diumenge, 25 d’agost del 2019

Ítaca

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 17 D'AGOST DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Tens 29 anys o 52, i parlen de tu. Et posen nom i casa. Rescaten el teu transitar laboral i ens descobreixen el teu rostre. Breument et coneixem i veloçment et fem nostra, com si tu, Beatriu, Juana o Evelyn, hagueres compartit taula i revolts de l’existència amb nosaltres. Esguiten les ones radiofòniques amb llàgrimes de familiars i amistats que, commoguts, recorden la tendresa amb què netejaves les asprors que duies adherides a cada àtom del teu cos i de l’esperit.
Ara mateix, en una altra vida, contemplaries el blau de l’estiu i et vindrien unes ganes boges de cantar. Segurament. O assaboriries un café comentant projectes, amb un somriure a la mirada i un llamp de vida als llavis.
Mentre escric, de segur que estaries capficada en les minúscules pedres que ens desequilibren el dia a dia: la llista de la compra, el cotxe que haurà d’anar, sense falta, al taller, o la factura del dentista per al menut, que ja tardes a abonar.
Però som en aquest instant d’aquesta vida que ja ha deixat de ser per a tu. Ja no caminaràs sobre els desnivells que construeix cada alba. Les teues pupil·les s’han estovat de foscor. La teua boca és silenci. I se’ns ha acabat el temps d’abstraure’ns en el futur.
Ell no t’estimava.
I ara que hem fet tard a tot i que el que ens queda a les mans és la pell d’un plany que no hem sabut apedaçar, ara, tal vegada, és possible que descobrim que en realitat sempre ho havíem sabut. Almenys, ho havíem sospitat. Perquè s’ha de poder endevinar el desamor que mata, no? Quan la mirada ja no és espurna daurada, ni tan sols cendra negra, sinó navalla de glaç clavada a la nou del coll. Quan les paraules esdevenen dalla que sega altres paraules. Quan l’altre només et percep per rebaixar-te i lligar-te, submisa, a cadenes d’insults i menyspreus.
Aquell que vivia de l’aire del teu nom t’ha assassinat. Ha estavellat la teua fràgil embarcació contra els penya-segats de la mort. Avariciós i assedegat de venjança, t’ha esquarterat l’alé i el de la teua gent. T’ha esmicolat el repòs, l’alegria i l’abraçada. Perquè només perseguia un desig: arrabassar-te el temps, el rem que se’ns atorga per a portar a terme el viatge de la vida.
Ahir és el port d’eixida. Hui és la barca. Demà, l’illa.
El monstre no t’ha permés arribar a Ítaca, però nosaltres hi vetlarem el teu nom en la infinitat del record.

dissabte, 10 d’agost del 2019

La medicina que m'estime

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 3 D'AGOST DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Com diries a la persona que porta anys sentint-te els laments, suportant les descripcions minucioses fins al puntillisme del doloret que, n’estàs segura, precedeix l’última agonia, i regalant-te de franc paraules d’esperança; com diries al teu metge o la teua metgessa que l’estimes?
Sembla que la frescor d’alguns productes peribles pot superar el límit imprés en el recipient. La data de caducitat d’un iogurt, per exemple, és més flexible que la d’un ésser humà. Nosaltres no tenim pròrroga: el segon en què canviem de bàndol és inajornable. Per això ens matem a estirar-nos la vida i per això, de tots els gremis que freqüentem, el de sanitat és el que més ens ateny el cor.
És vital, mai millor dit, que qui s’encarregue del teu estat de salut siga d’una professionalitat rotunda. Reconec que també ho demanem a qui et condiciona la instal·lació elèctrica de casa o t’educa la criatura, però res comparable al que esperem de qui t’ha d’allargar el calendari. Perquè, a més de la seua preparació, al metge, a la metgessa, li supliquem un plus d’empatia que hauria de ser condició prèvia per poder exercir.
Aquesta humanitat requerida, però, no sempre habita la consulta i és quan ens queixem de l’actuació de facultatius que ens ofenen per la seua falta d’interés o de formes. És cert que la sanitat pública està lluny de ser ideal (pobra en pressupost i personal, col·lapse de sales d’espera), i sé (vinc de l’educació pública, què m’han de contar?) que costa treballar en condicions adverses, però també afirme que el món funcionaria millor si l’atenguérem amb una bona dosi de paciència. En qualsevol centre de salut o en qualsevol altra part.
Així i tot, ben sovint, trobes qui aplica receptes generoses als malalts. Jo en conec un grapat: la doctora Laura C., atenta com poques; l’especialista Javier A., que et reté amb consells i ànims; la nutricionista Pepa G., tot bondat i iniciatives... I la llista podria continuar, llarga i nodrida.
Jo me’ls estime. Molt. No els ho puc confessar, xocaria, i la veritat és que tampoc no sabria com fer-ho. Per això, preferisc escriure-ho.
Gràcies als professionals de la medicina que tenen cura de nosaltres, als qui ens doten de recursos i ens miren als ulls. Gràcies per practicar, a pesar dels obstacles i des de l’amabilitat, una sanitat que ens salvaguarde de la indiferència. Són ells i elles qui mantenen el caliu de la societat entranyable i generosa a què aspirem.