divendres, 17 de setembre de 2021

El que queda de l'estiu

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 11 DE SETEMBRE DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV



Per poc que ens hi esforcem, la majoria de nosaltres està en condicions de recordar quasi tots els estius de la seua vida. Qui oblida la puresa dels estius de la infància, l’excitació dels de l’adolescència i l’eufòria dels anys més madurs quan anhelem amb urgència abandonar-nos al plaer de les obligacions lleugeres? Algú dirà que passa igual amb el Nadal però, tot i que no és la meua intenció desméreixer-lo, opine que es tracta d’un temps més delicat que ens aboca a recargolar-nos a l’escalfor de la llar i dels éssers estimats i on, per damunt de l’alegria dels retrobaments, sura una melancolia que ens assetja a la menor distracció.

L’estiu, per contra, ens succiona l’esperit cap a horitzons oberts i vols en desbandada, de la mateixa manera que si quedàrem atrapats en un enorme ball de papallones monarca. L’estació és un castell de focs i ens enceguen la brillantor de les mirades, les espurnes dels somriures, i els esclats dels crits excitats que acompanyen l’encontre amb les ones, l’amor i els cossos bruns. Intentem estirar aquesta felicitat com qui mira d’allargar la sensació plaentera de l’últim mos o l’últim glop d’una menja saborosa, endarrerint més i més el moment en què se’n dissiparà la màgia. Al llarg de l’any, ens enfonsem agradosament en els records que ens ha proporcionat el període i en pouem anècdotes que travessen totes els edats: el poalet carregat de tresors marins, el meló que el iaio talla en una cerimònia digna d’un altar, el càmping a vora mar, el baret de la platja convertit en quarter general, les motocicletes veloces davall les estrelles, la sempiterna motxilla de pell arrugada de tantes vides... Però, sobretot, tenim arxivades al cor milers d’instantànies irreemplaçables de qui ens ha hi acompanyat: els pares, quasi adolescents, emmirallats en el nadó que els somriu i que dècades després seràs tu; la família, retrobant-se i transformant-se; les amistats dels concerts que canten al firmament; aquell rostre que vam estimar...

I el dia en què ens adonem que el paisatge ha començat a tenyir-se de canyella, rebem serenament les hores fosques perquè sabem que, vinga el temps que vinga, sempre trobarem un refugi càlid en els estius de la nostra vida.

dimarts, 27 de juliol de 2021

Samuel

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 17 DE JULIOL DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


Si has nascut del ventre plàcid d’una dona, si eres comunió d’oxigen i sang, si has estirat membres i eixamplat vísceres, haurem d’arribar a la conclusió que eres un ésser humà, igual que nosaltres. Si has mirat una flor amb la innocència dels primers anys, si has passejat el ditet per aquell conte que t’atrapava cada nit, si has llançat crits d’alegria minúsculs com les ones de la mar que et feien cosquerelles a la planta dels peus, haurem d’arribar a la conclusió que eres un ésser humà. Igual que nosaltres.

Però si un dia, de sobte, portes a terme una acció pròpia de les bèsties més ferotges de la creació, ens haurem de preguntar en quin moment vas decidir abandonar-nos i convertir-te en la monstruositat de qui renega de la seua espècie.

Has assassinat una persona. Al crit de “¡Maricón! ”, li has aturat el preuat temps concedit. Perquè no t’agradava la seua manera de ser o de fer, has interromput una existència que a penes s’iniciava.

La de Samuel.

I no t’ha importat destruir-ne el món íntim: els pares, morts en vida; les amistats que l’acompanyaven quan el marcares amb el puny i que ara en defensen la memòria; els amors que l’haurien d’haver transportat pels viaranys dels sentiments més bells; els paisatges que has foradat amb un buit que ja ningú no podrà omplir; la copa servida que l’esperarà eternament...

Recorre el planeta un JO mesquí que fa i desfà en funcions de les seues necessitats. No ens n’importa el nom, edat o nacionalitat; només sabem que és un JO intolerant i egocèntric, de cor corromput per la maldat, que s’ha concedit el dret a violentar qui gose enarborar banderes, llengües o comportaments que considere insultants. Aquest JO de mort solament pot existir i reproduir-se a l’empara d’una societat que mira cap a un altre costat i que, sovint, el perdona. Per això, per tal de protegir la llibertat i assegurar-nos un present i un futur oberts i pacífics, hem de denunciar els mercenaris de la incivilitat que habiten entre nosaltres i condemnar-los sense titubejar. I que a les clavegueres de l’infern on resideixen, els arriben les nostres veus poderoses reclamant justícia per a un ésser humà noble. Assassinat. Desesperadament enyorat. Per a Samuel.



dilluns, 26 de juliol de 2021

Arribar a bon port

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 3 DE JULIOL DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


Són nombrosos els col·lectius que en aquesta crisi sanitària s’han guanyat el reconeixement de la societat, però en són pocs els qui s’ho mereixen més que els dedicats a la docència. A l’inici del curs que ara acaba, el govern apostà per afavorir les classes presencials a les escoles i instituts. No solament es tractava d’inocular saber sinó que calia fomentar les relacions socials, vitals, en la infància i l’adolescència, per a la formació de la personalitat. D’aquesta manera, es pretenia que cada centre obert oferira a l’estudiantat una quasi normalitat dins de la immensa irregularitat que ha suposat i suposa el COVID-19. A base d’un esforç titànic no exempt de controvèrsies, la comunitat escolar va fer pinya per abordar el repte. Ara, després de deu mesos complicats, es pot afirmar que el món de l’ensenyament ha aprovat amb èxit la seua gestió.

Així i tot, però, s’ha parlat poc del dia a dia dels educadors i educadores que han hagut d’enginyar-se-les a fi d’atendre in situ un alumnat igual de desorientat que ells, en aules hiperventilades, perseguits per mascaretes i gels, cerimònies d’entrada i eixida, temors omnipresents, alarmes diàries, i un riu de comunicacions entre pares, claustres, inspeccions i autoritats sanitàries per certificar o rectificar les informacions de tota mena que circulaven a una velocitat vertiginosa.

Sé que, a hores d’ara, la majoria de les famílies els ha agraït el seu treball sense límits. Que cada pare, mare, estudiant ha tingut un moment per dirigir un pensament tendre a qui, aquell setembre passat, va posar en marxa, amb més moral que mitjans, la maquinària de l’educació. Que la societat sencera ha manifestat, una vegada més, la seua profunda admiració envers el professorat que lluita, contra vent i marea, per una educació de qualitat.

Si no és així, encara estem a temps de donar-los les gràcies per haver-nos guiat en la fosca travessia i per, tot i haver sentit en la pell les urpes de la desesperació i la impotència, no haver defallit mai. Estem a temps d’inclinar-nos respectuosament davant del seu treball i dir-los que els necessitem per arribar a bon port. Perquè són els nostres pilars, els pilars del món en què volem navegar. 


diumenge, 27 de juny de 2021

Siguem invencibles

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 19 DE JUNY DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


Hui, en aquesta columna, hauria volgut delectar-me amb l’aroma de l’estiu que ja ens saluda. O amb la notícia del retorn dels festivals que, per fi, aguaiten pertot arreu. O amb els territoris que ens esperen amb les fronteres obertes. Però no he volgut. No he volgut deslligar-me del lament desesperat que aquests dies ressona per damunt de la vida, del plany profund que contrau les entranyes de la Terra. El sentiu? És el crit d’una mare que reclama la carn de la seua carn.

Diem Ana i Olivia i tot queda exposat: l’horror desbocat, inhumà, atroç, engendrat per un ésser incapaç d’estimar que ha sentenciat a mort la innocència més translúcida, que és la forma que té una criatura d’enlluernar-nos i oferir-nos el seu amor barata res.

Juraríem que la devoció infinita que sentim pels nostres infants és la nostra raó de viure i que no hi ha fossa abissal ni foscor volcànica més profundes que aquest amor filial. De vegades, però, la terrible realitat ens ensenya que això no és sempre així i que la cultura del patriarcat, unida a les actituds frívoles d’alguns mitjans de comunicació i partits polítics davant de l’estampa diària de la violència de gènere, dona ales als energúmens possessius que, tard o d’hora, es desfan de les seues pells de bonhomia i escampen el verí de l’odi sobre les vides de qui consideren causa del seu infortuni.

Diem Ana i Olivia, i ens arriba l’alé tallat de Beatriz, enfonsada en un univers paral·lel de foscor eterna, arrapada als records de la vida que fins fa poc compartia amb els seus amors, una vida amarada de felicitats grans i menudes que l’home en qui confiaven els ha sostret. No en diré el nom. La bèstia ha perdut el dret a ser invocat. El diluirem en el dissolvent del silenci i l’oblit. D’ésser humà, només conserva el deure de pagar pel seu crim.

Mentrestant, la mare, des d’un lloc impossible d’imaginar, sap que no tornarà mai més a abraçar la vida. Mai més.

Fem-nos un favor: siguem invencibles. Ajuntem les nostres inseguretats, força, ràbia, sentit de la justícia i valentia, i cridem-ho ben fort: les nostres vides i les dels nostres fills i filles no es toquen. Punt.

I després, al carrer, unides en un sol cos, a parar els peus al monstre. 


dissabte, 19 de juny de 2021

Des de fora de la pantalla

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 5 DE JUNY DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


Últimament m’aclapara l’omnipresència d’una paraula-tòtem que trobe repartida pertot arreu, que forma llistes d’èxits, que fa rica la gent, que enemista uns i altres... Em referisc a la totpoderosa AMISTAT. Qui ha desvirtuat un mot tan bell i l’ha convertit en moneda de canvi d’un sentiment que poc o res té a veure amb l’estima?

Gràcies, o per culpa de, les xarxes socials estem capacitats per tenir amics i amigues a cabassos, de manera que hi ha qui creu que posseeix l’amor de milers de confidents que, en cas de necessitat, el consolaran barata res. Això sí, des de darrere de les pantalles. Això sí, des de la comoditat de les seues habitacions i sense cap compromís. I resulta que un pot fer-se amb 5000 amistats. O 50.000! De veritat que els anomenem “amistats”? Com és possible si en la vida real la majoria les comptem amb els dits d’una mà i encara ens en sobren la meitat?

Presentar una persona com a amiga, és confirmar davant dels ulls del món que és a ella a qui recorreries en cas de mal pas. Que no tens cap dubte que t’acompanyarà sempre, des de prop o des d’una distància sideral. Que interromprà, si cal, el seu ritme vital per acoblar-se al teu. Que et mirarà als ulls per confessar-te les veritats que fan mal. Que serà la teua crossa, la barca que et bressolarà, el fuet que t’esperonarà els desitjos. Que t’esperarà en cada revolt per recuperar l’alé amb tu. Que t’escoltarà els laments amb una paciència elàstica. Que t’encimbellarà quan caigues al pou.

En algun moment de les nostres existències, hem perdut alguna amistat per culpa d’una traïció, un malentés o per simple desídia i a l’instant, enmig d’un malestar terrible, ens han assetjat les preguntes: a què em comprometia l’amistat? Què li he preguntat tots aquests anys: Què pots fer per mi? o Què puc fer per tu? Com l’hauria d’haver tractada per no perjudicar-la, perquè no s’apergaminara? He complit les expectatives?

Hi ha pocs tresors comparables a l’amistat profunda. Aquesta rara avis de la nostra època no vindrà del planeta dels 5000 o 50000 visitants empresonats en tecnologies fredes. Perquè l’estima, ara i sempre, necessita l’alé del teu nom al bescoll i la calidesa perfumada d’una abraçada.


dijous, 17 de juny de 2021

Custòdia universal

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 22 DE MAIG DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


L’actualitat em posa davant dels ulls un ventall de desespers per a traslladar ràpidament al full en blanc: l’homicidi de dones; la insolidaritat dels negacionistes de la COVID-19 i les festes multitudinàries; la corrupció consentida i, fins i tot, institucionalitzada; el canvi climàtic que no para ningú; la manipulació dels mitjans de comunicació; les friccions entre grans potències que ens lleven la son i la pau; l’absència de cultura i de reflexió, causa contundent de tot l’anterior...

Aquesta setmana, però, em resulta impossible parlar de res que no siga l’assassinat de xiquets i xiquetes. Enmig dels inferns que ens bastim els uns als altres en nom d’ideals insidiosos, encara trobem qui és capaç d’obrir les comportes d’un altre horror. Pot ser un govern, com el d’Israel massacrant la població palestina. Persones vulnerables, sobretot: gent major, convalescents, invàlids. I criatures. Rebentades per les bombes. Soterrades davall de finques arrasades. Nadons de mirada buida rescatats d’entre els cadàvers desmembrats de la resta de la família. Germans abraçats per sempre en la morgue. Pares desesperats atrapant l’últim alé del cosset perdut entre els seus braços. O pot ser un miserable, assassinant la companya embarassada i el fill de set anys. En tots els casos es tracta de plançons de vida que no hem deixat arrelar, i això que en teníem la custòdia universal. Plançons minúsculs de vides que hem enviat al viatge solitari cap a l’eternitat.

Els xiquets i les xiquetes han de poder créixer en la inconsciència que atorga la felicitat immediata per tal que aquesta manera golosa d’atrapar l’aire i amollar-lo en un esclat de riure contagiós es configure com l’essència mateixa del que, a poc a poc, esdevindrà la bondat de l’ésser humà adult.

Per això, cal que els mals esperits recuperen urgentment la memòria de la infantesa per reviure la satisfacció amb la qual vam sucumbir al caleidoscopi quan ens regalà els primers focs d’artifici i n’acceptàrem la màgia. Perquè així se’ns va revelar la miríade de formes i colors que s’arreceren enmig dels plecs de l’univers. I així va nàixer la nostra voluntat d’estimar-ho tot.

dissabte, 15 de maig de 2021

Ombres i silencis

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 8 DE MAIG DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


Podríem dir que si ens vingueren ganes de parlar de Juana Sagrera, nascuda a València el 1820, la lògica ens confirmaria que ben poques persones sabrien identificar-la. Si hi afegírem que va estar casada amb Miquel Nolla, l’empresari català que va construir una fàbrica de mosaics policromats a Meliana des de la qual va exportar a tots els punts cardinals, de segur que ja començaríem a dibuixar un context per a la dama. Si, a més, recordàrem que el lloc fou visitat per figures de primeríssima línia de l’època (la família reial russa o Amadeu de Savoia), és a dir, si atorgàrem al marit de Juana el lloc de privilegi que, no ho discutirem, va aconseguir amb tota classe de mèrits, la visió que ens faríem de la valenciana es perfilaria substancialment. I si, per rematar-ho, fullejàrem l’àmplia documentació que ens presenta el visionari Nolla i la comparàrem amb les escasses referències sobre l’esposa, mare dels seus fills, víctima d’una confabulació de l’espós per tal de recloure-la en un psiquiàtric i, per damunt de tot, indiscutible base econòmica del negociat de l’empresari, ens acabaríem fent una pregunta que es repeteix com una lletania quan ens trobem davant la fulgència d’un homenot del segle que siga: tan irrellevants són les dones que conviuen amb ells en l’ascensió a l’Olimp?

De vegades és complicat conéixer les companyes d’alguns individus; tant, que és quasi impossible dibuixar-ne un retrat. De resultes d’aquest difuminat orquestrat per la societat, ens costa treball dotar el mascle de trets íntims i ens l’imaginem fet a ell mateix, travessant la història en solitari, rodejat de descendents creats per generació espontània, sense lligams afectius que el rebaixen a simple mortal.

Es dirà que sí, que fins fa poc les dones eren invisibles però que hem avançat tant i tant; jo retrucaria que sovint, en ple segle XXI, continuem preguntant-nos on són. Aquesta setmana, un programa de televisió dedicat a la figura d’un artista ha demostrat de quina manera un intent d’acostar-se de forma exhaustiva a un personatge rellevant pot servir-se exempt de referències femenines; ni mare, ni esposes, ni companyes. Ombres i silencis. Una vegada més.

Descoratjador.