Benvolgut llibre

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 26 ABRIL DE 2025
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Ja ho sé, benvolgut llibre, que el teu cos és fràgil com una ala de papallona i que la història, en mans de les harpies que intenten sotmetre’ns, t’ha arrancat la pell més d’una vegada i ha provat d’emmudir-te a colps de flames. Sé també que hi ha qui t’encasta en un prestatge de saló on passes anys esgrogueït per la pols o qui fuig de la teua presència per reverenciar més i més pantalles. Però, des que Gutenberg marcà els inicis d’allò que es constituiria en eco de múltiples veus, sempre has resistit; més encara, has anat creixent, consolidant-te i expandint-te al llarg dels segles fins a convertir-te en allò que moltes persones considerem companyia insubstituïble.

A pesar dels temps que corren, disposes d’un copiós comboi d’espais i de moments en el qual el teu tren de vida és deliciosament actiu. Per exemple habitar una biblioteca o una llibreria rodejat d’amistats que, com tu, es recreen oferint continguts a qui desitja escolar-se entre les seues línies. Permetre que et porten amunt i avall per a parlar de tu i d’allò que representes. Notar uns ditets de cotó-en-pèl resseguint els teus dibuixos. Festejar que t’aplaudisquen i t’adjudiquen un lloc d’honor entre nosaltres. Agrair que t’acullen als centres escolars... I tu, llibre, què trobes quan algú t’alça la tapa i ensopegues amb la seua mirada? Quantes emocions deus sentir a flor de pell! 

Ens has donat tant, amic entranyable, i durant tant i per a tants, que fa temps que una bona part de la humanitat, jo diria que la més sensible, va decidir celebrar-te sempre que poguera. Per aquest motiu es promouen els dies internacionals del llibre, de la lectura, del llibre infantil i juvenil, els Festivals literaris, les Jornades. I les Fires. Com la Fira del Llibre de València acabada d’inaugurar. Una celebració anual, rica en artistes de la literatura, la il·lustració i l’edició, que ens acull amb milers de fulls atapeïts de reflexions i de sentiments càlids o rudes. Molts ens activaran la ment; la majoria ens ajudaran a destronar la incultura. 

Gràcies, llibre, per ampliar-nos la vida amb hores d’escriptura i de lectura. No deixes mai de dibuixar-nos les línies del saber; per a nosaltres són les de la llibertat.

El temps que som

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 12 ABRIL DE 2025
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

En els primers instants de la nostra biografia, el temps ens tragina suaument, amunt i avall. Cada glop d’aire ens eleva el pit en senyal viatger i l’astrolabi dels afectes ens va estampant el camí. Com que ens falta l’equipatge per encarregar-nos del jo, cap de nosaltres, criatures poc pertorbadores, intenta encallar el periple que ens han forçat a iniciar. I ens deixem dur, transportats pel tic-tac que encara ignorem finit. Quan baixem a la parada de l’adolescència, percebem que el món és nostre, o pot ser-ho, i que estem en condicions d’obrir-lo de bat a bat, apoderar-nos de minuts i hores, i omplir-lo amb tot d’ambicions que ens atorguen felicitats a cabassos. I també frustracions. Transcorreguts uns anys, però, la realitat dels estudis, del deure d’adult, de les desesperances quotidianes, ens ensenyen a reconduir la imatge que teníem del pas del temps i a dosificar-lo per respondre a la diversitat d’existències que ens reclamen. 

En el moment en què el cos se’ns eixampla i, com si d’una au d’ales obertes es tractara, acull parella i/o infants sota la seua protecció, el temps esdevé punxegut, de vidre infinitesimal, lil·liputenc, per tal d’atendre la immensa quantitats de fronts de compromisos heretats i novament adquirits. Salta el calendari de xifra en xifra i, un bon dia, ens trobem repartint la nostra parcel·la temporal amb qui ja s’esmuny cap a l’horitzó i, alhora, lluitant per mantenir surant la nostra pròpia existència. 

De sobte, quan ens comença a preocupar com aguantar de peu per internar-nos en els senders que encara aspirem a despullar, mirem al nostre voltant i ens adonem que els fills s’enfilen sols per l’escala del viure; que ja ens acostem xino-xano a la vora de l’últim penya-segat; que quasi tot ja és passat. Aleshores, descobrim que des de sempre nosaltres hem sigut el temps, que n’hem sigut la batuta, el bàtec que l’espenta, el pinzell que l’acoloreix i la melodia que l’esmorteeix. I pensem que sí, que hem errat, que no hem sabut, que tal vegada hauríem pogut, però que encara estem a temps, a molt de temps de viure el temps. I de cortejar la vida. 

La d’ara. La del moment que masteguem. 

L’única que ens portarà en braços fins a l’última alba.