El tren para i hi puja una dona que s'asseu davant de mi. No la conec de res però sé que té càncer; la seua cabellera a clapes la delata. També la pal.lidesa extrema del rostre. I els dits de les mans, prims com uns branquillons.
Em commouen el seu gest orgullós i la resolució que brilla en l'esguard fugisser que em llança.
De sobte, obri la bossa de mà, hi regira una miqueta i en trau un tub. És quan el gira entre els dits, que ho entenc: la dona s'està pintant els llavis.
La mire i l'admire.

On s'aprén a dibuixar-li somriures a l'adversitat?

Art

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 23 DE GENER
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Carmen, la mirada fixa sobre la màquina de cosir, passa les hores fent i desfent arabescos, com una fada de contes capaç de crear il·lusions amb la punta d’una vareta. De molt jove, el seu esperit va quedar lligat a uns fils de colors que la van atrapar per sempre més. Ara, moltes dècades després, continua, com aquell primer dia de costura, vinclada sobre la seua obra d’art.

Carmen Ros Lladró, Carmen la de Bruno, veïna de Meliana (Horta Nord), és una de les últimes brodadores, d’aquelles que pinten figures sobre teles, no amb pinzells ni laques acolorides, sinó amb agulles i fils de cotó. Sap la història de cada peça, el nom del propietari i l’ús que li’n va donar; s’anima quan recorda les flors d’aquell aixovar que va combinar amb unes fulles estilitzades o els canesús delicats com sospirs de brisa que la van obligar a foradar moltes albes amb l’esguard cansat.

Vista des de la distància, la seua vida d’artesana recorda una esfera blanca de lli on cada puntada haguera marcat el pas del temps. Punt de creu: un segon. Cadeneta: dos segons. Vainiques: una hora, un matí o, ben sovint, una nit sencera. Un ball de dits similar al vaivé de la mar que adorna les onades amb l’escuma de les profunditats; un vals reposat i etern.

Perquè aquest és el valor dels artesans: ser fabricants de paciències, de paciències diminutes que modelen el cuir, que fan bategar el cor d’una guitarra, insuflar brillantor a una ceràmica o màgia a una joia. Els seus malabarismes exquisits, que conjuguen passió i ofici, tenen com a objectiu últim la peça exclusiva firmada per unes mans cisellades pel sacrifici.

Carmen, però, com molts altres, sent que el seu art va a la deriva en una societat que no ha sabut rescatar-lo del naufragi que s’acosta. A qui deixar una herència acumulada al llarg de tants i tants anys? Els artesans no s’amaguen la cruel realitat: saben que, malauradament, hi ha ben pocs hereus per a tants tresors! Aleshores? Haurem de contemplar com deixen de rodar els torns dels terrissers? Haurem de donar el condol als bufadors de vidre i als teixidors? Entristix assistir a la mort de les bondats del passat i n’hauríem de rescatar ni que fóra l’aroma i el colorit perquè el passat és la bastida de les societats que es volen orgulloses.

Mentrestant, amb l’entusiasme intacte, Carmen continua fent brodadures sobre el llenç que reposa damunt de les cames. El llenç, delicat i poderós alhora, de la seua vida d’artesana.

Nàixer hauria de ser la primera paraula del diccionari. Estimar, l'última.

Puc viure amb només dos verbs: ser i fer. Feliç.

La nit em trau a ballar i el fred embolcalla la meua pell d'arena. Tremole. Qui m'eriça els cabells? El dia que ens abandona sense mirar enrere o la nostàlgia que em burxa el cor?

Les parpelles es desmaien sobre les galtes. Els llavis s'arreceren darrere del silenci. El cap i els genolls busquen el pit. Tot s'encongix; fins i tot els pensaments. 
Ha arribat l'hora del descans.

I comencem a escriure

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 9 DE GENER
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Encetem un any nou i ja hem promés regirar-ho tot, canviar els dies i els mesos de lloc, acoblar les estacions al nostre aire o, quan ens vinga de gust, espentar la nit i fer-la redolar pel precipici de l’ocàs. Pretenem conservar una bona part del passat, però alhora aspirem a renovar-nos de cap a peus i perfumar les activitats quotidianes amb aromes excitants. I tot, perquè destapar la incògnita de les coses és una manera de renàixer una vegada i una altra; de reconciliar-nos amb l’eternitat. Per això acceptem obrir cada alba, per desempallagar-nos de la incertesa, per il·luminar les ferides sagnants de l’esperit, per fer-nos creure que la claror sempre acaba imposant la seua presència a la nit, i no a l’inrevés.

Emprenem, amb el cor en un puny, camins novells que ens conduïxen qui sap on però que ens desperten els anhels perduts de la joventut i l’expectació del misteri. Ens sentim volcans en erupció, disposats a devorar el món que jau als nostres peus. No temem ni bandolers ni pirates perquè sabem que caminar per terres noves ens fa sentir vius.

I ens llancem a l’oceà de l’esdevenir sense saber nadar però amb la mirada líquida del navegant que sap que allí, en la plana turquesa, residix l’aventura d’existir: la vida i la mort. Obrim espais, fosses, taüts, cartes, boques, portes, debats, capses de galetes perfumades, bruses, ulls, lectures, punys tancats, cors segellats...

Tot d’una, un bon dia, ens adonem que la vida són els confetis d’una festa generosa a la qual ens han invitat, i que són multicolors i brillants, sí, però tan nombrosos que la meitat acaba caent en els tolls de la indiferència o de l’oblit.

I comencem a escriure. Per això, comencem a escriure, allà on la vida ens ho permet: en la plana immaculada d’una llibreta, en el racó d’un pupitre o en la paret on hem recolzat el nostre primer amor.

Escrivim per rescatar les molles de la vida, les engrunes d’allò que ha succeït o que ens ha commogut. I ens proposem resguarda-les en el rebost silenciós de la lletra escrita  que acull el pensament, l’alegria dels retrobaments, l’amargor i el riure.

Hui m’he posat a escriure per primera vegada en aquest xicotet racó de paraules, en aquest periòdic. Faig el primer pas d’un recorregut puntejat de parades, a la mateixa hora que naix l’any. Espere comptar amb la vostra benevolència i la vostra paciència; seran la tripulació que em salvaran del perill de naufragi en aquest immens oceà de paper. 

Les Magues de gener, Llibertat, Igualtat i Fraternitat

Filla meua, tens 5 anys i per a tu el món és una immensa esfera resplendent on vivim les persones que més estimes i també els amics fantàstics que poblen els teus somnis. Per a tu, cada instant és una fantasia emocionant que acceptes amb la candidesa de qui creu que tot és possible. I així ha de ser, perquè encara eres una criatura tendra que necessita pensar, per formar-se com a adult esperançat, que el món sempre té una possibilitat per regirar-se de l'inrevés, per fugir d’allò que fa mal i tornar a construir-se, bell i acollidor. Llegir més