Hola, tu

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 10 MAIG DE 2025
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

La dona només pretenia redactar una carta de protesta, diguem-ne oficial, a una autoritat. Així i tot, les primeres paraules en caure al full van ser: “Hola, tu”. La va sorprendre la seua gosadia i, mentalment, va demanar perdó per no usar un “Senyor president”, que era la fórmula que li corresponia. De seguida, però, va pensar que feia temps que aquest títol de cortesia elevat havia perdut brillantor pel grapat de dirigents que governaven a base de mentides i meninfotisme social. Per aquesta raó, tampoc no va escriure el nom de l’individu a qui anava adreçat el text perquè, oferint una carta oberta, advertí que senyalaria més càrrecs polítics. I així quedà l’encapçalament: “Hola, tu”. 

La idea reflectida en aquest “tu” resultava òbvia: es tractava d’un subjecte que no li mereixia cap respecte. Ella es considerava educada i poques vegades havia sentit que el menyspreu cap a algú li envaïra l’esperit. Però ja no ho suportava més. Pertot arreu i a diari, assistia a atacs contra la dignitat de la gent: que un s’amagara en un Ventorro per fugir d’una Dana; que una “fruta de tot l’any” fera pinya amb sentències d’adéu; que un Trumpeta desafinara per riure’s del món, que un Puti vomitara lladrucs a tothora, que un... I ací estàvem, observant amb el cor i el fetge engarrotats, com s’esmunyien de tots els càstigs aquestes ments fosques, protuberàncies d’una justícia manipulada. La democràcia, alimentada de pantalles i fakes, permetia que aquests voltors maltractaren societats de costums i caràcters pacífics. Ara, però, elles estaven demostrant que eren capaces de despertar-se quan les enfonsaven en l’infern. Perquè, quin ésser aconseguia suportar tanta humiliació sense rebel·lar-se? 

Per aquest motiu, ella, com una bona part de la ciutadania, duria endavant la seua revolució particular, i també la col·lectiva. I si algun dia arribara a gargotejar un “Molt honorable senyor” (i no un Tu), un “Majestat” (i no un King o un Kong) o un “Molt excel·lent senyora” (i no un Meló) hauríem de saber que estava encaminada de ple en la ruta de la gratitud. Perquè ja tenia clar que sempre seria respectuosa amb qui ho era de cor. La resta, cap allà on brama la tonyina.

Benvolgut llibre

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 26 ABRIL DE 2025
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Ja ho sé, benvolgut llibre, que el teu cos és fràgil com una ala de papallona i que la història, en mans de les harpies que intenten sotmetre’ns, t’ha arrancat la pell més d’una vegada i ha provat d’emmudir-te a colps de flames. Sé també que hi ha qui t’encasta en un prestatge de saló on passes anys esgrogueït per la pols o qui fuig de la teua presència per reverenciar més i més pantalles. Però, des que Gutenberg marcà els inicis d’allò que es constituiria en eco de múltiples veus, sempre has resistit; més encara, has anat creixent, consolidant-te i expandint-te al llarg dels segles fins a convertir-te en allò que moltes persones considerem companyia insubstituïble.

A pesar dels temps que corren, disposes d’un copiós comboi d’espais i de moments en el qual el teu tren de vida és deliciosament actiu. Per exemple habitar una biblioteca o una llibreria rodejat d’amistats que, com tu, es recreen oferint continguts a qui desitja escolar-se entre les seues línies. Permetre que et porten amunt i avall per a parlar de tu i d’allò que representes. Notar uns ditets de cotó-en-pèl resseguint els teus dibuixos. Festejar que t’aplaudisquen i t’adjudiquen un lloc d’honor entre nosaltres. Agrair que t’acullen als centres escolars... I tu, llibre, què trobes quan algú t’alça la tapa i ensopegues amb la seua mirada? Quantes emocions deus sentir a flor de pell! 

Ens has donat tant, amic entranyable, i durant tant i per a tants, que fa temps que una bona part de la humanitat, jo diria que la més sensible, va decidir celebrar-te sempre que poguera. Per aquest motiu es promouen els dies internacionals del llibre, de la lectura, del llibre infantil i juvenil, els Festivals literaris, les Jornades. I les Fires. Com la Fira del Llibre de València acabada d’inaugurar. Una celebració anual, rica en artistes de la literatura, la il·lustració i l’edició, que ens acull amb milers de fulls atapeïts de reflexions i de sentiments càlids o rudes. Molts ens activaran la ment; la majoria ens ajudaran a destronar la incultura. 

Gràcies, llibre, per ampliar-nos la vida amb hores d’escriptura i de lectura. No deixes mai de dibuixar-nos les línies del saber; per a nosaltres són les de la llibertat.

El temps que som

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 12 ABRIL DE 2025
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

En els primers instants de la nostra biografia, el temps ens tragina suaument, amunt i avall. Cada glop d’aire ens eleva el pit en senyal viatger i l’astrolabi dels afectes ens va estampant el camí. Com que ens falta l’equipatge per encarregar-nos del jo, cap de nosaltres, criatures poc pertorbadores, intenta encallar el periple que ens han forçat a iniciar. I ens deixem dur, transportats pel tic-tac que encara ignorem finit. Quan baixem a la parada de l’adolescència, percebem que el món és nostre, o pot ser-ho, i que estem en condicions d’obrir-lo de bat a bat, apoderar-nos de minuts i hores, i omplir-lo amb tot d’ambicions que ens atorguen felicitats a cabassos. I també frustracions. Transcorreguts uns anys, però, la realitat dels estudis, del deure d’adult, de les desesperances quotidianes, ens ensenyen a reconduir la imatge que teníem del pas del temps i a dosificar-lo per respondre a la diversitat d’existències que ens reclamen. 

En el moment en què el cos se’ns eixampla i, com si d’una au d’ales obertes es tractara, acull parella i/o infants sota la seua protecció, el temps esdevé punxegut, de vidre infinitesimal, lil·liputenc, per tal d’atendre la immensa quantitats de fronts de compromisos heretats i novament adquirits. Salta el calendari de xifra en xifra i, un bon dia, ens trobem repartint la nostra parcel·la temporal amb qui ja s’esmuny cap a l’horitzó i, alhora, lluitant per mantenir surant la nostra pròpia existència. 

De sobte, quan ens comença a preocupar com aguantar de peu per internar-nos en els senders que encara aspirem a despullar, mirem al nostre voltant i ens adonem que els fills s’enfilen sols per l’escala del viure; que ja ens acostem xino-xano a la vora de l’últim penya-segat; que quasi tot ja és passat. Aleshores, descobrim que des de sempre nosaltres hem sigut el temps, que n’hem sigut la batuta, el bàtec que l’espenta, el pinzell que l’acoloreix i la melodia que l’esmorteeix. I pensem que sí, que hem errat, que no hem sabut, que tal vegada hauríem pogut, però que encara estem a temps, a molt de temps de viure el temps. I de cortejar la vida. 

La d’ara. La del moment que masteguem. 

L’única que ens portarà en braços fins a l’última alba.

Ningú no naix odiant

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 29 MARÇ DE 2025
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Em costa entendre com alguns que es diuen valencians abominen dels sons i les paraules que des de fa segles espurnegen per l’atmosfera d’aquest racó de la Terra. Séquia. Marjal. Penya-segat. Horta. El nostre món: un territori planer i muntanyenc, sec i humit, farcit d’arena, de pinedes i de vegetacions corals que fa temps va invitar-nos a instal·lar-nos-hi i a construir arquitectures pròpies i racons singulars. I tot, arruixat per la llengua que parlem. 

On va la corda, va el poal. A cabassos. A cau d’orella. D’afegitó. Vos sonen aquestes expressions privilegiades, senyors polítics que desitgen entaforar-les en la capsa dels idiomes morts? No vos resulten deliciosament arrapades al terreny? No vos venen ganes de deixar-vos-en seduir? No? Sospite què ocorre als assaltants lingüístics: ignoren per complet els tresors literaris que portem moltes vides parint i acumulant en la llengua que tant i tant i tant detesten. Rondalla. Faula. Assaig. Romanç. Auca. O si no, si coneixen la nostra cultura i això no els ha estimulat cor i esperit per estimar-la amb fervor, és que tenen un avenc enorme en algun punt del seu passat. 

Només ens calen unes poques grafies i un accent per escriure el nom de la llengua que ens fa de vehicle a fi de travessar la història. A canvi, el valencià ens ofereix desenes de combinacions i milers de mots per acreditar cada ésser viu o material, saludar el veïnat, plorar les pèrdues, xiuxiuejar declaracions d’amor, cantar, comentar el dia a dia, reproduir sentiments de ràbia o d’alegria, transferir tradicions a les criatures. Per això, cavallers malaltissament obsessionats en la desaparició del nostre parlar, aneu on aneu no aconseguireu escapar de l’eco d’allò que tant menyspreeu. 

Com deia Nelson Mandela, ningú no naix odiant; són els altres qui t’ensenyen a fer-ho. Més valdria que vos netejàreu les mans de fang i renunciàreu a buscar la decapitació del valencià a base de votacions confabulades i de menyspreus institucionals. Pareu de carregar contra ell i voler convertir-lo en enemic; ja heu vist que no funciona. Assumiu-ho d’una vegada. Mentrestant, continuarem vivint en/per/amb la nostra llengua per Herència. Arrels. Lligam. Germanor. Lleialtat.

M'agraden les vostres llengües

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 15 MARÇ DE 2025
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

M’agrada el francés. Amb ell vaig aprendre a llegir i escriure; més tard, a teixir amistats, compartir la meua visió de la vida o declarar el meu amor. Em va acollir de menuda i m’ha permés volar amb Le petit prince; submergir-me en Madame Bovary o deixar-me acaronar per la veu de Moustaki. 

M’agrada el castellà. És la llengua de l’adolescència que em va abocar a un paisatge diferent però igual d’apassionant que el meu originari. El seguisc als mitjans de comunicació; m’entretinc jugant amb els accents que l’evolució li ha forjat, i sóc seguidora confessa de Delibes. 

Pel meu recorregut de vida, m’interessen l’anglés i l’euskera; m’apassiona l’italià; em captiven els diferents dissenys dels alfabets; i estic segura que encara sorgiran nous universos de sons i paraules que em commouran.

Però la meua llengua és el valencià; no com a resultat d’una imposició, sinó per anhel personal. La silueta d’un idioma no són només els vocables que el formen sinó també, prioritàriament, tot allò que amb el pas del temps te l’acosta tant que acaba adherida als batecs del cor: l’entorn, les persones que t’acompanyen en el passeig o en les tempestes de la vida, les tradicions, la història, les converses a la fresca, les frases fetes, els refranys, els noms i els malnoms, les receptes de les iaies, els versos per descriure albes i capvespres...

No maniobraria mai per tal que una llengua desapareguera i que arrossegara, en la caiguda, una civilització sencera; no blasfemaria sobre els seus tresors idiomàtics donat que és una manera de propiciar el menypreu a qui la parla; no la miraria amb mals ulls perquè una llengua és l’obra d’art harmoniosa de com una comunitat relata la seua presència al món. 

No lluitaré mai contra cap llengua. Sí, però, contra els patriotes d’anar per casa que pretenen silenciar la meua i que confabulen per convertir en cadàvers les llengües minoritzades. Per aquestes latituds, ho acaben d’intentar. Però els hem recordat, una vegada més, que no aconseguiran el nostre desnonament lingüístic. Que el valencià és la nostra casa. Que la nostra casa no es toca. Ara bé, té les portes obertes de bat a bat. A tothora. Per això, si volen, endavant: hi seran sempre benvinguts.

L'Horta suplica

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 1 MARÇ DE 2025
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Estirada a la vora de la mar, llança al cel braços i dits suplicant ajuda. Ni tan sols el seu color verd esperança aconsegueix revitalitzar-li l’ànim. “L’horta agonitza”, diu un llaurador de llarga travessia. I me’l crec. Des de fa temps, assetjada pels voltors del capitalisme, a la nostra terra li costa més que mai alçar el cap i respirar: tènues subvencions de les institucions, discret relleu generacional, i la creença, la destrellatada i perillosa creença d’una part de la societat, que l’horta ha de ser una mena de parc temàtic que s’ha de mantenir viu per poder passejar-hi, recrear-se en el canvi estacional o ensenyar a les criatures que les taronges o les carxofes no es cultiven en els supermercats. Pobre paisatge! Li faltaven ara els atacs a la Llei de l’Horta. Tanta poesia i narrativa sobre com els il·lustres llauradors i llauradores anteriors s’han dedicat a guanyar-se les garrofes a vora séquia, i mira tu a quin punt hem arribat! Quant els queda als camps conreats de sol a sol per famílies que encara hi habiten abraonades per pura supervivència o adhesió centenària? Quant els deu quedar, si el govern valencià menysprea l’oceà de cavallons que ens proporciona marees de deliciosos aliments, i acaba de regalar un bon pessic d’aquest racó del món als filisteus de sempre perquè hi construïsquen sense mesura? I és que continuen havent-hi pirates amb corbata disposats a massacrar séquies, camins i hectàrees de tradicions per promoure un model de civilització que formigone la nostra identitat i ens cimente el dret a perdurar agermanats amb la natura. 

Així i tot, per a moltes persones, som un país ric en orgull i dignitat que, des de diferents fronts, pot allunyar l’agricultura de la sepultura. Perquè, conscients de la nostra fragilitat davant d’allò que el planeta és capaç d’aplicar-nos, ens sentim cada colp més i més abocats a salvaguardar l’entorn, que és com dir la vida. Una pena que cap dirigent de fang no entenga que formar part d’una terra implica no sols estimar-la, sinó també respectar i ajudar generosament a qui porta segles atorgant-li i atorgant-nos vida.

No permetrem l'oblit

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 15 FEBRER DE 2025
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Quantes vegades, al llarg de la nostra existència, visitem el passat? En quantes ocasions busquem aquella persona estimada que ens acompanyava de joves o aquella casa-niu on vam residir durant dècades? A mesura que corren els anys i ens acostem al templet de la tercera edat, la presència de l’ahir guanya terreny a l’expectació del futur. Alguns ho consideren nefast perquè associen la nostàlgia a la memòria, i acusen aquella de triturar-nos el present. Jo, en canvi, crec que mirar enrere no ens converteix en esperits afligits pel que ens toca viure en l’ara. Mentre hem anat construint dreceres o coves per resguardar-nos de les tempestes de la vida, és normal que anhelem assegurar-nos que allò d’antany es mantinga ferm en la nostra memòria. Perquè a partir d’un cert moment, hi ha paisatges íntims que només tenim l’oportunitat de recórrer amb els ulls dels records. I ho hem d’agrair ja que la memòria, tot i ser sovint poc reverenciada, és un dels tresors més preuat que posseeix l’ésser humà. La memòria també ens ofereix l’oportunitat d’analitzar els punts de partida de conflictes que ens marcaran per sempre: pensaments confessats a deshora o fora de context, gestos inadequats, decisions errònies. En una paraula, errors en la nostra pròpia narrativa que, d’alguna manera, constitueix també un fragment de la història col·lectiva. 

En aquest moment en què una bona part del món s’agenolla davant l’odi i la violència que pretenen sotmetre la majoria de la societat a un control aclaparant, des de casa hauríem de revisar el passat propi i el comú. Hauríem de tornar enrere en el pensament per destruir l’horror desbocat actual, i rememorar d’on venim: de guerres que no vam saber evitar; de dictadures salvatges que hui en dia continuen en mans dels hereus; d’individus obsessionats per forjar-se poder i predisposats a eliminar allò que els faça ombra; de fanàtics recolzats per ments absents. 

Certament, la memòria es pot revelar bella i purificadora; o aterridora i traumàtica. Però, així i tot, cal mantenir-la present. Ara més que mai. A fi de no reescriure tragèdies ja sofertes, no permetrem l’oblit. No permetrem que ens obliden.