dimarts, 22 de febrer del 2011

Desgraciats!

Ho teníem tot, fa un temps: teníem la terra i teníem la llengua, teníem la mar i teníem el secà, teníem horitzons per conquerir i teníem horta per protegir... I vau arribar vosaltres, de ponent, que diu la cançó, de l'infern, que deia el meu iaio, i ens vau canviar els noms de les plantes, les cançons de bressol, els colors del cel i la manera de dir t'estime. I no ens vau deixar mirar enrere. Vau enfonsar la terra després de cada pas nostre perquè el paisatge no es repetira, en cap altre lloc, mai més. Ens vau fer creure que érem uns desgraciats perquè lladràvem com els gossos, mentre vosaltres amollàveu flors oloroses amb la vostra llengua imposada. I molts s'ho van creure. I canviaren lladrucs per aromes exòtics.

Però corren aires nous per a tots nosaltres: i ara han començat a caure les màscares, es podrixen els munyons que ens han estafat, rebenten de pus les goles que ens han insultat. Durant tants segles, durant tantes vides.

No sabem si vencerem, però estem caminant pel sender que ens allunya del silenci al qual ens havíeu condemnat. Ja heu fet tard; qualsevol dia, enmig dels deliris convulsius que ja vos assetgen caurà, definitiva i contundent, l'aixada que enfonsarà per sempre més els vostres udols de bèsties moribundes.

dimarts, 15 de febrer del 2011

La nostra llengua

La nostra llengua és viatgera incansable.
Vingué del nord, s’escampà pel sud, per l’est i per l’oest, i habità pobles i ciutats.
Travessà laberints foscos i ponts suspesos sobre els precipicis de la incultura.
Va estar a punt de morir, moltes vegades, reclosa en illes d’oblit.
Sobrevisqué, entestada a no desaparéixer, sobre el jaç càlid dels llavis dels seus fills i filles.
S’esforçà per tornar a brillar, malgrat les dagues que li van clavar, i aconseguí salvar-se, allotjada en la vida de tots els qui la recordaven.

Ara que quatre renegats intenten, amb les seues boques fangoses, arrancar-nos les arrels a mossos, somriem confiadament. Sabem, ho hem sabut sempre, que cada udol del seu alé podrit farà retrunyir més i més enllà els batecs de la nostra llengua.



.

diumenge, 13 de febrer del 2011

Els altres

Sempre havia pensat que el principi d'insolidaritat pertanyia, per imposició genètica, a l’adolescència. El pas dels anys, però, m'ha obligat a tornar a ubicar aquesta actitud i situar-la en una altra franja d’edat més propera a mi: en el món dels adults. Sempre que m'he sentit abandonada, ferida o marginada, ha estat per la munició mortífera, ja sia en forma de vocables, de gestos, de silencis o de mirades enverinades, que un home o dona ja format m’ha llançat.

Si la joventut marxa atropelladament amb la mirada perduda, o es queda embadalida contemplant-se el melic, no és per una qüestió d'orgull premeditat, calculat fredament des de les catacumbes del seu raciocini. La seua actitud respon a la tendresa dels seus primers sentiments, a l’abisme del descobriment del seu propi jo. No és que rebutgen els altres, és senzillament que no donen abast amb si mateixos.

Aleshores, què ocorre quan envellim? No seria de suposar que, després de dècades d'esculpir la nostra vida entre les mans, ja hauríem d’haver adquirit l'experiència en allò d'apartar cudols i altres obstacles del nostre camí i del dels altres? No seria lògic que, com més vida recorreguda, més lliçons d’humanitat rebudes i, en conseqüència, més disponibilitat cap al veí? És la por a la pròpia desaparició, quan ens adonem, un bon dia, que el temps és vapor d’oblit, i que les hores que abans s’estiraven, ens sobraven i regalàvem a dojo als altres, ara comencen a escassejar dramàticament?

Sembla com si el frec diari amb els altres anara desgastant aquella expansió generosa de sentiments i actituds que vam posseir de joves, i deixara via lliure a la closca dura com l’acer i eixuta com l’espart que anem construint al voltant del nostre cor i que pot acabar recloent-lo.

Sent que cada vegada m’acoste més a la zona estèril i fosca que ha generat aquesta síndrome d’indiferència adquirida. Tanmateix, lluitaré per no eixir-ne contaminada, i, tot i que hui em sent abandonada i ferida, continuaré allargant la mà en l’obscuritat amb l’esperança que els meus dits encara tinguen força per rescatar-ne alguna mirada implorant.