dissabte, 21 de juliol del 2018

Paradisos

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 21 DE JULIOL DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Ni la unió entre el formatge de cabra i la confitura de tomata. Ni la combinació del Bloody Mary. Ni el matrimoni entre l’antiga vigilant de la platja, Pamela Anderson, i el futbolista francés, Adil Rami. No hi deu haver al món una química més deliciosa que la que fa confluir l’estiu i les vacances, i que ens inunda d’eufòria.
El primer pas, que complim amb devoció, és acatar l’impuls irracional de traslladar la vida a l’exterior. Seiem a la fresca, ens estirem sobre la gespa, col·loquem l’estoreta de ioga davant de la mar... Ho acceptem tot, sempre que se situe davall del cel turquesa, el firmament estelat o la branca d’algun arbre generosament ombrívol. Busquem, i estem convençuts que trobem en aquestes dates, la felicitat total formada per la suma de la nostra gent, l’univers i nosaltres.
Una vegada assumit això, encetem el pas següent. Cal localitzar el paradís perdut que perviu en el nostre imaginari estiuenc: una cala, una vall que fa eco, uns camps acolorits, un mercat a l’altra punta del món... I ens posem en marxa. En totes les direccions. Usant tots els mitjans al nostre abast. Arribar a lloc esdevé l’obsessió: si és que portem tot l’any somiant-hi! Aquest oasi íntim és la bombolla d’oxigen que portem enganxada a les pupil·les, que ens alleugerirà la realitat diària i ens permetrà relativitzar els conflictes de l’oficina o les crisis dels nostres adolescents. Ni que siga una vegada a l’any, ens submergim en les imatges i sensacions que hem estat projectant-nos durant onze mesos: aigües turqueses, festa, natura i llibertat. Llibertat absoluta per fer el que vulguem quan vulguem. Ningú (ens obliguem a creure-ho) decidirà per nosaltres durant aquest parèntesi adorat. I, això, és el taló d’Aquil·les del somni. Perquè si resulta que aterrem al paradís amb una cua de familiars, si l’oratge ens traeix o una vaga de controladors ens deixa en terra les il·lusions, s’esfumen la felicitat, les expectatives de redempció casolanes i els recanvis d’humor per a l’any següent.
Per això, per protegir-nos de l’infortuni, hem d’entendre que no som éssers d’un sol paradís; que en necessitem uns de ben grans per fer-nos avançar, sí, però que ens són vitals els més modestos, els que se situen a la vora del cor, com ho són els regnes de l’amistat, de les coses ben fetes, de les minúscules alegries, perquè seran aquests territoris humils qui conformaran l’univers per on transitarà la màgia de la vida diària.  

dissabte, 7 de juliol del 2018

A la fresca

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 7 DE JULIOL DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Juny 2015: una multinacional instal·lada a València festeja el seu aniversari regalant hamaques al veïnat. Salvem la fresca, diu la campanya que pretén celebrar el costum mediterrani d’eixir a la porta de casa quan amaina la calor.
En realitat, poc queda d’aquell hàbit ancestral. I mira que el concepte mateix de “prendre la fresca”, és a dir, servir-se’n gratuïtament, abraçar l’aire fresc que corre per davant de la teua porta, és una de les expressions més felices de l’estiu. En el passat no tan llunyà quan, orfes d’aire condicionat, havíem de buscar l’oxigen a la via pública, les famílies s’hi abocaven amb deler i els carrers s’omplien d’engronsadores i cadiretes de boga arrenglerades a la paret o de cul al trànsit, amb les potes davanteres sobre la vorera i les posteriors a la calçada, en un joc d’equilibri digne del Cirque du Soleil.
De vegades algú narrava contes per als més menuts, però normalment les converses que s’hi coïen eren territori acotat dels adults. La jovenalla preferia córrer amunt i avall cridant com bèsties a punt de degollar perquè tot era bo per posar-nos el cor a mil i envernissar-nos la pell de suor.
Ara, si pel que fóra ens afegíem al rogle, sabíem que podíem escoltar però que teníem prohibit posar-hi el nas. Va ser en aquesta escola d’oratòria improvisada que vam aprendre a callar i interpretar les paraules misterioses dels majors que exposaven raonaments compromesos davant d’un públic infantil aparentment innocent. Quin exercici lingüístic tan subtil i ric en matisos aquell que forçava els narradors a contar sense ferir sensibilitats, a senyalar sense dir noms, a indignar-se sense escandalitzar-nos! Quants contacontes els haurien volgut de mestres! I quants polítics!
Amb esforç, les criatures vam anar desxifrant els codis que ens serviren per entendre els amors i desamors de mitja comarca, els negocis bruts de molts, els abusos dels governants o com era que el senyor rector vivia amb una neboda que se li pareixia com una gota d’aigua beneïda a una altra.
Actualment, els carrers d’estiu van plens d’enormes concentracions festives o musicals, però han anat buidant-se de minúscules vides compartides, d’aquelles que cosien el teixit social i cuinaven, qui sap, un futur millor. Quan el planeta llangueix i ens suplica xicotetes revolucions per salvaguardar-lo, no seria hora de tornar a eixir al carrer a compartir secrets de lluita? Ni que fóra prenent la fresca.