Menjar-se el món

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 26 DE FEBRER DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

“Dels estius recorde un pou vora el parral,/dels hiverns els porrats i la costura,/i els melons de penjar i algun poema,/i la dolçor estranya de la canyamel” (C. Sánchez-Cutillas)

Els records relacionats amb els paisatges més personals, units als aliments que ens perfumaven l’esperit. Topofília s’anomena aquest llaç afectiu entre nosaltres i allò que ens feu de llar. El teixim a base de fluxos de pensaments i de sensacions que van i venen, es desfan i es refan i ens permeten subjectar l’arquitectura del nostre passat sense el qual, desarrelats i orfes, desapareixeríem de la Història.

Tot això ho pense mentre m’estic a la Plaça Major de Meliana, un poble de l’Horta nord, gaudint de la cita anual que el municipi dedica a la gastronomia. MENJA’T MELIANA es diu el festival que reuneix professionals de la restauració, del món de la producció, confiters, crítics, representants institucionals, empresariat... amb la finalitat de recuperar receptes de la cuina tradicional (la paella de fetge de bou i les postres de cacau del collaret en són els reis) però, per damunt de tot, d’apostar pels productes de proximitat, pels cultius de l’horta viva que encara inunda la comarca a pesar dels entrebancs que pretenen arrabassar-nos-la. Són persones que s’apliquen, en definitiva, a retre homenatge a una part enorme de la cultura com és la gastronomia, és a dir, la seducció del paladar. Aquesta manifestació és la que, enmig de paelles fumejants, vi del terreny, bocins de cacau ensucrat i molta fraternitat, ens ofereix la conjunció perfecta entre passat, present i futur: un passat valuosíssim que, en altres aspectes també (lingüístic, cultural...), uns per altres hem anat desdibuixant o abandonant; un present en el qual hem de rescabalar-nos dels errors comesos; i un futur on la nostra identitat s’ha d’assegurar una presència digna.

L’escriptor francés Maupassant deia que la cuina és alquímia d’amor. El poeta V. A. Estellés ho confirma:

“Res no m’agrada tant/com enramar-me l’oli cru/el pimentó torrat, tallat en tires./Cante llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra”

A Meliana, ja esperem amb deler el pròxim esclat d’aquesta alegria íntima i alhora col·lectiva.

Consciències de brilli-brilli

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 12 DE FEBRER DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Com era habitual en ell, el passat gener, després de sopar, René Robert va eixir de casa amb la intenció de passejar pels carrers concorreguts de París, però la mala sort va fer que caiguera i perdera el sentit. Aquella nit de fred intens, centenars de persones van passar pel seu costat sense prestar-li atenció. De matinada, l’home morí d’hipotèrmia. I d’indiferència.

Fa uns mesos, en aquesta mateixa columna, recordava Amparo, una anciana el cadàver de la qual fou descobert en sa casa als cinc anys del seu traspàs, i em preguntava com era possible que mai ningú no l’haguera trobat a faltar.

Hi va haver una època i una societat, ho sabem, en què els membres d’una comunitat s’estrenyien els uns contra els altres per compartir i fer més lleugers els trams de la vida. Encara no estaven de moda els termes solidaritat, empatia, cobertura de les necessitats bàsiques..., però tothom tenia clar que sobreviure depenia en gran mesura de les atencions diverses que els veïns es procuraven entre ells.

Què en queda, d’aquell temps? En quin moment vam començar a conrear el desinterés absolut pels altres i ens vam llançar a aquesta carrera individualista? L’allunyament entre nosaltres ha generat una aglomeració de microcosmos on cadascú s’esmera a ser-ne l’astre rei omnipresent. A Amparo, discreta i invisibilitzada, ningú no l’ajudà. A René, fotògraf de renom, tampoc. Una saba narcotitzant recorre les artèries de la humanitat. Una saba que ens té drogats i ens polvoritza els sentiments més bells. De continuar així és de preveure que, tal com giren el món, els pobles i els cors, acabarem en la fredor més aclaparadora, monstruosament instal·lats en el brilli-brilli d’una mísera consciència col·lectiva i personal.

Nota final: aquella nit, a l’alba, un captaire descobrí René i intentà rescatar-lo. Se’n desconeix el nom i l’aspecte; només se sap que no va dubtar a oferir el seu temps a un desconegut. “Pretenem localitzar aquest ésser extraordinari”, diu la família de l’artista. El trobaran. N’estic convençuda. Perquè no deu ser complicat detectar, en aquest vaixell de foscor en què viatgem sense rumb, el rastre de resplendor que deixa l’amor i la generositat.

Hi havia una vegada...

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 18 DE DESEMBRE DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Quan era menuda creia de veres que el món era poc més o menys de la meua talla i que jo sempre en controlaria els dolors i les alegries. Els problemes que m’atabalaven eren tan lleugers com els flocs de neu que somiava, algun dia, tocar amb la punta dels dits, i la frontera dels meus somnis eren els pòsters d’artistes admirats que empaperaven les parets de la meua habitació.

Aquella capsa hermètica, però, posseïa un detonant que em permetia obrir les ales i que m’enviava més enllà del meu univers. Eren quatre paraules de res, de les d’anar per casa, però  a mi em resultaven precioses com l’or i la plata, ja que era pronunciar-les i l’esperit se m’esponjava de felicitat. La fórmula murmurava així: “Hi havia una vegada...”. Simplement. Hi havia una vegada... I se m’incendiava el somriure i em llançava a llegir.

“Hi havia una vegada...” m’anunciava que el viatge estava a punt de començar. Que en els pròxims minuts deixaria enrere el meu entorn i esdevindria elf, pirata o gos de carrer. Que podria viure en una cova o a Mart, freqüentar els faraons de les piràmides o lluitar per escapar d’un lleó afamat. Que coneixeria dones d’aigua o seguiria algun bandoler per les muntanyes. Que arribaria al Pol Nord o al centre de la Terra.  “Hi havia una vegada...”, “Això era i no era...”, “Diuen que...” m’avisava, amb trompetes i anafils, que una persona anomenada autora es disposava a embolicar-me en la seua capa cosida de mots on jo m’abandonava complaguda.

He devorat milers de pàgines des d’aquells primers raptes literaris i sempre que he alçat la tapa d’un llibre he sentit a l’estómac el mateix remolí de goig anticipat, perquè sé que m’hi espera una veu disposada a invitar-me, a mi, a mi sola, a canviar de vida conservant la meua, i a atorgar-me el poder immens de la literatura.

Regalem lectures a les criatures. Llegim-los històries. Acompanyem-les per les valls de lletres farcides de riures i aventures. Ajudem-les a construir primaveres on habita la foscor i a descobrir altres mans i altres cors. Ensenyem-los a escalar les altures que ens repten. Diguem “Hi havia una vegada...”, i que es faça la màgia.

Bones faules.

Bones festes.

Per amor a l'art

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 4 DE DESEMBRE DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

No sé si vau seguir a Àpunt la retransmissió de la gala dels IV Premis Carles Santo de la Música Valenciana. No sé si vau quedar, com jo, estupefactes davant de la diversitat de propostes artístiques i de recursos per expressar les sensibilitats més suggestives. A pesar de l’abandonament a què ha estat sotmesa durant temps, la nostra terra continua sent extraordinàriament generosa en persones que s’esforcen (amb poques ajudes, la majoria) a reflexionar sobre les seues vivències i dipositar-les en un pentagrama, un full en blanc o un torn de terrissaire. A casa nostra, és així: sempre hi ha algú pensant una obra d'art.

Em poden retrucar que, encara que disposem d’una bona dosi de virtuosisme formada per pinzells, obres literàries i composicions de renom, la llista és discreta i no competiria, ni volent-ho, amb altres societats. Jo dic que qui no hi vol veure no hi veu, i que és difícil recórrer les nostres comarques sense entropessar amb tot de fantasies artístiques nascudes de l'enginy d'algun esperit del veïnatge.

Imaginem que el nostre país és un teatre acabat de construir que cal revestir d’art. Hi necessitaríem guionistes per forjar el text? Cap problema. La nòmina d'autors i autores en la nostra llengua que han fet de l’escriptura cor, veu i pulmó, demostra cada dia la vàlua, ací i fora d’ací. Uns decorats rics en matisos? L’univers d’artistes fallers, dibuixants, pintors, escultors, artesans de la fusta, del cànem, fang, vidre..., des de tallers humils, oferirien les seues obres més tradicionals o més innovadores a les nostres mirades. Actors i actrius? Per desenes. Professionals del sector però també gent de totes les edats i condicions preparada en els modestos escenaris de barri, voluntariosa i sacrificada, que no ha renunciat mai a la seua vocació. Banda sonora? Grapats de mags i magues de la música, esquivant adversitats, s’esmerçarien, com sempre, per segrestar-nos l’alé amb melodies que reciten la vida.

No som més que un diminut puntet de l’univers; tot i això, amb el nostre art hem aprés a fer ballar l’aire. Omplim-nos-en d’orgull, reivindiquem-lo pertot arreu i brodem-li, sobre la pell del futur, un horitzó lliure de renúncies.