divendres, 30 d’abril de 2021

Memòria en flames

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 24 D'ABRIL DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


Aquesta setmana, Sud-àfrica ha perdut un tros de memòria. Durant uns dies, a Ciutat del Cap, diversos edificis de la seua Universitat, fundada el 1829, han sucumbit a mans d’un incendi esfereïdor. Entre les runes, la tragèdia de les tragèdies: les restes d’una part de la seua històrica Biblioteca Nacional que conserva manuscrits de valor incalculable.

Tot i que la desaparició del patrimoni escrit d’un poble sempre és corprenedor, aquesta no és ni serà l’última “Casa dels papers” que expira devorada per les flames. La Humanitat té gravat altres drames que ens tatuà ferides de les quals no ens hem aconseguit rescabalar mai. Encara comentem, com si fora ahir, la destrucció, el 48 aC, durant l’assetjament de Juli Cèsar a la ciutat, de la Gran Biblioteca d’Alexandria. I des de l’agost del 1992 guardem impreses a la retina les imatges del cadàver calcinat de la Biblioteca Nacional de Iugoslàvia, ubicada a Sarajevo i cruelment aniquilada per l’artilleria sèrbia.

Les petjades que anem escampant sobre els camins del món van i vénen, fossilitzades o evaporades pels capricis de la Mare Natura. La necessitat de deixar en herència al futur les nostres empremtes vitals, però, ens portaren a inventar l’escriptura. A partir d’aquell instant, un dels més màgics de la nostra evolució com a espècie, vam anar depositant els nostres pensaments i elucubracions, records i anhels sobre tauletes d’argila o papirs, teles o parets, pergamins o fulls. Per als grups socials, les biblioteques són al mateix temps els depòsits i els vivers de tot el que han sigut i del que podrien haver sigut, i són les claus per discernir els senders correctes que duen al benestar i la felicitat. Si se n’esfuma una part, és com si demà ens despertarem amb mitja memòria esborrada; intuiríem que conservàvem records d’aquell rostre estimat però ja no seríem capaços, mai més, d’experimentar l’amor que sentíem per ell.

La defunció d’una biblioteca no es pot reparar de cap de les maneres. Accidental o intencionada, no deixarem mai de preguntar-nos de quina manera es pot continuar existint sense l’alé dels avantpassats, sense la seua veu arrecerada en tresors tan valuosos i alhora vulnerables com són els llibres.


dijous, 29 d’abril de 2021

No soc de guerres

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 10 D'ABRIL DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


No soc de guerres. No he somiat mai a ser amazona, samurai o generala de cap tropa perquè em desagraden les tensions extremes i els conflictes que se’n deriven. Per la mateixa raó, no aplaudisc qui busca honors a través de la força (verbal o física, en un ring o en un hemicicle), encara que els mitjans de comunicació i moltes arts s’encaboten dia rere dia a reportar-nos-en exemples a fi que no se’ns oblide que ens agrada abusar de crits i castanyes quan ens hem de posicionar al món.

Per tot això, em resulta molest que es recórrega a formes i girs lingüístics propis d’un exèrcit per expressar situacions que poc o res tenen a veure amb un camp de batalla a l’ús. Em referisc a la manera que es té de descriure els éssers humans que han sobreviscut a tal o qual malaltia. Que valents!, exclamen, han agafat la mort per les banyes, han lluitat com a feres, no s’han rendit... I els felicitem per la seua recuperació adjudicant-los un protagonisme absolut, com si la ferma voluntat de curar-se fora la clau, més que suficient, per superar un diagnòstic terrible.

Aquesta manera d’evocar l’actitud de qui s’ha salvat de la Parca és perillosa o, com a mínim, poc sensible, perquè s’infereix ràpidament que les persones que, per desgràcia, no han arribat a reposar-se de la dolència i han sucumbit a la malaltia, no han disposat del (dit amb les seues paraules) coratge suficient per encarar-se al destí, per arremangar-se i retrucar a l’enemic en el seu camp de batalla i amb les mateixes armes.

Opine que, per inèrcia, qui sent amenaçada la seua supervivència esdevé fort i lluitador perquè no té més anhel que eixir a la llum del sol per abraçar la vida. Burlar la mort és l’eterna aspiració de la humanitat però no es pot presentar com una confrontació on l’ésser debilitat està obligat a convertir-se en un Hèrcules o una Atena per evitar que, si el cos s’apaga, l’acusen de no haver sabut lluitar per la seua existència. Ja seria hora, amb l’ajuda de la classe mèdica i dels mitjans de comunicació, de construir una nova oratòria, una nova manera d’explicar les coses terribles que ens passen sense haver de recórrer a tanta testosterona i reptes bel·ligerants.

dimecres, 28 d’abril de 2021

Amigues

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 27 DE MARÇ DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


Són les 9 del matí. La plaça del poble, que acull l’edifici de l’Ajuntament, la farmàcia i un grapat de botigues, es troba pràcticament buida. Estem en pandèmia i l’autoritat ha decretat que per doblegar la corba de contagis, el comerç no essencial ha de tancar. Això inclou les cafeteries; es veu que la nostra societat, abocada al carrer i al “Va, una cervesa i xarrem”, ha de desmuntar les terrasses per salvar-se. El govern, però, els atorga una bombolla d’aire: podran servir consumicions... des de la porta.

Obedients, set amigues, distància preceptiva i rostres coberts, cinc carros de la compra i un caminador, recuperen la seua antiga tradició de reunir-se a primera hora per compartir un segon desdejuni i notícies sobre el seu univers. De seguida, van com un tret a fer la cua del bar a proveir-se del tallat. Després, mentre unes s’acosten al forn per dolços, les altres organitzen l’escenari. Qualsevol lloc és bo per a seure: un banc, un piló, un mur baixet, una cadira de les que les cafeteries han amuntegat contra la paret. S’alcen els colls dels abrics i s’arrapen als gots calents. Fa molt de fred. No obstant això, aguantaran: per res del món es perdrien aquest moment únic.

No tarden a desenvolupar el guió. Es lleven la paraula, riuen, es giren i contragiren, s'interpel·len. Com a grup consolidat, cada una juga el seu paper: la que més crida, la que sols somriu, la susceptible... Totes diferents però totes conscients que la trobada desenfadada a la intempèrie constitueix un dels tresors del dia, una manera d’agafar forces per continuar el calvari solitari. Perquè la lluita contra l’epidèmia és també la lluita contra la solitud. Per això se sacrifiquen: la humitat, la gelor dels seients i la incomoditat de la mascareta a canvi d’un sospir de companyia. I sens dubte, ara mateix no hi deu haver en cap paisatge de cap territori, més vida i color que en aquesta senzilla àgora.

S’esgota el temps i la colla s’acomiada a contracor. La plaça torna a emmudir.  L’atmosfera efervescent, les ocurrències delirants, les bombolles d’estima han desaparegut. Les bandides no han deixat cap memòria darrere d’elles. S’ho han endut tot.

Ho necessiten per a arribar a l’endemà.  

dissabte, 13 de març de 2021

Clavegueres

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 13 DE MARÇ DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV



Crec que les mentalitats generoses comencen a formar-se al ritme dels primers batecs de cor escalfats per l’amor circumdant. Immediatament després, la nostra visió del món es va ampliant gràcies a la construcció d’un univers poblat de lliçons de vida on les lectures són els finestrals pels quals aguaitem la mirada, i la reflexió, la cortina que tamisa la llum crua que ens assetja des de l’exterior. És sabut que l’educació ens allarga les mans cap a altres mans i ens eixampla l’abraçada, mentre que la ignorància és una navalla afilada que ens escorxa vius i ens abandona a la intempèrie de l’amoralitat.

De vegades ens encabotem a emblanquinar el tarquim que aïlla els gurus de la violència, siguen dels baixos fondos o de guant blanc, amb llargues explicacions sobre què sosté la democràcia i els drets de les persones. Però aquestes hordes que menyspreen la dignitat dels éssers humans i pateixen de còlera crònica, són timpans gèlids contra els quals s’esmicola la bondat de l’univers. Des que el món és món peguen voltes per la Història de manera obsessiva per fer-se amb el poder i assegurar-se que res no altere la seua natura corrompuda. Parapetats darrere de tota classe de tribunes, armadures, uniformes, càrrecs atorgats per la ciutadania o càntics patriòtics, si pogueren detindrien els astres per salvar els seus privilegis de raça i fortuna que creuen guanyats a pols. No es cansen de la fredor que emana del seu odi perenne? No s’asfixien entre dents serrades i punys premuts?

Necessitem tots els nostres esforços, temps, poder reflexiu i empenta intactes per desmuntar les estratagemes amb què aquests espècimens de la brutalitat intenten, sense descans, lapidar les llibertats. Hem de resseguir els passos de les ments corruptes, mirar-les dins dels ulls i fer-los arribar la nostra veu en defensa de les persones que s’han sacrificat i es sacrifiquen per rescatar la dignitat de l’ésser humà de les fosses sulfuroses de la intolerància. Perquè la història ens ho ha contat massa vegades: és el silenci de la societat, és a dir, la seua ceguesa, sordesa i claudicació, qui alimenta l’abominació que habita les nostres clavegueres.

divendres, 12 de març de 2021

El meu contenidor

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 27 DE FEBRER DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV



No tenia intenció d’insistir més en el tema però se n’ha parlat tant últimament que no em  resistisc a participar jo també al memoràndum. Per això, demane aquestes línies per presentar un amic entranyable que m’ha marcat la vida: el meu contenidor.

Recorde que de menuda, quan els pares em duien a passejar, era la primera cosa que veia en eixir al carrer, davant mateix de la finca. Altíssim per al meu mig metre d’alçada; gegantesc per al meu cosset de nadó; desgastat i pudent per a les meues narius impregnades de Nenuco, m’estimava aquell enorme recipient com s’estima un company fidel que sorteja temporals per acudir sempre al teu encontre.

Prompte vaig intuir que molta gent l’evitava. És pobre, deien, emmanillat a aquell barri de l’inframón, sadollat de misèries, farcit de femta, incapaç d’aspirar a res que no fora que el substituïren per un modern sistema de recollida de residus subterrani.

Amb els anys, l’amistat es va anar consolidant. A les vesprades em contava les anècdotes del dia. Solia començar maleint les pixarrades del gos del forner que li rovellaven les rodetes o fent broma del teatre de Lluïset perquè les xicotes del parc no el descobriren amb la bossa negra tan poc glamurosa. De sobte, se li enfosquia la veu. La majoria de les persones, murmurava, venen a mi per llançar-hi el que els sobra de la seua existència. Molts, però, cada vegada més, remarcava, ho fan per no morir. I recordava la vídua del tercer que s’havia quedat un saquet de creïlles grillades; el sense sostre suplicant-li un rosegó de pa; l’anciana senyora Blanca furgant-li la panxa plorant; aquella família emportant-se bosses sense obrir... Quants drames insuportables que presenciava el meu amic! I ho vivia tot amb la boca oberta de bat a bat com si pretenguera engolir-se ell sol el dolor i les humiliacions i la desesperança de la pobra gent. De la gent pobra.

Anit fou notícia. Estic segura que, humil com era, no hauria acceptat ser l’estrella de cap firmament incendiat. Hauria preferit que aquells que ara s’arranquen els cabells per la seua pèrdua es preguntaren, ni que fora una sola vegada, per què hi ha encara tantes brases enceses en tantes mirades apagades.

dijous, 11 de març de 2021

Tessel·les

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 13 DE FEBRER DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV



Des de fa unes setmanes, m’assetja sovint una imatge ancorada en un temps pretèrit, molt pretèrit. Veig una casa de dues plantes, amb una façana de pedra i balcó de ferro forjat de color gris. La porta d’entrada és allargada i, al centre, un pom que és una mà de bronze atorga potència a la fusta simple i poc noble. És la llar dels meus iaios, la dels estius feliços. Aquesta evocació se’m presenta seguida d’altres de més menudes, com espurnes de sons, olors i sensacions captades al vol de la memòria.

Vesprada d’agost. La xafogor aplaca el meu cos infantil contra el terra fresc de mosaic. Les mosques volen i, a risc de perdre la vida, esguiten el silenci pesant. Des de la cuina, m’arriba el clinc-clinc de la cullereta d’alpaca remenejant el cassó de llet amb ou que la mare ha tret de la nevera. En un parell d’hores haurà quallat i berenarem merengada amb rosquilles sucades. 

Altres finestres remotes que em visiten: estic davant del rebost i contemple les figuretes i les estampetes que posen cara i data a naixements, comunions i bodes de familiars que no conec. Tafanege les gerres plenes a caramull de conserves i m’embriaguen les herbes aromàtiques. Resseguisc amb el dit les fotografies resguardades davall del vidre de l’aparador. Alce el braç i active el mànec de la bomba d’aigua tan sols per recrear-me en el potent raig de líquid expulsat.

Com és que hui, al bell mig de l’infern organitzat per un monstre microscòpic, rememore quasi de manera obsessiva la gamma d’impressions que em van despertar fa una eternitat uns peus nus vora la mar o mil goles cantant a l’uníson aquella cançó de moda? Per què torne a riure amb anècdotes i persones d’una altra època? Són tantes les tessel·les del passat que s’espenten per accedir al meu present que em pregunte si no s’han convocat per rescatar-me del dolor que ens té segrestats; per advertir-me, amb la seua bellesa, que els éssers humans som catàlegs ben proveïts de minúscules percepcions que tenen el poder d’invocar vivències oblidades; per repetir-me que, ara més que mai, cal aprofitar cada centímetre del camí, cada paisatge, cada bifurcació per si de cas, en un instant traïdor, el destí ens acaba tallant el pas(seig) per la vida.

dimarts, 9 de febrer de 2021

Des del refugi

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 30 DE GENER DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


Confinar-se, recloure’s, aïllar-se... No havia conjugat mai tantes vegades aquests verbs en primera persona del singular. Com la majoria de la humanitat, porte una eternitat frenant els impulsos que fa no res m’espentaven a obrir la porta de casa i arrancar a volar, la cara descoberta i el pit preparat per a totes les abraçades imminents. Durant els últims mesos, però, les nostres fronteres s’han anant reduint més i més i en l’actualitat estan a punt de llepar-nos la pell. Així i tot, no m’he rendit i ni un sol dia he deixat d’apamar el planeta, un cor o una vida.

En primavera, per exemple, en ple confinament, vaig viatjar a la literària Minnesota de Siri Hustvedt per passar L’estiu sense homes. Ho vaig gaudir enormement encara que em va sacsejar molts records familiars i unes quantes veritats amagades. Quan en vaig tornar, m’esperava, impacient, la lírica i em va presentar la Poesia Completa de Jaume Pérez-Muntaner a la de Marc Granell, i en ambdues m’hi hauria quedat a viure si no fora perquè em reclamaven d’un altre lloc. Al cap d’unes nits, ja estava en condicions de submergir-me, sandàlies a la mà, en Tot el que tinc per ballar amb tu, i visitar en companyia d’Elvira Cambrils les illes nívies de Grècia. En vaig eixir èbria de llibertat i disposada a deixar-me arrossegar pel primer riu que passara horitzó enllà. I m’acollí la barcassa de Jesús Puig, de nom Al tall al tall, farcida de mapes d’altres realitats que expliquen la nostra. A l’entrada del 2021, al bell mig del Salvem el Nadal, vaig dotorejar amb plaer Les petites virtuts de Natalia Ginzburg. Ara mateix escric des de l’Alguer, Bolonya, Amsterdam... Què sé jo on em durà aquest Ignot de Manuel Baixauli? El ventall està obert i jo també. No puc avançar quan tornaré a casa però, quan hi arribe, me’n vaig de cap a La meua cambra més estimada on Luis del Romero m’obrirà la biblioteca de la gran Carmelina Sánchez-Cutillas. Ah! I més prompte que tard tinc previst bambar per Tots els camins del mestre Joan F. Mira.

És cert: els darrers mesos he viatjat més que mai. Des del refugi de casa. Des d’on, gràcies a tants autors i autores, desplegue les ales que em transporten sense restriccions al firmament infinit de tots els mons.