ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 21 DE JULIOL DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV
Ni la unió entre el formatge de cabra i la confitura de
tomata. Ni la combinació del Bloody Mary. Ni el matrimoni entre l’antiga
vigilant de la platja, Pamela Anderson, i el futbolista francés, Adil Rami. No
hi deu haver al món una química més deliciosa que la que fa confluir l’estiu i
les vacances, i que ens inunda d’eufòria.
El primer pas, que complim amb devoció, és acatar l’impuls
irracional de traslladar la vida a l’exterior. Seiem a la fresca, ens estirem
sobre la gespa, col·loquem l’estoreta de ioga davant de la mar... Ho acceptem
tot, sempre que se situe davall del cel turquesa, el firmament estelat o la
branca d’algun arbre generosament ombrívol. Busquem, i estem convençuts que
trobem en aquestes dates, la felicitat total formada per la suma de la nostra
gent, l’univers i nosaltres.
Una vegada assumit això, encetem el pas següent. Cal localitzar
el paradís perdut que perviu en el nostre imaginari estiuenc: una cala, una
vall que fa eco, uns camps acolorits, un mercat a l’altra punta del món... I
ens posem en marxa. En totes les direccions. Usant tots els mitjans al nostre
abast. Arribar a lloc esdevé l’obsessió: si és que portem tot l’any somiant-hi!
Aquest oasi íntim és la bombolla d’oxigen que portem enganxada a les pupil·les,
que ens alleugerirà la realitat diària i ens permetrà relativitzar els
conflictes de l’oficina o les crisis dels nostres adolescents. Ni que siga una
vegada a l’any, ens submergim en les imatges i sensacions que hem estat
projectant-nos durant onze mesos: aigües turqueses, festa, natura i llibertat.
Llibertat absoluta per fer el que vulguem quan vulguem. Ningú (ens obliguem a
creure-ho) decidirà per nosaltres durant aquest parèntesi adorat. I, això, és
el taló d’Aquil·les del somni. Perquè si resulta que aterrem al paradís amb una
cua de familiars, si l’oratge ens traeix o una vaga de controladors ens deixa en
terra les il·lusions, s’esfumen la felicitat, les expectatives de redempció
casolanes i els recanvis d’humor per a l’any següent.
Per això, per protegir-nos de l’infortuni, hem d’entendre
que no som éssers d’un sol paradís; que en necessitem uns de ben grans per
fer-nos avançar, sí, però que ens són vitals els més modestos, els que se
situen a la vora del cor, com ho són els regnes de l’amistat, de les coses ben
fetes, de les minúscules alegries, perquè seran aquests territoris humils qui conformaran
l’univers per on transitarà la màgia de la vida diària.