dilluns, 26 de juliol de 2021

Arribar a bon port

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 3 DE JULIOL DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


Són nombrosos els col·lectius que en aquesta crisi sanitària s’han guanyat el reconeixement de la societat, però en són pocs els qui s’ho mereixen més que els dedicats a la docència. A l’inici del curs que ara acaba, el govern apostà per afavorir les classes presencials a les escoles i instituts. No solament es tractava d’inocular saber sinó que calia fomentar les relacions socials, vitals, en la infància i l’adolescència, per a la formació de la personalitat. D’aquesta manera, es pretenia que cada centre obert oferira a l’estudiantat una quasi normalitat dins de la immensa irregularitat que ha suposat i suposa el COVID-19. A base d’un esforç titànic no exempt de controvèrsies, la comunitat escolar va fer pinya per abordar el repte. Ara, després de deu mesos complicats, es pot afirmar que el món de l’ensenyament ha aprovat amb èxit la seua gestió.

Així i tot, però, s’ha parlat poc del dia a dia dels educadors i educadores que han hagut d’enginyar-se-les a fi d’atendre in situ un alumnat igual de desorientat que ells, en aules hiperventilades, perseguits per mascaretes i gels, cerimònies d’entrada i eixida, temors omnipresents, alarmes diàries, i un riu de comunicacions entre pares, claustres, inspeccions i autoritats sanitàries per certificar o rectificar les informacions de tota mena que circulaven a una velocitat vertiginosa.

Sé que, a hores d’ara, la majoria de les famílies els ha agraït el seu treball sense límits. Que cada pare, mare, estudiant ha tingut un moment per dirigir un pensament tendre a qui, aquell setembre passat, va posar en marxa, amb més moral que mitjans, la maquinària de l’educació. Que la societat sencera ha manifestat, una vegada més, la seua profunda admiració envers el professorat que lluita, contra vent i marea, per una educació de qualitat.

Si no és així, encara estem a temps de donar-los les gràcies per haver-nos guiat en la fosca travessia i per, tot i haver sentit en la pell les urpes de la desesperació i la impotència, no haver defallit mai. Estem a temps d’inclinar-nos respectuosament davant del seu treball i dir-los que els necessitem per arribar a bon port. Perquè són els nostres pilars, els pilars del món en què volem navegar.