ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 14 DE MARÇ DE 2020
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV
Si els
éssers humans fórem d’una altra pasta permetríem que la poesia descendira sobre
les ciutats, s’enroscara als fanals, escalara façanes i entrara a les alcoves
per cantar-nos les passions que ens empresonen o ens eleven, i perfumar-nos l’aire
de vida i la vida de llibertat. I si encara tinguérem la capacitat d’eriçar-nos
la pell, ens hauria d’enlluernar la majestuositat del mot pessigat en unes lletres
senzilles.
Incomprensiblement,
però, la majoria de nosaltres vegeta molt lluny del tocar tebi dels versos. En desconeixem
la cadència que bressola, les rimes que ens fan ascendir com una onada subtil, i
les veus múltiples que clamen, en el nostre nom, allò que no gosem confessar-nos.
Per
què aquesta renúncia voluntària a la bellesa, disposada a parlar per nosaltres,
si la tenim tan a l’abast de la mà? Perquè les paraules rimades no provenen de muses
foranes, sinó d’homes i dones que viuen ben a la vora de casa interrogant-se perpètuament
sobre el rerefons secret de les nostres existències. Són mags refugiats a la porta
veïna, a la trinxera enfangada o a la cel·la de la presó grisa.
Sempre
hem sabut de la seua voluntat per sobreviure. Els hem vist batallar contra vent
i marea per apropiar-se del dolor de la vida i retornar-nos-el impregnat amb el
seu alé càlid, sovint pertorbador. Ningú no ho podrà negar: la poesia purifica allà
on es deixa caure.
Així i
tot, al llarg de la història sempre hi ha hagut qui ha temut la paraula escrita
i ha maldat per silenciar-la. En coneixem la raó; òbviament pel missatge. Quin
perill majúscul pot enarborar una modesta estrofa? Veritats. Així de clar. Que el
destí trontolla quan és capaç d’enfrontar-se a l’amor vertader. Que al desterrat
sempre li queda la força de la lluita per salvar-se de l’enyor. Que l’ésser
humà s’ha de rebel·lar sempre.
Fa poc,
l’Ajuntament de Madrid va esborrar uns versos de Miguel Hernández del cementeri
de l’Almudena. El poeta, perseguit i represaliat pel franquisme, morí el 1942. Passades
unes huit dècades, la seua obra terroritza els mateixos individus i per les mateixes
raons: la por visceral a la veritat.
Ara
que altres pors ens tenallen, caldria recordar a qui advoca per convertir la
societat en un desert de cendra, que el desig indomable de llibertat ens atorgarà
tantes vides com anhelem. Fins i tot, igual que al poeta de memòria viva, la immortalitat.
“Porque
soy como el árbol talado, que retoño: porque aún tengo vida”.