diumenge, 5 de desembre de 2021

Comerç de pam i mig

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 20 DE NOVEMBRE DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


Passege pels carrers d’un poblet de muntanya. El sol a males penes aconsegueix atenuar el fred penetrant i l’aire hi és tan contundent que note com pega voltes pel pit a la recerca dels pulmons. A contracor decidisc abandonar el deambular i arrecerar-me prop d’alguna xemeneia espurnejant. És quan inicie el camí de tornada que la veig.

La xarcuteria, menuda com una closca de nou, em saluda des de la vitrina amb un cartell que clama “Viu la tardor!” i una meravella de paisatge de delicatessen del territori: patés, melmelades, embotits, formatges, dolços... barrejats amb elements d’artesania. L’espectacle invita a entrar-hi, celebrar amb l’ama el seu bon gust, emportar-se mig negoci i tornar a casa a gaudir dels aliments d’ací a la vora, abrigar-se amb les mantes que mans conegudes han teixit, i remullar els llavis en el vi que els llauradors de la comarca han criat i que la cooperativa comercialitza. Quina sensació més agraïda la de conéixer i reconéixer la partida de naixement d’allò que consumim.

L’alegria que em desperta l’oferiment llépol de l’establiment, però, ve seguida prompte de la inquietud: sé que l’existència d’aquest petit comerç penja d’un fil, i també la de la majoria de les botigues diminutes que han format les nostres biografies. La globalització que de forma conscient o no fomentem uns i altres, s’esmerça per planxar els trets propis de cada cultura i soterrar-nos davall d’una patena descolorida. Parteix el cor observar com es van esborrant els noms i els rostres dels nostres comerciants de referència i com dominen el mercat productes desprovistos de la brillantor que l’originalitat i l’exclusivitat atorguen. Anem substituint arrels centenàries per garfis metàl·lics que no reten homenatge a res. Diuen adéu el quiosc de la nostra infantesa, el forn de llenya, la llibreria que ens ha fet créixer, la caseta que servia llanes, el taller del sabater... i el món pren el nom de quatre Goliats sense escrúpols.

El xicotet comerç de tota la vida, el de pam i mig, agonitza. I nosaltres amb ell. Aquests dies, d’alguna manera, ha estat present a les converses de Glasgow. No deixem de reivindicar-lo: és la nostra defensa contra el buit a què ens aboquem.

divendres, 3 de desembre de 2021

L'habitació

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 6 DE NOVEMBRE DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


Dels llocs que habitem al llarg de la nostra existència, n’hi ha un que, emulant un atrapasomnis, ens reté la memòria per sempre: em referisc a l’habitació de la nostra joventut.

Si tanque els ulls i esvare pel pendent dels meus escenaris vitals, la veig nítidament: gens espaiosa i pobra en mobiliari, ensenyava unes parets blaves de cel de principi d’estiu foradades ací i allà per pòsters amb rostres adorats que em miraven sense parpellejar. Aquella estança íntima, compartida a estones amb la meua gent, era la cova d’Alí Babà on guardava tresors, la caixa forta dels meus estats d’ànim més inconfessables, el búnquer en el qual preservava els somnis anhelats. Representava el meu indret al món i hi tenia dipositada l’essència d’allò que havia sigut, era i desitjava ser en algun horitzó futur. Cada objecte que dormitava als estants, cada peça de roba atrapada a l’armari, cada llibre reclinat sobre el pupitre eren en realitat els guardians que em recordaven que jo era una figura feta de ferides mal cosides i un projecte de vida encara per determinar que començava tot just a encarrilar-se a la recerca del seu nord. No vaig poder evitar-ho: en aquell oasi entraren un parell de monstres i moltes pors. Alguns s’ofegaren en la calidesa del cau; d’altres, però, s’hi van quedar enganxats com a llepasses durant anys.

No obstant això, el que realment va enfortir-me van ser aquells moments en els quals m’imbuïa del corrent de màgia serena i poderosa que ja em circulava a dolls pel cor. Parle de les vesprades abandonada als braços de la literatura que em bressolava dins d’aquella xarxa meravellosa de mots i imatges. Parle de la música i dels concerts que protagonitzava, micro imaginari en mà, que m’insuflaven una càrrega sentimental que em rebentava els sentits. Parle de les cartes escrites sobre el pupitre blau, meticulosament llaurades i sofertes com ho són els camins de l’amor o de l’enyor més aclaparadors.

Com trobe a faltar aquelles hores amb mi mateix, temptejant sense parar la manera d’acoblar el meu pas al de la resta de l’univers! Com enyore aquell niu on tot naixia, bullia de promeses i podia morir. No he tornat mai més a sentir-me tan sola i alhora tan plena de món.

dijous, 2 de desembre de 2021

Llibres prohibits

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 23 D'OCTUBRE DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


El fet, gens inusual, és el següent: l’ajuntament de Castelló de la Plana regala a uns instituts uns lots de llibres (la gran majoria en castellà, tot s’ha de dir, però aquest és un altre tema) seleccionats segons criteri tècnic. Els centres, com no podia ser d’una altra manera, ho agraeixen de tot cor i recullen el regal. D’entrada, res a destacar. Sorprenentment, però, en aquesta ocasió, algú s’escarota bona cosa davant del detall generós de l’administració i llança el crit al cel.

Una associació ultraconservadora, l’esperit encés com una flama per la temàtica LGTBI de les lectures, ix volant al jutjat i hi presenta un recurs. La urgència, afirma amb desesperació, està més que raonada: cal evitar que el mal es propague i arribe a l’estudiantat ja que els farcells de fulls, aparentment innocents, estan que vessen de mala fel. El simple contacte pot provocar un dolor irreparable en la mirada i el cor nivi de les criatures perquè es veu que, una vegada t’han explicat les diferents maneres d’estimar que tenen els éssers humans, et quedes fet pols de per vida. Una jutgessa els fa costat i retira els llibres.

Aquesta gent de pensament únic té la certesa que és el coneixement allò que infecta les ments, no la ignorància. I que acceptar que cada persona és lliure de compartir els sentiments més nobles amb qui desitge és una mostra de degeneració que acabarà destruint-nos. Com qui aterra una albufera per poder caminar-hi damunt, pretenen sepultar l’arc iris de la diversitat del món i deixar-hi créixer, al seu lloc, capes i capes de males herbes.

L’adquisició de la saviesa sempre ha estat unida a la paraula amable, a la lectura i a la reflexió, al debat, a la història dels pobles, a les llengües ben parlades, a la geografia de les terres oblidades, a l’exercici sa del cos, a la investigació dels orígens de les coses. Mai al cultiu de l’odi, l’estigmatització, la humiliació o l’insult. No hem de permetre que la grisor dels seus arguments enterbolisca les llibertats. L’educació de les generacions presents i futures posseirà els colors de la tolerància i del respecte; no la foscor amarga de les seues aspiracions arcaiques.

dilluns, 18 d’octubre de 2021

La portada

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 9 D'OCTUBRE DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV



L’escriptor Fernando Sánchez Dragó diu que no l’atrau parlar amb el president del govern espanyol perquè poc li interessa qui no ha llegit cap llibre en sa vida, no com ell que ja en porta 30.000. Les xarxes socials, que no en perdonen ni una, s’han llançat a calcular la mitjana diària de textos que l’ancià es deu haver empassat per arribar a acumular tal rècord. Si té 84 anys, afirmen, és a dir 30.660 dies, ix a una lectura cada 24 hores, incloent-hi la Bíblia o tot el Kamasutra per posar exemples d’obres literàries que requereixen dedicació i concentració a parts iguals per pair-les.

Que aquest senyor no és aigua clara, ja ho sabem. Sempre disposat a polemitzar, segurament per mantenir-se en alça, ha violat sovint la carn delicada del bon gust i del respecte cantant les excel·lències de l’extrema-dreta o de les relacions sexuals sense protecció, o explicant com va fer l’amor amb unes menors. Ignore què em molesta més, si el personatge obscé que s’ha creat en nom de la llibertat (la seua, òbviament), els mitjans que la dreta sempre li té preparats perquè difonga les seues immundícies, o el silenci amb què una part de la societat “tolera” que ell, i uns quants com ell, estoven les seues llengües verinoses.

Tanmateix, les persones que s’alimenten de llibreries i biblioteques saben que l’escriptor menteix: no ha engolit 30.000 llibres. D’una banda, perquè només li haurien quedat uns insignificants 660 dies per acomplir totes les malifetes de què es vanagloria. De l’altra, perquè qui es pren el temps per llegir i imbuir-se de pensaments i creences diversos, per submergir-se, a risc d’estar-hi en desacord, en l’eco d’altres veus, aspira a fer créixer el seu bagatge emocional i intel·lectual a fi d’anar pel món amb l’esperit regat de tolerància, i no acaba perbocant aberracions contra la dignitat de l’ésser humà, en general, i de les dones, en particular.

Obrir un llibre per endinsar-s’hi i passejar entre línies que obsequien humanitat és, com la bona educació, una barana vital on aferrar-se a fi de no caure al pou de la indecència. I és evident que, de moment, l’home que somiava en 30.000 llibres poques vegades n’ha passat de la portada.


diumenge, 17 d’octubre de 2021

Ai, l'educació!

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 25 DE SETEMBRE DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


Manspreading és el terme referit a l’obertura exagerada de les cames que alguns mascles adopten en seure al transport públic. De vegades, l’arc de les seues extremitats és tan enorme que envaeixen els seients del costat i n’obliguen les ocupants a recargolar-se. Què ocorreria si un dia dos o tres d’aquests homenots segueren junts i decidiren delectar-nos amb una exhibició d’entrecuix? S’ofendrien? Es reptarien a colps de malucs? O, en veure’s reflectits en els altres, s’espantarien de la seua mala praxi?

Els modals, els bons modals, són conductes que conformen el nostre autèntic DNI. La major o menor exquisidesa del tracte que ens dispensem en la intimitat va fermament lligada a la que reservem per a la resta de la humanitat. Quan optem per prescindir de les lleis socials deixem clar un missatge inequívoc: el nostre voltant ens importa un rave perquè nosaltres estem per damunt de la llei. Que és com dir fora de la llei.

Una societat rica en valors hauria de lluitar perquè qui ha perdut, o no ha arribat mai a adquirir, educació no tinga la més mínima oportunitat d’erigir-se en model a imitar. Ningú no hauria d’aspirar a assemblar-se al llimac assegut a una taula que, amb els ulls fora d’òrbita clavats en el menjar, mastegant com un bòlit d’aquest plat i del de més enllà, no para de parlar i parlar sense tindre en compte que qui comparteix àpat amb ell ha d’engolir-se la visió de la pasta en què s’han convertit els calamars, el glop de vi rosat, l’encisam i la cullerada de maionesa passejant per la cavitat bucal ben oberta. Cap jove no hauria d’estar en contacte amb aquell petimetre que no agraeix quan li aguantes la porta; que posa la música a tot volum de matinada; que espenta i es cola en la cua, que interromp sense miraments l’interlocutor. Cap criatura no hauria de trobar normal l’absència absoluta en boques paregudes a musells, d’un Bon dia, un Adéu o un Perdó. Ni hauria de voler apropiar-se dels gestos obscens dirigits al món que solen aguaitar per les finestres d’alguns cotxes.

Els bons modals són la base més senzilla del respecte i el bastiment humil de la convivència. És vital recuperar-los, i ens n’hauríem d’ocupar ja. Per favor. Gràcies.

divendres, 17 de setembre de 2021

El que queda de l'estiu

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 11 DE SETEMBRE DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV



Per poc que ens hi esforcem, la majoria de nosaltres està en condicions de recordar quasi tots els estius de la seua vida. Qui oblida la puresa dels estius de la infància, l’excitació dels de l’adolescència i l’eufòria dels anys més madurs quan anhelem amb urgència abandonar-nos al plaer de les obligacions lleugeres? Algú dirà que passa igual amb el Nadal però, tot i que no és la meua intenció desméreixer-lo, opine que es tracta d’un temps més delicat que ens aboca a recargolar-nos a l’escalfor de la llar i dels éssers estimats i on, per damunt de l’alegria dels retrobaments, sura una melancolia que ens assetja a la menor distracció.

L’estiu, per contra, ens succiona l’esperit cap a horitzons oberts i vols en desbandada, de la mateixa manera que si quedàrem atrapats en un enorme ball de papallones monarca. L’estació és un castell de focs i ens enceguen la brillantor de les mirades, les espurnes dels somriures, i els esclats dels crits excitats que acompanyen l’encontre amb les ones, l’amor i els cossos bruns. Intentem estirar aquesta felicitat com qui mira d’allargar la sensació plaentera de l’últim mos o l’últim glop d’una menja saborosa, endarrerint més i més el moment en què se’n dissiparà la màgia. Al llarg de l’any, ens enfonsem agradosament en els records que ens ha proporcionat el període i en pouem anècdotes que travessen totes els edats: el poalet carregat de tresors marins, el meló que el iaio talla en una cerimònia digna d’un altar, el càmping a vora mar, el baret de la platja convertit en quarter general, les motocicletes veloces davall les estrelles, la sempiterna motxilla de pell arrugada de tantes vides... Però, sobretot, tenim arxivades al cor milers d’instantànies irreemplaçables de qui ens ha hi acompanyat: els pares, quasi adolescents, emmirallats en el nadó que els somriu i que dècades després seràs tu; la família, retrobant-se i transformant-se; les amistats dels concerts que canten al firmament; aquell rostre que vam estimar...

I el dia en què ens adonem que el paisatge ha començat a tenyir-se de canyella, rebem serenament les hores fosques perquè sabem que, vinga el temps que vinga, sempre trobarem un refugi càlid en els estius de la nostra vida.

dimarts, 27 de juliol de 2021

Samuel

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 17 DE JULIOL DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


Si has nascut del ventre plàcid d’una dona, si eres comunió d’oxigen i sang, si has estirat membres i eixamplat vísceres, haurem d’arribar a la conclusió que eres un ésser humà, igual que nosaltres. Si has mirat una flor amb la innocència dels primers anys, si has passejat el ditet per aquell conte que t’atrapava cada nit, si has llançat crits d’alegria minúsculs com les ones de la mar que et feien cosquerelles a la planta dels peus, haurem d’arribar a la conclusió que eres un ésser humà. Igual que nosaltres.

Però si un dia, de sobte, portes a terme una acció pròpia de les bèsties més ferotges de la creació, ens haurem de preguntar en quin moment vas decidir abandonar-nos i convertir-te en la monstruositat de qui renega de la seua espècie.

Has assassinat una persona. Al crit de “¡Maricón! ”, li has aturat el preuat temps concedit. Perquè no t’agradava la seua manera de ser o de fer, has interromput una existència que a penes s’iniciava.

La de Samuel.

I no t’ha importat destruir-ne el món íntim: els pares, morts en vida; les amistats que l’acompanyaven quan el marcares amb el puny i que ara en defensen la memòria; els amors que l’haurien d’haver transportat pels viaranys dels sentiments més bells; els paisatges que has foradat amb un buit que ja ningú no podrà omplir; la copa servida que l’esperarà eternament...

Recorre el planeta un JO mesquí que fa i desfà en funcions de les seues necessitats. No ens n’importa el nom, edat o nacionalitat; només sabem que és un JO intolerant i egocèntric, de cor corromput per la maldat, que s’ha concedit el dret a violentar qui gose enarborar banderes, llengües o comportaments que considere insultants. Aquest JO de mort solament pot existir i reproduir-se a l’empara d’una societat que mira cap a un altre costat i que, sovint, el perdona. Per això, per tal de protegir la llibertat i assegurar-nos un present i un futur oberts i pacífics, hem de denunciar els mercenaris de la incivilitat que habiten entre nosaltres i condemnar-los sense titubejar. I que a les clavegueres de l’infern on resideixen, els arriben les nostres veus poderoses reclamant justícia per a un ésser humà noble. Assassinat. Desesperadament enyorat. Per a Samuel.