ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 19 D'AGOST DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV
Ens la van presentar fa molts anys, quan segurament
encara no en teníem ni 20, no ho recorde amb exactitud. Començava una nova primavera
valenciana i diàriament els grups d’universitaris recorríem les diferents
facultats d’aquella època, entrant-ne i eixint-ne en funció de l’atracció de
les seues cafeteries. Estudiàvem, és clar que sí, i molt, però aquells moments
compartits al voltant d’una taula que anava canviant de components a mesura que
discorria el matí, és un dels records més entranyables que posseïm dels anys de
carrera universitària.
Ens la
va dur Maite, una amiga fidel de derrotes i victòries. Feia temps que ens en
parlava i semblava tan entusiasmada a fer-nos coincidir que al remat vam donar
el vist-i-plau a l’encontre. I un dia, sense previ avís, a l’hora confiada de
l’esmorzar, en alçar el cap, vam contemplar com s’acostava a la nostra taula. La
llum dolça que desprenia contrastava de manera espectacular amb el turbant immaculat
que li cenyia el cap. Per a nosaltres va ser com si, de sobte, un ventijol de
tardor entrara a diluir la xafogor precoçment estiuenca.
Tot i
que hi havia hagut unes quantes trobades visuals de lluny, ací i allà, ara que
la teníem tan a la vora, ens va copsar el seu aspecte. No podíem ni volíem negar-ho:
era bellíssima. De seguida li vam envejar l’efecte dels esclats daurats que li
cobrien la pell i que provocaven un efecte hipnòtic que ens va enlluernar per
sempre més.
Amb la
presència de la invitada, la taula es va animar com per art de màgia. Maite
somreia, orgullosa, en el seu paper d’amfitriona exitosa. Jaume s’esforçà per
presentar adequadament la nouvinguda i encetà un monòleg sobre els seus orígens.
Antoni ens en va descobrir la família extensa i ben repartida al llarg del
planeta. I la resta... la resta no podíem deixar de contemplar-la. Tot d’una,
vam tindre ganes de no separar-nos-en més i de viatjar amb ella on fóra que
volguera per reprendre, d’alguna manera, la seua història de segles.
Amb els
pas dels dies vam descobrir que podia ser única i múltiple alhora, freda o
càlida, de vellut o d’espart, i que el seu cap emboirat era un imant del qual
no podíem ni volíem defugir.
Hui, a
pesar dels anys transcorreguts i de la fidelitat dels nostres encontres, suspesos
només pels curts hiverns d’aquestes latituds, l’estimem igual que aquell matí que
ja es perd en els records; la nostra daurada, fina i refrescant cervesa d’estiu.
