Per a vosaltres, les bones paraules

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 9 NOVEMBRE DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

He estat dies buscant paraules per reportar el cataclisme que s’estén als nostres peus, però era com si se les hagueren engolides els crits de desesper de la gent i els silencis que anunciaven absències imposades. On trobar els mots per descriure els plors de qui ha perdut vides estimades; de qui contempla el paisatge familiar agonitzant sobre la vorera del carrer convuls; de qui ja no té llar i s’aferra al fragment d’un record de passat tendre per continuar endavant? No aconseguia atrapar ni una sola síl·laba per refilar-la als responsables polítics de la tragèdia. Quin dard es mereixen el Capdavanter i el seu exèrcit desbaratat? Morosos? Mentiders? Ineptes crònics que eliminen la Unitat d’Emergència per acantonar el govern anterior i invertir en tortures de bous, en una terra com la nostra, d’aigua salvatge i foc sempre a l’aguait? M’esforçava a localitzar vocables que en denunciaren la incompetència; la manca d’unió entre Generalitat i Generositat; la confabulada presència de l’extrema dreta; la provocació de la visita d’un monarca que circulava per allí. Volia posar per escrit que aquest dolor sense horitzó que sofrim ha sigut culpa de qui ni sap ni vol saber, i que això ho recordarem sempre. 

No, no encertava la paraula justa i vaig arribar a creure que tal vegada només el mutisme honrava el desconsol. 

Però m’heu obert l’esperit, herois i heroïnes de l’hecatombe generada per la infàmia. Ciutadania multicolor, carregada de pales i estima; tractors que han deixat els seus camps per alçar les avingudes enfangades; motxilles farcides d’auxilis; xarxes socials dedicades a unir allò esgarrat; alcaldies enormement implicades. I empatia. Empatia a cabassos. Gràcies a vosaltres el registre de mots que se’m resistia ha tornat a lloc. M’he llançat a capturar-ne uns quants, pocs perquè la commoció encara els reté, però suficients per escriure un text en el vostre honor. Un text que, malgrat els dimonis portadors de l’apocalipsi, m’ajuda a suavitzar la ràbia que m’aclapara i confiar en les persones. En el meu poble. 

Per a vosaltres, aquestes paraules. 

Per a vosaltres, les bones paraules.

Un llop vol entrar en la teua vida

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 26 OCTUBRE DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

La primera vegada que vaig sentir el conte de Caputxeta Roja vaig riure, no pel paper de la menuda sinó pel del llop. Em resultava poc creïble que una bèstia salvatge acabara disfressant-se de iaia malalta per fer-se amb la neta. Així i tot, és cert que la l’art sempre ha desenvolupat trames que narren l’intent de males peces d’ensenyorir-se del nostre espai a fi de destruir-nos, burlar-se de nosaltres o simplement distraure’s de la grisor que porten damunt. Resumida en una frase, la cosa aniria així: crònica d’un animal que prova d’enganyar-te per amargar-te la vida. 

A poc a poc, però, he descobert que aquell romanç infantil ja no m’és tan divertit, que apareix en l’actualitat quasi a diari i que ofereix arguments explosius. Per exemple, aquella història que parla d’un llop-policia camuflat que s’introdueix en partits polítics o associacions diverses per espiar. O la d’un llop-pederasta vestit amb sotana que penetra la privacitat de criatures verges. O la d’un llop-nóvio d’alcadessa que, amb perruca o sense, furta tant com pot i a qui pot, mentre ella amolla vides. O la del famós llop-Bombó que, amb la coroneta al cap... En fi, tenim un cabàs de notícies sobre alimanyes que es resguarden darrere de mentides per augmentar el seu patrimoni d’aspiracions i venjances. 

Ací, a casa nostra, no n’estem exempts. Des de fa anys, l’Ajuntament de València convoca el certament de relats Beatriu Civera per a la igualtat. Consisteix en escrits que defensen la llibertat de les dones i els autors i autores dels quals, en altres esferes, en demostren respecte. Enguany, però, un dels finalistes és un llop-pamfletista que ha posat el nas en el concurs per a, com si fora una tragèdia grega, rebentar-lo. Per què? Doncs perquè es tracta d’un individu condemnat per violència contra l’esposa. Sí, jutjat i condemnat. Ara el consistori informa que no li retiraran el guardó, que en publicaran l’obra, tot i que de cara al futur bla-bla-bla... Quina deshonra. Quina mofa literària. Ai, Caputxetes, la tradició oral sempre ho ha clamat: hem d’estar alertes. Els boscos, naturals i polítics, continuen, més que mai, farcits de llops que inventen farses per agredir-nos des de tots els fronts. 

Don i Doña

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 12 OCTUBRE DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Don i Doña, si m’ho permeten, em presentaré: soc un dels fruits de la llengua que acusen d’”impuesta demasiado tiempo”. I ho soc gràcies al rei Jaume I (el del 9 d’octubre, per si no els sona) i als meus pares, família, veïnatge i amistats que habiten el meu país. Des que vaig obrir els ulls al món, els molt devots m’alimentaren amb cançons de bressol i rondalles, refranys i frases fetes, tradicions i jocs de carrer; i amb una quantitat generosa de paraules que ens bullien al cap com la cassola al forn i  escapaven de la boca per envolar-se per les llars. A tots ells, em contaven de nit a la fresca, també els ho havien aplicat els seus, en una mena de deliciosa cadena. 

Com, Don i Doña? No. He dit “cadena”, no “condemna”, que és el que van airejant vostés pertot arreu.

Perdonats estan.

Prosseguisc. 

Allà pel segle XVIII, el monarca veí de Castella i la seua colla van entrar al Regne sense permís i es van arremangar bona cosa per caçar la mosca apegalosa que tant odiaven: la nostra llengua. Pretenien substituir-la per la seua que, es vanagloriaven, havia nascut quan el Big Bang i els atorgava el dret a menysprear qualsevol parla que se’ls posara entre cames. Es van llançar a desbrossar els racons del territori per buidar-lo de vocals obertes i tancades, d’historietes de gegants del romaní i de músiques que cantaven l’ama del corral o la casa del Cabanyal que fa cantonet. 

Ens van enverinar l’aire. Així i tot, jugant jugant, des del 1238 en som milers a continuar fidels a qui ens va parir. 

Don i Doña, no entenen que si el valencià s’haguera “impuesto”, vostés el dominarien? Per nassos. Igual que la majoria dominem a la força l’idioma dels Borbó. El problema és que vostés van desertar fa molts anys i se senten desarrelats. Per això festegen la Diada o les Falles com si es tractara del Día de la hispanidad. Si no fora així, també seria seua la llengua en què m’expresse i la dignificarien sense prejudicis. 

No diré que el valencià, ferit per les seues polítiques agressives, no s’encongeix de dolor però es manté viu perquè el parlem, el llegim i el cantem. Per evitar acabar com vostés, Don i Doña, desubicats en un país que es resisteixen a comprendre i a estimar.

La vergonya no és nostra

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 28 SETEMBRE DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

No sé si pensareu que exagere si dic que n’estic farta, molt farta. Que no s’esvaeix un sol dia sense que aparega un nou cas d’abús sexual contra una dona. Que els crits de les víctimes, o els seus silencis imposats, em pertorben el cor. Que m’aclapara que la justícia desvie la mirada davant d’aquests actes miserables. I és que no pare de preguntar-me, quina casta de jutge pot eximir del càstig uns ancians que han abusat de menors, captades a les portes de centres escolars?; quants futbolistes, acusats de delictes sexuals contra dones, tornen al club com si res?; a quina classe de judici humiliant sotmeten Gisèle Pelicot, drogada durant una dècada pel marit per oferir-la a altres homes perquè la violaren mentre ell ho filmava?; quina mena d’alcalde, representant màxim del poble, canta en públic una cançó pedòfila que parla del plaer de baixar les bragues a una menuda?; quin públic l’aplaudeix?; i quina perla de la Confederació Episcopal l’excusa assignant la culpa a la societat que, resol, ha esdevingut excessivament puritana? 

Imagine que sovint vos qüestioneu la justícia que hem forjat. Jo també. I em remou l’estómac la imatge de les agredides de per vida per desgraciats que es creuen blindats. Així i tot, els delinqüents ho pagaran ben pagat. Em force a interioritzar-ho. Tot el que han fet els passarà factura, tal vegada no de la mà dels tribunals, per desgràcia encara n’estem a anys llum, però sí que ho tributaran de la pitjor manera que abonem els nostres errors: a través de la consciència. La nostra que, tard o d’hora, ens dispara remordiments i imputacions i, sobretot, la consciència de la societat. Perquè un dia, algú que els criminals estimen i veneren per damunt de tot els recriminarà de ser (espós, pare, iaio, amic, amant...) l’individu més deshonrós que mare Natura haja parit, un brancatge tortuós i pudent de barranc que s’ha de denunciar i perseguir fins l’extermini del seu nom. 

Per tot això ens necessitem, homes i dones bons: per a la defensa del respecte i de les llibertats, i per traure a la llum les actituds violentes que condemnen les dones al dolor etern, a fi que prompte, com reivindica l’admirable Gisèle, “la vergonya canvie de bàndol”.

Nos amours

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 3 AGOST DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

L’estiu ha tenyit la casa d’un silenci espés. Un raig de sol, cansat de joguinejar amb la cortina dansaire, s’ha deixat caure sobre l’estora. Sembla com si ell també reclamara repòs, igual que la menuda que dorm plàcidament al sofà. La mare la mira i sospira de benestar. Els cabells negres de la xiqueta contrasten amb la pell de nata, tan suau que pareix que ni l’aire gose acaronar-la. Però la mare, sí; amb tendresa, li prem el bracet mentre sent com batega la felicitat. 

Decidida a respectar el descans infantil, encén el televisor i el redueix a un fil de so. Durant uns instants ressegueix les imatges de la inauguració dels Jocs Olímpics: una diversitat exuberant de colors, reivindicacions, homenatges i desfilades. Tanmateix, l’opressió al cor li fa aclucar els ulls. Li costa assimilar aquesta festa nascuda per asserenar les mentalitats, perquè sap que a l’exterior de l’obra teatral que París ofereix, la crua realitat no s’ha alterat ni un mil·límetre. Mentre el Comité Olímpic ha acceptat emblanquinar banderes amb noms de dictadors genocides, a uns quilòmetres de distància no han cessat de ploure bombes que han rebentat famílies senceres; no han parat d’enfonsar-se barques d’emigrants que ningú no rescatarà; no han escatimat assassinats d’estudiants, i no han emmudit les veus que gestionen el planeta reptant-se, declarant guerres, firmant rendicions, i torna a començar. Mentrestant, recorre el món un Hymne à l’amour que confirma l’amor apassionat i egoista en què viu la humanitat. “Les Olimpíades sempre han sigut un parèntesi de pau per acollir la competència amistosa -li va dir algú-. A més, la vida ha de continuar”. Ha de continuar malgrat el desempar activat per polítiques immorals. La vida ha de continuar, sí, però també la denúncia dels criminals i, per damunt de tot, la lluita per la supervivència dels pobles. 

La mare desvia la mirada i busca el rostre de la menuda que ara ha entreobert la boca i aparenta somriure. Acarona el front del seu estimat oasi de pau que respira per aquells éssers que l’horror ha silenciat i, entre bes i bes, li xiuxiueja el secret de qui no vol deixar d’existir: “Tous les amours du monde sont nos amours. Luttons pour eux”.

Ser respecte o no ser

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 20 JULIOL DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Ahir, passejant per València, vaig observar que en una de les parets d’un edifici impol·lut, algú hi havia fet una pintada. Tot i que sempre he pensat que la majoria dels grafits que visualitzem per les ciutats solen reflectir eslògans, reivindicacions o versos com una manera més de llibertat d’expressió, en el cas que comente, el dibuix semblava inacabat i resultava insuls, buit. Però el que més em va xocar va ser el llenç triat per amollar-lo: a la porta d’un tanatori. En un espai on habita la tristesa. En un refugi construït per fer costat al dolor de la nostra gent. Es veu que a aquest indret sagrat per a mi, com ho són una escola, una residència d’ancians, un hospital o, simplement, la casa d’algú, arribà una persona, destapà l’esprai i atacà la superfície verge que se li presentava davant dels morros sense plantejar-se què representava el lloc. 

Soc conscient que pintar quatre ratlles en un mur no altera el rumb de la vida que s’oculta al voltants de la pedra, però no deixarà mai d’atabalar-me l’absència enorme de consideració que circula entre nosaltres, les desenes i desenes de conductes irrespectuoses que presenciem a diari, de graus, intencions i conseqüències diferents encara que lligades per la mateixa falta d’empatia per tot i per tots. Tenim qui, en el tren, ocupa un seient amb els peus; qui orina en les parets d’un monument; munta Ferias de música que marginen la cançó en valencià; qui, en un museu, agredeix obres d’art en nom d’alguna lluita; qui menysprea gent pel color de la pell o la llengua; aterra al món de la política per escopir sobre la llibertat; organitza festes a altes hores de la nit;  o passeja gossos sense corretja. Són els comportaments que s’allunyen anys llum del respecte i els que, per desgràcia, més practiquem: meninfotisme, intolerància, incultura, incivisme... 

Tal volta caldria obrir tots els diccionaris i posar en negreta la paraula “respecte” per recordar que si l’obviem estem perduts; que una societat que aspire a “ser” (íntegra, bella, justa) haurà de basar els seus fonaments, defenses, i presents i futurs de convivència en l’actitud d’estima generosa de la seua ciutadania. 

Malsons a vora mar

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 6 JULIOL DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

La nit de Sant Joan és, per definició, bellesa, alegria i calidesa. El llenç nocturn esguitat d’estrelles i de llunes representa tot allò que esperem de l’estiu i, per què no, de la vida. En un ambient festiu, juguem amb el foc, el foc amb l’arena, l’arena amb la mar fins que, en unes hores, flames, terra i aigua s’apropien de nosaltres i ens porten amunt i avall d’un univers de sensacions ben particulars.

Però, igual que tot en la vida, arriba el moment en què es fa la llum, s’esfuma la màgia i tornem a tenir davant dels ulls la nostra realitat, aquella que procurem configurar dia a dia. Enguany, l’alba també ens ha abocat a les retines encara enfebrades per la celebració, les imatges d’un panorama que es repeteix any rere any, cada colp més fosc i provocador. Parle de les deixalles dels milers d’individus que han passat una nit entre els braços de la natura, amfitriona generosa, i que, quan se n’han hagut de separar, li han donat les gràcies obsequiant-la amb quilos de botelles, plàstics, papers, cendres i algun que altre vòmit. Una manera miserable d’agrair la bondat d’una costa marina que s’esforça per sobreviure a la nostra maldat. A pesar d’això, allí tenim, a primeríssimes hores del matí, el sacrificat personal de la neteja que s’afanya per recollir la immundícia de l’atac de pirates de totes les edats, sexes i procedències. 

Evidentment qui ha de carregar amb la culpa d’emporcar el territori és, d’entrada, qui participa en l’esdeveniment. Per què cada persona no recull la ronya que genera i se l’enduu a casa? Perquè li falta mirament. Quina en seria la solució? Educar. Com sempre. Qui se n’ha de fer càrrec? Els adults, les famílies, les administracions públiques, les autoritats, els mitjans de comunicació, l’escola, la col·lectivitat en general... Mira que posseïm agents que podrien conformar un canvi d’actitud en qui abusa del món, però no ho fem perquè ocupem el temps en l’amfiteatre dels egoismes i dels insults permanents per tal d’aconseguir poder i estovar-nos sobre els caps dels altres. 

Després protestem si entropessem amb gossos a vora mar, perquè lladren, embruten, molesten... Queda demostrat que, de moment, preferim una altra classe de malsons.