ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 20 DE NOVEMBRE DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV
Passege
pels carrers d’un poblet de muntanya. El sol a males penes aconsegueix atenuar
el fred penetrant i l’aire hi és tan contundent que note com pega voltes pel pit
a la recerca dels pulmons. A contracor decidisc abandonar el deambular i arrecerar-me
prop d’alguna xemeneia espurnejant. És quan inicie el camí de tornada que la
veig.
La xarcuteria,
menuda com una closca de nou, em saluda des de la vitrina amb un cartell que
clama “Viu la tardor!” i una meravella de paisatge de delicatessen del territori: patés, melmelades, embotits, formatges,
dolços... barrejats amb elements d’artesania. L’espectacle invita a entrar-hi, celebrar
amb l’ama el seu bon gust, emportar-se mig negoci i tornar a casa a gaudir dels
aliments d’ací a la vora, abrigar-se amb les mantes que mans conegudes han
teixit, i remullar els llavis en el vi que els llauradors de la comarca han
criat i que la cooperativa comercialitza. Quina sensació més agraïda la de
conéixer i reconéixer la partida de naixement d’allò que consumim.
L’alegria
que em desperta l’oferiment llépol de l’establiment, però, ve seguida prompte de
la inquietud: sé que l’existència d’aquest petit comerç penja d’un fil, i també
la de la majoria de les botigues diminutes que han format les nostres
biografies. La globalització que de forma conscient o no fomentem uns i altres,
s’esmerça per planxar els trets propis de cada cultura i soterrar-nos davall
d’una patena descolorida. Parteix el cor observar com es van esborrant els noms
i els rostres dels nostres comerciants de referència i com dominen el mercat productes
desprovistos de la brillantor que l’originalitat i l’exclusivitat atorguen. Anem
substituint arrels centenàries per garfis metàl·lics que no reten homenatge a
res. Diuen adéu el quiosc de la nostra infantesa, el forn de llenya, la
llibreria que ens ha fet créixer, la caseta que servia llanes, el taller del
sabater... i el món pren el nom de quatre Goliats sense escrúpols.
El
xicotet comerç de tota la vida, el de pam i mig, agonitza. I nosaltres amb ell.
Aquests dies, d’alguna manera, ha estat present a les converses de Glasgow. No
deixem de reivindicar-lo: és la nostra defensa contra el buit a què ens aboquem.