ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 11 MARÇ DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV
Mohamed és de
Pakistan i treballa en un poble de l’Horta nord. La primera vegada que vaig
entrar a la seua botiga, em vaig quedar de pedra quan, a l’hora de pagar, m’amollà
un “Sis noranta”, així, en la meua llengua. Un foraster que se’m dirigeix en
valencià? Fantàstic! I admirable. Perquè lamentablement, hi ha gent d’ací de
tota la vida que no l’entén o encara no el parla. Mai. Mohamed, sí. Mira tu
quines coses. Ell s’esforça per parlar el valencià, que va adquirint a través
de la clientela que compra a la seua fruiteria. Té clar que és la manera
d’expressar-se de la terra que l’acull i, per integrar-se més en la societat
que ara també és la seua, intenta usar-lo sempre que pot.
Lynne és
de Dallas però es considera una valenciana més. Ha aprés a parlar la nostra
llengua i solta un “Bon dia” o un “Fins després”, arrebossats en un deliciós
accent nord-americà. Té clar que en aquest racó del món el poble valencià porta
segles defensant la seua identitat. Ella la respecta. I per demostrar-ho, ho fa
en valencià.
Resulta
obvi que quan algú, per obligació o per gust, aprén l’idioma d’allà on aspira a
construir-se un futur, fa evident que anhela formar part d’aquell grup humà. I
el grup humà, orgullós de les seues arrels i de l’admiració que suscita,
n’aplaudeix el compromís. Aquesta és l’actitud. Ací i a la Conxinxina. Perquè
quan no acceptes que de la pertinença a un lloc n’ha de derivar la consideració
al seu parlar i costums, és quan es basteixen les suïcides atmosferes de
renúncies. Així és com tenim que una diputació valenciana com la d’Alacant
celebre glamurosament el lliurament
d’un premi literari en castellà, mentre que el de valencià s’atorgue en un
despatx qualsevol, en horari d’oficines. O que denuncien un pacient per parlar en
valencià al facultatiu de torn. O que en alguns ajuntaments siga un miracle
accedir a formularis en la nostra llengua. Tots aquests escenaris, i més, reflecteixen
una situació lingüística agonitzant, fruit d’una renúncia minut a minut i espai
a espai, que ens resultarà tan mortal com una gota malaia.
Mohamed
i Lynne s’esforcen per parlar en valencià. Ens respecten. I nosaltres, quan
aprendrem a respectar-nos? Quan, a estimar-nos?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada