesa i xarrem”, ha de desmuntar les terrasses per salvar-se. El govern, però, els atorga una bombolla d’aire: podran servir consumicions... des de la porta.

Obedients, set amigues, distància preceptiva i rostres coberts, cinc carros de la compra i un caminador, recuperen la seua antiga tradició de reunir-se a primera hora per compartir un segon desdejuni i notícies sobre el seu univers. De seguida, van com un tret a fer la cua del bar a proveir-se del tallat. Després, mentre unes s’acosten al forn per dolços, les altres organitzen l’escenari. Qualsevol lloc és bo per a seure: un banc, un piló, un mur baixet, una cadira de les que les cafeteries han amuntegat contra la paret. S’alcen els colls dels abrics i s’arrapen als gots calents. Fa molt de fred. No obstant això, aguantaran: per res del món es perdrien aquest moment únic.

No tarden a desenvolupar el guió. Es lleven la paraula, riuen, es giren i contragiren, s'interpel·len. Com a grup consolidat, cada una juga el seu paper: la que més crida, la que sols somriu, la susceptible... Totes diferents però totes conscients que la trobada desenfadada a la intempèrie constitueix un dels tresors del dia, una manera d’agafar forces per continuar el calvari solitari. Perquè la lluita contra l’epidèmia és també la lluita contra la solitud. Per això se sacrifiquen: la humitat, la gelor dels seients i la incomoditat de la mascareta a canvi d’un sospir de companyia. I sens dubte, ara mateix no hi deu haver en cap paisatge de cap territori, més vida i color que en aquesta senzilla àgora.

S’esgota el temps i la colla s’acomiada a contracor. La plaça torna a emmudir.  L’atmosfera efervescent, les ocurrències delirants, les bombolles d’estima han desaparegut. Les bandides no han deixat cap memòria darrere d’elles. S’ho han endut tot.

Ho necessiten per a arribar a l’endemà.  

dissabte, 13 de març de 2021

Clavegueres

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 13 DE MARÇ DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV



Crec que les mentalitats generoses comencen a formar-se al ritme dels primers batecs de cor escalfats per l’amor circumdant. Immediatament després, la nostra visió del món es va ampliant gràcies a la construcció d’un univers poblat de lliçons de vida on les lectures són els finestrals pels quals aguaitem la mirada, i la reflexió, la cortina que tamisa la llum crua que ens assetja des de l’exterior. És sabut que l’educació ens allarga les mans cap a altres mans i ens eixampla l’abraçada, mentre que la ignorància és una navalla afilada que ens escorxa vius i ens abandona a la intempèrie de l’amoralitat.

De vegades ens encabotem a emblanquinar el tarquim que aïlla els gurus de la violència, siguen dels baixos fondos o de guant blanc, amb llargues explicacions sobre què sosté la democràcia i els drets de les persones. Però aquestes hordes que menyspreen la dignitat dels éssers humans i pateixen de còlera crònica, són timpans gèlids contra els quals s’esmicola la bondat de l’univers. Des que el món és món peguen voltes per la Història de manera obsessiva per fer-se amb el poder i assegurar-se que res no altere la seua natura corrompuda. Parapetats darrere de tota classe de tribunes, armadures, uniformes, càrrecs atorgats per la ciutadania o càntics patriòtics, si pogueren detindrien els astres per salvar els seus privilegis de raça i fortuna que creuen guanyats a pols. No es cansen de la fredor que emana del seu odi perenne? No s’asfixien entre dents serrades i punys premuts?

Necessitem tots els nostres esforços, temps, poder reflexiu i empenta intactes per desmuntar les estratagemes amb què aquests espècimens de la brutalitat intenten, sense descans, lapidar les llibertats. Hem de resseguir els passos de les ments corruptes, mirar-les dins dels ulls i fer-los arribar la nostra veu en defensa de les persones que s’han sacrificat i es sacrifiquen per rescatar la dignitat de l’ésser humà de les fosses sulfuroses de la intolerància. Perquè la història ens ho ha contat massa vegades: és el silenci de la societat, és a dir, la seua ceguesa, sordesa i claudicació, qui alimenta l’abominació que habita les nostres clavegueres.