Comerç de pam i mig

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 20 DE NOVEMBRE DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Passege pels carrers d’un poblet de muntanya. El sol a males penes aconsegueix atenuar el fred penetrant i l’aire hi és tan contundent que note com pega voltes pel pit a la recerca dels pulmons. A contracor decidisc abandonar el deambular i arrecerar-me prop d’alguna xemeneia espurnejant. És quan inicie el camí de tornada que la veig.

La xarcuteria, menuda com una closca de nou, em saluda des de la vitrina amb un cartell que clama “Viu la tardor!” i una meravella de paisatge de delicatessen del territori: patés, melmelades, embotits, formatges, dolços... barrejats amb elements d’artesania. L’espectacle invita a entrar-hi, celebrar amb l’ama el seu bon gust, emportar-se mig negoci i tornar a casa a gaudir dels aliments d’ací a la vora, abrigar-se amb les mantes que mans conegudes han teixit, i remullar els llavis en el vi que els llauradors de la comarca han criat i que la cooperativa comercialitza. Quina sensació més agraïda la de conéixer i reconéixer la partida de naixement d’allò que consumim.

L’alegria que em desperta l’oferiment llépol de l’establiment, però, ve seguida prompte de la inquietud: sé que l’existència d’aquest petit comerç penja d’un fil, i també la de la majoria de les botigues diminutes que han format les nostres biografies. La globalització que de forma conscient o no fomentem uns i altres, s’esmerça per planxar els trets propis de cada cultura i soterrar-nos davall d’una patena descolorida. Parteix el cor observar com es van esborrant els noms i els rostres dels nostres comerciants de referència i com dominen el mercat productes desprovistos de la brillantor que l’originalitat i l’exclusivitat atorguen. Anem substituint arrels centenàries per garfis metàl·lics que no reten homenatge a res. Diuen adéu el quiosc de la nostra infantesa, el forn de llenya, la llibreria que ens ha fet créixer, la caseta que servia llanes, el taller del sabater... i el món pren el nom de quatre Goliats sense escrúpols.

El xicotet comerç de tota la vida, el de pam i mig, agonitza. I nosaltres amb ell. Aquests dies, d’alguna manera, ha estat present a les converses de Glasgow. No deixem de reivindicar-lo: és la nostra defensa contra el buit a què ens aboquem.

L'habitació

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 6 DE NOVEMBRE DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Dels llocs que habitem al llarg de la nostra existència, n’hi ha un que, emulant un atrapasomnis, ens reté la memòria per sempre: em referisc a l’habitació de la nostra joventut.

Si tanque els ulls i esvare pel pendent dels meus escenaris vitals, la veig nítidament: gens espaiosa i pobra en mobiliari, ensenyava unes parets blaves de cel de principi d’estiu foradades ací i allà per pòsters amb rostres adorats que em miraven sense parpellejar. Aquella estança íntima, compartida a estones amb la meua gent, era la cova d’Alí Babà on guardava tresors, la caixa forta dels meus estats d’ànim més inconfessables, el búnquer en el qual preservava els somnis anhelats. Representava el meu indret al món i hi tenia dipositada l’essència d’allò que havia sigut, era i desitjava ser en algun horitzó futur. Cada objecte que dormitava als estants, cada peça de roba atrapada a l’armari, cada llibre reclinat sobre el pupitre eren en realitat els guardians que em recordaven que jo era una figura feta de ferides mal cosides i un projecte de vida encara per determinar que començava tot just a encarrilar-se a la recerca del seu nord. No vaig poder evitar-ho: en aquell oasi entraren un parell de monstres i moltes pors. Alguns s’ofegaren en la calidesa del cau; d’altres, però, s’hi van quedar enganxats com a llepasses durant anys.

No obstant això, el que realment va enfortir-me van ser aquells moments en els quals m’imbuïa del corrent de màgia serena i poderosa que ja em circulava a dolls pel cor. Parle de les vesprades abandonada als braços de la literatura que em bressolava dins d’aquella xarxa meravellosa de mots i imatges. Parle de la música i dels concerts que protagonitzava, micro imaginari en mà, que m’insuflaven una càrrega sentimental que em rebentava els sentits. Parle de les cartes escrites sobre el pupitre blau, meticulosament llaurades i sofertes com ho són els camins de l’amor o de l’enyor més aclaparadors.

Com trobe a faltar aquelles hores amb mi mateix, temptejant sense parar la manera d’acoblar el meu pas al de la resta de l’univers! Com enyore aquell niu on tot naixia, bullia de promeses i podia morir. No he tornat mai més a sentir-me tan sola i alhora tan plena de món.

Llibres prohibits

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 23 D'OCTUBRE DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

El fet, gens inusual, és el següent: l’ajuntament de Castelló de la Plana regala a uns instituts uns lots de llibres (la gran majoria en castellà, tot s’ha de dir, però aquest és un altre tema) seleccionats segons criteri tècnic. Els centres, com no podia ser d’una altra manera, ho agraeixen de tot cor i recullen el regal. D’entrada, res a destacar. Sorprenentment, però, en aquesta ocasió, algú s’escarota bona cosa davant del detall generós de l’administració i llança el crit al cel.

Una associació ultraconservadora, l’esperit encés com una flama per la temàtica LGTBI de les lectures, ix volant al jutjat i hi presenta un recurs. La urgència, afirma amb desesperació, està més que raonada: cal evitar que el mal es propague i arribe a l’estudiantat ja que els farcells de fulls, aparentment innocents, estan que vessen de mala fel. El simple contacte pot provocar un dolor irreparable en la mirada i el cor nivi de les criatures perquè es veu que, una vegada t’han explicat les diferents maneres d’estimar que tenen els éssers humans, et quedes fet pols de per vida. Una jutgessa els fa costat i retira els llibres.

Aquesta gent de pensament únic té la certesa que és el coneixement allò que infecta les ments, no la ignorància. I que acceptar que cada persona és lliure de compartir els sentiments més nobles amb qui desitge és una mostra de degeneració que acabarà destruint-nos. Com qui aterra una albufera per poder caminar-hi damunt, pretenen sepultar l’arc iris de la diversitat del món i deixar-hi créixer, al seu lloc, capes i capes de males herbes.

L’adquisició de la saviesa sempre ha estat unida a la paraula amable, a la lectura i a la reflexió, al debat, a la història dels pobles, a les llengües ben parlades, a la geografia de les terres oblidades, a l’exercici sa del cos, a la investigació dels orígens de les coses. Mai al cultiu de l’odi, l’estigmatització, la humiliació o l’insult. No hem de permetre que la grisor dels seus arguments enterbolisca les llibertats. L’educació de les generacions presents i futures posseirà els colors de la tolerància i del respecte; no la foscor amarga de les seues aspiracions arcaiques.

La portada

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 9 D'OCTUBRE DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

L’escriptor Fernando Sánchez Dragó diu que no l’atrau parlar amb el president del govern espanyol perquè poc li interessa qui no ha llegit cap llibre en sa vida, no com ell que ja en porta 30.000. Les xarxes socials, que no en perdonen ni una, s’han llançat a calcular la mitjana diària de textos que l’ancià es deu haver empassat per arribar a acumular tal rècord. Si té 84 anys, afirmen, és a dir 30.660 dies, ix a una lectura cada 24 hores, incloent-hi la Bíblia o tot el Kamasutra per posar exemples d’obres literàries que requereixen dedicació i concentració a parts iguals per pair-les.

Que aquest senyor no és aigua clara, ja ho sabem. Sempre disposat a polemitzar, segurament per mantenir-se en alça, ha violat sovint la carn delicada del bon gust i del respecte cantant les excel·lències de l’extrema-dreta o de les relacions sexuals sense protecció, o explicant com va fer l’amor amb unes menors. Ignore què em molesta més, si el personatge obscé que s’ha creat en nom de la llibertat (la seua, òbviament), els mitjans que la dreta sempre li té preparats perquè difonga les seues immundícies, o el silenci amb què una part de la societat “tolera” que ell, i uns quants com ell, estoven les seues llengües verinoses.

Tanmateix, les persones que s’alimenten de llibreries i biblioteques saben que l’escriptor menteix: no ha engolit 30.000 llibres. D’una banda, perquè només li haurien quedat uns insignificants 660 dies per acomplir totes les malifetes de què es vanagloria. De l’altra, perquè qui es pren el temps per llegir i imbuir-se de pensaments i creences diversos, per submergir-se, a risc d’estar-hi en desacord, en l’eco d’altres veus, aspira a fer créixer el seu bagatge emocional i intel·lectual a fi d’anar pel món amb l’esperit regat de tolerància, i no acaba perbocant aberracions contra la dignitat de l’ésser humà, en general, i de les dones, en particular.

Obrir un llibre per endinsar-s’hi i passejar entre línies que obsequien humanitat és, com la bona educació, una barana vital on aferrar-se a fi de no caure al pou de la indecència. I és evident que, de moment, l’home que somiava en 30.000 llibres poques vegades n’ha passat de la portada.

Ai, l'educació!

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 25 DE SETEMBRE DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Manspreading és el terme referit a l’obertura exagerada de les cames que alguns mascles adopten en seure al transport públic. De vegades, l’arc de les seues extremitats és tan enorme que envaeixen els seients del costat i n’obliguen les ocupants a recargolar-se. Què ocorreria si un dia dos o tres d’aquests homenots segueren junts i decidiren delectar-nos amb una exhibició d’entrecuix? S’ofendrien? Es reptarien a colps de malucs? O, en veure’s reflectits en els altres, s’espantarien de la seua mala praxi?

Els modals, els bons modals, són conductes que conformen el nostre autèntic DNI. La major o menor exquisidesa del tracte que ens dispensem en la intimitat va fermament lligada a la que reservem per a la resta de la humanitat. Quan optem per prescindir de les lleis socials deixem clar un missatge inequívoc: el nostre voltant ens importa un rave perquè nosaltres estem per damunt de la llei. Que és com dir fora de la llei.

Una societat rica en valors hauria de lluitar perquè qui ha perdut, o no ha arribat mai a adquirir, educació no tinga la més mínima oportunitat d’erigir-se en model a imitar. Ningú no hauria d’aspirar a assemblar-se al llimac assegut a una taula que, amb els ulls fora d’òrbita clavats en el menjar, mastegant com un bòlit d’aquest plat i del de més enllà, no para de parlar i parlar sense tindre en compte que qui comparteix àpat amb ell ha d’engolir-se la visió de la pasta en què s’han convertit els calamars, el glop de vi rosat, l’encisam i la cullerada de maionesa passejant per la cavitat bucal ben oberta. Cap jove no hauria d’estar en contacte amb aquell petimetre que no agraeix quan li aguantes la porta; que posa la música a tot volum de matinada; que espenta i es cola en la cua, que interromp sense miraments l’interlocutor. Cap criatura no hauria de trobar normal l’absència absoluta en boques paregudes a musells, d’un Bon dia, un Adéu o un Perdó. Ni hauria de voler apropiar-se dels gestos obscens dirigits al món que solen aguaitar per les finestres d’alguns cotxes.

Els bons modals són la base més senzilla del respecte i el bastiment humil de la convivència. És vital recuperar-los, i ens n’hauríem d’ocupar ja. Per favor. Gràcies.

El que queda de l'estiu

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 11 DE SETEMBRE DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Per poc que ens hi esforcem, la majoria de nosaltres està en condicions de recordar quasi tots els estius de la seua vida. Qui oblida la puresa dels estius de la infància, l’excitació dels de l’adolescència i l’eufòria dels anys més madurs quan anhelem amb urgència abandonar-nos al plaer de les obligacions lleugeres? Algú dirà que passa igual amb el Nadal però, tot i que no és la meua intenció desméreixer-lo, opine que es tracta d’un temps més delicat que ens aboca a recargolar-nos a l’escalfor de la llar i dels éssers estimats i on, per damunt de l’alegria dels retrobaments, sura una melancolia que ens assetja a la menor distracció.

L’estiu, per contra, ens succiona l’esperit cap a horitzons oberts i vols en desbandada, de la mateixa manera que si quedàrem atrapats en un enorme ball de papallones monarca. L’estació és un castell de focs i ens enceguen la brillantor de les mirades, les espurnes dels somriures, i els esclats dels crits excitats que acompanyen l’encontre amb les ones, l’amor i els cossos bruns. Intentem estirar aquesta felicitat com qui mira d’allargar la sensació plaentera de l’últim mos o l’últim glop d’una menja saborosa, endarrerint més i més el moment en què se’n dissiparà la màgia. Al llarg de l’any, ens enfonsem agradosament en els records que ens ha proporcionat el període i en pouem anècdotes que travessen totes els edats: el poalet carregat de tresors marins, el meló que el iaio talla en una cerimònia digna d’un altar, el càmping a vora mar, el baret de la platja convertit en quarter general, les motocicletes veloces davall les estrelles, la sempiterna motxilla de pell arrugada de tantes vides... Però, sobretot, tenim arxivades al cor milers d’instantànies irreemplaçables de qui ens ha hi acompanyat: els pares, quasi adolescents, emmirallats en el nadó que els somriu i que dècades després seràs tu; la família, retrobant-se i transformant-se; les amistats dels concerts que canten al firmament; aquell rostre que vam estimar...

I el dia en què ens adonem que el paisatge ha començat a tenyir-se de canyella, rebem serenament les hores fosques perquè sabem que, vinga el temps que vinga, sempre trobarem un refugi càlid en els estius de la nostra vida.

Samuel

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 17 DE JULIOL DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Si has nascut del ventre plàcid d’una dona, si eres comunió d’oxigen i sang, si has estirat membres i eixamplat vísceres, haurem d’arribar a la conclusió que eres un ésser humà, igual que nosaltres. Si has mirat una flor amb la innocència dels primers anys, si has passejat el ditet per aquell conte que t’atrapava cada nit, si has llançat crits d’alegria minúsculs com les ones de la mar que et feien cosquerelles a la planta dels peus, haurem d’arribar a la conclusió que eres un ésser humà. Igual que nosaltres.

Però si un dia, de sobte, portes a terme una acció pròpia de les bèsties més ferotges de la creació, ens haurem de preguntar en quin moment vas decidir abandonar-nos i convertir-te en la monstruositat de qui renega de la seua espècie.

Has assassinat una persona. Al crit de “¡Maricón! ”, li has aturat el preuat temps concedit. Perquè no t’agradava la seua manera de ser o de fer, has interromput una existència que a penes s’iniciava.

La de Samuel.

I no t’ha importat destruir-ne el món íntim: els pares, morts en vida; les amistats que l’acompanyaven quan el marcares amb el puny i que ara en defensen la memòria; els amors que l’haurien d’haver transportat pels viaranys dels sentiments més bells; els paisatges que has foradat amb un buit que ja ningú no podrà omplir; la copa servida que l’esperarà eternament...

Recorre el planeta un JO mesquí que fa i desfà en funcions de les seues necessitats. No ens n’importa el nom, edat o nacionalitat; només sabem que és un JO intolerant i egocèntric, de cor corromput per la maldat, que s’ha concedit el dret a violentar qui gose enarborar banderes, llengües o comportaments que considere insultants. Aquest JO de mort solament pot existir i reproduir-se a l’empara d’una societat que mira cap a un altre costat i que, sovint, el perdona. Per això, per tal de protegir la llibertat i assegurar-nos un present i un futur oberts i pacífics, hem de denunciar els mercenaris de la incivilitat que habiten entre nosaltres i condemnar-los sense titubejar. I que a les clavegueres de l’infern on resideixen, els arriben les nostres veus poderoses reclamant justícia per a un ésser humà noble. Assassinat. Desesperadament enyorat. Per a Samuel.

Arribar a bon port

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 3 DE JULIOL DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Són nombrosos els col·lectius que en aquesta crisi sanitària s’han guanyat el reconeixement de la societat, però en són pocs els qui s’ho mereixen més que els dedicats a la docència. A l’inici del curs que ara acaba, el govern apostà per afavorir les classes presencials a les escoles i instituts. No solament es tractava d’inocular saber sinó que calia fomentar les relacions socials, vitals, en la infància i l’adolescència, per a la formació de la personalitat. D’aquesta manera, es pretenia que cada centre obert oferira a l’estudiantat una quasi normalitat dins de la immensa irregularitat que ha suposat i suposa el COVID-19. A base d’un esforç titànic no exempt de controvèrsies, la comunitat escolar va fer pinya per abordar el repte. Ara, després de deu mesos complicats, es pot afirmar que el món de l’ensenyament ha aprovat amb èxit la seua gestió.

Així i tot, però, s’ha parlat poc del dia a dia dels educadors i educadores que han hagut d’enginyar-se-les a fi d’atendre in situ un alumnat igual de desorientat que ells, en aules hiperventilades, perseguits per mascaretes i gels, cerimònies d’entrada i eixida, temors omnipresents, alarmes diàries, i un riu de comunicacions entre pares, claustres, inspeccions i autoritats sanitàries per certificar o rectificar les informacions de tota mena que circulaven a una velocitat vertiginosa.

Sé que, a hores d’ara, la majoria de les famílies els ha agraït el seu treball sense límits. Que cada pare, mare, estudiant ha tingut un moment per dirigir un pensament tendre a qui, aquell setembre passat, va posar en marxa, amb més moral que mitjans, la maquinària de l’educació. Que la societat sencera ha manifestat, una vegada més, la seua profunda admiració envers el professorat que lluita, contra vent i marea, per una educació de qualitat.

Si no és així, encara estem a temps de donar-los les gràcies per haver-nos guiat en la fosca travessia i per, tot i haver sentit en la pell les urpes de la desesperació i la impotència, no haver defallit mai. Estem a temps d’inclinar-nos respectuosament davant del seu treball i dir-los que els necessitem per arribar a bon port. Perquè són els nostres pilars, els pilars del món en què volem navegar. 

Siguem invencibles

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 19 DE JUNY DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Hui, en aquesta columna, hauria volgut delectar-me amb l’aroma de l’estiu que ja ens saluda. O amb la notícia del retorn dels festivals que, per fi, aguaiten pertot arreu. O amb els territoris que ens esperen amb les fronteres obertes. Però no he volgut. No he volgut deslligar-me del lament desesperat que aquests dies ressona per damunt de la vida, del plany profund que contrau les entranyes de la Terra. El sentiu? És el crit d’una mare que reclama la carn de la seua carn.

Diem Ana i Olivia i tot queda exposat: l’horror desbocat, inhumà, atroç, engendrat per un ésser incapaç d’estimar que ha sentenciat a mort la innocència més translúcida, que és la forma que té una criatura d’enlluernar-nos i oferir-nos el seu amor barata res.

Juraríem que la devoció infinita que sentim pels nostres infants és la nostra raó de viure i que no hi ha fossa abissal ni foscor volcànica més profundes que aquest amor filial. De vegades, però, la terrible realitat ens ensenya que això no és sempre així i que la cultura del patriarcat, unida a les actituds frívoles d’alguns mitjans de comunicació i partits polítics davant de l’estampa diària de la violència de gènere, dona ales als energúmens possessius que, tard o d’hora, es desfan de les seues pells de bonhomia i escampen el verí de l’odi sobre les vides de qui consideren causa del seu infortuni.

Diem Ana i Olivia, i ens arriba l’alé tallat de Beatriz, enfonsada en un univers paral·lel de foscor eterna, arrapada als records de la vida que fins fa poc compartia amb els seus amors, una vida amarada de felicitats grans i menudes que l’home en qui confiaven els ha sostret. No en diré el nom. La bèstia ha perdut el dret a ser invocat. El diluirem en el dissolvent del silenci i l’oblit. D’ésser humà, només conserva el deure de pagar pel seu crim.

Mentrestant, la mare, des d’un lloc impossible d’imaginar, sap que no tornarà mai més a abraçar la vida. Mai més.

Fem-nos un favor: siguem invencibles. Ajuntem les nostres inseguretats, força, ràbia, sentit de la justícia i valentia, i cridem-ho ben fort: les nostres vides i les dels nostres fills i filles no es toquen. Punt.

I després, al carrer, unides en un sol cos, a parar els peus al monstre. 

Des de fora de la pantalla

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 5 DE JUNY DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Últimament m’aclapara l’omnipresència d’una paraula-tòtem que trobe repartida pertot arreu, que forma llistes d’èxits, que fa rica la gent, que enemista uns i altres... Em referisc a la totpoderosa AMISTAT. Qui ha desvirtuat un mot tan bell i l’ha convertit en moneda de canvi d’un sentiment que poc o res té a veure amb l’estima?

Gràcies, o per culpa de, les xarxes socials estem capacitats per tenir amics i amigues a cabassos, de manera que hi ha qui creu que posseeix l’amor de milers de confidents que, en cas de necessitat, el consolaran barata res. Això sí, des de darrere de les pantalles. Això sí, des de la comoditat de les seues habitacions i sense cap compromís. I resulta que un pot fer-se amb 5000 amistats. O 50.000! De veritat que els anomenem “amistats”? Com és possible si en la vida real la majoria les comptem amb els dits d’una mà i encara ens en sobren la meitat?

Presentar una persona com a amiga, és confirmar davant dels ulls del món que és a ella a qui recorreries en cas de mal pas. Que no tens cap dubte que t’acompanyarà sempre, des de prop o des d’una distància sideral. Que interromprà, si cal, el seu ritme vital per acoblar-se al teu. Que et mirarà als ulls per confessar-te les veritats que fan mal. Que serà la teua crossa, la barca que et bressolarà, el fuet que t’esperonarà els desitjos. Que t’esperarà en cada revolt per recuperar l’alé amb tu. Que t’escoltarà els laments amb una paciència elàstica. Que t’encimbellarà quan caigues al pou.

En algun moment de les nostres existències, hem perdut alguna amistat per culpa d’una traïció, un malentés o per simple desídia i a l’instant, enmig d’un malestar terrible, ens han assetjat les preguntes: a què em comprometia l’amistat? Què li he preguntat tots aquests anys: Què pots fer per mi? o Què puc fer per tu? Com l’hauria d’haver tractada per no perjudicar-la, perquè no s’apergaminara? He complit les expectatives?

Hi ha pocs tresors comparables a l’amistat profunda. Aquesta rara avis de la nostra època no vindrà del planeta dels 5000 o 50000 visitants empresonats en tecnologies fredes. Perquè l’estima, ara i sempre, necessita l’alé del teu nom al bescoll i la calidesa perfumada d’una abraçada.

Custòdia universal

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 22 DE MAIG DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

L’actualitat em posa davant dels ulls un ventall de desespers per a traslladar ràpidament al full en blanc: l’homicidi de dones; la insolidaritat dels negacionistes de la COVID-19 i les festes multitudinàries; la corrupció consentida i, fins i tot, institucionalitzada; el canvi climàtic que no para ningú; la manipulació dels mitjans de comunicació; les friccions entre grans potències que ens lleven la son i la pau; l’absència de cultura i de reflexió, causa contundent de tot l’anterior...

Aquesta setmana, però, em resulta impossible parlar de res que no siga l’assassinat de xiquets i xiquetes. Enmig dels inferns que ens bastim els uns als altres en nom d’ideals insidiosos, encara trobem qui és capaç d’obrir les comportes d’un altre horror. Pot ser un govern, com el d’Israel massacrant la població palestina. Persones vulnerables, sobretot: gent major, convalescents, invàlids. I criatures. Rebentades per les bombes. Soterrades davall de finques arrasades. Nadons de mirada buida rescatats d’entre els cadàvers desmembrats de la resta de la família. Germans abraçats per sempre en la morgue. Pares desesperats atrapant l’últim alé del cosset perdut entre els seus braços. O pot ser un miserable, assassinant la companya embarassada i el fill de set anys. En tots els casos es tracta de plançons de vida que no hem deixat arrelar, i això que en teníem la custòdia universal. Plançons minúsculs de vides que hem enviat al viatge solitari cap a l’eternitat.

Els xiquets i les xiquetes han de poder créixer en la inconsciència que atorga la felicitat immediata per tal que aquesta manera golosa d’atrapar l’aire i amollar-lo en un esclat de riure contagiós es configure com l’essència mateixa del que, a poc a poc, esdevindrà la bondat de l’ésser humà adult.

Per això, cal que els mals esperits recuperen urgentment la memòria de la infantesa per reviure la satisfacció amb la qual vam sucumbir al caleidoscopi quan ens regalà els primers focs d’artifici i n’acceptàrem la màgia. Perquè així se’ns va revelar la miríade de formes i colors que s’arreceren enmig dels plecs de l’univers. I així va nàixer la nostra voluntat d’estimar-ho tot.

Ombres i silencis

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 8 DE MAIG DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Podríem dir que si ens vingueren ganes de parlar de Juana Sagrera, nascuda a València el 1820, la lògica ens confirmaria que ben poques persones sabrien identificar-la. Si hi afegírem que va estar casada amb Miquel Nolla, l’empresari català que va construir una fàbrica de mosaics policromats a Meliana des de la qual va exportar a tots els punts cardinals, de segur que ja començaríem a dibuixar un context per a la dama. Si, a més, recordàrem que el lloc fou visitat per figures de primeríssima línia de l’època (la família reial russa o Amadeu de Savoia), és a dir, si atorgàrem al marit de Juana el lloc de privilegi que, no ho discutirem, va aconseguir amb tota classe de mèrits, la visió que ens faríem de la valenciana es perfilaria substancialment. I si, per rematar-ho, fullejàrem l’àmplia documentació que ens presenta el visionari Nolla i la comparàrem amb les escasses referències sobre l’esposa, mare dels seus fills, víctima d’una confabulació de l’espós per tal de recloure-la en un psiquiàtric i, per damunt de tot, indiscutible base econòmica del negociat de l’empresari, ens acabaríem fent una pregunta que es repeteix com una lletania quan ens trobem davant la fulgència d’un homenot del segle que siga: tan irrellevants són les dones que conviuen amb ells en l’ascensió a l’Olimp?

De vegades és complicat conéixer les companyes d’alguns individus; tant, que és quasi impossible dibuixar-ne un retrat. De resultes d’aquest difuminat orquestrat per la societat, ens costa treball dotar el mascle de trets íntims i ens l’imaginem fet a ell mateix, travessant la història en solitari, rodejat de descendents creats per generació espontània, sense lligams afectius que el rebaixen a simple mortal.

Es dirà que sí, que fins fa poc les dones eren invisibles però que hem avançat tant i tant; jo retrucaria que sovint, en ple segle XXI, continuem preguntant-nos on són. Aquesta setmana, un programa de televisió dedicat a la figura d’un artista ha demostrat de quina manera un intent d’acostar-se de forma exhaustiva a un personatge rellevant pot servir-se exempt de referències femenines; ni mare, ni esposes, ni companyes. Ombres i silencis. Una vegada més.

Descoratjador.

Memòria en flames

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 24 D'ABRIL DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Aquesta setmana, Sud-àfrica ha perdut un tros de memòria. Durant uns dies, a Ciutat del Cap, diversos edificis de la seua Universitat, fundada el 1829, han sucumbit a mans d’un incendi esfereïdor. Entre les runes, la tragèdia de les tragèdies: les restes d’una part de la seua històrica Biblioteca Nacional que conserva manuscrits de valor incalculable.

Tot i que la desaparició del patrimoni escrit d’un poble sempre és corprenedor, aquesta no és ni serà l’última “Casa dels papers” que expira devorada per les flames. La Humanitat té gravat altres drames que ens tatuà ferides de les quals no ens hem aconseguit rescabalar mai. Encara comentem, com si fora ahir, la destrucció, el 48 aC, durant l’assetjament de Juli Cèsar a la ciutat, de la Gran Biblioteca d’Alexandria. I des de l’agost del 1992 guardem impreses a la retina les imatges del cadàver calcinat de la Biblioteca Nacional de Iugoslàvia, ubicada a Sarajevo i cruelment aniquilada per l’artilleria sèrbia.

Les petjades que anem escampant sobre els camins del món van i vénen, fossilitzades o evaporades pels capricis de la Mare Natura. La necessitat de deixar en herència al futur les nostres empremtes vitals, però, ens portaren a inventar l’escriptura. A partir d’aquell instant, un dels més màgics de la nostra evolució com a espècie, vam anar depositant els nostres pensaments i elucubracions, records i anhels sobre tauletes d’argila o papirs, teles o parets, pergamins o fulls. Per als grups socials, les biblioteques són al mateix temps els depòsits i els vivers de tot el que han sigut i del que podrien haver sigut, i són les claus per discernir els senders correctes que duen al benestar i la felicitat. Si se n’esfuma una part, és com si demà ens despertarem amb mitja memòria esborrada; intuiríem que conservàvem records d’aquell rostre estimat però ja no seríem capaços, mai més, d’experimentar l’amor que sentíem per ell.

La defunció d’una biblioteca no es pot reparar de cap de les maneres. Accidental o intencionada, no deixarem mai de preguntar-nos de quina manera es pot continuar existint sense l’alé dels avantpassats, sense la seua veu arrecerada en tresors tan valuosos i alhora vulnerables com són els llibres.

No soc de guerres

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 10 D'ABRIL DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

No soc de guerres. No he somiat mai a ser amazona, samurai o generala de cap tropa perquè em desagraden les tensions extremes i els conflictes que se’n deriven. Per la mateixa raó, no aplaudisc qui busca honors a través de la força (verbal o física, en un ring o en un hemicicle), encara que els mitjans de comunicació i moltes arts s’encaboten dia rere dia a reportar-nos-en exemples a fi que no se’ns oblide que ens agrada abusar de crits i castanyes quan ens hem de posicionar al món.

Per tot això, em resulta molest que es recórrega a formes i girs lingüístics propis d’un exèrcit per expressar situacions que poc o res tenen a veure amb un camp de batalla a l’ús. Em referisc a la manera que es té de descriure els éssers humans que han sobreviscut a tal o qual malaltia. Que valents!, exclamen, han agafat la mort per les banyes, han lluitat com a feres, no s’han rendit... I els felicitem per la seua recuperació adjudicant-los un protagonisme absolut, com si la ferma voluntat de curar-se fora la clau, més que suficient, per superar un diagnòstic terrible.

Aquesta manera d’evocar l’actitud de qui s’ha salvat de la Parca és perillosa o, com a mínim, poc sensible, perquè s’infereix ràpidament que les persones que, per desgràcia, no han arribat a reposar-se de la dolència i han sucumbit a la malaltia, no han disposat del (dit amb les seues paraules) coratge suficient per encarar-se al destí, per arremangar-se i retrucar a l’enemic en el seu camp de batalla i amb les mateixes armes.

Opine que, per inèrcia, qui sent amenaçada la seua supervivència esdevé fort i lluitador perquè no té més anhel que eixir a la llum del sol per abraçar la vida. Burlar la mort és l’eterna aspiració de la humanitat però no es pot presentar com una confrontació on l’ésser debilitat està obligat a convertir-se en un Hèrcules o una Atena per evitar que, si el cos s’apaga, l’acusen de no haver sabut lluitar per la seua existència. Ja seria hora, amb l’ajuda de la classe mèdica i dels mitjans de comunicació, de construir una nova oratòria, una nova manera d’explicar les coses terribles que ens passen sense haver de recórrer a tanta testosterona i reptes bel·ligerants.

Amigues

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 27 DE MARÇ DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Són les 9 del matí. La plaça del poble, que acull l’edifici de l’Ajuntament, la farmàcia i un grapat de botigues, es troba pràcticament buida. Estem en pandèmia i l’autoritat ha decretat que per doblegar la corba de contagis, el comerç no essencial ha de tancar. Això inclou les cafeteries; es veu que la nostra societat, abocada al carrer i al “Va, una cervesa i xarrem”, ha de desmuntar les terrasses per salvar-se. El govern, però, els atorga una bombolla d’aire: podran servir consumicions... des de la porta.

Obedients, set amigues, distància preceptiva i rostres coberts, cinc carros de la compra i un caminador, recuperen la seua antiga tradició de reunir-se a primera hora per compartir un segon desdejuni i notícies sobre el seu univers. De seguida, van com un tret a fer la cua del bar a proveir-se del tallat. Després, mentre unes s’acosten al forn per dolços, les altres organitzen l’escenari. Qualsevol lloc és bo per a seure: un banc, un piló, un mur baixet, una cadira de les que les cafeteries han amuntegat contra la paret. S’alcen els colls dels abrics i s’arrapen als gots calents. Fa molt de fred. No obstant això, aguantaran: per res del món es perdrien aquest moment únic.

No tarden a desenvolupar el guió. Es lleven la paraula, riuen, es giren i contragiren, s'interpel·len. Com a grup consolidat, cada una juga el seu paper: la que més crida, la que sols somriu, la susceptible... Totes diferents però totes conscients que la trobada desenfadada a la intempèrie constitueix un dels tresors del dia, una manera d’agafar forces per continuar el calvari solitari. Perquè la lluita contra l’epidèmia és també la lluita contra la solitud. Per això se sacrifiquen: la humitat, la gelor dels seients i la incomoditat de la mascareta a canvi d’un sospir de companyia. I sens dubte, ara mateix no hi deu haver en cap paisatge de cap territori, més vida i color que en aquesta senzilla àgora.

S’esgota el temps i la colla s’acomiada a contracor. La plaça torna a emmudir.  L’atmosfera efervescent, les ocurrències delirants, les bombolles d’estima han desaparegut. Les bandides no han deixat cap memòria darrere d’elles. S’ho han endut tot.

Ho necessiten per a arribar a l’endemà.  

Clavegueres

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 13 DE MARÇ DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Crec que les mentalitats generoses comencen a formar-se al ritme dels primers batecs de cor escalfats per l’amor circumdant. Immediatament després, la nostra visió del món es va ampliant gràcies a la construcció d’un univers poblat de lliçons de vida on les lectures són els finestrals pels quals aguaitem la mirada, i la reflexió, la cortina que tamisa la llum crua que ens assetja des de l’exterior. És sabut que l’educació ens allarga les mans cap a altres mans i ens eixampla l’abraçada, mentre que la ignorància és una navalla afilada que ens escorxa vius i ens abandona a la intempèrie de l’amoralitat.

De vegades ens encabotem a emblanquinar el tarquim que aïlla els gurus de la violència, siguen dels baixos fondos o de guant blanc, amb llargues explicacions sobre què sosté la democràcia i els drets de les persones. Però aquestes hordes que menyspreen la dignitat dels éssers humans i pateixen de còlera crònica, són timpans gèlids contra els quals s’esmicola la bondat de l’univers. Des que el món és món peguen voltes per la Història de manera obsessiva per fer-se amb el poder i assegurar-se que res no altere la seua natura corrompuda. Parapetats darrere de tota classe de tribunes, armadures, uniformes, càrrecs atorgats per la ciutadania o càntics patriòtics, si pogueren detindrien els astres per salvar els seus privilegis de raça i fortuna que creuen guanyats a pols. No es cansen de la fredor que emana del seu odi perenne? No s’asfixien entre dents serrades i punys premuts?

Necessitem tots els nostres esforços, temps, poder reflexiu i empenta intactes per desmuntar les estratagemes amb què aquests espècimens de la brutalitat intenten, sense descans, lapidar les llibertats. Hem de resseguir els passos de les ments corruptes, mirar-les dins dels ulls i fer-los arribar la nostra veu en defensa de les persones que s’han sacrificat i es sacrifiquen per rescatar la dignitat de l’ésser humà de les fosses sulfuroses de la intolerància. Perquè la història ens ho ha contat massa vegades: és el silenci de la societat, és a dir, la seua ceguesa, sordesa i claudicació, qui alimenta l’abominació que habita les nostres clavegueres.

El meu contenidor

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 27 DE FEBRER DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

No tenia intenció d’insistir més en el tema però se n’ha parlat tant últimament que no em  resistisc a participar jo també al memoràndum. Per això, demane aquestes línies per presentar un amic entranyable que m’ha marcat la vida: el meu contenidor.

Recorde que de menuda, quan els pares em duien a passejar, era la primera cosa que veia en eixir al carrer, davant mateix de la finca. Altíssim per al meu mig metre d’alçada; gegantesc per al meu cosset de nadó; desgastat i pudent per a les meues narius impregnades de Nenuco, m’estimava aquell enorme recipient com s’estima un company fidel que sorteja temporals per acudir sempre al teu encontre.

Prompte vaig intuir que molta gent l’evitava. És pobre, deien, emmanillat a aquell barri de l’inframón, sadollat de misèries, farcit de femta, incapaç d’aspirar a res que no fora que el substituïren per un modern sistema de recollida de residus subterrani.

Amb els anys, l’amistat es va anar consolidant. A les vesprades em contava les anècdotes del dia. Solia començar maleint les pixarrades del gos del forner que li rovellaven les rodetes o fent broma del teatre de Lluïset perquè les xicotes del parc no el descobriren amb la bossa negra tan poc glamurosa. De sobte, se li enfosquia la veu. La majoria de les persones, murmurava, venen a mi per llançar-hi el que els sobra de la seua existència. Molts, però, cada vegada més, remarcava, ho fan per no morir. I recordava la vídua del tercer que s’havia quedat un saquet de creïlles grillades; el sense sostre suplicant-li un rosegó de pa; l’anciana senyora Blanca furgant-li la panxa plorant; aquella família emportant-se bosses sense obrir... Quants drames insuportables que presenciava el meu amic! I ho vivia tot amb la boca oberta de bat a bat com si pretenguera engolir-se ell sol el dolor i les humiliacions i la desesperança de la pobra gent. De la gent pobra.

Anit fou notícia. Estic segura que, humil com era, no hauria acceptat ser l’estrella de cap firmament incendiat. Hauria preferit que aquells que ara s’arranquen els cabells per la seua pèrdua es preguntaren, ni que fora una sola vegada, per què hi ha encara tantes brases enceses en tantes mirades apagades.

Tessel·les

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 13 DE FEBRER DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Des de fa unes setmanes, m’assetja sovint una imatge ancorada en un temps pretèrit, molt pretèrit. Veig una casa de dues plantes, amb una façana de pedra i balcó de ferro forjat de color gris. La porta d’entrada és allargada i, al centre, un pom que és una mà de bronze atorga potència a la fusta simple i poc noble. És la llar dels meus iaios, la dels estius feliços. Aquesta evocació se’m presenta seguida d’altres de més menudes, com espurnes de sons, olors i sensacions captades al vol de la memòria.

Vesprada d’agost. La xafogor aplaca el meu cos infantil contra el terra fresc de mosaic. Les mosques volen i, a risc de perdre la vida, esguiten el silenci pesant. Des de la cuina, m’arriba el clinc-clinc de la cullereta d’alpaca remenejant el cassó de llet amb ou que la mare ha tret de la nevera. En un parell d’hores haurà quallat i berenarem merengada amb rosquilles sucades. 

Altres finestres remotes que em visiten: estic davant del rebost i contemple les figuretes i les estampetes que posen cara i data a naixements, comunions i bodes de familiars que no conec. Tafanege les gerres plenes a caramull de conserves i m’embriaguen les herbes aromàtiques. Resseguisc amb el dit les fotografies resguardades davall del vidre de l’aparador. Alce el braç i active el mànec de la bomba d’aigua tan sols per recrear-me en el potent raig de líquid expulsat.

Com és que hui, al bell mig de l’infern organitzat per un monstre microscòpic, rememore quasi de manera obsessiva la gamma d’impressions que em van despertar fa una eternitat uns peus nus vora la mar o mil goles cantant a l’uníson aquella cançó de moda? Per què torne a riure amb anècdotes i persones d’una altra època? Són tantes les tessel·les del passat que s’espenten per accedir al meu present que em pregunte si no s’han convocat per rescatar-me del dolor que ens té segrestats; per advertir-me, amb la seua bellesa, que els éssers humans som catàlegs ben proveïts de minúscules percepcions que tenen el poder d’invocar vivències oblidades; per repetir-me que, ara més que mai, cal aprofitar cada centímetre del camí, cada paisatge, cada bifurcació per si de cas, en un instant traïdor, el destí ens acaba tallant el pas(seig) per la vida.

Des del refugi

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 30 DE GENER DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Confinar-se, recloure’s, aïllar-se... No havia conjugat mai tantes vegades aquests verbs en primera persona del singular. Com la majoria de la humanitat, porte una eternitat frenant els impulsos que fa no res m’espentaven a obrir la porta de casa i arrancar a volar, la cara descoberta i el pit preparat per a totes les abraçades imminents. Durant els últims mesos, però, les nostres fronteres s’han anant reduint més i més i en l’actualitat estan a punt de llepar-nos la pell. Així i tot, no m’he rendit i ni un sol dia he deixat d’apamar el planeta, un cor o una vida.

En primavera, per exemple, en ple confinament, vaig viatjar a la literària Minnesota de Siri Hustvedt per passar L’estiu sense homes. Ho vaig gaudir enormement encara que em va sacsejar molts records familiars i unes quantes veritats amagades. Quan en vaig tornar, m’esperava, impacient, la lírica i em va presentar la Poesia Completa de Jaume Pérez-Muntaner a la de Marc Granell, i en ambdues m’hi hauria quedat a viure si no fora perquè em reclamaven d’un altre lloc. Al cap d’unes nits, ja estava en condicions de submergir-me, sandàlies a la mà, en Tot el que tinc per ballar amb tu, i visitar en companyia d’Elvira Cambrils les illes nívies de Grècia. En vaig eixir èbria de llibertat i disposada a deixar-me arrossegar pel primer riu que passara horitzó enllà. I m’acollí la barcassa de Jesús Puig, de nom Al tall al tall, farcida de mapes d’altres realitats que expliquen la nostra. A l’entrada del 2021, al bell mig del Salvem el Nadal, vaig dotorejar amb plaer Les petites virtuts de Natalia Ginzburg. Ara mateix escric des de l’Alguer, Bolonya, Amsterdam... Què sé jo on em durà aquest Ignot de Manuel Baixauli? El ventall està obert i jo també. No puc avançar quan tornaré a casa però, quan hi arribe, me’n vaig de cap a La meua cambra més estimada on Luis del Romero m’obrirà la biblioteca de la gran Carmelina Sánchez-Cutillas. Ah! I més prompte que tard tinc previst bambar per Tots els camins del mestre Joan F. Mira.

És cert: els darrers mesos he viatjat més que mai. Des del refugi de casa. Des d’on, gràcies a tants autors i autores, desplegue les ales que em transporten sense restriccions al firmament infinit de tots els mons.

La gelor

 

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 16 DE GENER DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Aquest temporal que ens ha obligat a recloure’ns, l’esperàvem; i aquest fred, conxorxat amb el gel, que ha enfonsat les urpes fins al ventre mateix de la terra i s’hi ha quedat engrapat durant dies i nits sense miraments; també aquesta neu recobrint la nostra quotidianitat i barrejant bellesa i desesper, lluminositat i infern. A Filomena no la volíem a casa però ella s’hi ha presentat, arrogant com una deessa. Així i tot, aquest obsequi enverinat, format en algun altre cel, viatjat i modificat al llarg de distàncies enormes, no és més que un esclat d’hivern que s’adiu al calendari: és gener i al gener, per aquestes latituds, les temperatures baixen. Molt. I pot nevar.

Allò que de veritat ens hauria d’importar és l’altra gelor, la que alguns individus tenen a la vora del cor i que els manté davall zero els bons sentiments i les seues palpitacions. És una glacera íntima que ve de lluny, de quan la raó no tenia on arrecerar-se i tot pertanyia a la força. Aquest fred viu circula pertot arreu i a tothora sense embarrancar-se en cap paisatge ni estació i, tot i que sembla poca cosa en comparació amb el que acaba d’enviar-nos a Sibèria, el seu poder és impossible de calibrar.

Així, en aquests moments tan durs, el minúscul iceberg atrapat en la caixa toràcica pot ser tremendament mortífer. Perquè ens enganya. Perquè ens converteix en éssers humans que defugen compromisos, trau el pitjor de nosaltres i ho exposa al món com si fora el major dels trofeus; ens fa creure que som immortals i que la nostra vida i la de la nostra gent són més valuoses que la de la resta de la humanitat. Aquesta fredor que ens petrifica el cor és la que ens impulsa a anar a veure les muntanyes enfarinades amb la família a pesar de l’emergència; la que ens impel·leix a assistir a celebracions a cara descoberta mentre els sanitaris dupliquen els torns per no deixar desatesa la població; la que ens mou a visitar el xalet escapolint-nos de la llei.

És urgent dissoldre-la. I només podrem fer-ho si aconseguim que ens inunde l’onada càlida del trellat, la solidaritat i la bondat. Només aquesta sal de la vida diluirà els egoismes gèlids i ens permetrà encarar el present i eixir-ne sans i estalvis.

 

 

Un nou anhel

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 2 DE GENER DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

El temps compartimentat en un trencadís de segons, minuts, hores, dies, setmanes, mesos, dècades, segles... és una construcció humana, un miratge de la ment, un acord tàcit de gent civilitzada. Fora d’ací, el temps és un alé sostingut que s’esmuny infinitament, que galopa desatenent raons i autoritats, amb nosaltres a bord, invitats eventuals, fent de genets durant el nostre sospir d’existència.

De normal, quan arriba el moment de renovar el calendari, ens aboquem amb plaer a la finestra de l’any nou i reforcem la idea del temps convertit en or que cal aprofitar. Reneguem de les nostres pràctiques, de com hem desatés oportunitats i hem deixat que la vida se’ns escapara, i ens autoregalem el miratge que des del moment del repic de campanes serem nosaltres qui el parcel·larem al nostre gust i el gestionarem amb trellat i no el perdrem ni el vendrem al millor postor perquè Carpe diem i Tempus fugit i açò i allò. Fidels a la cita anual, les peticions borbollejaran frenètiques en les boques i, com si d’una nevada copiosa es tractara, es precipitaran gola avall: un treball nou, forces per abandonar el tabac, oci, salut, reptes que ens engresquen... En realitat, però, sabem perfectament que d’una banda a l’altra de la mitjanit haurem de conviure amb el mateix panorama. Allò que ens definia el 31 de desembre a les 23,59h ens marcarà també a les 00.01h de l’1 de gener perquè en aquest interregne ningú no ens ha unflat el compte corrent ni el cor, l’esperança continua igual de fràgil i la nostra saviesa igual de magra.

Tot i que mantinc la voluntat rotunda que en un passat recent s’oferia a devorar l’univers, enguany, ho confesse, la pobra panteixa amb desitjos tan raquítics que corren el perill de quedar diluïts en el no-res. La causa és simple: em costa exigir res al 2021. I tot perquè abans que nasquera ja li havíem penjat a l’esquena una càrrega tan pesada com desesperada: dissoldre la tristesa profunda que ens ha emboirat el paisatge i sargir-nos les ferides del cos i de l’esperit. Sense dubte és massa pressió per a una criatura novella. Per això, en aquestes hores incipients, hauríem d’abstenir-nos més que mai d’anhels privats i només hauríem de demanar una cosa a l’any entrant: que s’estove davant dels nostres passos, que es multiplique, si cal, que siga generós amb les vides i que ens permeta salvar-nos.

Nosaltres, a canvi, prometem que aquesta vegada sí, aquesta vegada ho donarem tot.

 

El pròxim inici

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 19 DE DESEMBRE DE 2020
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Em llance a escriure el que serà l’últim article d’enguany i, sense pretendre-ho, se’m fa un nuc en la gola.

“Riure. De tot i de res. Sola o acompanyada. En la intimitat de casa o al bell mig d’una plaça. Així vull encetar i recórrer el 2020”. El meu text del mes de gener aspirava a anticipar allò que anhelava amb fervor, però el destí no me’n va atorgar ni la primera paraula i aquells primers dies han quedat ancorats en una vida que ja forma part d’una altra dimensió.

En aquests moments tan difícils per a la majoria de les llars, ens costa riure i, fins i tot, somriure. A pesar d’això, ho acabem fent perquè posseïm la voluntat de no rendir-nos, de protegir les criatures pintant-los el món de colors vius o de suavitzar els temors de les persones majors, però una aflicció profunda ha calat en l’atmosfera i costa allunyar-nos-en.

Mai, fins ara, travessar el calendari ens havia exigit tants sacrificis i tantes pèrdues. Mirem cap enrere, cap aquell febrer on tot va començar a quallar, i encara se’ns gela el cor. És clar que sabíem de drames similars arreu del planeta però, artistes en l’art de mirar-nos el melic, ens resultava inconcebible que ocorregueren a la porta de casa. L’angoixa arrapada al pit en descobrir com el perill s’infiltrava pertot arreu i el col·lapse d’adonar-nos que qualsevol ésser estimat, en un apropament indegut, esdevenia la nostra condemna, ens va caure al damunt de sobte. I sense entendre massa bé ni com ni per què ens vam trobar emparedats, pendents de qui residia més enllà de l’horitzó de les finestres.

Així i tot, aquest temps negre també se’ns ha manifestat solidari i creatiu. Barata res, hem enarborat als balcons el suport als col·lectius que tenen cura de nosaltres i hem regalat al veïnatge obres d’art genuïnes i brillants. Mentrestant, al carrer, ens hem organitzat per atendre la població més vulnerable, donar curs a l’educació o mantenir l’oferta cultural. Ens hem esforçat i continuem esforçant-nos, tant com podem, per marcar la frontera de la foscor amb espurnes de llum.

Ara, a punt de girar el cantó de l’any més trist, les notícies esperançadores ens fan confiar que allò que ens espera ens permetrà recuperar l’esperit amb què encetàvem nova dècada. I així és com vull desitjar-vos un 2021 llarg i amable. Per a riure. De tot i de res. En solitud o en companyia. En la intimitat de casa o al bell mig d’una plaça.

Bon any i bones festes.

Ens veiem al pròxim inici.

Ací mateix

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 5 DE DESEMBRE DE 2020
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Ho volem tot. Sempre ho volem tot. I solem caminar amb la mirada enganxada a l’indret més allunyat ja que, és convicció, la felicitat absoluta, la bellesa o l’excepcionalitat acostumen a manifestar-se fora de la nostra rutina amarga.

Fins fa relativament poc, vivíem amb centenars d’horitzons esperant-nos i el convenciment que el món era així d’il·limitat. Un dia, però, sense disposar a penes de temps per acceptar la idea que tot estava a punt de saltar pels aires, es va instal·lar entre nosaltres un enemic microscòpic però poderós. D’immediat, ens vam arrecerar en la profunditat del cau i des d’aleshores, estupefactes, vaguem, trontollem i ens estimbem amb la il·lusió secreta de redreçar-nos prompte.

No cal dir-ho: la pandèmia ens ha canviat l’existència de cap a peus. S’ha emportat vides estimades i ha apagat tantes esperances que ens serà necessari molt de futur per recuperar-les. Amb tot, curiosament, aquesta irrealitat també ens ha determinat a tornar a calibrar les nostres fidelitats, desitjos i perspectives. Dit d’una altra manera: ens hem hagut de redimensionar. En una multitud d’aspectes.

La situació de quasi immobilitat ens ha portat a descobrir o redescobrir la presència d’allò que sempre hem tingut davant dels ulls i que, per les presses, la falta de temps i les obligacions encadenades, se’ns havia fet invisible. Parlem dels afectes, dels paisatges familiars, de les activitats banals... És així com, ara que supliquem pilars de confiança per suportar l’embat de l’atac, ens emocionen els gestos senzills. I descobrim que no hi ha res que cobegem amb més fervor que una simple abraçada, un xiuxiueig a cau d’orella o una carícia a aquelles mans ancianes i enyorades. Que un passeig pel jardí veí esdevé una troballa, una visita a tal o qual monument ens eixampla el cor i ens fa sentir turistes en la nostra pròpia ciutat, una vesprada al teatre ens converteix en cosmopolites, i resseguir carrers ens lliura misteris desatesos. Perquè resulta que el nostre microcosmos, que durant tots aquests anys hem deshabitat voluntàriament, ha perseverat i ha continuat existint i se’ns revela ara ple de meravelles per destapar.

Confiem que, sense abandonar el balcó que ens aboca a les immensitats seductores del planeta, al remat aquesta prova de foc ens dote de l’autoestima imprescindible per adonar-nos d’una veritat alhora plaent i vital: que la bellesa del món comença ací mateix.