diumenge, 20 d’agost del 2017

Encontre

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 19 D'AGOST DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

            Ens la van presentar fa molts anys, quan segurament encara no en teníem ni 20, no ho recorde amb exactitud. Començava una nova primavera valenciana i diàriament els grups d’universitaris recorríem les diferents facultats d’aquella època, entrant-ne i eixint-ne en funció de l’atracció de les seues cafeteries. Estudiàvem, és clar que sí, i molt, però aquells moments compartits al voltant d’una taula que anava canviant de components a mesura que discorria el matí, és un dels records més entranyables que posseïm dels anys de carrera universitària.
            Ens la va dur Maite, una amiga fidel de derrotes i victòries. Feia temps que ens en parlava i semblava tan entusiasmada a fer-nos coincidir que al remat vam donar el vist-i-plau a l’encontre. I un dia, sense previ avís, a l’hora confiada de l’esmorzar, en alçar el cap, vam contemplar com s’acostava a la nostra taula. La llum dolça que desprenia contrastava de manera espectacular amb el turbant immaculat que li cenyia el cap. Per a nosaltres va ser com si, de sobte, un ventijol de tardor entrara a diluir la xafogor precoçment estiuenca.
            Tot i que hi havia hagut unes quantes trobades visuals de lluny, ací i allà, ara que la teníem tan a la vora, ens va copsar el seu aspecte. No podíem ni volíem negar-ho: era bellíssima. De seguida li vam envejar l’efecte dels esclats daurats que li cobrien la pell i que provocaven un efecte hipnòtic que ens va enlluernar per sempre més.
            Amb la presència de la invitada, la taula es va animar com per art de màgia. Maite somreia, orgullosa, en el seu paper d’amfitriona exitosa. Jaume s’esforçà per presentar adequadament la nouvinguda i encetà un monòleg sobre els seus orígens. Antoni ens en va descobrir la família extensa i ben repartida al llarg del planeta. I la resta... la resta no podíem deixar de contemplar-la. Tot d’una, vam tindre ganes de no separar-nos-en més i de viatjar amb ella on fóra que volguera per reprendre, d’alguna manera, la seua història de segles.
            Amb els pas dels dies vam descobrir que podia ser única i múltiple alhora, freda o càlida, de vellut o d’espart, i que el seu cap emboirat era un imant del qual no podíem ni volíem defugir.
            Hui, a pesar dels anys transcorreguts i de la fidelitat dels nostres encontres, suspesos només pels curts hiverns d’aquestes latituds, l’estimem igual que aquell matí que ja es perd en els records; la nostra daurada, fina i refrescant cervesa d’estiu.

dissabte, 5 d’agost del 2017

Punt i final

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 5 D'AGOST DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

            Cavallers, senyores, la tristesa ens desborda: se’ns mor el punt. Els seus companys de trajecte, la coma, els signes d’interrogació i d’exclamació, les majúscules, els guionets… reunits als peus del seu llit, esperen l’adéu definitiu.
            La taqueta redona, la piga que ens ha acompanyat tota la vida per rematar les nostres súpliques, la mandonguilleta fosca que ens salva de l’asfixia quan llegim la redacció d’algun alumne, diu que ha quedat encallada en un temps remot i idíl·lic en el qual posseïa l’última paraula, però que ara no el necessita ningú. I el puntet ja no vol viure.
            Jure que hem intentat dissuadir-lo repassant algunes novel·les eternes, diversos juraments de fidelitat, diaris personals… però res no l’ha fet canviar de parer. ”Un ha de saber quan sobra” ha manifestat, tolerant. Ell comprén la situació. De veres.
            I és que el món nou ho escampa als quatre vents: ”Escriure, d’acord, quin remei, però redactar? Això ja és excessiu!” Pocs volen doblegar el llom sobre el full per ajuntar-hi paraules i, per si no en tenies prou, perquè tinguen algun sentit. On s’ha vist, sostenen alguns, un esforç tan titànic i inútil? Han buscat solucions per a lluitar contra aquest sotmetiment a la paraula, per estalviar-se’n unes quantes maniobres. I ací és on comença l’agonia del puntet.
            Les noves generacions, vos ho dic literalment, han enviat el puntet a pastar fang. Bon vent, i passem a una altra cosa! Es llancen a escriure línies i línies sense cap zona de descans, sense cap parada per prendre aire, sense cap remat entre oració i oració. Per a què?, protesten. Tu vés llegint i si sents que t’ofegues, que se t’enterboleix la mirada i l’enteniment, pega quatre glopades d’aire, com si fores una sardina fora de l’aigua, i recupera el ritme cardíac.
            Va al gra, el món nou. I, això, el punt ho intueix. Sap que a poc a poc deixarem les oracions obertes i eliminarem les barreres que ens impedeixen ajuntar paraules, una darrere de l’altra, o una damunt de l’altra, a qui li importa, sense punts, però també sense comes, ni mandangues.
            Ficats a no estressar-se, diu el punt sorneguer, per què no eliminem directament les paraules? De veres. Totes. Total, en el món hi ha tan poc per comentar/debatre/protestar/defensar, no?
            Per això el puntet se’n vol anar. Per deixar enrere el que creu que s’aproxima; un món sense veu, sotmés al silenci. I això, això sí que és per a plorar.
            Adéu, punt. I final.